Però d'això també hi ha videojocs? Kellogg's

Al món dels videojocs hi ha llicències de gairebé qualsevol cosa, i n'hem vist uns quants de ben curiosos, al llarg d'aquests 16 anys llargs del blog, però de tant en tant hi ha algun títol que em sorprèn a causa del material del qual parteix, i em va bé per reviure temporalment algunes de les seccions que tinc més abandonades.

És el que passa amb el títol que us porto avui, d'un tema que, sincerament, tot i estar acostumat a veure videojocs pensats per promoure productes i marques, no esperava. 

Tony & Friends in Kellogg's Land és un títol per a MS-DOS i Amiga -la meva profunda incultura sobre els jocs d'ordinador fora de l'MSX i companyia ha influït en el meu desconeixement d'aquesta obra- que va sortir el 1994 desenvolupat per Rauser Advertainment i publicat per la pròpia Kellogg Company, i que té origen, pel que es pot veure als crèdits i al text del joc, alemany.

El joc ens convida a controlar el tigre Tony, el dels cereals Frosties -del qual tinc, per cert, un peluix de mida respectable-, que ha d'anar a rescatar els seus amics, segrestats per formigues i rèptils. Sí. Un d'ells, l'os Choco, no ha estat segrestat, però fa el paper de donar pistes i consells sobre el joc, un paper secundari que potser era el preludi de la seva injusta desaparició com a mascota dels Chocos en favor del mico Coco, que se'ls va quedar tot i mantenir els Choco Krispies, però bé, això ja és un tema personal que no pertany a la jurisdicció d'aquest blog.

Com podem veure al vídeo, el joc té uns gràfics de 16 bits i la inèrcia de moviments típica de molts plataformes de l'Amiga. Però es veu prou simpàtic. Al principi, en Tony va recollint flocs dels cereals que representa, que fan la funció del típic element col·leccionable plataformer, tot i que precisament aquests cereals no deuen ser els més bonics per presentar surant a l'aire.

Després, a mesura que el joc avança, hi podrem controlar els seus amics Smacks, Coco i Sam, respectivament les mascotes dels Smacks, els Choco Krispies i els Froot Loops, que a més tenen habilitats diferents de les d'en Tony: la granota pot nedar, en Coco pot escalar i en Sam pot volar, necessàries per superar els nivells. 

Podem fer el canvi de personatge a les portes dedicades a aquesta acció, així com també n'hi ha que porten a àrees secretes i pantalles de bonus, i cadascuna de les mascotes col·leccionarà els seus propis cereals, cosa que és un detall lògic però no per això menys interessant. A més, a cada pantalla hi ha sis vitamines que, un cop aconseguides, ens donen una vida al final d'aquell nivell.

Tot plegat, és clar, evitant els atacs dels enemics, que podem matar saltant-los a sobre, una mecànica ben clàssica del gènere. No hi ha gaire més informació del joc, però trobo que està per sobre del que esperava en un producte tan descaradament promocional. Si algun dia em topo amb ell no descarto provar-lo.

 

Jocs maquillats: Cruis'n USA

Aprofitant l'avintentesa del llançament de la sisena entrega d'una petita saga clàssica dels videojocs de cotxes arcade, el Cruis'n Blast, per a la Switch en exclusiva -amb origen a les recreatives el 2017-, he pensat que seria un bon moment de parlar del primer títol de la franquícia, que va passar per la sala de maquillatge abans de fer el salt de les màquines arcade a la Nintendo 64 als anys 90.

Recordem -i ho he de fer perquè jo mateix vaig muntar l'embolic en crear dues seccions similars en poc temps- que Jocs maquillats va de títols que han patit canvis considerables en aparèixer en regions diferents de l'original o, en aquest cas, per primer cop, en traslladar-se de les recreatives als sistemes domèstics. Com ja havíem vist algun cop, en aquest cas és un tema de censura, i com que tampoc estem parlant de regions, categoritzem-lo com un joc maquillat.

