Ja fa temps que tenia previst fer una entrada sobre la Gamecube, però l'havia anat deixant i tenint en compte que dijous va fer 10 anys de la seva aparició a Europa trobo que és un bon moment per a escriure aquest article tan temps ajornat, encara que ha passat poc temps des de l'última entrada d'aquesta secció, dedicada al ZX Spectrum.
Coneguda en el seu període de creació amb el nom provisional de Dolphin, la successora de la Nintendo 64 va arribar al mercat japonès el setembre de 2001 i al nord-americà l'octubre del mateix any, però al Vell Continent no va arribar fins el 3 de maig de 2002, data que acaba de fer 10 anys com la consola que ens ocupa.
La primera plataforma de 128 bits de Nintendo arribava amb la intenció de no quedar-se enrere respecte a la competència, però era la quarta de la seva generació i aquesta competència era massa forta i tenia un nom, Playstation 2, que com he dit diverses vegades no era la millor de la seva generació, però sí la que es va vendre més. El cas és que la Dreamcast, la Xbox i la Gamecube es van quedar molt enrere en vendes (la Gamecube concretament va col·locar 21 milions i escaig de consoles a tot el món), fenomen que no s'ha repetit a la generació actual, però això no vol dir que no fossin magnífiques consoles.
Fixem-nos en aquest anunci, que fuig de la imatge infantil que des de fa generacions té Nintendo i que fins i tot el Mario que ens mostra és el que lluita al Super Smash Bros. Melee i no el del seu propi títol de plataformes. Naturalment, també va tenir anuncis més "convencionals", com aquest:
El cas és que sí, la consola va arribar tard, tenia massa competència, el seu format eren uns mini DVD que impedien fer servir la consola com a reproductor de DVD i es podria dir que va ser la màquina de menys èxit comercial de la Gran N, però té un catàleg farcit de títols imprescindibles, els més venuts dels quals van protagonitzar una entrada fa poc.
Aquest vídeo era un repàs dels jocs que l'autor considera com els millors 10 del catàleg de la consola, que són de baix a dalt el Soul Calibur II, que a la versió GC tenia com a convidat en Link dels Zelda, el Mario Kart Double Dash, únic títol de la saga en què els vehicles duen dos personatges alhora, el Metroid Prime, que canviava la mítica franquícia i la convertia al gènere dels first person shooters, el Metal Gear Solid: The Twin Snakes, disposat a demostrar que Nintendo no era només per a nens.
Agafem aire i continuem amb el Paper Mario: The Thousand-Year Door, el més ben valorat de la saga al mercat de segona mà, el Resident Evil 4, que va ser una exclusiva temporal encara que els que pensen que "Playstation 2" és sinònim de "consola" no ho sàpiguen, el Pikmin 2, segona part d'una nova franquícia que es va inaugurar precisament a la Gamecube, el Super Smash Bros. Melee, segon de la —de moment— trilogia, i el The Legend of Zelda: The Wind Waker, visualment innovador i també dels més buscats de la consola.
També és la màquina on es va fer famós el primer Animal Crossing, que va debutar al final de la vida de la Nintendo 64 al Japó però que va ser convertit a la Gamecube de seguida i, aquest cop sí, exportat a Occident.
El repàs es deixa diversos jocs remarcables com l'infravalorat Luigi's Mansion, que per primer cop tenia el germà d'en Mario com a protagonista, el curiós i també buscadíssim Killer 7, de què ja vaig parlar, el Wave Race: Blue Storm, seqüela del Wave Race 64, el debut de la saga Super Monkey Ball, que a partir de llavors aniria de mal en pitjor, els Viewtiful Joe, l'F-Zero GX, l'Star Fox Adventure i l'Star Fox Assault o un dels últims, la seva famosa versió emmirallada del The Legend of Zelda: Twilight Princess, que va sortir simultàniament per a aquesta i per a la Wii.
Un altre que vull destacar és l'Eternal Darkness: Sanity's Requiem, un títol de terror que fa putadetes com ara dir al jugador que el comandament s'ha desconnectat en el pitjor moment possible, encara que no sigui cert. Fa temps que el tinc però encara hi he de jugar de debò, igual que passa amb el Resident Evil Zero, aquest sí exclusiu tot i que posteriorment també disponible per a la Wii i que és un dels seus títols més cars al mercat de segona mà. I si voleu saber quin va ser l'últim joc de la Gamecube només heu de fer clic aquí.
Entre els accessoris de la Gamecube destaquen els bongos que es feien servir als dos Donkey Kong Jungle Beat, però també hi ha el comandament sense fils WaveBird, amb un nom que feia referència als dofins (i de dofins tornem a "Dolphin", el seu nom en clau, que també va derivar en Flipper com a nom de la seva GPU), i el Gameboy Player, que col·locat sota la consola permetia jugar amb els títols de la Gameboy, la Gameboy Color i la Gameboy Advance.
I si parlem de la Gamecube també hem de parlar de la versió que en va fer només per al mercat japonès Panasonic, la Panasonic Q, que lluny de ser un producte no oficial o una lletja disputa entre companyies es tracta d'una versió totalment llicenciada que era un reproductor de DVD i una Gamecube en un sol aparell, però les seves baixes vendes, perquè al cap i a la fi sortia més cara que comprar la consola i un reproductor per separat, van fer que només es fabriqués de 2001 a 2003.
Actualment val la pena comprar-se una Gamecube, malgrat que els seus jocs es puguin fer anar perfectament a la Wii (que per cert té entrades per als comandaments de la seva predecessora), perquè si anem a les botigues de segona mà en trobarem a carretades i a bon preu. Allà me la vaig comprar jo quan ja feia un any que tenia la Wii i n'estic molt content. Ho recomano als que, com jo, preferiu jugar als jocs a la seva consola original encara que les posteriors siguin compatibles amb aquests títols, i si teniu la darrera versió de la Wii, la Family Edition, llançada a finals de 2011, aquesta retrocompatibilitat es perd, de manera que no ho dubteu, si teniu el més mínim interès en aquesta consola injustament oblidada.
