Noms: Rieko Kodama

Ara feia temps que no tocava aquesta secció, creada l'any passat, i em fa il·lusió poder-ne fer una nova entrega, aquesta vegada dedicada a una dissenyadora reverenciada i molt important dins la història dels videojocs en general i Sega en particular.

És el torn de la gran Rieko Kodama, artista, directora i productora de diversos videojocs i sagues per a la companyia de l'eriçó blau.

Nascuda el 1963 a Yokosuka, prefectura de Kanagawa -sí, la localitat del Shenmue-, i amb una dilatada experiència, és reconeguda com una de les pioneres en el món dels videojocs pel que fa a les dones, que, com ja sabem, per tot un seguit de prejudicis antiquats i estúpids la gent no acostuma a associar a aquest sector com a jugadores i encara menys com a creadores de continguts.

Són poques les que han obtingut fama i aplaudiments, per tant, i en vam veure un exemple amb la mítica compositora Yôko Shimomura, però una d'elles és la senyora Rieko Kodama, que va a entrar a Sega el 1984 pensant que treballaria al departament de publicitat com a dissenyadora, que era el que havia estudiat, però es va trobar amb què la fitxaven per al desenvolupament de videojocs, on va aprendre a dissenyar gràfics en sprites gràcies, diuen les fonts consultades, a en Yoshiki Kawasaki, dissenyador del Flicky.

Aquell mateix any sortiria el primer joc amb dissenys de personatges fets per ella: el Champion Boxing, i com que, tal com ella mateixa explica, en aquell moment a Sega no hi havia gaires dissenyadors i hi havia molta feina per fer, va acabar treballant en diversos títols alhora, per als quals va fer dissenys en col·laboració amb altres persones, i encara que no s'especifica què hi va fer exactament, al seu currículum podem trobar coses com Sega Ninja (1984), Alex Kidd in Miracle World (1986) -on surt acreditada com a Rie Wakashimazu, un pseudònim, i en tenia d'altres, com ara Phoenix Rie, política habitual de Sega a l'època per tal d'esquivar els caçatalents-, Quartet (1987), Fantasy Zone II: The Tears of Opa-Opa (1987)...

Eren els títols més destacats, però també hi va haver petites col·laboracions en d'altres, com ara l'Altered Beast (1988), l'Alex Kidd in the Enchanted Castle (1989) o el Super Monaco GP II (1992) de la Mega Drive.

Ara bé, la senyora Kodama, tota una dona de Sega, és recordada especialment per haver estat la dissenyadora principal dels gràfics del mític Phantasy Star, de 1987, la resposta de Sega per a la Master System al boom dels RPG com Dragon Quest, Final Fantasy o Ys, que donaria lloc a una saga en la qual ella mateixa participaria a les entregues segona (Mega Drive, 1989) i quarta (Mega Drive, 1993) -de la qual va ser directora, per cert-. Pel que fa a la resta d'entregues, com a mínim hi actuaria com a supervisora.

Va fer fortuna, aquesta proposta rolera, perquè tot i inspirar-se en les mecàniques de la competència va presentar una ambientació còsmica que la feia destacar. El seu èxit va portar també a què aquesta artista rebés el sobrenom de Primera Dama dels RPG, en part per altres títols que veurem, però sobretot per aquesta saga.

No se l'acostuma a esmentar com un dels grans noms del Sonic the Hedgehog (Mega Drive, 1991), però també va formar part del seu equip de dissenyadors, i explica que concretament va plasmar en pixel art els dissenys del que sí que es reconeix com a dissenyador gràfic del joc, el també gran Naoto Ôshima. Allà va signar com a Phenix Rie (sí, no "Phoenix"), i faria el mateix al Sonic the Hedgehog 2 (1992), on s'encarregaria del disseny gràfic de zones.

Després de la seva experiència dirigint el Phantasy Star IV, el 1995 seria la directora de l'adaptació a RPG del manga Magic Knight Rayearth, per a la Saturn, i posteriorment faria el salt al paper de productora en títols tan destacats com el Deep Fear (Saturn, 1998) o l'Skies of Arcadia (Dreamcast, 2000), aquest últim també parcialment responsable del sobrenom esmentat més amunt.

