Repàs videojoquístic de 2025 i reptes per a 2026

Com faig cada any, l'última entrada està dedicada al repàs de com m'han anat aquests 12 mesos en l'àmbit dels videojocs, i recupero el nou format iniciat el 2024, que consisteix en atabalar-vos amb les meves coses un sol cop, en comptes de fer el repàs a l'última entrada de l'any i els reptes o propòsits per al nou any a la primera del següent.

Així doncs, pel que fa al que m'havia proposat, i que perquè tingui més gràcia no havia tornat a mirar fins ara, hi havia uns objectius que, com de costum, només he aconseguit parcialment.

Em vaig proposar no proposar-me comprar menys, així no m'havia d'enfadar amb mi mateix, i l'objectiu s'ha aconseguit: he continuat comprant videojocs per a les meves consoles actuals, també molts per a les antigues gràcies o per culpa de Vinted, i sistemes: el més destacat, la Switch 2, des de la seva sortida al juny, però per problemes logístics la vaig tenir un mes després.

També vaig caure en noves màquines dedicades al retro, com el The Spectrum en una rebaixa i el model Alpha de l'Evercade, que sí que era un objectiu de compra declarat l'any passat, en un al·lucinant preu erroni en què la flauta va sonar. Com si m'hagués tocat en un sorteig, pràcticament. Per explicar als nets.

Preus a banda, i la veritat és que en general he aconseguit bons preus i finançar-me les compres venent-me coses que no volia o que pensava canviar per versions millors, he comprat massa, això és cert, i m'agradaria que això canviés, però sospito que forma part de la satisfacció immediata per compensar el fet que la vida no em permet jugar gaire.

Dit això, és l'hora de repassar els jocs als que he jugat aquest 2025, amb un mínim de dues sessions i amb els acabats en negreta:

• The Last of Us Part I
• Chrono Trigger 
• Freddy Farmer
• Psycho Pinball 
• Burnin’ Rubber
• P-47: The Phantom Fighter 
• Tetris 99
• The Legend of Zelda: Link’s Awakening
• Demon’s World
• Earthworm Jim 
• 10-Yard Fight
• Earth Defence Force
• Super Mario Party Jamboree
• Kirby's Dream Land 2 
• Super Mario Odyssey 
• The Last of Us Part II 
• Mario vs. Donkey Kong 
• Flora & Fang
• Mario Kart World 
• Windjammers 
• Super Metroid
• Vapor Trail
• Crude Busters 
• Blaster Master
• Popeye 2
• Metal Slug
• The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom
• Magician Lord 
• Silver Bullet 
• The Secret of Monkey Island 
• Double Dragon (NES)
• Teenage Mutant Ninja Turtles: Fall of the Foot Clan
• Teenage Mutant Ninja Turtles II: Back From the Sewers
• Scrapyard Dog
• Teenage Mutant Ninja Turtles III: Radical Rescue
• Block Out
• Double Dragon II (NES)
• Moon Patrol 
• Super Dodge Ball 

M'havia proposat, i crec que ho he aconseguit, jugar lliurement, sense obligar-me a seguir una llista ni un full de ruta, però sense oblidar alguns títols als que volia jugar quan fos possible. He fracassat en el propòsit de començar la saga Final Fantasy i tornar als Dragon Quest, però ha estat perquè no hi ha hagut manera de trobar d'oferta el recopilatori dels sis títols pixelats de la primera, i els remakes dels tres primers jocs de la segona han trigat tant en estar rebaixats que me'ls portaran els Reis, així que en parlarem l'any que ve. 

També volia jugar al Shenmue, però no he trobar el moment, les forces, les ganes o el temps, sempre ha estat una cosa o l'altra -o més d'una- el problema, al GTA III i al Yakuza 0, però en aquest últim cas, quan començava a veure el moment de jugar-hi es va saber que les primeres entregues de la saga rebrien unes noves versions per a PlayStation 5, cosa que m'ha fet posar en pausa els meus plans, a l'espera de veure si voldré aquests remasters/remakes o si els podré aconseguir en el format que m'agradaria.

Ha estat un any més en què no he jugat gaire a la principal consola de sobretaula de casa, la PS5, però quan ho he fet ha estat dedicant el poc temps de què disposo a una única saga: m'he acabat el The Last of Us Part I, que tenia començat de feia molt, i poc després em vaig posar amb el seu final, el The Last of Us Part II Remastered, que és més llarg i he completat no fa gaire. Una experiència boníssima, inoblidable, que ha valgut molt la pena. Però em proposo, de cara a 2025, jugar més a aquesta consola i els seus jocs (i els de la PS4), veurem en quin ordre. D'on trauré el temps, no ho sé.

