Música i videojocs: Revolution X

Quan em pensava que ja no se m'acudirien noves seccions per al bloc resulta que sí que he tingut una nova idea: avui estreno Música i videojocs, un apartat en què veurem videojocs relacionats amb músics i bandes, i l'entrada inaugural la protagonitzen els Aerosmith.

El títol, Revolution X, és ben propi de l'època en què va sortir, el 1994, i es va mantenir després del salt de les recreatives als sistemes domèstics. El va llançar Midway basant-se en part en el Terminator 2: Judgement Day, que tenia un sistema similar i que forma part del meu catàleg de la Gameboy.



Fent ús de les metralladores del moble de la recreativa (que era una modificació de la del Terminator 2: Judgement Day i evidentment desapareixien a les versions per a ordinadors i consoles), aquest first person shooter sobre raïls ens convida a anar acabant amb els enemics que ens surten al pas i de tant en tant prendre alguna decisió sobre la direcció que hem de seguir.

En el futur distòpic del llavors "llunyaníssim" (només dos anys) 1996, l'objectiu era derrotar un règim totalitari encapçalat per una tal Helga, que ha prohibit la música, la televisió i els videojocs, i anar rescatant els membres de la banda de rock Aerosmith, segrestats per la seva organització.



Entre 1994 i 1996 se'n van fer conversions per a PC, Mega Drive (al vídeo), Super Nintendo, Saturn i Playstation, però les versions per a consoles de 32 bits es van quedar als Estats Units i, per tant, no van arribar mai a Europa.



Aquí teníeu la versió de la Playstation, que igual que la de la Saturn en tenir suport CD permet gaudir d'una banda sonora força millor que a les 16 bits. Al cap i a la fi bona part de la gràcia d'aquest videojoc era sentir les guitarres i les veus dels Aerosmith.

Tanmateix totes aquestes conversions domèstiques van ser un fracàs, fins al punt que Midway va deixar córrer els seus plans de llançar un segon títol de la saga, aquest cop protagonitzat per la banda Public Enemy. Per tal que ens en fem una idea, sembla que la que va agradar més va ser la versió de la Mega Drive, amb un 41 sobre 100 de puntuació mitjana.

Com a curiositat, la Wikipedia ens diu que Midway havia començat el desenvolupament d'aquest videojoc pensant en la franquícia Jurassic Park, però al final Sega en va comprar els drets per tal de fer-ne la seva pròpia recreativa i Midway va reorientar el projecte.

L'ovella negra: Far Cry - Vengeance

3 Botons i START ha estat recentment nominat per segona vegada consecutiva per als Premis Blocs Catalunya de l'Associació Stic.cat, cosa que m'omple d'orgull i satisfacció, encara que insisteixin en fer-m'hi participar en la categoria TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), amb la qual el meu bloc té poca cosa a veure i, sense desmerèixer els altres finalistes, fa que sigui virtualment impossible que guanyi, com s'ha demostrat també per segona vegada consecutiva.

En fi, ésser finalista dos cops significa que hi ha més gent de la que em pensava que gaudeix amb el meu bloc, que és el meu objectiu principal, però per tal de tirar endavant després de més de 4 anys cal que de tant en tant se m'acudeixin idees noves, i això són principalment les noves seccions, com aquesta, dedicada als videojocs dolents dins d'una saga d'èxit. 

Aprofitant l'avinentesa que l'altre dia parlava de la infame pel·lícula d'imatge real de Far Cry, vaig fer un cop d'ull a la història de la saga i vaig descobrir que tots els FPS que la formen havien tingut una molt bona acollida. Tots? No, n'hi ha un que no, que és l'ovella negra de la família. 

Far Cry Vengeance va sortir per a la Wii el 2006 com a cinquena entrega de la franquícia, tot i que era un remake del títol que havia sortit per a la Xbox aquell mateix any, el Far Cry Instincts: Evolution, amb els afegits de noves armes, 3 nous nivells i el llavors innovador control que proporcionava la Wii. 

El problema és que aquests controls no acabaven d'anar bé sempre, els gràfics eren dolents tant durant les partides com en les escenes animades, la intel·ligència artificial dels enemics no rutllava del tot, el so tenia problemes, la música era gairebé inexistent i —el que llavors va empipar però també és habitual al catàleg de la Wii— no hi havia multijugador en línia (i el local no era especialment bo).

