Presentació de la Switch 2: Les meves impressions

Quan llegiu això ja s'ha destapat un dels grans misteris els darrers anys pel que fa la revelació d'una nova consola. Em penso que poques vegades hi ha hagut tanta expectativa, o almenys tantes ganes de veure la substitució d'una consola que encara és viva i que ha sigut un èxit rotund, és ben curiós, però també és cert que, cada cop més, les xarxes socials i els mitjans especialitzats s'alimenten de rumors i filtracions, i després de tant de temps de parlar de la successora de la Switch, tard o d'hora havia d'arribar.

Fa poc, la pròpia Nintendo, segurament pressionada per tot plegat, en va fer un teaser, però va dir que li dedicaria un Direct sencer el 2 d'abril. Doncs bé, aquest dia ja ha passat, hem vist la Switch 2 i, igual que vaig fer fa una mica més de 8 anys amb la primera, vull compartir amb vosaltres les meves impressions al respecte. 

Doncs ja l'hem vist, aquest és l'aspecte de la Nintendo Switch 2, amb què la Gran N ha volgut, com deien tots els rumors i filtracions, capitalitzar l'èxit de la primera proposta híbrida (si no hi comptem la Wii U, experimental en aquest sentit) i així ho ha reflectit el seu nom.

Com també van anticipar els rumors i filtracions -producte també dels temps actuals, que per desgràcia no deixen gaire marge per a la sorpresa-, aquesta vegada els seus joy-con (anomenats "joy-con 2") s'acoblen a la consola de manera magnètica, cosa que hauria d'acabar amb els problemes de desacoblaments indesitjats de la primera Switch, i tenen funció de ratolí, que esperem que faciliti l'experiència de joc amb determinats títols que originalment venen de PC, per exemple, i que s'implementi de manera intel·ligent i amb sentit en els més innovadors. Tinc els meus dubtes sobre les conseqüències estètiques que tindrà per als botons, però, això de "fregar" els comandaments sobre una superfície, però espero que estigui contemplat.

Però no les confondrem pas, perquè la Switch 2 serà més gran que la 1, amb una pantalla de 7,9 polzades respecte a les 6,2 actuals, que ja estaven prou bé. Aquest primer model, perquè podem assumir que en el futur n'hi haurà més, tindrà una pantalla LCD amb una resolució de fins a 1080p, i permetrà un rendiment de fins a 120 fps, mentre que al dock, que també serà més gran i amb les cantonades superiors arrodonides, podrà oferir una resolució 4K als monitors que hi estiguin preparats.

Res d'això és sorprenent, més o menys s'esperava, però canvia força el joc, i és que títols potents que fins ara no arribaven a la consola de Nintendo, o que ho feien amb retalls més o menys evidents i, en el pitjor dels casos, un rendiment no gaire òptim, ara podran ser jugats de manera portàtil, cosa que personalment em sembla molt interessant perquè, per tal d'afrontar títols de llarga durada, per circumstàncies meves necessito que siguin en format portàtil, i ara se m'obre la possibilitat de jugar a la Switch 2 a un Elden Ring, un Final Fantasy VII Remake o un Cyberpunk 2077, títols confirmats durant aquest llarg Nintendo Direct, entre molts altres.

Una característica molt interessant, i que ja era hora que Nintendo adoptés, és que alguns videojocs permetran el multijugador local amb una sola còpia del joc, cosa que també vol dir que, gràcies a la retrocompatibilitat amb la primera Switch, serà possible que, per exemple, jo jugui amb la meva filla, un amb la Switch 2 (jo, és clar) i l'altre amb la Switch, sense haver de passar per la pantalla de la televisió.

 

També s'ha explicat la funció del misteriós botó C del nou joy-con dret: permet accedir al menú de xat ("chat" en anglès, d'aquí la inicial) de veu, una funció que permetrà una possibilitat que el públic va trobar a faltar amb la primera Switch, i és la de poder mantenir converses amb amics mentre es juga a un joc. Però en aquest cas també permetrà compartir pantalla, encara que s'estigui jugant a jocs diferents, com ens mostra l'anunci, amb les ja clàssiques sales d'estar enormes i uns jugadors de somriure permanent, joves i guais. Tot això es complementarà amb una càmera, que es vendrà per separat. 

