El primer videojoc en disc

Ara que la indústria dels videojocs està fent cada cop més esforços -o, més ben dit, hi està insistint cada cop més- perquè oblidem el suport en disc per als videojocs i abracem el món digital, amb els seus avantatges i els seus inconvenients -que hi ha exemples per a les dues columnes-, trobo que estaria bé veure quin va ser el primer videojoc en disc, en comptes de cartutx, disquet o targeta, que antigament eren els estàndards.

Tothom coneix les consoles en CD, i les actuals -excepte la Switch, que torna al cartutx-targeta com la Nintendo DS i la 3DS- fan ús dels Blu-ray per a emmagatzemar els seus títols, encara que després, a la pràctica, siguin simples comprovants que tenim el joc, perquè obliguen a instal·lar-lo al disc dur i, pitjor encara, ja des del primer dia una bona part del contingut es descarrega d'internet.

Bé, doncs abans dels disc compactes, que no van sortir al mercat -i al principi només per a música- fins al 1982, hi havia el seu avi, el LaserDisc de Philips i MCA, que va arribar a les botigues el 1978 i que prometia una qualitat d'imatge i so superiors a les de les cintes de vídeo, a més de possibilitar el que serien les primeres edicions especials amb contingut extra, i diversos àudios.

No va triomfar gaire, perquè era una tecnologia cara -en reproductors i discs-, els enormes discs eren delicats i els reproductors havien de fer un esforç per girar-los que provocava massa soroll, a més que calia canviar de cara perquè la capacitat d'emmagatzematge era petita (eren de 30 o 60 minuts per cara), i si calia els continguts venien en dos discs, cosa habitual en pel·lícules. 

Recordo haver anat als anys 90 -quan va tenir un tímid ressorgiment, abans que sortís el DVD, que el superava en gairebé tots els sentits- a una presentació que en feia no sé quina editorial, a canvi de l'assistència a la qual regalava gorres de Bola de Drac amb pins, però llavors ja aixecava celles. Sembla ser que als Estats Units va tenir una mica més d'èxit, i al Japó força més, fins al punt d'haver arribat a ser el format dominant gràcies a una política de preus baixos. Això fa que existeixin algunes pel·lícules en LD que no es van reeditar -o no amb els mateixos continguts- en posteriors formats, de manera que hi ha algunes peces de col·leccionista pel món.

Però després d'aquesta llarga introducció toca parlar de videojocs, perquè hem vingut aquí per a això, i el primer que va sortir en disc va ser precisament en LaserDisc -si no, aquesta introducció no hauria tingut sentit- i es considera que va ser l'Astron Belt, de Sega, fet el 1982. 

Era un videojoc de naus, un shooter, que combinava els gràfics en pixel art de la nau protagonista amb imatges en vídeo que mostraven altres naus, planetes i escenaris. Unes imatges que eren parcialment originals, però que també agafaven metratge de les pel·lícules Star Trek II: The Wrath of Khan, Battle Beyond the Stars i Uchû kara no message.

Aquí veiem una de les dues versions de la màquina, d'estil cabina, mentre que també existia la normal, de peu, d'aquest Astron Belt, que funcionava en el que, en general, es coneixia com a Sega LaserDisc.

El més fascinant, sobretot posant-nos en situació de l'època, era que es combinessin els gràfics computeritzats amb les imatges del vídeo, i que poguessin interactuar, de manera que quan el LaserDisc detectava una col·lisió, fos d'un impacte de foc contra l'enemic o a la inversa, o de la nau contra les parets, el vídeo mostrava explosions o el que calgués.



Això que veiem aquí m'ha permès descobrir una màquina de la qual no tenia ni idea, perquè són imatges del port de l'Astron Belt per a l'MSX. Sí, l'MSX. Perquè hi havia un model de Pioneer anomenat Palcom PX-7 que incorporava lector de LaserDisc, i van sortir un grapat de títols en aquest format.

En tot cas, l'Astron Belt, que va tenir una seqüela anomenada Starblazer el 1984, va ser l'inici d'una breu febre pels videojocs en LaserDisc que va acabar quan es va fer evident que el format tenia tendència a espatllar-se, però que va generar coses com el popular Dragon's Lair, que en realitat va sortir abans, tot i ser desenvolupat després, atès que el llançament de l'Astron Belt es va retardar per motius tècnics. 