El resultat és que es el Far Cry Vengeance es va considerar un títol indigne d'Ubisoft i de la popular saga a la que pertany, i es va endur de mitjana aproximadament un 37 sobre 100, llunyíssim dels jocs de la sèrie que havien obtingut, i obtindrien, les notes més baixes, sempre superiors a 70.

Pel·lícules de videojocs: Far Cry

Des de 2004 han anat sortint, amb l'excepció dels anys 2009 a 2011, videojocs que han anat formant la saga Far Cry, títol força popular dins el gènere dels first person shooters o FPS. La darrera entrega, Far Cry 3, ha estat la més ben rebuda per part de la crítica, però el que avui ens interessa és la pel·lícula d'imatge real que se'n va fer.

Dirigida per l'infame Uwe Boll, que destaca per una carrera farcida de pel·lícules basades en videojocs que han obtingut terribles crítiques per part dels redactors especialitzats i el públic, com ara House of the Dead, va sortir el 2008 estrenant-se primer a Alemanya, país de producció del film.

El seu protagonista, en Jack Carver, és interpretat per l'actor alemany Til Schweiger, que és més o menys conegut després d'haver sortit en diverses pel·lícules de Hollywood, però que ha dut a terme gran part de la seva carrera en terres germàniques.

És la cara més coneguda d'un repartiment on també cal destacar en Don S. Davis, el mític general Hammond d'Stargate SG-1, però com era d'esperar amb els antecedents del director Uwe Boll la pel·lícula va ser un autèntic fracàs comercial (va costar 30 milions de dòlars i en va recaptar poc més de 750.000) i de crítica, que un cop més va considerar que el film no feia justícia als videojocs de la saga que havien sortit fins llavors, a més de tenir uns diàlegs i uns efectes especials lamentables i tot un seguit de característiques més pròpies del que es coneix com a sèrie B.

Ja passa, que amb les adaptacions cinematogràfiques de còmics i videojocs el públic és especialment primmirat i no n'acostumen a sortir ben parades, però una nota mitjana de 3,2 al respectat portal IMDB ens hauria de donar una idea de què trobarem si volem perdre 95 minuts de la nostra vida al film de Far Cry.

L'ovella negra: Call of Duty - Black Ops Declassified

Quan pensem en la franquícia Call of Duty estem parlant d'autèntics èxits que trenquen rècords i ajuden a vendre les consoles per a les quals es dissenyen. Sens dubte la saga de FPS d'Activision s'ho ha guanyat amb obres mestres del gènere (encara que personalment no en sigui seguidor), i quan els usuaris veuen un nou videojoc que duu aquesta marca se l'apunta a la llista de futuribles, però no sempre és una decisió encertada.

Amb més de 100 milions de còpies venudes dels seus jocs i només per darrere de les franquícies d'en Mario, els Pokémon i la família formada pels Wii Sports i companyia, la saga fa 10 anys aquest 2013 i una de les subsèries més destacades que ha tingut ha estat Black Ops, de manera que quan el 2012 va sortir per a la nova Playstation Vita el Call of Duty: Black Ops Declassified estava clar que seria un èxit de vendes... però resulta que és la vergonya de la família.

No podem culpar cap propietari de la portàtil més recent de Sony per precipitar-se a comprar aquest títol en veure'l a la venda, la reputació de la saga el precedia, però si tots aquells que el van adquirir haguessin llegit alguna crítica abans de gastar-se els diners hauria anat molt millor.

Sembla que el joc té diversos problemes greus, entre els quals una campanya individual massa curta (parlen d'aproximadament una hora de durada), un joc en línia que no acaba d'anar bé, una intel·ligència artificial dels enemics molt pobra i alguns glitches que contribueixen a fer caure el producte a l'abisme dels despropòsits.

És evident que cadascú té la seva opinió, però per molt espectaculars que siguin els anuncis, si una web que fa notes mitjanes basant-se en desenes de ressenyes com és GameRankings diu que és el pitjor videojoc de la PS Vita amb un 33% de mitjana, no feu cas de les paraules "Call of Duty" i fugiu-ne.