Companyies: Tose

En els darrers anys hi ha hagut polèmiques diverses en l'àmbit dels videojocs en relació amb les condicions de treball d'alguns estudis, de vegades també amb l'omissió de noms als crèdits.

Què passa, però, quan és tota una companyia, la que no surt reconeguda per la seva feina al final del joc?

Seria un ultratge si no fos perquè, en el cas de Tose Software, la companyia de què parlem avui, tradicionalment ho ha volgut així.

Fundada el 1979 amb com a escissió de Toa Seiko, fabricant de components electrònics, va començar a desenvolupar videojocs el 1980 amb el Sasuke vs Commander d'SNK, i fins als nostres dies s'ha estat encarregant de crear o col·laborar en la creació de títols per a un munt d'altres empreses i plataformes, però la particularitat d'aquesta companyia, com deia, és que no volia ser acreditada. De fet, s'enorgullia de treballar a l'ombra, com es desprèn de les paraules d'un tal Masa Agarida, que va ser vicepresident de la branca estatunidenca de l'empresa: "treballem entre bastidors, no tenim una visió, la visió del client és la nostra visió. La majoria de vegades no volem posar el nostre nom als crèdits, ni tan sols els dels treballadors. Som desenvolupadors ninja!".

Així, des del naixement de la Famicom va estar nodrint la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo de jocs, tant publicats per altres companyies com de la pròpia Gran N, que per exemple li va encarregar les versions de NES i Game Boy del Yoshi's Cookie, i a diferència del que va passar amb el Donkey Kong, que va ser programat per Ikegami Tsushinki i no només no se la va acreditar, sinó que la cosa va acabar als jutjats per les acusacions d'enginyeria inversa i per altres qüestions que ens van impedir durant dècades tenir la versió arcade del llegendari joc en sistemes moderns, en aquest cas era Tose la que no volia sortir als crèdits.

Al llarg dels anys ha fet o ha col·laborat en, diuen, milers de videojocs, des de les recreatives de principis dels 80 d'SNK fins a títols de l'actualitat com el Dragon Quest Monters: The Dark Prince (Switch, 2023), passant per tot el que va fer Jaleco per a la NES -d'aquí que jo descobrís aquesta companyia, perquè fa poc vaig dedicar una entrada al logo de Jaleco-, molts videojocs de Bola de Drac per a diverses consoles, incloent els Super Butôden, també uns quants Dragon Quest de fora de la sèrie principal per a més d'una consola, els Game & Watch Gallery de la Game Boy, la Game Boy Color i la Game Boy Advance (saga on sí que apareix al final dels crèdits), el Resident Evil Zero de la Game Cube, l'Ultimate Ghosts'n Goblins de la PSP, el Super Princess Peach de la Nintendo DS, el Resident Evil Revelations i el Resident Evil: The Mercenaries 3D de la Nintendo 3DS, el The King of Fighters XIV per a la PS4, el WarioWare Gold per a la mateixa consola o el Paper Mario: The Origami King per a la Switch, entre moltíssims altres jocs.

Hi ha un cas especial que és el de la saga Starfy, que va començar a la Game Boy Advance i que ens ha arribat fa poc al servei de jocs clàssics del Nintendo Switch Online i és que, com podem veure a la imatge, trobem el nom de Tose a la pantalla de títol d'un videojoc, cosa que us asseguro que no m'ha estat fàcil. Tanmateix, també va ser un encàrrec de Nintendo a Tose, com tants altres títols que he esmentat, i encara més que no he dit, dels quals tradicionalment s'ha pensat que eren desenvolupats per companyies com Capcom, Bandai, Jaleco, Nintendo, Square Enix, Namco, etc., però que en realitat de vegades només van fer l'encàrrec i d'altres van col·laborar amb aquest "mercenari" dels videojocs. La visió, la idea, etc., evidentment se'ls pot continuar atribuint a elles, i podem dir que ens agraden o no ens agraden els seus jocs igualment, però la programació depèn del cas i no hi ha gaire informació 100% fiable.

De fet, de la llarga llista de títols que ara s'atribueixen a Tose, alguns estan confirmats per informes de la pròpia empresa, i també en trobem uns quants a la web oficial de la companyia, però són més recents. Sobre els altres, els de les dècades prèvies, el que sabem és gràcies a la tasca d'autèntics historiadors dels videojocs que han comparat personal i fins i tot codi dels jocs, però en alguns casos són sospites i prou. 

Tot un misteri de companyia que, potser, basa el prestigi de la seva marca precisament en la discreció i la bona feina (amb algun drap brut que podem trobar en aquesta interessant entrevista), i en realitat n'ha tingut sempre prou amb què la coneguessin els seus clients, encara que aquests s'enduguessin el mèrit, mentre Tose s'endugués els calés acordats.

Fonts: Wikipedia, Game Developer Research Institute, Nintendo Fandom Wiki

Compres: setembre de 2018

Mes relativament tranquil, però que no ens enganyin les aparences: es presenta un tram final de 2018 carregadet, i tampoc és que al setembre no hagi comprat res, el que passa és que per primer cop ha estat tot digital.