Posteriorment continuaria produint, amb la saga d'RPGs 7th Dragon, des de 2009, com a element més destacat. A l'actualitat és productora de la línia Sega Ages, els títols clàssics de Sega que els desenvolupadors d'M2 recuperen per a la Switch tot emulant-los individualment i afegint-hi millores.

L'any passat va rebre el Premi Pioners dels guardons Choice Awards de la Game Developers Conference com a reconeixement per la seva carrera, que enguany suma 35 anys. Ben merescut.

Fonts:

Sega Retro

Wikipedia

Retro Mega Bit

Destructoid

L'últim joc de la Saturn

Avui veurem quins van ser els últims jocs de la Saturn, la consola de 32 bits de Sega, una de les que més aprecio i una de les que van tenir pitjor sort en la història dels videojocs. Va perdre la seva particular batalla contra la Playstation, primera consola de Sony, i a partir de llavors la rivalitat Sega vs. Nintendo pràcticament es va esfumar i la companyia temible va passar a ser Sony. En fi, que la Saturn va viure poc i aquests van ser els seus últims títols.

Començarem pel mercat europeu, que Sega va abandonar en primer lloc (de fet, la tirada dels darrers jocs apareguts al Vell Continent ja era molt baixa i això va fer que títols com aquest, el Deep Fear, o el Panzer Dragoon Saga arribin a uns preus prohibitius al mercat de segona mà precisament perquè són escassos. Per sort, jo el Panzer Dragoon Saga el tinc, però el Deep Fear no. I m'agradaria, perquè és un survival horror de la pròpia Sega (tot i que sembla que sigui un Resident Evil) i em faria gràcia jugar-hi. Doncs bé, aquest joc va sortir a l'octubre de 1998, i als Estats Units el darrer títol seria aquest:

Aquest RPG és el Magic Knight Rayearth, basat en el manga (i anime) del mateix títol de les CLAMP (autores també de Sakura, la caçadora de cartes, X, Tsubasa Reservoir Chronicles, Tokyo Babylon, RG Veda i moltíssimes més obres força conegudes a casa nostra). Va sortir als EUA l'11 de desembre de 1998, si ens hem de refiar de la Wikipedia, i és l'últim joc de la Saturn en territori americà. Cosa que ens permet deduir que el darrer-darrer va ser el del Japó:

Oficialment consta com a últim joc japonès per a la Saturn i també a nivell mundial el Yûkyû Gensôkyoku Hozonban Perpetual Collection, del 7 de desembre de 2000. No n'he trobat cap vídeo in-game, però és un joc d'aquests tan típicament japonesos de simulació de cites i coses d'aquestes. Però atenció: no és un joc pròpiament dit, sinó la col·lecció dels cinc títols de la sèrie que ja havien sortit, amb uns quants extres afegits. Una edició de col·leccionista, vaja. Per tant, no és ben bé l'últim videojoc de la Saturn al Japó i al món. Per tal de trobar el que es mereix de debò aquest honor hem de retrocedir fins el 30 de març del mateix any, en què va aparèixer la conversió domèstica de la recreativa de 1999 d'aquest títol:

És el millor vídeo que he trobat, i es nota que és d'emulador, però és el que hi ha. Final Fight Revenge és una bona idea poc afortunada en la seva execució: ja que Final Fight era una saga de beat'em up i alguns dels seus personatges havien sortit als Street Fighter Alpha, per què no fer un joc de lluita 1 contra 1 només amb personatges de Final Fight? 

El problema és que (ja es pot veure al vídeo) el tema de les 3D no els va acabar de sortir bé, els personatges estaven dissenyats amb massa pocs polígons (havien passat 5 anys des del primer Virtua Fighter per a la Saturn i aquest joc s'hi assembla però l'any 2000 ja no colava), a més que només hi havia dues modalitats de joc (arcade i versus), i en general es pot dir que era mediocre en tots els aspectes (gràfics, so, controls, rejugabilitat...), si bé no del tot terrible. Per tant, és allò que en diuen "recomanable només per als fans de la saga". Sens dubte, no és la millor manera d'acabar amb el catàleg d'una consola.