Noms: Rieko Kodama

Ara feia temps que no tocava aquesta secció, creada l'any passat, i em fa il·lusió poder-ne fer una nova entrega, aquesta vegada dedicada a una dissenyadora reverenciada i molt important dins la història dels videojocs en general i Sega en particular.

És el torn de la gran Rieko Kodama, artista, directora i productora de diversos videojocs i sagues per a la companyia de l'eriçó blau.

Nascuda el 1963 a Yokosuka, prefectura de Kanagawa -sí, la localitat del Shenmue-, i amb una dilatada experiència, és reconeguda com una de les pioneres en el món dels videojocs pel que fa a les dones, que, com ja sabem, per tot un seguit de prejudicis antiquats i estúpids la gent no acostuma a associar a aquest sector com a jugadores i encara menys com a creadores de continguts.

Són poques les que han obtingut fama i aplaudiments, per tant, i en vam veure un exemple amb la mítica compositora Yôko Shimomura, però una d'elles és la senyora Rieko Kodama, que va a entrar a Sega el 1984 pensant que treballaria al departament de publicitat com a dissenyadora, que era el que havia estudiat, però es va trobar amb què la fitxaven per al desenvolupament de videojocs, on va aprendre a dissenyar gràfics en sprites gràcies, diuen les fonts consultades, a en Yoshiki Kawasaki, dissenyador del Flicky.

Aquell mateix any sortiria el primer joc amb dissenys de personatges fets per ella: el Champion Boxing, i com que, tal com ella mateixa explica, en aquell moment a Sega no hi havia gaires dissenyadors i hi havia molta feina per fer, va acabar treballant en diversos títols alhora, per als quals va fer dissenys en col·laboració amb altres persones, i encara que no s'especifica què hi va fer exactament, al seu currículum podem trobar coses com Sega Ninja (1984), Alex Kidd in Miracle World (1986) -on surt acreditada com a Rie Wakashimazu, un pseudònim, i en tenia d'altres, com ara Phoenix Rie, política habitual de Sega a l'època per tal d'esquivar els caçatalents-, Quartet (1987), Fantasy Zone II: The Tears of Opa-Opa (1987)...

Eren els títols més destacats, però també hi va haver petites col·laboracions en d'altres, com ara l'Altered Beast (1988), l'Alex Kidd in the Enchanted Castle (1989) o el Super Monaco GP II (1992) de la Mega Drive.

Ara bé, la senyora Kodama, tota una dona de Sega, és recordada especialment per haver estat la dissenyadora principal dels gràfics del mític Phantasy Star, de 1987, la resposta de Sega per a la Master System al boom dels RPG com Dragon Quest, Final Fantasy o Ys, que donaria lloc a una saga en la qual ella mateixa participaria a les entregues segona (Mega Drive, 1989) i quarta (Mega Drive, 1993) -de la qual va ser directora, per cert-. Pel que fa a la resta d'entregues, com a mínim hi actuaria com a supervisora.

Va fer fortuna, aquesta proposta rolera, perquè tot i inspirar-se en les mecàniques de la competència va presentar una ambientació còsmica que la feia destacar. El seu èxit va portar també a què aquesta artista rebés el sobrenom de Primera Dama dels RPG, en part per altres títols que veurem, però sobretot per aquesta saga.

No se l'acostuma a esmentar com un dels grans noms del Sonic the Hedgehog (Mega Drive, 1991), però també va formar part del seu equip de dissenyadors, i explica que concretament va plasmar en pixel art els dissenys del que sí que es reconeix com a dissenyador gràfic del joc, el també gran Naoto Ôshima. Allà va signar com a Phenix Rie (sí, no "Phoenix"), i faria el mateix al Sonic the Hedgehog 2 (1992), on s'encarregaria del disseny gràfic de zones.

Després de la seva experiència dirigint el Phantasy Star IV, el 1995 seria la directora de l'adaptació a RPG del manga Magic Knight Rayearth, per a la Saturn, i posteriorment faria el salt al paper de productora en títols tan destacats com el Deep Fear (Saturn, 1998) o l'Skies of Arcadia (Dreamcast, 2000), aquest últim també parcialment responsable del sobrenom esmentat més amunt.

