Curiositats: The Adventures of Quick & Silva

Que els videojocs de vegades superen les expectatives dels seus responsables és quelcom que sabem, i també a la inversa, un cas segurament més freqüent, en què se n'espera molt més del que finalment s'aconsegueix.

Avui us porto la història d'un joc del qual s'esperava tan poc, que els seus creadors el van presentar amb un pseudònim per si de cas, i fins i tot van inventar-se una companyia per publicar-lo.

Això és la portada d'una revista, l'Amiga Fun, que en un dels seus números de 1991 dedicava la portada al joc que avui ens ocupa, The Adventures of Quik and Silva.

De fet, l'incloïa en el disquet de regal que acostumava a dur la capçalera, i aquest és un fet cabdal per entendre com va poder fer el que va fer sense conseqüències legals.

El joc és un simpàtic plataformes protagonitzat per un parell de robots als que han encarregat la tasca de salvar el país de Funnyland d'unes joguines que s'han tornat dolentes, i a la captura que he compartit sobre aquest paràgraf podem veure que un dels enemics recurrents és un eriçó blau antropomòrfic d'ulls enormes i sabatilles vermelles.

També es podien trobar lampistes italoamericans i dragonets verds rabassuts, entre altres "homenatges", atès que, pel que sembla, el sistema de distribució d'aquest títol que va aparèixer per a Amiga i també a l'Atari ST permetia esquivar conflictes de copyright.

Posteriorment, el 1992, va passar a ser de domini públic, amb la qual cosa suposo que també s'evitaven problemes perquè ja no se'n treia profit econòmic.

Però la curiositat no és que fessin això, al capdavall també veuríem referències similars al Turrican -clàssic amb què s'ha comparat-, sinó que el joc va ser desenvolupat pels alemanys Peter Thierolf i Franz Matzke (tots dos sota pseudònim) amb música de Chris Hülsbeck (aquest amb el seu reconegudíssim nom real) i el segell de New Kids on the RAM. Per què? 

Doncs perquè va ser un joc creat en qüestió d'un parell de setmanes per a la revista, que havia fet l'encàrrec, amb la idea de cobrar-ne els calés i poder continuar finançant un joc que els estava costant completar. 

I no confiaven gaire en què, en aquestes circumstàncies, el joc de la revista tingués gaire èxit, de manera que no volien que s'associés als seus noms reals ni al de l'empresa Kaiko. El nom per al qual necessitaven els diners era Apydia,  que va acabar sent considerat un dels millors shoot'em ups de l'Amiga. I el Quik and Silva (títol simplificat amb què es va conèixer quan va arribar fora del Regne Unit), per ser un joc creat per distribuir-se gratuïtament, sembla que va acabar sortint força bé.

Història de les videoconsoles: Commodore 64

A l'abril vaig fer una entrada sobre el ZX Spectrum aprofitant que es complien 30 anys de la seva existència, i ara a l'agost passa el mateix amb el Commodore 64, un altre microordinador que evidentment rebrà el mateix tractament en aquesta nova entrega de la secció.

L'agost de 1982 sortia a la venda el nou sistema de Commodore International, una màquina que a banda dels seus punts forts va tenir molt d'èxit perquè es va saber distribuir als llocs adequats i amb les campanyes adequades. Costava gairebé 600 dòlars, però era la meitat del preu de l'Apple II, el seu principal competidor juntament amb les plataformes de 8 bits d'Atari de l'època. 

Amb unes vendes d'entre 12,5 i 17 milions d'unitats al final de la seva vida (va ser descontinuat el 1994), el Commodore 64 és el microordinador més venut de la història, gràcies en bona part a haver-se distribuït en tota mena de botigues d'oci en comptes de centrar-se en les d'electrònica com feia la competència. Va acostar a les masses la microinformàtica precisament amb la seva producció en massa, però alhora es considera un dels principals causants de la Crisi dels Videojocs de 1983 amb la seva guerra de preus que, entre altres coses, oferia un descompte de 100 dòlars en comprar el Commodore 64 si s'entregava a canvi qualsevol consola o ordinador. 

