Curiositats: Willy Wombat

Conscient que el nom que heu llegit pot sonar com el del millor xocolater, el videojoc que us porto avui està protagonitzat per un animal antropomòrfic, una idea molt poc utilitzada a la història d'aquest mitjà d'entreteniment, oi?

Però no us parlaré del videojoc en si, que no he provat, sinó d'una curiositat relacionada amb el seu desenvolupament i el d'un altre joc, que al capdavall és l'objectiu d'aquesta secció.

Willy Wombat és el títol d'acció i plataformes desenvolupat per Westone i distribuït per Hudson, dues empreses mítiques del sector, la primera com a responsable de la saga Wonder Boy i la segona dels Bomberman, els PC-Genjin / Bonk o els Adventure Island, que comparteixen origen amb el primer Wonder Boy, com ja deveu saber. 

La relació entre totes dues empreses es pot veure també en els ports a sistemes de Sega de jocs de la PC-Engine, com el Mega Bomberman o el Dungeon Explorer, però el 1997 Westone va desenvolupar, amb disseny de joc del mític Ryûichi Nishizawa i de personatges a càrrec de Susumu Matsushita aquest videojoc que volia aprofitar la moda de les mascotes bípedes amb aquest exclusiu de la Saturn.

 

És probable que llegint el que n'havia escrit fins ara haguéssiu pensat que es tractava del típic plataformes 2D, i a mi m'ha passat el mateix, però veient-lo en moviment queda clar que és una altra cosa. La càmera se situa al cel, és un joc de vista gairebé zenital, com en els Zelda clàssics de 8 i 16 bits, i curiosament podem moure l'esmentada càmera. 

El nostre protagonista, un wombat exgeneral d'una civilització totalitària que busca unes gemmes misterioses en una complicada història sobre la qual tampoc es troba gaire informació, explora unes ruïnes en un món post-apocalíptic tot lluitant i resolent trencaclosques.

Tampoc aprofundirem ara sobre el joc, que ja he dit que no he tocat, de fet no el coneixia fins fa poc, però hi ha un parell de curiositats que val la pena comentar, tractant-se d'aquesta secció. 

La primera és que és un exclusiu japonès de la 32 bits de Sega, la segona és que tot i això està doblat a l'anglès i la tercera i més important, pel seu impacte històric superior al que va tenir com a videojoc en si, és que l'any abans va sortir un videojoc de Naughty Dog que va haver de canviar-se el nom que tenien pensat els seus desenvolupadors perquè van descobrir que "Willy Wombat" ja estava agafat, i l'hi van canviar per "Crash Bandicoot". La resta és història.

Fonts: Sega Retro, TV Tropes

Exclusius de recreativa: Hachoo!

Així com Twitter (o X, si us agrada dir les coses pel seu nou nom) és un lloc fantàstic per discutir-se i posar-se de mala llet, també, si es fa servir correctament, pot ser una font d'informació i gaudi incomparable, i una de les coses que més m'agrada fer-hi, amb el compte d'aquest blog, és descobrir coses noves. 

En molts casos, un vídeo curt, o fins i tot un gif animat, em permet conèixer l'existència de videojocs dels quals no tenia ni idea, i l'últim cop que m'ha passat això ha suposat el germen d'aquesta entrada sobre un videojoc que es va quedar a les recreatives.

Hachoo! (gràcies), és el mucós títol d'aquest arcade de la meva estimada Jaleco que va arribar als salons japonesos el 1989 amb una curiosa proposta dins del llavors ja molt poblat gènere dels beat'em ups, i no només perquè el seu protagonista fos un artista marcial xinès en comptes d'un paio amb roba moderna que va estomacant membres de bandes urbanes pels carrers.

Crida l'atenció, per exemple, que a la primera pantalla ens movem per núvols amb la Gran Muralla xinesa de fons, però és millor que ho veiem en moviment:

De fet, som damunt d'un gran núvol i són els enemics els que se'ns van acostant, de manera que ni tan sols hem de caminar gaire. Una decisió de disseny estranya, però sens dubte original.

Al llarg del nostre viatge per l'antiga Xina haurem de desempallegar-nos d'uns enemics que, pel que en diuen els que han jugat al joc -malauradament, no és el meu cas-, ens poden fer les mateixes coses que nosaltres a ells, tot augmentant la dificultat, cosa que es compensa amb el fet que abans d'atacar-nos passegen una mica per l'escenari, de manera que no se'ns acumulen.

Sembla que els controls no són precisament suaus, i el sistema de lluita és molt primitiu, fins al punt que no existeix el salt amb cop de peu ni cop de puny, sinó que només serveix per esquivar enemics o obstacles. 

Sí que hi ha la possibilitat de llançar els enemics després d'agafar-los, i igual que al mític Teenage Mutant Ninja Turtles: Turtles in Time i l'Arabian Fight, que sortirien pocs anys després, es poden llançar contra la pantalla, tot mostrant uns dissenys detallats i uns gestos diferents per a cadascun del tipus d'enemic, un bon detall que és el punt fort d'un joc que en altres aspectes justeja. De fet, si torneu al flyer de dalt de tot surt fins i tot allà.

Jugablement rudimentari fins i tot per als estàndards de l'època, que recordem que aquell mateix any veuria néixer el Final Fight, el Hachoo! com a mínim té uns gràfics atractius i aquests efectes de càmera a favor seu. 

A més, es tracta del primer beat'em up de Jaleco, que després faria el 64th Street: A Detective Story i, a la Super Nintendo, la saga Rushing Beat. Per tant, el perdono, i no ens enganyem: m'encanten els beat'em ups, la seva història i descobrir-ne de nous, especialment si són toscos. Són un dels meus plaers culpables. Per tant, friso perquè algun dia a l'Evercade hi arribi un segon cartutx arcade de Jaleco que inclogui aquest títol.