Dins del paquet que inclou l'etiqueta de "friki" és habitual trobar-hi, entre altres coses, els videojocs i l'anime, i és per això que aquella gent interessada en les consoles i especialment el món del retro de ben segur que ha vist una sèrie d'animació japonesa que va aparèixer a Netflix -n'és una producció original, de fet, tot i que basada en un manga de Rensuke Oshikiri- fa un temps, i si no l'ha vist ja és hora que ho faci.
Un producte ideal per als amants dels videojocs clàssics -tampoc cal exagerar, només ens n'hem d'anar als 90- i amb un mínim d'interès pels dibuixos animats japonesos, que ens toca la fibra sensible contínuament amb el que ens explica i amb abundant metratge real de videojocs d'una època que almenys la meva generació va viure d'una manera o d'una altra. I ara, després del que hauria semblat una espera eterna encara que haguessin estat dues setmanes, n'ha arribat la segona temporada i és hora de parlar-ne.
A la primera temporada de Hi Score Girl vèiem, com vaig explicar quan en vaig fer l'entrada, el noi protagonista, en Haruo, un malalt dels videojocs, conèixer l'Akira, una noia tímida que mai no parla però que el guanya sempre als jocs de lluita, i després la Koharu, una noia més oberta que s'enamora d'ell i s'aficiona als videojocs per acostar-se-li, però resulta que hi té un talent natural i esdevé una rival a l'altura d'ell.
El triangle amorós estava servit, però l'apartat romàntic no era, ni de bon tros, el que més pesava en aquesta sèrie. Ara els personatges van a batxillerat i han anat madurant, tot i que ell continua obsessionat amb els videojocs -que també han evolucionat- mentre els seus companys es distreuen dels estudis, com és natural en aquestes edats, amb les qüestions sentimentals.
Però en Haruo ja no té els 12 anys que tenia quan va començar la sèrie, i en aquesta segona temporada veiem com el triangle amorós -perquè almenys la Koharu sí que se li va declarar- esdevé una situació cada cop més tensa que ni tan sols ell pot ignorar.
Poc a poc veiem com se li desperten sentiments que fan que els seus interessos vagin més enllà dels videojocs, però com que aquests continuen obsessionant-lo -i val a dir que en aquest punt la sèrie perd una mica de versemblança- vol vincular les seves decisions al respecte amb els resultats obtinguts als salons recreatius, i les dues noies acaben fent el mateix, convertint-ho tot plegat en una competició videojoquística que s'extrapola a la realitat.
Continua semblant-nos mentida que un paio com aquest, que és mal estudiant i que no pensa en gairebé res més que els videojocs, sigui el centre d'una disputa amorosa, però el cas és que en aquesta segona temporada -tot i que, de fet, el títol passa a ser Hi Score Girl II, i alhora, de manera contradictòria, reprèn la numeració de la primera i els seus episodis són del Round 16 al 24- els equilibris canvien i la part romàntica adquireix molta més importància. Al capdavall és la resolució d'un tema que s'havia anat forjant durant la primera.
Això no vol dir que es parli menys de videojocs, en absolut. Continuen veient-se'n molts, i moltes referències més grans o més petites, cosa que és una delícia per als aficionats a aquest mitjà d'entreteniment, i formen part integral de la trama, però sí que és veritat que la sensació que tot plegat és una excusa per mostrar-nos pantalles i escenes de l'Street Fighter II i companyia, una sensació que almenys jo sí que tenia, disminueix en aquests 9 episodis.
La nova temporada també es beneficia de com els personatges secundaris intervenen més en la història, com la Makoto, la visceral germana gran de l'Akira, que naturalment escombra cap a casa, o en Miyao, l'amic de primària d'en Haruo, que veu com s'espavila en matèria de noies i li proporciona un suport incondicional.
Els darrers episodis són trepidants, un digne i gairebé èpic final per a una història que té més molla del que semblava, i si no se'n fan més temporades trobo que haurà quedat ben tancada. Ara bé, mai se sap, perquè sembla que el manga arriba més lluny i no hauríem de descartar que aquest material també tingui una adaptació animada.
A la primera temporada de Hi Score Girl vèiem, com vaig explicar quan en vaig fer l'entrada, el noi protagonista, en Haruo, un malalt dels videojocs, conèixer l'Akira, una noia tímida que mai no parla però que el guanya sempre als jocs de lluita, i després la Koharu, una noia més oberta que s'enamora d'ell i s'aficiona als videojocs per acostar-se-li, però resulta que hi té un talent natural i esdevé una rival a l'altura d'ell.
El triangle amorós estava servit, però l'apartat romàntic no era, ni de bon tros, el que més pesava en aquesta sèrie. Ara els personatges van a batxillerat i han anat madurant, tot i que ell continua obsessionat amb els videojocs -que també han evolucionat- mentre els seus companys es distreuen dels estudis, com és natural en aquestes edats, amb les qüestions sentimentals.
Però en Haruo ja no té els 12 anys que tenia quan va començar la sèrie, i en aquesta segona temporada veiem com el triangle amorós -perquè almenys la Koharu sí que se li va declarar- esdevé una situació cada cop més tensa que ni tan sols ell pot ignorar.
Poc a poc veiem com se li desperten sentiments que fan que els seus interessos vagin més enllà dels videojocs, però com que aquests continuen obsessionant-lo -i val a dir que en aquest punt la sèrie perd una mica de versemblança- vol vincular les seves decisions al respecte amb els resultats obtinguts als salons recreatius, i les dues noies acaben fent el mateix, convertint-ho tot plegat en una competició videojoquística que s'extrapola a la realitat.
Continua semblant-nos mentida que un paio com aquest, que és mal estudiant i que no pensa en gairebé res més que els videojocs, sigui el centre d'una disputa amorosa, però el cas és que en aquesta segona temporada -tot i que, de fet, el títol passa a ser Hi Score Girl II, i alhora, de manera contradictòria, reprèn la numeració de la primera i els seus episodis són del Round 16 al 24- els equilibris canvien i la part romàntica adquireix molta més importància. Al capdavall és la resolució d'un tema que s'havia anat forjant durant la primera.
Això no vol dir que es parli menys de videojocs, en absolut. Continuen veient-se'n molts, i moltes referències més grans o més petites, cosa que és una delícia per als aficionats a aquest mitjà d'entreteniment, i formen part integral de la trama, però sí que és veritat que la sensació que tot plegat és una excusa per mostrar-nos pantalles i escenes de l'Street Fighter II i companyia, una sensació que almenys jo sí que tenia, disminueix en aquests 9 episodis.
La nova temporada també es beneficia de com els personatges secundaris intervenen més en la història, com la Makoto, la visceral germana gran de l'Akira, que naturalment escombra cap a casa, o en Miyao, l'amic de primària d'en Haruo, que veu com s'espavila en matèria de noies i li proporciona un suport incondicional.
Els darrers episodis són trepidants, un digne i gairebé èpic final per a una història que té més molla del que semblava, i si no se'n fan més temporades trobo que haurà quedat ben tancada. Ara bé, mai se sap, perquè sembla que el manga arriba més lluny i no hauríem de descartar que aquest material també tingui una adaptació animada.
Ostres, doncs vaig veure un parell de capítols i no em va enganxar massa... potser reprenc en algun momebt :)
ResponEliminaDe la primera? Què fas llegint l'entrada de la segona? Nooorl! XD
EliminaEm vas comentar a l'entrada de la primera, recordes? Deies que et plantejaves mirar-la. Suposo que depèn de si t'interessen els videojocs que hi surten, és clar. Però com a història també és maca.