 

Tant una cosa com l'altra són molt interessants i les celebro, però no crec que jo en faci gaire ús. En gairebé 8 anys puc comptar amb els dits de les mans (tampoc exageraré dient que només una mà) les vegades que he jugat online. Però la gent ho fa, així que benvinguda sigui la funció.

 

No ha estat cap sorpresa una cosa que els usuaris de la Switch han estat reclamant, gairebé exigint, des que va néixer el servei de videojocs clàssics del Nintendo Switch Online: l'arribada de part del catàleg de la GameCube al núvol retro de Nintendo.

 

Suposo que per potència s'ha esperat fins a l'arribada de la Switch 2, i ja des de la sortida hi haurà, en exclusiva per als subscriptors de l'expansion pack, jocs de la primera consola de disc de Nintendo. Això sí, té el "cognom" de "Nintendo Classics", que sospito que vol dir que no hi veurem gaires third-parties, com sí que passava amb les altres consoles emulades fins ara. A mi m'anirà bé per gaudir d'alguns títols que no he aconseguit comprar-me i que van massa cars, però els més típics ja els tinc en el format original, així que ja veurem quin ús en faig. Altre cop, la portabilitat podria ser clau en les meves decisions al respecte.

 

Pel que fa a coses que no m'agraden tant, la retrocompatibilitat està molt bé, però aquesta vegada Nintendo ha pres nota del que fa Sony i diversos dels seus jocs tindran versions millorades per a la Switch 2, anomenades Nintendo Switch 2 Edition, cosa que per altra banda és normal i comprensible, com també ho és que alguns dels jocs anunciats recentment per a la Switch seran intergeneracionals i sortiran per a totes dues consoles, com ara el Metroid Prime 4: Beyond. Els que ja els tinguin a la Switch, però, també podran millorar-los amb un pack de millora... de pagament. Encara no s'ha parlat del preu d'això, però sospito que no ens agradarà. De fet, penso que hauria de ser gratuït, com en molts casos a la PlayStation 5.

 

S'ha explicat que la consola tindrà un emmagatzematge intern de 256 GB, molt més que els 32 de la primera, cosa que està molt bé, però que per a ampliar-lo caldran unes targetes micro SD express, ja que la velocitat de lectura és superior. Si pensàvem aprofitar alguna targeta de la Switch actual a la segona, no podrà ser. L'emmagatzematge intern està força bé, però era el mínim que podien fer, perquè sembla que les targetes de joc no seran tan atractives com a la Switch, i en alguns casos funcionaran com un codi de descàrrega, cosa que no és diferent del que ja passava amb moltes edicions code in a box de la Switch. Al final, totes les companyies cauen en pràctiques anticonsumidor, però també val a dir que alguns títols són tan bèsties que hauria estat sorprenent que no calgués fer-ho així, a diferència dels esmentats codis en capsa de la Switch, en cap cas necessaris. 

 

Tampoc ha agradat el preu de la consola, 469,99 € sense cap joc, 509,99 € amb el Mario Kart World, l'esperada i espectacular nova entrega de la saga... en versió digital. Esperava que costés menys, però el que més mal m'ha fet és que no hi hagi un pack amb el joc en físic. I es diu que els jocs valdran prop de 90 €, cosa que és una salvatjada. Ja veurem de quina manera podem rebaixar-los una mica, això sí. Dies sense IVA, per exemple. Tot arribarà. 

 

M'havia fet el propòsit de comprar-la des del primer dia, però he de reconèixer que me l'esperava una mica més barata i que el preu dels jocs m'espanta. Caldrà veure si tot plegat ha estat un tret al peu o Nintendo repetirà l'èxit, al capdavall diu la tradició que, sense comptar les portàtils pures, els surt una consola bé de cada dues, cosa que és un mal presagi. 