Escolteu bé aquest anunci perquè és d'allò més provocador: no compara els ordinadors, sinó que els demana quin pensen que és el millor. Naturalment contesten que el Commodore 64, i per això el narrador agradeix l'"honestedat" de la competència, que segons ell no ofereix el mateix que el C64 malgrat que costa el doble. Brutal. 

Certament oferia una memòria RAM de 64K, que és la que li va donar el nom, era força superior a la de la competència, i en termes de gràfics no es quedava pas enrere. On destacava, això sí, és en el seu xip de so, que va donar als seus jocs un apartat sonor característic i fins i tot va generar compositors de renom com en Chris Hülsbeck.

Ho veiem per exemple a la versió C64 del popularíssim R-Type, però també en l'espectacular intro del The Great Giana Sisters:

Un altre dels seus punts forts va ser la possibilitat d'endollar-lo a un televisor, sense l'obligació de fer-ho en un monitor dedicat, tal com passava ja amb el seu predecessor, el Commodore VIC-20. D'aquesta manera, que poc després seria el sistema estàndard, competia no només amb els ordinadors, sinó també amb les videoconsoles. 

Naturalment trobo interessant el Commodore 64 des del punt de vista dels jocs, altrament no el consideraria una consola, i en aquest vídeo n'hem pogut veure 28 que el seu autor ha considerat representatius de la màquina. Són alguns dels que van fer que la gent identifiqués el C64 amb un sistema de videojocs més que no pas amb un ordinador per a d'altres funcions, i entre els millors d'un sistema que en tenia milers se solen citar el Maniac Mansion, el Pirates, el The Last Ninja (fet originalment per a aquesta plataforma i després versionat), el Turrican II: The Final Fight, el Defender of the Crown, l'Impossible Mission, el Paradroid, el Boulder Dash, el ja esmentat The Great Giana Sisters, l'Armalyte, l'IK+ o l'Elite, entre molts altres.

Aquí tenim una altra selecció, aquest cop de 100 títols, una bona mostra dels imprescindibles del Commodore 64, que naturalment i com passa amb tots els sistemes, impressionen més com més avancem en el temps i la vida de la màquina.

Commodore International tenia intenció de descontinuar el C64 per tal d'apostar pels sistemes posteriors, teòricament superiors al C64, com el Commodore 128 o l'Amiga, però finalment va decidir que 1995 seria l'any del comiat del sistema. No hi va arribar, perquè la companyia va fer fallida el 1994 després de diversos intents infructuosos de sobreviure en un mercat que ja no estava fet per als microordinadors. L'Amiga CD32, la seva consola de CD-ROM, va durar menys d'un any al mercat perquè no va triomfar ni a Europa, ni a Austràlia, ni al Canadà ni al Brasil, únics mercats on va aparèixer com a última esperança de la companyia.

El Commodore 64 va ser i encara és un dels microordinadors més populars de la història, i l'any passat, un any abans que es complís el seu 30è aniversari, va sortir a la venda als Estats Units el Commodore 64x, una plataforma llançada per Commodore USA (fundada el 2010) amb l'aspecte d'un C64 però especificacions tècniques molt superiors, com ara la memòria RAM de mínim 2GB, una capacitat d'emmagatzematge d'entre 1 i 3 TB (segons si parlem del disc dur intern o l'extern) i altres característiques dignes dels millors ordinadors de sobretaula del moment. 

L'aparell, que sortia a l'abril de 2011, és compatible amb els jocs del sistema clàssic a través de l'emulació, malauradament no per hardware, de la mateixa manera que tampoc no és compatible amb cap dels accessoris d'aquell (disquetera, joysticks, lector de casset, impressora, ratolí o mòdem), però al cap i a la fi el que vol és el mateix que volia el Commodore 64: ésser un PC tan modern com fos possible, incloent la possibilitat de jugar a videojocs.