Reflexions: La ignorància és la felicitat?

A hores d'ara ja deveu saber que tinc un greu problema amb el FOMO, ja l'he esmentat diverses vegades i li he dedicat una reflexió. Quan sé que una cosa existeix i m'agrada, la vull. I ho sé perquè la gent en parla, i em fa dentetes. 

Això s'aplica tant a videojocs en si com a edicions millorades, definitives, etc., o preus tan atractius que em fan interessar-me per jocs que altrament no m'haurien cridat l'atenció. Em pregunto, doncs, si la ignorància, també en l'àmbit dels videojocs, és la felicitat.

Per exemple, em fa molta ràbia quan aconsegueixo un joc antic a un preu que em satisfà i, abans que hi pugui jugar, se n'anuncia un remake o remaster, però aquesta és una informació difícil d'esquivar si estàs més o menys al dia de l'actualitat del sector.

També em passa amb altres coses i es presenta amb diverses formes, que repassaré en aquesta entrada donant-ne exemples.  

Una altra cosa que potser m'estimaria més no saber és quan resulta que la versió d'un joc que tinc és millor en altres plataformes, i si tinc aquestes màquines em sento inclinat a desfer-me de la versió que tinc per comprar-me l'altra, cosa que per exemple he fet amb alguns jocs de la Switch per canviar-los pels de PS4, des que tinc la Playstation 5.

Dins del consumisme també trobaríem les baixades de preu, com la que em vaig menjar amb l'esmentada PS5 quan la vaig obtenir a preu normal quan no se'n trobava estoc i després va començar a encadenar descomptes. Però també em passa amb els jocs, i per això ara m'espero fins que crec que ja no poden estar més rebaixats.

Sempre recomano, a l'hora de comprar electrodomèstics, no tornar a mirar preus un cop s'han adquirit, però en l'àmbit dels videojocs és molt difícil no assabentar-se que gent que coneixes ha aconseguit alguna ganga, perquè a les xarxes tot es comparteix.

Més coses que m'estimaria més no saber, perquè són perjudicials per a la meva salut mental: per exemple, la presumpta durada estimada d'un joc. Hi ha una pàgina web famosa amb una espectacular base de dades al respecte, però la meva experiència és que els jocs em duren força més de la mitjana. Segurament per manca d'habilitat, però el cas és que saber quant se suposa que dura un joc em crea unes expectatives (bones o dolentes) que influeixen en les meves decisions de compra i d'estrena de jocs en detriment d'altres.

I què me'n dieu, dels finals alternatius? Que feliç que seria passant-me un joc amb tot el meu esforç, sense saber que de vegades hi ha més d'un final. El problema és l'existència d'aquesta informació i el fàcil accés a ella gràcies a (o per culpa de) les xarxes, tant l'electrònica mundial com les socials.

El mateix es podria dir dels elements desbloquejables dels jocs, o els secrets en general. A mi, particularment, saber que en un videojoc hi ha coses que es troben explorant més del que seria raonable fa que explori més del que seria raonable, i deixo de divertir-m'hi. Podria passar de fer-ho? Sí, però tornem-hi: FOMO.

Em queixo, doncs, que hi hagi opcions per a tots els gustos, habilitats i disponibilitats de temps? No. Primer de tot, faig autoteràpia escrivint aquestes reflexions. Però m'agradaria que no m'importés assabentar-me d'aquestes coses i poder-me concentrar en jugar, gaudint sense saber si em falten personatges, DLC o si a la meva consola un joc té més o menys resolució i rendiment que en una altra. M'ho podria plantejar com un propòsit per al nou any, però em sembla que serà difícil de complir.

 

L'ovella negra: Far Cry - Vengeance

3 Botons i START ha estat recentment nominat per segona vegada consecutiva per als Premis Blocs Catalunya de l'Associació Stic.cat, cosa que m'omple d'orgull i satisfacció, encara que insisteixin en fer-m'hi participar en la categoria TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), amb la qual el meu bloc té poca cosa a veure i, sense desmerèixer els altres finalistes, fa que sigui virtualment impossible que guanyi, com s'ha demostrat també per segona vegada consecutiva.

En fi, ésser finalista dos cops significa que hi ha més gent de la que em pensava que gaudeix amb el meu bloc, que és el meu objectiu principal, però per tal de tirar endavant després de més de 4 anys cal que de tant en tant se m'acudeixin idees noves, i això són principalment les noves seccions, com aquesta, dedicada als videojocs dolents dins d'una saga d'èxit. 

Aprofitant l'avinentesa que l'altre dia parlava de la infame pel·lícula d'imatge real de Far Cry, vaig fer un cop d'ull a la història de la saga i vaig descobrir que tots els FPS que la formen havien tingut una molt bona acollida. Tots? No, n'hi ha un que no, que és l'ovella negra de la família. 

Far Cry Vengeance va sortir per a la Wii el 2006 com a cinquena entrega de la franquícia, tot i que era un remake del títol que havia sortit per a la Xbox aquell mateix any, el Far Cry Instincts: Evolution, amb els afegits de noves armes, 3 nous nivells i el llavors innovador control que proporcionava la Wii. 