 

També em queden preguntes sense resposta: s'ha presentat un nou comandament Pro, però els de la Switch funcionaran a la Switch 2? I els joy-cons de la primera es podran fer servir com a comandaments addicionals, tal com els de la Wii eren, de fet, els comandaments addicionals de la Wii U? Podrem tenir una Switch 2 i una Switch amb el mateix usuari i jugar als jocs que tenim a la màquina que ens convingui a cada moment o hi haurà algun procés innecessàriament pesat per fer-ho? I quan arribarà, el nou joc d'en Mario, tot i que també és tradició que no surti amb la consola?

 

En fi, ja s'anirà veient tot plegat amb el temps. Però si voleu veure tot això que he explicat -almenys les coses bones- en moviment, amb imatges de la consola en si, i encara no ho heu vist, aquí en teniu el tràiler general: 

 

 

Noms: Susumu Matsushita

Si em coneixeu ja deveu saber que m'agraden les portades de videojocs, com a mínim considerar-les obres d'art en el seu context i dins del seu limitat abast, i hi ha il·lustradors que m'han cridat l'atenció sempre, però ha estat ara, de gran i per al blog, que n'he buscat els noms i la trajectòria.

Avui és el torn del senyor Susumu Matsushita, un dissenyador nascut el 1950 a Fussa (Tòquio) que va fer les portades d'una popular saga de l'època dels 8 i els 16 bits, però no ens precipitem, perquè, com sempre, en repassaré la història. 

Aficionat al dibuix des que era ben petit, quan va acabar la secundària va entrar en una escola de disseny industrial, que no era ben bé el que volia, però era cap a on l'havien orientat. Tot i així, va acabar aquells estudis, però tot seguit es va posar a treballar en una petita empresa de disseny, que li va permetre dedicar-se, ara sí, al disseny gràfic, i va començar amb portades per a la revista de moda Popeye, que és el que va cridar l'atenció de diverses companyies que van començar a contractar els seus serveis.

Va ser llavors, començant a la revista Young Jump des de 1979, que va mostrar els seus primers animals antropomòrfics, que serien els seus dissenys més característics, segons ell perquè els seus clients es van començar a interessar per aquests personatges amb l'obertura de Tokyo Disneyland el 1983. De fet, va crear la mascota de la revista, l'os Mac.

Això dels animals antropomòrfics va acabar d'explotar quan l'any 1986, ja amb el seu propi estudi de disseny, va rebre l'encàrrec de dibuixar portades per a la revista Famicom Tsûshin, l'actual Famitsû, per a la qual va crear també la mascota, la guineu Necky, i a partir de llavors li van ploure feines de disseny de personatges per a portades de videojocs i de mascotes per a empreses, bandes musicals o associacions esportives.

Al món dels videojocs, que és el que ens interessa més aquí, sense perjudici de conèixer altres interessos i feines de les persones de les quals parlem, sembla que va debutar amb la portada del Backgammon, per a l'MSX, de 1984.

Però el principal motiu pel qual m'ha interessat aquest artista és que va ser el responsable d'una portada que m'agrada especialment, i que és la d'un videojoc emblemàtic dels anys 80, cosa que vaig descobrir no fa gaire tot buscant informació d'un altre joc del qual vaig parlar al blog.

Era l'any 1986 i la Famicom rebia, desenvolupat per Hudson Soft, el Takahashi Meijin no bôken jima, que en la seva localització per a la NES es va anomenar Adventure Island, i que va tenir seqüeles i versions per altres consoles de 8 i 16 bits, amb dissenys seus, segons la consola i el mercat.

Hi podem veure el característic ús de l'aerògraf amb influències estilístiques del còmic nord-americà -reconegudes per ell mateix en aquesta entrevista, i fruit d'haver tingut un oncle estatunidenc- que permeten identificar clarament el mestre Matsushita, si bé s'assembla, trobo, a un altre dels meus artistes de portada preferits, l'Osamu Muto. I el veuríem al llarg de la saga, l'última entrega de la qual va ser el Super Adventure Island II per a la Super Nintendo, a l'octubre de 1994, uns mesos després de l'última entrega per a la Famicom, en aquest cas exclusiva del Japó, anomenada Takahashi Meijin no bôken jima IV.

