Això ja comença a ser una tradició, i me n'alegro. Un any més escric una entrada sobre les meves impressions de la gran trobada dels amants dels videojocs retro de Barcelona, en una edició molt diferent, perquè s'emmarcava en la
Barcelona Games World, però també perquè, dos anys després de conèixer en persona els membres de
Retroscroll, i amb l'experiència d'haver compartit estand amb ells a la
49a Reunió d'Usuaris de l'MSX, aquest cop he estat a
RetroBarcelona no com a visitant, sinó com a expositor, altre cop amb aquests eixerits companys.
Després del ball d'escenaris dels darrers anys, quan es va saber que la quarta edició se celebraria en el marc de la
Barcelona Games World, nom del nou esdeveniment de referència en el món dels videojocs en l'àmbit estatal amb la desaparició de la Madrid Games Week, no sóc l'únic que va pensar "ui", perquè a més el
preu de l'entrada es multiplicava diverses vegades en conseqüència i l'esdeveniment en si, en passar a formar part d'un altre de molt més gran i amb més renom -i també de diferent caràcter-, corria el perill de quedar invisibilitzat.
Sobre això ja en faran anàlisis els experts, però el que jo vaig poder veure, a la tarda de divendres i sobretot tot dissabte, va ser que almenys en nombre de visitants aquesta associació
no ens ha perjudicat. I el tipus de públic, malgrat que estic segur que moltíssima gent que va anar a la Barcelona Games World no va visitar la part de RetroBarcelona, també va ser variat, i hi havia
petits i grans gaudint d'aquestes consoles i aquests videojocs que, gràcies a la seva qualitat i l'encant afegit que tenen ara com a història viva del sector, encara poden fer que la gent acostumada als gràfics cada cop més potents també s'ho passi bé.
L'associació, però, sí que ha perjudicat moltes persones que, invididualment, volien venir i es van trobar amb la sorpresa del preu, i personalment em sap greu, però suposo que el balanç final serà d'èxit de la idea. I em comenten els companys que sí que s'hi van estar els 4 dies que la proporció de "nens rata", que no tractaven gaire bé el material i mostraven poc respecte, havia augmentat respecte a d'altres esdeveniments.
En fi, el que sí que ha canviat, i era evident, era
l'espai disponible. Tot RetroBarcelona cabia al pis de dalt del
Palau 2 del Recinte Firal de Montjuïc, on hi ha alguns dels espais del Saló del Manga, per exemple, i a diferència de l'any passat, que al Museu Marítim es feia difícil caminar i fins i tot respirar, aquest cop l'espai era immens. Això també va repercutir en què Retroscroll i
Game Museum, blogs germans, disposàvem de
16 taules amb un enorme espai al mig, així que ens en vam beneficiar nosaltres i també el públic, que podia gaudir de moltes consoles, com és habitual de la col·lecció personal dels membres de l'estand.
En el meu cas hi vaig dur la
NES i la
Saturn, amb alguns jocs -també de consoles que no vaig portar-, a més de dos comandaments extra de la Nintendo 64, que van servir per a aprofitar les addictives modalitats de fins a 4 jugadors de títols com
Goldeneye,
Mario Kart 64 o
Super Smash Bros.
M'ho vaig passar molt bé, no em vaig cansar gens -també cal dir que, tot i que anava carregat, res a veure amb els companys que van dur des de diversos punts de Catalunya un munt de
televisors, monitors, consoles, jocs i cables, i s'hi van estar més dies que no pas jo- i vaig tornar a gaudir de la companyia d'aquests ganàpies que encara juguen amb videojocs d'antany i d'ara -i continuaran fent-ho-, aprenent dels seus coneixements, saludant i/o coneixent una mica més gent amb qui no tenia tracte tan directe, però que tenia vista d'altres esdeveniments, com en
Jose i en
Raúl de Pixelsmansion, en
Renner de Killbits Podcast, o les pacients xicotes i senyores d'alguns companys de Retroscroll, que dissabte hi van ser fent costat.