He tingut abandonada la Xbox One, ni tan sols he acabat el Mega Man 7, tot i que hi vaig fer una sessió més, un altre problema que voldria esmenar, ja que encara hi tinc molts jocs per jugar, però la principal màquina a la que he pogut dedicar temps, com sempre gràcies a la seva portabilitat i al fet que tres dies a la setmana agafo el bus de línia per anar a treballar, ha estat la Switch, i després la seva successora, la Switch 2. 

Gràcies a elles he pogut completar el Super Mario Odyssey al 100%, el remake del The Legend of Zelda: Link's Awakening, el nou The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom, el Super Metroid al servei de jocs clàssics del Nintendo Switch Online -en preparació per a un pòdcast de Retroscroll dedicat a aquest clàssic-, l'espectacular indie Silver Bullet que he tingut l'oportunitat d'analitzar i que és tremendament addictiu, i els dos primers videojocs de les Tortugues Ninja per a la Game Boy dins del recopilatori Cowabunga Collection, que m'agraden molt aquestes compilacions de jocs retro, però després no hi jugo gaire, i hi volia posar remei.

Abans d'agafar la Switch per distreure'm de camí a la feina i de tornada a casa, però, vaig voler jugar a un RPG clàssic i molt estimat, el Chrono Trigger, en versió Nintendo DS, un port al qual no havia jugat mai tot i tenir-la des de feia molts anys... i l'espera ha valgut la pena. M'ha encantat, és absolutament increïble. I no havent-hi jugat mai, trobo que he jugat a la millor versió possible.

L'últim joc que he acabat aquest any ha estat el Super Dodge Ball, emblemàtic de la NES i un dels primers de la saga Kunio-kun, al que ja havia jugat a la Switch, però aquest cop ha estat amb el final real, desbloquejant l'equip rival extra, i al cartutx Technos Collection 1 de l'Evercade, una de es màquines que més he tocat aquest any, tant en format portàtil com amb la bartop esmentada més amunt per als jocs arcade, en part gràcies a les competicions mensuals del canal de Telegram del pòdcast Everpodcast SP, que m'han permès descobrir coses molt interessants, en el sentit de jugar-hi per primer cop tot i conèixer-les de nom, com 10-Yard Fight, el Psycho Pinball, el Magician Lord o el Moon Patrol, a més d'altres als que he jugat per iniciativa pròpia, com els dos primers Double Dragon de la NES. Continuo enamorat d'aquest ecosistema de consoles i la seva proposta de cartutxos amb una selecció de roms, i aquest any han arribat meravelles com el meu estimat Windjammers, a més de tres cartutxos de Neo Geo, amb un 2026 que prometen que serà encara més espectacular. 

Els videojocs són, per a mi, una experiència solitària, però d'una manera o d'una altra la comparteixo amb altres persones, com l'esmentat canal de Telegram o els meus companys i amics de Retroscroll, amb els quals enguany hem tornat a tenir estand a la RetroBarcelona, i hi tornarem el 2026, a més de gravar alguns pòdcasts. Sense ells, tot això tindria menys sentit.

Ja de manera presencial, amb la meva filla hem jugat a algunes coses junts, però sobretot el Super Mario Party Jamboree, que va ser un encert dels Reis de fa gairebé un any, i a més per l'aniversari li vam regalar una BatleXP G350, una consola portàtil emuladora on està descobrint moltíssims jocs clàssics i li estan agradant, cosa que em fa content perquè no li generen rebuig vinguin de la consola que vinguin, amb favorits com els esmentats Super Dodge Ball o Windjammers.   

Ha estat un any, doncs, en què no és que no hagi jugat, però sé que he deixat escapar oportunitats perquè els plans que fas i el que després et permet el dia a dia no tenen per què coincidir. També em vaig fent gran, necessito dormir una mica més, i què coi, també m'agrada llegir. De cara a 2026, però, vull continuar jugant al que em vingui de gust en cada moment, sense oblidar alguns grans títols als que vull clavar les urpes en algun moment i coses que tinc criminalment abandonades (sí, Tears of the Kingdom, tornarem a veure'ns), però m'esforçaré per no comprar tant ni obsessionar-me tant amb el meu propi bagatge videojoquístic per culpa de les xarxes socials i el maleït FOMO que em provoquen. Apa, bon any nou a tothom!

 

 

Anàlisi: The Legend of Zelda - Echoes of Wisdom

Fa molt poc vaig publicar una entrada d'anàlisi, i tot i que ja sabeu que m'agrada alternar i posar espai tant d'espai com puc entre seccions, ja que m'acabo pocs jocs a l'any, per una vegada que en completo dos de seguits, deixeu que em salti una mica aquesta norma autoimposada. 