El problema és que aquests controls no acabaven d'anar bé sempre, els gràfics eren dolents tant durant les partides com en les escenes animades, la intel·ligència artificial dels enemics no rutllava del tot, el so tenia problemes, la música era gairebé inexistent i —el que llavors va empipar però també és habitual al catàleg de la Wii— no hi havia multijugador en línia (i el local no era especialment bo).

El resultat és que es el Far Cry Vengeance es va considerar un títol indigne d'Ubisoft i de la popular saga a la que pertany, i es va endur de mitjana aproximadament un 37 sobre 100, llunyíssim dels jocs de la sèrie que havien obtingut, i obtindrien, les notes més baixes, sempre superiors a 70.

L'ovella negra: Call of Duty - Black Ops Declassified

Quan pensem en la franquícia Call of Duty estem parlant d'autèntics èxits que trenquen rècords i ajuden a vendre les consoles per a les quals es dissenyen. Sens dubte la saga de FPS d'Activision s'ho ha guanyat amb obres mestres del gènere (encara que personalment no en sigui seguidor), i quan els usuaris veuen un nou videojoc que duu aquesta marca se l'apunta a la llista de futuribles, però no sempre és una decisió encertada.

Amb més de 100 milions de còpies venudes dels seus jocs i només per darrere de les franquícies d'en Mario, els Pokémon i la família formada pels Wii Sports i companyia, la saga fa 10 anys aquest 2013 i una de les subsèries més destacades que ha tingut ha estat Black Ops, de manera que quan el 2012 va sortir per a la nova Playstation Vita el Call of Duty: Black Ops Declassified estava clar que seria un èxit de vendes... però resulta que és la vergonya de la família.

No podem culpar cap propietari de la portàtil més recent de Sony per precipitar-se a comprar aquest títol en veure'l a la venda, la reputació de la saga el precedia, però si tots aquells que el van adquirir haguessin llegit alguna crítica abans de gastar-se els diners hauria anat molt millor.

Sembla que el joc té diversos problemes greus, entre els quals una campanya individual massa curta (parlen d'aproximadament una hora de durada), un joc en línia que no acaba d'anar bé, una intel·ligència artificial dels enemics molt pobra i alguns glitches que contribueixen a fer caure el producte a l'abisme dels despropòsits.

És evident que cadascú té la seva opinió, però per molt espectaculars que siguin els anuncis, si una web que fa notes mitjanes basant-se en desenes de ressenyes com és GameRankings diu que és el pitjor videojoc de la PS Vita amb un 33% de mitjana, no feu cas de les paraules "Call of Duty" i fugiu-ne.

Els primers first-person shooters (FPS)

L'última entrada que vaig escriure la vaig dedicar a la pel·lícula d'imatge real de Doom, un dels first-person shooters o FPS més emblemàtics de la història dels videojocs, per no dir que és el primer nom que a molts ens surt de la boca quan ens esmenten el gènere.

Sens dubte la història dels jocs de disparar en primera persona i sensació tridimensional no seria la mateixa sense aquell títol de 1993 i les seves seqüeles, ja que més d'una franquícia es va inspirar en la seva estètica i abans de conèixer-se com a "first-person shooters" els anomenaven "clons del Doom", però no és ni de bon tros el primer FPS de la història, i aquí és on volia arribar amb l'entrada d'avui.

De fet, l'any anterior al llançament del Doom, el 1992, sortia el Wolfenstein 3D, que també té força renom i que alguns consideraven el fundador del gènere (un subgènere dels videojocs d'acció, en realitat), però no, la cosa va molt més enrere i ara veurem per què.

Diuen que el primer FPS va ser el Maze War, de 1974, creat pel senyor Steve Colley per a l'ordinador Imlac PSD-1, a la NASA. Al vídeo hem pogut veure que es connectaven dos ordinadors, amb els seus jugadors respectius que s'havien de buscar pels laberints i matar-se l'un a l'altre.

Segons la Wikipedia, aquest pioner del gènere va influir clarament en els RPG amb la seva fins llavors inèdita perspectiva en primera persona en un entorn 3D, i entre altres fites cal destacar que va ser la primera vegada, si no una de les primeres vegades, que els jugadors tenien un avatar o personatge que els representava i no una nau o un simple punt. 

Però el senyor James Bowery, creador de l'Spasim, del mateix any i per a la xarxa PLATO, assegura que el seu videojoc va ser l'autèntic primer títol del gènere dels first-person shooters multijugador (fins a 32 jugadors, diuen) en 3D. La diferència, però, és que en aquest cas es tracta de naus i els personatges no són representats per éssers orgànics com en el cas del Maze War.

Per tant podem dir que tots dos són, a la seva manera i amb les seves aportacions, els pioners d'aquest estil de videojocs on anem per passadissos disparant altres éssers. Ara, si voleu la meva opinió, el Maze War té molt més aspecte de FPS tal com els coneixem que no pas l'Spasim, on és difícil detectar l'entorn 3D quan se suposa que anem per l'espai, però que no s'enfadi ningú.