Reflexions: Deixar anar

Hi ha un concepte que sempre m'ha costat molt d'aplicar, i que encara que en parli ara, en relació amb els videojocs, no significa que hagi après a integrar a la meva vida. Parlo de deixar anar, de la renúncia, de l'acceptació. 

Al final, com en tantes altres reflexions que he publicat en aquesta secció, hi haurà temes que se solaparan amb entrades anteriors, però és inevitable, perquè estan emparentats. Per exemple, té relació amb el FOMO, la por de quedar-se fora, perquè aquesta obsessió amb voler ser a totes les converses, fomentada sens dubte per l'excessivament fàcil accés a la informació a internet i a les ganes de formar part d'una comunitat a través de les xarxes socials, és el gran enemic, trobo, d'aquesta idea de la qual vull parlar avui.

És un discurs habitual en el sector, tant per part d'aficionats al retro (amb més raó, perquè volem abastar més anys d'indústria) com pels que se centren en els llançaments més moderns, reconèixer públicament que no tenim temps de jugar a tot, sobretot quan ens fem grans i econòmicament ens podem permetre comprar moltes més coses, però la vida no ens dona prou temps lliure per poder-ne gaudir.

Aquesta acceptació hauria d'anar seguida d'una decisió, normalment "comprar menys" -hi insisteixo, no per dificultats econòmiques, que també pot ser, sinó perquè és absurd comprar coses que no tenim temps de tocar després-, i una posada en pràctica d'aquesta decisió. Aquest és el pas que a mi em falta. Els altres dos me'ls repeteixo constantment.

Perquè es tracta de deixar anar, de renunciar. I és quelcom que em costa en tots els àmbits de la vida. Em costa deixar estar un malentès que com més es parla més s'embolica, em costa perdonar-me a mi mateix alguna cosa que la persona agreujada segurament ha oblidat o almenys acceptat amb el pas del temps, i em costa renunciar a ficar-me en aquella saga o aquella altra del món dels videojocs a la qual sé que arribo tard i on hi ha massa teca per endur-se a la boca.

Per posar un exemple d'això que dic, fa molts anys em vaig comprar aquesta Game of the Year Edition del Fallout 3 per a la Xbox 360. El vaig provar una mica, però ja em van dir que requeria una quantitat d'hores de dedicació que, a mi, em suposa mesos i mesos del meu temps.

L'he anat deixant a la llista dels pendents, i m'he comprat també la quarta part -i no, no he jugat ni a l'1, ni al 2 ni al New Vegas-, però m'adono que els vaig adquirir pel renom que tenien. En realitat no em ve tant de gust jugar-hi, i no tinc gaire temps, i fins i tot si el dedico a jugar a jocs llargs, que també n'hi ha que vull tocar encara que em suposi mesos, n'hi ha que passaran al davant d'aquests dos perquè em criden més l'atenció. I deixar anar, en aquest cas, seria admetre que probablement no hi jugaré, acceptar-ho i passar pàgina. I això pot incloure, en aquest cas i en uns quants dels altres que tinc agafant pols als prestatges per un motiu o un altre, desfer-me d'aquests jocs. Passa que costa, perquè jo soc una persona a qui li agrada tenir les coses que consumeix, més que no pas agafar-les en préstec.

On sí que he fet algun progrés ha estat en deixar passar coses que en realitat no necessito. Tinc una relació d'amor-odi amb els remakes i remasters totalment egoista: si són jocs que no tenia, m'encanten, perquè acostumen a ser les millors versions possibles d'un joc i surto beneficiat d'entrar-hi tard, però si ja els tenia, em fan una mica de ràbia. Ja ho sé: és una reacció immadura, infantil.

Però bé, crec que soc capaç de no comprar-me aquests rellançaments, revivals o retorns, com en vulgueu dir, si m'adono que no els necessito. Un cas recent és el del Mario vs. Donkey Kong de la Switch. Sí, els gràfics són millors, s'hi pot jugar en cooperatiu i hi ha un parell de mons nous, però l'original de Game Boy Advance em va costar tant d'aconseguir complet a un bon preu, i en fa tan poc temps, que llevat que un dia el de Switch aparegui molt rebaixat i se'm creuin els cables, no mossegaré l'ham. 

Ara em falta ser més fort davant de la inundació de tuits lloant jocs que en teoria no m'interessaven, però que de tant sentir-ne parlar els acabo posant a la llista de desitjos per si de cas, i ser, en general, més selectiu amb allò que compro, però per a això necessitaré una armadura anti-FOMO. 

I vosaltres? Sou capaços i capaces de deixar anar? De "desobsessionar-vos" amb voler ser a tot arreu? De treure-us de sobre videojocs que sabeu que no tocareu?