Se m'havien acumulat els dos Zelda de "Pin y Pon" i he acabat jugant a tots dos aquest any. Després de parlar fa uns mesos del remake del The Legend of Zelda: Link's Awakening, tocava jugar a aquesta altra proposta d'idèntica estètica, però que, ara sí, era una entrega totalment nova i amb una novetat important que ens va fer xalar quan ens el van presentar en un Nintendo Direct. 

The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom és un joc que va sortir per a la Switch el 2024 i que esperàvem amb candeletes, com dic, des que el van anunciar per sorpresa. Aquest cop no era un refregit de cap màquina anterior, ni en forma de remake ni de remaster, sinó un títol completament nou, i amb una premissa original dins de la saga: aquest cop, la protagonista, ara sí, és la Zelda.

La princesa de Hyrule emprèn una aventura en què ha de restaurar la normalitat al seu regne després que uns enormes forats hagin aparegut al llarg de les diferents zones del territori i hagin absorbit tot el que hi havia a l'espai en què han aparegut. 

A l'escena introductòria del joc veiem con en Link rescata la Zelda d'en Ganon, res de nou a la saga, però a continuació s'obre una escletxa a sota seu i se l'empassa. A partir d'aquí, la Zelda es troba en la situació de ser enemiga pública número u, perquè al castell de Hyrule s'hi han instal·lat uns impostors que l'han acusat de ser la causant de l'aparició d'aquests esvorancs.

La nostra nova protagonista recorre, doncs, el mapa, tot descobrint zones, pobles i ètnies, i ajudant la gent del regne a tancar aquests forats i rescatar els qui han estat absorbits. Ho fa entrant-hi ella mateixa i anant al Món del Buit gràcies als poders que li confereix en Tri, un ésser volador i molt bufó que l'acompanya durant l'aventura i li permet, a més, dur a terme la mecànica principal i innovadora del joc. 

Es tracta de la recreació de còpies d'objectes i éssers que l'ajudaran a superar obstacles, combatre enemics -ella, com a tal, només pot lluitar activant el mode lluitadora, i de manera limitada temporalment, amb un mesurador de l'anomenat energium que mostra el seu consum i que es pot emplenar en determinades circumstàncies- i també completar missions que requereixen l'aparició d'objectes concrets.

És una mecànica molt divertida que consisteix en copiar aquests elements i després, quan els necessitem, recrear-los tot traient-los d'un inventari que va creixent a mesura que avança el joc. Hi ha una percepció popular que l'Echoes of Wisdom va de crear llits per pujar a llocs, i tot i que és veritat que es fan servir moltíssim com a mitjà còmode per enfilar-se allà on la Zelda no arriba amb el seu salt -ni amb l'ampliat que aconsegueix més endavant gràcies a un dels molts accessoris que li potencien diferents aspectes-, i que hi ha molts objectes i enemics que no recrearem gaires vegades perquè farem les coses a la nostra manera, en realitat fem molt més que amuntegar llits, en aquesta entrega de la saga.

En algunes coves, deixant de banda la càmera zenital clàssica de la saga, podrem gaudir de segments amb càmera lateral, recuperades del Link's Awakening, però també les haurem de resoldre fent ús de l'enginy que ens obligarà a pensar en quins són els elements que hem de recrear, o quina combinació d'aquests, i és tremendament satisfactori trobar la manera de superar un problema amb aquest mètode, més encara quan, tot sovint, ni ha més d'una possibilitat.

L'aventura ens permet passejar i completar missions en zones d'allò més diverses, conegudes pels fans de la saga en situar-se al mateix univers, però com sempre, es pot jugar de manera independent i no passaria res si fos el primer Zelda al que ens enfrontem.

És una delícia visual i musical amb què la gent de Grezzo, que ja ens havia portat el remake del Link's Awakening i, abans d'això, les versions 3D de l'Ocarina of Time i el Majora's Mask per a la Nintendo 3DS, presenta una excel·lent aventura protagonitzada, per fi, per la princesa que dona nom a una de les sagues més emblemàtiques de la història dels videojocs.

A mi m'ha encantat tant per la proposta argumental com per les mecàniques, i també hi ha contribuït el fet que no he hagut de consultar a internet pràcticament res, i quan ho he fet ha estat bàsicament per trobar missions secundàries, col·leccionables o accessoris que em faltaven, per tossuderia de fer-ho tot, però per avançar en l'aventura estrictament parlant, només va ser un cop i, a sobre, per confirmar el que ja sospitava. I això és nou per a mi, que acostumo a necessitar ajuda quan no sé què he de fer, i dono gràcies a aquest joc per no fer-me sentir, per un cop, inútil del tot. Un dels millors jocs als que he jugat aquest 2025, sens dubte.