Què estàs buscant?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SNK Playmore. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SNK Playmore. Mostrar tots els missatges

divendres, 26 d’octubre del 2012

Jocs que no van sortir del Japó: Doki Doki Majo Shinpan!

Aquesta entrada, a banda de ser un pèl pujada de to (no és pas culpa meva) podria haver entrat a la categoria de Jocs estranys, que fa temps que no toco, però al cap i a la fi és un títol exclusivament japonès (i per les seves característiques no podia ser d'una altra manera) i per això forma part d'aquesta secció. 


Avui parlarem del Doki Doki Majo Shinpan!, un d'aquells jocs de gènere inclassificable que abunden al Japó i que raríssimament arriben a Occident. En aquest cas, a més, hauria estat absurd intentar-ho, perquè una bona colla de països l'haurien censurat i n'haurien prohibit la venda, després de polèmiques com la que va generar el Dead or Alive Dimensions de la Nintendo 3DS en mostrar públicament que algunes de les seves protagonistes tenien 17 anys i, agafeu-vos, se'ls podien veure les calces.



Sí, aquest vídeo tan inquietant pertany al Doki Doki Majo Shinpan!, un joc per a la Nintendo DS (sí, de la famosa Nintendo, companyia orientada al públic infantil, diuen) desenvolupat el 2007 per SNK Playmore (la dels prestigiosos Fatal Fury, The King of Fighters, etcètera), no pas un d'aquells títols pirates que difonen per internet els seus creadors aficionats, sinó un videojoc llançat oficialment al mercat japonès. 

Argumentalment se suposa que hem de descobrir una bruixa infiltrada a l'institut i que la reconeixerem per una marca que ha de tenir al cos, però és clar, per tal de trobar-la haurem d'envair la seva intimitat i tot plegat se'ns explicarà d'una manera pensada per a satisfer els jugadors més pervertits, uns japonesos que tot sigui dit porten dècades gaudint de videojocs que eviten la censura en un país que té un criteri força contradictori pel que fa als continguts sexuals.



Però la cosa no va acabar aquí, perquè malgrat la poca qualitat del joc en si i unes vendes no excessivament elevades en van sortir seqüeles, com ara aquesta anomenada Doki Doki Majo Shinpan 2 Duo, de 2008, on hem de fer el mateix però a Batxillerat, en un joc que puja el to encara més i fins i tot es guanya la qualificació D japonesa, que significa que és per a jugadors de 17 anys en amunt. I espereu, que encara n'hi ha més:



El Doki Majo Plus, de 2009, és més del mateix, però aquesta vegada en plenes vacances en una illa del sud, de clima tropical. 

Què us sembla? Creieu que aquests jocs ja està bé que no surtin del Japó? Penseu que directament no haurien de sortir enlloc? O que hi ha d'haver llibertat d'expressió i que s'haurien d'editar a tots els països si les respectives distribuïdores troben que poden fer-hi negoci? 


divendres, 26 d’agost del 2011

L'últim joc de la Neo Geo

Com que era una consola que menjava d'un altre plat a causa del preu que tenia (i el mateix passa amb els seus cartutxos), i el que arriben a demanar pels seus títols encara ara, no havia pensat a dedicar gaires entrades a la Neo Geo, però se m'ha acudit que hi ha temes a parlar de la gran consola (i recreativa) d'SNK, també coneguda popularment a la seva època com "El Rolls Royce de les consoles". 

Una de les dades més interessants de la consola, des del punt de vista històric és que, malgrat que la Playstation 2 va estar a punt de superar-lo, manté el rècord de sistema que ha rebut videojocs de manera oficial durant més temps. 14 anys van passar des de la seva estrena, el 1990, fins a l'arribada de l'últim, el que veurem avui. 


Es tracta del Samurai Shodown V Special, que el 15 de juliol de 2004 va sortir per a les Neo Geo japoneses (on es va dir Samurai Spirits Zero Special), mentre que als Estats Units i si ens refiem de les dades que es troben va sortir abans, el 2003, però aquest punt presenta un problema que veurem més avall. I com que tots els títols passaven tant per la Neo Geo MVS (recreativa) com l'AES (consola domèstica) s'entén que la versió AES compta com la darrera.



Va ser l'últim títol de la saga clàssica però el primer cronològicament parlant, i era com podem imaginar una actualització del Samurai Shodown V. Un dels més destacats va ser la substitució dels personatges Sankuro i Yumeji per l'Amakusa Shiro Tokada i en Zankurô Minazuki, respectivament els enemics finals del Samurai Shodown i el Samurai Shodown III. L'enemic final de la segona part substituïa, al seu torn, en Poppy, personatge desbloquejable del Samurai Shodown V. Amb els 3 personatges arribaven, també, els respectius escenaris.

Es va aprofitar l'avinentesa per a reajustar i reequilibrar aspectes jugables, però també per a afegir-ne de nous, com l'Overkill Move (o Zetsumei Ougi en japonès), un moviment especial que acabava amb el rival a l'instant, amb independència de l'energia que li quedés, o recuperar-ne de jocs anteriors. I, ja que hi eren, van fer canvis als gràfics i al so, per tal de donar al títol un aspecte prou diferent com per a incitar els usuaris a comprar-lo menys d'un any després de sortir el V.


El problema és que un dels aspectes polèmics del Samurai Shodown V Special va ser que, en passar de la recreativa a la versió domèstica, que havia de sortir el 8 de juliol, hi va haver un retard d'una setmana, causat per la censura: la violència dels fatalities i el Zetsumei Ougi va desaparèixer i/o va quedar aigualida, i segons la Wikipedia això va afectar tant els cartutxos japonesos com els americans. Ho veieu? La mateixa Wikipedia afirma que als Estats Units havia sortit el 2003, però segons això el llançament hauria estat simultani.

Deixant de banda aquest detall, que va fer emprenyar els fans de la franquícia i que els va obligar a recórrer a emuladors o a manipulacions diverses, el Samurai Shodown V Special va agradar molt, i tècnicament espremia al màxim la consola amb els seus 708 megues, que roçaven el límit del que podien emmagatzemar els seus cartutxos. Perquè ens fem una idea del que representa aquesta xifra, quan els de la Mega Drive o la Super Nintendo en tenien 40 era una gran proesa destacada a la caràtula. Ja he dit al principi que la Neo Geo menjava d'un altre plat, encara que tècnicament també era una videoconsola de 16 bits.

Després d'aquest joc, la saga continuaria al període 2008-2010, primer per a recreatives i després per a Xbox 360, amb el Samurai Shodown: Edge of Destiny (Samurai Spirits Sen al Japó), destrossat per la crítica. Pel que fa al darrer títol no llicenciat oficialment que va sortir per a la consola ens n'hem d'anar al 10 de juliol de 2006:



El Last Hope era un shooter horitzontal que després va sortir també per a la Neo Geo CD i la Dreamcast (en aquest cas el 2007, amb una nova edició el 2009). Totes tres versions es venien directament des de la web dels seus desenvolupadors, però de cartutxos de la Neo Geo AES només se'n van fer 60 i es venien a 550 euros, de manera que ens podem (de fet, no) imaginar el que deu valer un d'aquests si per casualitat coneixem algú que el tingui i el vulgui vendre, perquè trobar-nos-el per casualitat en un Cash Converters és absolutament impossible. Ningú no es deixa més de mig miler d'euros en un joc per acabar-se'n desfent d'una manera tan idiota com anar a una botiga de segona mà, oi?


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...