Parlem del Cruis'n USA, de Midway, un joc de conducció arcade, com deia més amunt, que d'adolescent coneixia només de nom, d'haver-lo vist a les revistes, però que fins fa poc considerava inabastable per a un usuari europeu de la Nintendo 64, perquè si la recreativa de 1994 va ser portada a la consola de 64 bits de Nintendo dos anys després, al Vell Continent  no arribaria fins encara més tard, el 1998. Llavors jo ja no seguia la pista de les novetats de la consola, que al capdavall llavors tampoc tenia, i segurament havia perdut interès en la simple existència del joc.

En fi, va ser un èxit als salons recreatius, fins al punt que sembla que va recaptar més diners que el mític Daytona USA, de Sega, la competència (i no pas poc experta en arcades de velocitat). El pas a la Nintendo 64 va obtenir crítiques negatives per culpa d'un frame rate baix, una mala detecció de col·lisions i una música inadequada, però avui hem vingut a parlar dels canvis estètics que va viure en el procés.

Es tracta, en tots els casos que veurem, de censura basada en el bon gust i la fugida de polèmiques que caracteritzaven i encara caracteritzen Nintendo -bé, parlo del contingut dels jocs, no de polítiques de preus i llançaments, que ja sabem com les gasta-, començant per aquest intent de dessexualització de la noia en bikini que ens dona el trofeu per la primera posició a la cursa, encara que el resultat (a l'esquerra) sigui més aviat una mena de body painting, que segons com és pitjor.

En el mateix sentit, però ara entrant en temes lingüístics, tenim un petit canvi en el pas de l'arcade a la Nintendo 64: a la part inferior del quadrat vermell es pot llegir "XL Power", però a la versió original era "XL Powershaft", que significa una palanca de transmissió de mida extragran. Algú, que segurament tenia la ment molt bruta, va voler evitar que als joves jugadors els evoqués la mateixa imatge que a ell (o ella) i va decidir retallar un tros d'aquest nom. Sens dubte, en aquest cas es va filar massa prim.

Això ja és una mica més polèmic: a la imatge de dalt a la dreta veiem com, al Cruis'n USA de recreativa, hi ha un rètol publicitari del que semblen els Miel Pops de Kellogg's. A la Nintendo 64 aquesta publicitat va desaparèixer, però en canvi una que promocionava la mateixa marca Nintendo es va deixar estar, naturalment.

L'equip liderat per Eugene Jarvis, el creador de la saga (des de 2001 amb companyia pròpia, Raw Thrills), era una mica trapella i irreverent, i una de les coses innecessàries que va introduir al joc va ser la possibilitat d'atropellar animals, com aquesta vaca que acaba feta miques en un desenvolupament dels esdeveniments que no reflecteix el que passaria a la vida real.

En aquest cas, les quatre imatges corresponen a la mateixa seqüència de la versió arcade, ja que a la Nintendo 64 senzillament es van suprimir els animals temeraris i, per tant, la possibilitat d'accelerar-ne la defunció.

La irreverència també la trobem en aquest túnel, amb un "paper de paret" que consisteix en bitllets estatunidencs, innocents en consola però protagonitzats, a la recreativa, per la Hillary Clinton fumant un porro.

Si completem el joc en primera posició el nostre cotxe apareix en un pedestal al terrat de la Casa Blanca a la versió per a la Nintendo 64, mentre que a l'arcade, després d'un advertiment de text en què se'ns diu que el President dels Estats Units apareixerà en una sàtira política, veiem el marit de la Hillary, POTUS a l'època (ell, perquè ella ho va intentar ser molts anys després sense èxit), banyant-se amb unes noies en bikini.

Quan va sortir el joc encara no havia esclatat l'escàndol amb la Monica Lewinsky, però es coneixia que com a governador d'Arkansas en Bill havia fet algunes malifetes, de manera que era una caracterització encertada, tot i que es comprèn perfectament que Nintendo no volgués tenir problemes. 

I això és tot pel que fa als canvis del Cruis'n USA, que no són profunds, radicals ni afecten al lore, normalment requisits perquè parli d'un videojoc en aquesta secció, però que sí que podríem considerar que en aquest cas el maquillen, perquè al final tots els canvis tenien l'objectiu d'emmascarar alguns aspectes que es consideraven excessius en una consola per a tots els públics.

Font: Movie Censorship

https://www.movie-censorship.com/report.php?ID=222428