Cada cop m'agrada més, també, ja no tant vigilar que no passi res amb el material -per sort la gent en general es comporta-, sinó poder
donar un cop de mà als visitants quan demanen si es pot canviar el joc, com es fa això o allò, etc.
Pel que fa a les compres, vaig fer diverses ullades a les botigues que tenien estands, però
no vaig adquirir res. Alguns llocs tenien els preus inflats, d'altres posaven preus més raonables però res que no es pogués trobar a eBay, cap sorpresa per altra banda. Però sempre és interessant fer tombs i mirar material, a més de veure projectes a què es dedica la gent, coses que fan relacionades amb els videojocs sense ser-ho, com per exemple les espectaculars modificacions de consoles.
El que no vaig fer va ser jugar a pràcticament cap videojoc fora del nostre estand, amb l'excepció de la recreativa del
Virtua Cop 2 cap al final de dissabte i una cosa que em feia molta il·lusió, la
Virtual Boy, la consola fracassada de Nintendo, que em va agradar força.
També em va agradar, per la raresa del concepte però també l'interès dels seus jocs, la
Vectrex, consola integrada en un monitor vertical i gràfics vectorials que teníem a Retroscroll, propietat d'en Molsupo.
Vaig provar també el
Megaman: The Wily Wars de la Mega Drive, on vaig derrotar per fi un enemic de final de pantalla (deu ser que el primer
Megaman és més fàcil, si no no m'ho explico, perquè són jocs dificilíssims i jo molt dolent), vaig gaudir del
Windjammers i l'
Street Hoop de la Neo Geo, i de la versió per a PC del
Judgement Silversword.
El
Metropolis Street Racer de la Dreamcast era el protagonista del concurs d'enguany de Retroscroll i, tot i que tenint-lo des de fa anys gairebé no hi havia jugat i només havia entrenat la setmana anterior, vaig ser
campió durant gairebé tot el dia, fins que en Roger (Scroll), el creador de Retroscroll, em va superar per unes dècimes de segon. El premi, però, va ser per al tercer classificat, primer dels de fora del blog, com és natural.
A la part de baix, la Barcelona Games World en si, hi vaig estar molt poc. No és una cosa que em cridi tant l'atenció, no estic pas a l'última en videojocs -se m'ha escapat el tren de la PS4 i la Xbox One i el més modern que tinc és la Wii U, pràcticament descontinuada i més encara amb la propera consola de Nintendo prevista per al març-, però sí que vaig voler provar l'experiència del
Resident Evil 7 en Realitat Virtual, característica exclusiva de la versió de Sony.
Interessant -i molt ben muntat l'estand, que era una casa vella amb 4 habitacions-, mai no havia jugat a res en realitat virtual, però vaig trobar que la tecnologia encara no permetia mostrar uns gràfics equivalents al punt en què estem dels videojocs normals de visió en pantalla. En altres paraules, la immersió era molt bona, però les imatges que veia podien passar per unes de
PlayStation 3 (o Xbox 360) dels primers videojocs.
Però la diferència entre l'espai de Sony, dedicat a la PlayStation 4, i la part ocupada per la Xbox One i les consoles de Nintendo era abismal. Es podria dir que és un reflex del mercat, segurament amb raó, però em sembla una llàstima.
Precisament a Nintendo, per cert, em vaig poder fer una foto amb en
Charles Martinet, la veu d'en Mario (i en Luigi, i en Wario, i en Waluigi) des que el 1992 se li va posar veu per primera vegada al
Mario Teaches Typing. No vaig poder gravar cap missatge d'ell, que era el que promocionaven, perquè justament aquell dia...
estava afònic!
En qualsevol cas ha estat la meva primera experiència en un estand en un esdeveniment d'aquestes dimensions, la segona si comptem la molt més petita i modesta de la RUMSX, i veig que clarament
m'ho passo millor així que com a visitant normal i corrent. Amb uns
companys molt macos, nous contactes i moments divertidíssims i inoblidables, ja tinc ganes que arribi la propera RUMSX de desembre i, és clar, la cinquena edició de RetroBarcelona.
.jpg)
