Reflexions: l'oficialitat

En una època en què fins i tot els més veterans del món dels videojocs defensen (i practiquen), sense deixar de comprar-se allò que els agrada, el consum de videojocs per vies fora de la legalitat tant de manera digital com en reproduccions xineses, jo vaig contra corrent i, tot i ser conscient de totes aquestes opcions i respectar les persones que les prefereixen, m'agrada més l'oficialitat. Em posa, l'oficialitat.

No sé si sabria explicar per què, potser és que mai m'han agradat les imitacions, ja des que era petit arrufava el nas davant d'una samarreta del Barça falsa o qualsevol cosa que visualment em fes sospitar -tot i que em fascinaven els còmics de Captain Tsubasa sense llicència i dibuix horrible o les fotocòpies de Bola de Drac-, i és probable que sigui un ximple per pagar més del que tothom consideraria raonable per "videojocs de més de 30 anys" podent fer "el mateix amb una Raspberry".

De fet, en tinc una, de Raspberry, però com ja sospitava la faig servir molt poc, fins i tot m'atabala tenir tantíssimes roms juntes. I, malgrat que vaig experimentar amb l'ús de "còpies de seguretat" amb la Nintendo DS, la Saturn, la Dreamcast i la Playstation 2, és quelcom que va deixar de fer-me gràcia fa força temps. Alguna cosa no acabava de rutllar.

L'oficialitat té un atractiu, per a mi, que no puc negar, i m'ho passo més bé amb una consola mini amb llicència oficial, encara que tingui menys jocs al seu catàleg. Això no vol dir que no sigui crític amb segons quines polítiques i decisions mandroses, com per exemple en el cas de les rèpliques en miniatura de la NES i la SNES, amb tan pocs jocs que les vaig ampliar una mica, cosa que no he sentit la necessitat de fer amb cap altra mini.

Però en general aplaudeixo que es vagin rellançant, d'una manera o d'una altra, videojocs clàssics perquè en pugui gaudir una nova generació de jugadors de manera còmoda, i també els que per edat ja els coneixíem, però que no necessàriament els vam poder tenir o provar tots, i cada cop són més cars de trobar.  

O, què carai... De vegades són jocs que ja teníem, però dels quals volem gaudir altre cop en consoles modernes i sense haver-nos de preocupar per cables que no funcionen, cartutxos que no responen o televisors CRT als quals el so de vegades els falla.

L'experiència no pot ser la mateixa que si hi juguéssim amb el bagatge i la percepció del món que teníem a l'època corresponent, i soc conscient que la qualitat de l'emulació mai és totalment del gust dels qui tenen més coneixements tècnics que jo, però val més això que res. 

I jo ho valoro, i si està ben fet, si és un producte cuidat, pago els diners content, i sabent que els responsables d'aquella diversió rebran uns calés merescuts, encara que sigui per un esforç que van fer fa dècades i que ara s'hagin tornat una companyia que pren males decisions. Que no vol dir que pagui qualsevol preu, compte. Si em coneixeu, sabeu que puc ser un "ànsies" en molts sentits, però tinc paciència per trobar els millors preus. 

Aquesta fixació meva amb l'oficialitat s'estén tant a jocs com a aparells i accessoris, com els comandaments. De fet, d'adolescent ja veia que els pads addicionals que no acostumaven a ser "de marca" m'agradaven menys i funcionaven pitjor. 

Ara hi ha companyies que treuen rèpliques de comandaments clàssics amb connexió USB o sense fils, i si tenen la llicència oficial de la companyia original ja compleixen els meus requisits. També passa amb videojocs clàssics reeditats en físic per a les consoles originals -o per a noves consoles, com l'Evercade-, que sé que no deixen de ser reproduccions, però com que tenen llicència oficial encara que els manufacturin altres empreses, m'agraden, i si són edicions cuidades i el jocs m'interessen me'ls compro.

Evidentment, tot es pot matisar, discutir i estudiar cas per cas, però aquest és el meu punt de vista sobre el tema, havent avisat des del principi que l'oficialitat té un "no sé què" que a mi pràcticament em ven el producte. I us ho diu algú que va créixer amb un MSX ple de jocs copiats en disquets sense saber que no eren els autèntics i que en comptes d'una Game Boy va estar a punt de demanar que li regalessin una clònica de la NES.