I si parlem de CD, de disc compacte, la primera consola que va tenir un lector de CD-ROM va ser la PC Engine, coneguda com a Turbografx a Occident, i aquest lector es va llançar al Japó el 4 de desembre de 1988 amb dos títols, que són el simulador de cites No · Ri · Ko i el Fighting Street, que no és altre que el primer Street Fighter rebatejat.

En realitat, però, el No · Ri · Ko era la versió CD d'un joc que ja existia en targeta Hu Card, així que tècnicament el primer videojoc que es va fer directament en CD-ROM va ser el Fighting Street d'aquesta consola.

Hem repassat, doncs, quins van ser els primers videojocs que van sortir en suport disc òptic, primer amb el LaserDisc, que també va passar per les llars amb videojocs, és clar, però no és el tema d'avui, i després amb els jocs en CD per a videoconsoles, que van tenir moltíssim més èxit i van ser l'estàndard durant molts anys.

Respecte al DVD, algunes fonts indiquen que el primer títol en aquest suport va ser precisament el Dragon's Lair en versió DVD, per a PC, de 1997. No he pogut trobar cap confirmació que sigui el primer absolut, i en consoles és evident que els primers títols en DVD van ser els que van acompanyar la PlayStation 2 en el seu llançament el 4 de març de 2000, perquè va ser la primera consola amb lector d'aquests discs. Abans d'això, el 27 de novembre de 1998 podem parlar dels jocs que van acompanyar la sortida de la Dreamcast amb el seu format propietari, el GD-ROM, i en Blu-ray descobreixo també ara que no hi ha jocs d'ordinador en aquest format (es va continuar apostant pel DVD i sobretot per la descàrrega digital), però en consoles torna a ser Sony -la principal promotora del format- la guanyadora, amb el llançament de la PlayStation 3 l'11 de novembre de 2006.

Videojocs animats: Dragon's Lair

A nosaltres ens van intentar vendre la moto dels LaserDisc a principis dels anys 90, però el format es va llançar el 1978, encara que sembli mentida, i no gaire després es va intentar aprofitar per al món dels videojocs l'enorme capacitat que tenien aquests discs per a reproduir imatges de gran qualitat. 

El títol més representatiu d'aquella època va ser el Dragon's Lair (arcade, 1983), ara més aviat menyspreat perquè el gènere de les pel·lícules interactives, molt boniques però poc fidels a l'adjectiu "interactives", va durar poc i no va triomfar especialment en cap format, ni LaserDisc, ni CD ni DVD. Però com que inicialment va ser un títol molt popular, amb conversions i seqüeles de més o menys èxit a tots els sistemes coneguts durant pràcticament 30 anys (encara ara en consoles i dispositius mòbils), és normal que també tingués dibuixos animats.

Argumentalment parlant, tant el videojoc com els dibuixos animats tenien com a protagonista el cavaller Dirk, amb la missió de rescatar la princesa Daphne del castell on l'ha tancat un drac. Molt típic i molt medieval, però també humorístic, tant per l'estil del disseny com pels ensurts que s'endú el protagonista, d'altra banda un cavaller com cal. 

Aquí teníem el primer episodi de la sèrie animada, que reflectia força bé l'esperit del joc (tot i que no tenia tan bon aspecte) i que es va emetre de 1984 a 1985 en només 13 episodis. Com és natural, tenia alguns personatges exclusius, però destaca per la seva originalitat un element que feia la sèrie encara més fidel al producte original: abans de la pausa publicitària, sempre en un moment crític, es preguntava a l'espectador què faria ell, i en tornar es mostraven les conseqüències de les diverses possibilitats, fins que al final apareixia la bona i tot acabava bé.

Però el propi videojoc ja eren uns dibuixos animats i oferien uns gràfics de gran qualitat en comparació amb els sprites que regnaven abans al sector i continuarien regnant-hi durant molts anys, i és lògic que el públic embogís amb aquelles recreatives abans d'adonar-se que anar pitjant botons de tant en tant en el que es coneix com a QTE (Quick Time Events) no tenia gaire gràcia. 

I és que el LaserDisc estava fet per a reproduir-hi pel·lícules, fins al punt que, segons la Wikipedia, molts reproductors s'espatllaven en fer anar el Dragon's Lair durant hores i hores amb la dificultat afegida d'haver de buscar contínuament diferents seqüències d'animació segons les decisions que prengués el jugador. Per tant, és un videojoc que va sortir car en termes de producció però també de maquinària. Sigui com sigui va ser revolucionari i és l'únic videojoc, juntament amb el Pong i el Pac-man, que s'exposa a l'Smithsonian Institution de Washington, als Estats Units.