No, no és que m'hagi rendit amb el format físic, però les coses que podia voler de manera tangible o no han sortit al setembre, o he sabut fer bondat, o senzillament no tinc pressa per tenir-les i m'esperaré fins que baixin de preu. Sigui com sigui, 0 físics aquest mes... que em porten a un saldo de -4 sobre el meu propòsit inicial de només un joc físic al mes de mitjana.

Comencem amb un que en realitat és un pack de jocs per a la Xbox 360. Es tracta del Capcom Arcade Cabinet All-in-One Pack, que en una estranya maniobra típicament de Capcom en realitat és un pack que permet desbloquejar els 17 jocs que formen part d'aquest recopilatori digital, però el fitxer inicial, el Capcom Arcade Cabinet, que porta només 3 jocs i és necessari per jugar a tot el conjunt, no estava d'oferta com aquest, de manera que només tinc l'ampliació, a l'espera d'una nova oferta.

Sigui com sigui, quan hi tingui accés tindré una col·lecció digital de 17 jocs de recreativa de Capcom de 8 bits, que són: Black Tiger, 1943: The Battle of Midway, Avengers (res a veure amb els de Marvel), Ghosts'n Goblins, Gun.Smoke, Section Z, Side Arms, The Speed Rumbler, Exed Exes, Commando, Legendary Wings, Trojan, 1942, SonSon, Pirate Ship Higemaru, 1943 Kai i Vulgus.

Més recopilatoris, també per a la Xbox 360, però en aquest cas de només dos títols: el Dungeons & Dragons: Chronicles of Mystara inclou Dungeons & Dragons: Tower of Doom i Dungeons & Dragons: Shadow over Mystara.

No soc seguidor de la franquícia nascuda als jocs de rol (els de veritat, els de sobretaula), però aquests videojocs són famosos i aplaudits dins el gènere dels beat'em ups, que últimament ha despertat força el meu interès.

El Toki Tori és un clàssic indie que he vist anomenar diverses vegades, i sempre per parlar-ne bé, perquè ha sortit per a diverses plataformes.

Com que volia comprar alguna coseta per a la Wii U i d'oferta tenia el preu més baix que he vist, he decidit tenir-lo per a aquella consola que tinc massa abandonada, i realment la versió de Switch no aporta res, a més que ja tinc aquella consola massa plena.

El mateix dic del Toki Tori 2+, no tan barat com l'altre però sí més barat del que va arribar a estar a la Switch en el seu moment, així que doble compra aquest mes per a la seva predecessora, que es mereix que li dediqui temps.

Tornem a la Xbox 360, perquè després de veure'l diverses vegades molt barat, però molt, i malgrat que sé que té mala fama i ja confirmo que com a joc de lluita és senzillet i cansa de seguida -tot i que els seus personatges tenen una quantitat d'atacs digna d'un Virtua Fighter-, he comprat el Sonic The Fighters.

L'havia de provar, encara que fos com a fan d'en Sonic, i a més valia la pena perquè fora de les recreatives (1996) només s'havia pogut provar al Sonic Gems Collection, però la conversió a Saturn que s'havia de fer en el seu moment es va cancel·lar.

Tampoc les tenia totes amb el Rayman 3 HD, n'havia llegit crítiques que deien que tot i que la remasterització estava bé, el joc en si havia envellit malament respecte del seu llançament original per a diversos sistemes el 2003.

Però després vaig pensar que com que m'agrada el personatge, i continuo tenint intenció de jugar al Rayman 2 algun dia, per què no provar el 3, també? I l'he comprat.

El mateix dia que s'anunciava el recopilatori Sega Mega Drive Classics per a Xbox One i PlayStation 4, Sega oferia als usuaris de Switch la seva versió de la línia Sega Ages, amb una quinzena de títols, no pas 50, i tots digitals i llançats de manera individual, entre els quals l'enèsima versió del Sonic the Hedgehog...

...Que he acabat comprant perquè m'encanta, és un dels jocs de la meva vida, i tot i tenir-lo ja en diverses plataformes aquesta versió ofereix l'aclamada emulació de la gent d'M2, a més de tenir extres d'allò més interessants. 

Al llançament el va acompanyar el Thunder Force IV, un clàssic dels shoot'em up i segurament l'exponent més conegut del gènere a la Mega Drive, que resulta que vaig aconseguir comprar fa anys a molt bon preu, tot i que llavors ja anava buscat -era quan al Cash Converters es podien trobar coses perquè encara no basaven els seus preus en el que veien a eBay-, però malauradament no hi he acabat jugant, com em passa amb tantíssims jocs des de fa tants anys.

Ara, doncs, el tinc a la Switch, i espero fer-li més cas i, encara que no crec que me'l passi, intentaré conèixer-lo bé i entendre per què se'n parla tant. 

I això ha estat tot, un mes purament digital per raons diverses que frena una mica l'embranzida física que portava, però només de manera temporal. Em diuen que busco excuses, que faig "trampes al solitari". Bé, al capdavall el propòsit de comprar com a màxim un joc físic al mes, o que al final de l'any n'haguessin estat 12, era gastar menys diners que fins ara, i ho estic aconseguint. Em reprimeixo més i la majoria de mesos tinc superàvit, així que n'estic content.