Descobriments: Ghox

Avui us porto un altre descobriment d'aquells que conec gràcies a Evercade, un dels motius pels quals m'agrada tant aquest sistema, i aquesta vegada no és que conegués de nom el joc i no hagués tingut l'oportunitat de jugar-hi fins ara, és que senzillament no l'havia sentit mai ni anomenar, abans de tenir-lo al corresponent cartutx, el Toaplan Arcade 3.

En una companyia coneguda per ser especialista en shmups (i quins shmups!) com és Toaplan, sorprèn una mica veure altres gèneres que no siguin de disparar, com els també emblemàtics Snow Bros. o aquesta "joia oculta" que és el Ghox.

La fórmula i la mecànica no són pas innovadores: és el que s'anomena "un Arkanoid" (o un Breakout, com vulgueu), però amb unes particularitats per les quals destaca i que el fan també divertit i addictiu, raó per la qual us en parlo avui aquí.

Llançat per a recreatives el 1991 arreu del món, aquest joc ens posa, segons la història oficial, a la pell d'un home (o dos, si hi juguem dues persones) d'un país oriental que, convocats pel rei Gitane (sí) de l'imperi d'Akuria, han de destruir amb un aparell i les boles que dispara tots els maons de cada pantalla, eliminar els obstacles i derrotar els enemics finals cada set pantalles, amb l'objectiu d'acabar amb els plans del malvat mag Jagula i rescatar la deessa Lucia.

El joc es juga com els esmentats trencamaons i tots els que els han copiat o s'hi han inspirat, però amb algunes característiques pròpies: podem moure la "nau" una mica en vertical, a banda de l'obligatori moviment horitzontal, per si ens va millor tocar abans la bola que rebota -i sí, si passa pel nostre costat sense que la toquem i va al forat perdem una vida-, comencem llançant dues boles (és fàcil perdre'n una ben de pressa si no tenim uns reflexos felins) i a cada vida tenim la possibilitat d'activar, amb el botó secundari, una bomba de boles que inunden la pantalla i ens fan la neteja més fàcil, però passarà el mateix: és fàcil que en perdem unes quantes de seguida.

A la pantalla, com podem veure, hi ha enemics i també cofres, a més dels blocs que s'han de destruir. Els enemics no ens ataquen activament, ni aquests ni uns de més grossos -només faltaria, amb la quantitat d'atenció que hem de dedicar a la bola-, però les boles hi reboten i ens poden fer la punyeta. Això sí: quan els toquem amb una bola desapareixen i ens donen punts.

Quan toquem els cofres ens proporcionen el seu contingut, que pot ser punts, una esfera de colors (cada cinc del mateix, obtenim una millora permanent), una vida extra, unes fades que ens provoquen un efecte temporal com ara fer més ample el nostre vehicle o donar-nos unes boles que eliminen els maons en una sola passada en comptes de rebotar i requerir-ne dues...

Tot plegat amb una ambientació fantàstica i acompanyada d'una banda sonora malrotllera que combinen molt bé amb la proposta del joc. He de dir que, com que hi vaig jugar per una competició, no vaig fer servir més d'un crèdit a cada partida, i no he vist encara cap dels seus enemics de final de zona, però em va atrapar prou per tornar-hi en un futur. Si no el coneixíeu i us agraden els Arkanoid (o Breakout, sí), us recomano que el proveu.