Posteriorment continuaria produint, amb la saga d'RPGs 7th Dragon, des de 2009, com a element més destacat. A l'actualitat és productora de la línia Sega Ages, els títols clàssics de Sega que els desenvolupadors d'M2 recuperen per a la Switch tot emulant-los individualment i afegint-hi millores.

L'any passat va rebre el Premi Pioners dels guardons Choice Awards de la Game Developers Conference com a reconeixement per la seva carrera, que enguany suma 35 anys. Ben merescut.

Fonts:

Sega Retro

Wikipedia

Retro Mega Bit

Destructoid

Els primers DLC

Ja fa uns quants anys que, si tenim consoles més o menys modernes, ens agradi o no ens estem acostumant als anomenats DLC, terme que ve de DownLoadable Content, és a dir "contingut descarregable". 

Es tracta de contingut extra dels videojocs, un concepte de moda i ja molt establert que no està exempt de polèmica, sobretot perquè gairebé sempre és de pagament i molts usuaris consideren que és una manera d'encarir el preu dels videojocs amb coses que podrien haver estat dins el disc, la targeta, el cartutx o el fitxer digital des del primer moment. I, de fet, de vegades es tracta de contingut que ja és al disc, però que s'ha de pagar per desbloquejar.

N'hi ha de millors i de pitjors, des d'uniformes alternatius fins a hores de joc, i sovint s'acaben afegint en edicions posteriors anomenades "Game of the Year", "Ultimate Edition" o coses semblants, però... d'on ve, tot això?

Tot i que ja havien existit serveis de descàrrega de videojocs sencers i de joc en línia per a consoles com la Mega Drive, amb el Sega Channel, i molt més enrere l'Atari 2600 amb el seu servei GameLine, els continguts addicionals per a videojocs ja existents van començar amb un títol de PC. 

Es tracta del joc d'estratègia en temps real Total Annihilation que, el 1997, va rebre contingut addicional per part dels desenvolupadors, és a dir de manera oficial. I ho va anar fent amb freqüència. Internet començava a agafar embranzida i això era cabdal per a aquesta mena de transmissió de dades.

En consoles això dels DLC va començar amb la Dreamcast, ja que va ser la primera consola amb mòdem integrat, i es va estrenar amb el Sonic Adventure, que des de 1999 i mentre els servidors de la consola estaven en marxa va anar oferint nous continguts com ara una ambientació nadalenca, de Halloween o el Samba GP a la pantalla Twinkle Circuit.



Al Sonic Adventure 2 també hi havia vehicles inspirats en la saga Fantasy Zone i en el Dr. Eggman, a més d'altres coses. Per la seva banda, el Samba de Amigo rebia noves cançons i també es podien descarregar cosetes per a d'altres títols, com per exemple l'Skies of Arcadia, el Phantasy Star Online Ver. 2, el ChuChu Rocket o el Jet Set Radio. I tot això, de franc.



Aquests continguts ja no estan disponibles, només qui els tingui descarregats en una VMU de la Dreamcast en pot continuar gaudint (tot i que sembla que hi ha "altres maneres" d'obtenir-los actualment), perquè a les conversions d'alguns d'aquests títols que es van fer per a d'altres consoles arran de la mort de Sega com a fabricant de sistemes es van perdre molts d'aquests DLC.

Sega, com sempre, era capdavantera, però més endavant les altres companyies, concretament Microsoft, Sony i Nintendo, van anar implementant les seves versions de joc online i les descàrregues de continguts addicionals, sempre amb alguna mena de pagament i cadascuna en un moment diferent, fins que a l'època actual ja fa temps que gairebé tot s'ha de pagar, sovint a uns preus per a molts excessius. 

D'altra banda, una variant d'aquest model és oferir jocs gratuïts però amb el contingut molt limitat, com és el cas del Killer Instinct (versió de 2013) i el Dead or Alive 5, i convidar l'usuari a adquirir personatges extra mitjançant el pagament. Però bé, més o menys aquesta és la història dels DLC.