És fàcil associar-lo a aquella saga, però evidentment va fer més coses, entre les quals la il·lustració de portada de la versió japonesa del joc de Turbografx J.J. & Jeff, que es diu Kato-chan Ken-chan o les portades de Derby Stallion, des de 1991 fins al 1994, perquè la saga va presentar unes portades d'un altre estil, amb molta menys personalitat, durant la resta de la seva dilatada existència... fins a l'entrega de la Switch, de 2020, que recuperava la il·lustració que veiem més amunt. 

Precisament el 1991 també va ser responsable de la portada d'un títol molt popular de la Super Nintendo, tot i que només de la versió japonesa. Estem parlant del Super Ghouls 'n Ghosts, és a dir que en realitat ell va fer la portada del...

Tampoc és qüestió de veure, aquí, tot el que va dissenyar, encara que des del punt de vista artístic val la pena, però vull esmentar que també va fer les portades del Motor Toon Grand Prix (PlayStation, 1996), el Willy Wombat (Saturn, 1997), el Shadows of the Tusk (Saturn, 1998, on també va col·laborar en la història), el Monkey Magic (PlayStation, 1999, amb disseny de personatges), o ja a la dècada dels 2000, concretament el 2001, i per a la generació següent, aquesta altra: 

El Maximo, de Capcom, per a la PlayStation 2, té portada d'ell (també als Estats Units i no tan clarament a Europa, on la portada és pitjor i sembla més aviat una imitació del seu estil) i també es va encarregar del disseny dels personatges.

Després d'allò li veiem una important desaparició del sector, però el 2017 es va encarregar d'almenys una variant de la portada del Tiny Barbarian DX per a la Switch, que si veiem en versió simplificada clarament no és d'ell, però a la bona el seu estil és perfectament recognoscible:

Buscant informació sobre el seu currículum, i amb això acabo el repàs de la seva obra, he trobat un joc que m'ha sorprès molt veure associat a ell, però el motiu és ben curiós i sorprenent.

Es tracta del Death Stranding, joc que va sortir originalment per a la PlayStation 4 l'any 2019, i no és que ell en fes la portada, sinó que hi ha un punt de l'escenari en què s'hi pot veure una il·lustració seva:

La imatge no és gaire clara, però heu de mirar per sobre de l'ombra per reconèixer-hi sense cap mena de dubte un animal antropomòrfic en el seu estil inconfusible, tota una picada d'ullet degudament acreditada. 

Com he dit més amunt, el mestre Matsushita no s'ha dedicat només als videojocs, sinó que és un especialista en mascotes, com les que va crear per als Jocs Asiàtics de Hiroshima de 1994, la mascota de l'equip de futbol Gamba Osaka o, fins i tot, els personatges del parc temàtic Space World de Kitakyûshû, a la prefectura japonesa de Fukuoka.

Amb tot aquest material, Susumu Matsushita ha fet fins i tot algunes exposicions, i també en podem trobar llibres que recopilen la seva obra, com ara un que celebra els 50 primers anys de carrera de l'artista. 

A banda de tot això, ja des de ben jovenet una altra de les seves passions ha estat la música -en la qual també es va formar-, i precisament després d'anar a una exposició de lletres il·lustrades dels Beatles es va enamorar de l'aerògraf que caracteritzaria els seus dissenys més endavant.

A més, es va acabar casant amb una cantant de jazz, Naomi Grace, i amb una aproximació no professional forma part d'una banda anomenada Honda Fujio & His Gang, que veiem a la imatge de sobre d'aquestes línies.

Una biografia ben curiosa, la d'aquest senyor, que potser, com jo, no coneixíeu de nom, però ara que n'heu vist unes quantes portades sabreu identificar més fàcilment, i m'agradaria pensar que, quan en veieu alguna, recordeu que aquí en vaig parlar, i que torneu a llegir aquesta entrada si us ve de gust repassar-ne els detalls.

Fonts: Japan Today, Moby Games, Wikipedia