Anàlisi: Valiant Hearts - Coming Home

Fa uns anys em va captivar un videojoc que, segurament per prejudicis amb els seus gràfics fets amb el motor UbiArt Framework, no hauria provat si no l'hagués enganxat d'oferta. Me'n va quedar un molt bon regust, i em vaig alegrar de saber que se n'havia fet una segona part, que el 2023 va sortir per a mòbils a través de Netflix (on hi he jugat jo) i aquest 2024 ha arribat a ordinadors i consoles.

Ha estat una nova experiència perquè al primer hi vaig jugar a la Xbox One, i precisament abans de posar-me amb aquell sentia cert rebuig per aquells "gràfics de joc de mòbil", però ara he d'admetre que els dispositius tàctils són, segurament, els més adequats per a aquest tipus de joc.

Valiant Hearts: Coming Home és el nom d'aquesta continuació del commovedor i didàctic joc ambientat a la Primera Guerra Mundial, i ens permet saber què se'n va fer, i com acaba, la història d'alguns dels personatges del primer títol, però també conèixer-ne de nous.

El joc cobreix els últims anys de la Gran Guerra i, com la primera entrega, ho fa proposant-nos senzills trencaclosques i un desenvolupament que recorda les aventures gràfiques, amb interacció però sense que controlem específicament els personatges (amb el dit premem cap a on volem que vagin, o el desplacem en direccions que ens demana el joc per dur a terme determinades accions) ni hi hagi una assignació tradicional de botons a resultats.

Això no vol dir que sigui un joc avorrit, perquè hi ha escenes bèl·liques en què haurem de fer el que se'ns demana amb el ritme i la velocitat adequats (si bé no existeix el concepte pròpiament dit de perdre vides o que s'acabi la partida), i la diversitat de personatges, situacions i accions amb què ens trobem fan que en cap moment es faci feixuc.

Com passava al primer Valiant Hearts, hi ha una sèrie de col·leccionables amagats -no gaire, perquè brillen, però ens poden passar per alt i obligar-nos, si som completistes, a repetir capítols- pels escenaris que, un cop aconseguits, ens proporcionaran informació històrica sobre objectes, costums, indumentària, armes i tot el que ens puguem imaginar sobre la Primera Guerra Mundial, tant del bàndol Aliat com de les Potències Centrals. 

Hi ha algun capítol amb la jugabilitat força diferent, concretament de l'aviador George, que adopta la forma de quick time events, que contribueix a que no tinguem la sensació d'estar rebent una lliçó d'història disfressada de videojoc. Que potser és el que és, però està fet d'una manera tan poc invasiva -atesa l'opcionalitat de la recol·lecció d'objectes com de la consulta de textos-, que no passaria res si es tractés d'un joc educatiu amb finançament públic.

Dit això, cal tenir en compte que el context històric, entenc que documentat, no significa que els personatges que hi veiem siguin reals, sinó que són ficticis i les seves accions són senzillament plausibles en aquest context, de manera que estem parlant de ficció històrica.

Però són personatges entranyables, tant els coneguts com els nous, i ens els fem nostres de seguida i ens amoïnem pel seu benestar, que en aquestes circumstàncies perilla. 

Tal com havia acabat el primer joc no calia res més, però de vegades es fan seqüeles que aporten coses, i aquests és un feliç exemple d'això. Si us va agradar Valiant Hearts: The Great War, feu-vos un favor i jugueu també a la seva digna seqüela.

Diferències regionals: Ufouria - The Saga

Fa poc vaig publicar una anàlisi sobre la "joia oculta" de la NES anomenada Ufouria: The Saga, un títol al que he pogut jugar a l'Evercade, que el recupera al cartutx Sunsoft Collection 2, perquè altrament m'hi hauria hagut de gastar una quantitat de diners desorbitada... si volia fer-ho legalment i en físic. 

En fi, em va agradar molt, ja ho vaig explicar, però ara vull tornar a parlar d'aquest joc perquè té una característica que el fa apte per aparèixer també en aquesta secció dedicada a veure diferències en els videojocs segons el mercat de publicació.

I la més destacada del joc que avui ens ocupa la trobem a la mateixa portada, que en versió original no només mostrava el títol amb què es va publicar al Japó, Hebereke, en comptes de l'occidental Ufouria: The Saga, sinó que si ens fixem en els quatre personatges protagonistes, sobretot el més protagonista de tots, ens enduem una sorpresa.

Resulta que el ninot de neu amb els ulls inflats que controlem la major part del temps, entranyable amb el seu estil, i el dinosauret taronja que ens serà útil en més d'una ocasió, a la versió original per a la Famicom són, respectivament, un pingüí blanc i una noia disfressada de gat taronja.

Per què devia ser, això? Sabem que als Estats Units es va cancel·lar el llançament del joc perquè a la divisió americana de Sunsoft li va semblar que els personatges eren estranys, mentre que a Europa (de manera molt limitada) i Austràlia sí que es va localitzar, i es va aprofitar per canviar dos dels quatre personatges, i rebatejar-los tots.

No he trobat informació sobre si això hauria estat suficient perquè els americans acceptessin llançar el joc en aquelles terres i contribuir a fer-lo més famós i no hi havien pensat, o fins i tot si realment un ninot de neu i un dinosauret són molt més digeribles per al públic occidental que un pingüí i una noia disfressada, però el cas és que tenim aquesta diferència evident. No afecta, però, als controls ni la jugabilitat pròpiament dita.

Més tradicional és la forma de censura que veiem en aquesta imatge, en què el corb ens ha deixat anar al damunt un excrement, suposem que seu, però sospitosament semblant al disseny habitual de la femta humana.

El cas és que a la versió occidental el que ens deixa anar és un pes de 16 tones, però ja se sap que aquí no ens agrada tant fer bromes escatològiques com als japonesos, de manera que no ens hauria de sorprendre en excés.

Encara que sigui un joc relativament fàcil, la veritat és que normalment tenim poca energia i, sobretot en els combats contra els enemics de més entitat, és molt probable que hi perdem la vida i haguem de refer el camí, per sort amb tot el progrés desat, però el cas és que no ens ha de fer vergonya veure la pantalla de game over amb certa freqüència.

I resulta que -això és una diferència molt petita, però curiosa- a la versió occidental es van prendre la molèstia de substituir la font del missatge ornamentat de finalització de la partida per una que coincideix amb la de les paraules "continue" i "end", molt més senzilla, cosa que empobreix l'acabat i era totalment innecessària.

Acabem amb una petita diferència més: el protagonista té un missatge per a nosaltres després dels crèdits japonesos, però només si esperem tot mirant el logo de Sunsoft sense fer res durant uns segons. En canvi, a la versió occidental el missatge apareix just abans dels crèdits, cosa que és d'agrair. 

Després d'aquell joc, la saga va continuar amb títols exclusivament japonesos que pertanyien a altres gèneres, sobretot puzzles, i va passar per diverses consoles. 

Aquest 2024, però, la saga ha tornat als seus orígens amb un altre plataformes molt bufó que ha arribat als sistemes actuals, aquesta vegada amb el títol occidental d'Ufouria: the Saga 2, en comptes del Hebereke 2 japonès, però amb el disseny i el nom originals dels personatges. No sabria dir si me n'alegro o trobaré a faltar el ninot de neu i el dinosauret. I sí, les caques també s'han respectat.

Font: The Cutting Room Floor