Què estàs buscant?

dijous, 30 de juliol del 2015

Cinema: Pixels

Ja sabeu, segurament, que sóc l'autor de diversos blocs, els principals aquest i Cementiri de Pneumàtics, que és on faig les crítiques de pel·lícules... llevat de casos molt especials com el que en el seu dia em va fer analitzar una pel·lícula aquí, En Ralph el destructor, i avui, per la seva indiscutible relació amb els videojocs, parlaré també de manera excepcional a 3 Botons i START de la pel·lícula Pixels


Feia molts mesos que se n'estava parlant, que ens en posaven el tràiler abans de la projecció de moltíssimes pel·lícules -ho notem, és clar, si som d'anar al cinema com a mínim un cop al mes-. El mateix tràiler, ni tan sols amb variants, un cop rere l'altre, i tot i que estic segur que la major part del públic l'ha vist unes quantes vegades, sempre hi ha aquells que riuen en veu alta -potser per fer-se notar- amb els gags que se saben més que de memòria.

Uns gags que, com passa amb tots els films de comèdia que es veu a venir que seran més aviat dolents, són els millors de la pel·lícula i ja els coneixem del tràiler, de manera que no es fa cap favor al producte en conjunt. I és clar, durant el film sentirem riure gent que segurament ja va riure en veure aquelles escenes al tràiler, i a sobre diverses vegades. És un fet. Passa sempre.



Si heu vist la pel·lícula us deveu haver adonat que hi ha un parell d'escenes que a la versió final són força diferents, és ben curiós. Però parlem de Pixels, dirigida per en Chris Columbus, producció que ha perdut calés i tan malament han deixat tantíssims mitjans: és realment tan dolenta, aquesta pel·lícula que homenatja els videojocs de recreativa de principis dels anys 80?  No, però val la pena anar-la a veure pensant que sí, que és un producte lamentable com ens estan venent a tot arreu. Perquè no ho és.

Simplement es tracta d'una comèdia poca-solta i farcida de deus ex machina que, tanmateix, proporciona una bona estona, no es fa gens avorrida ni pesada i, per als amants dels videojocs retro, és una festa de la nostàlgia i una benvinguda apologia del frikisme.


La premissa és la següent: el 1982 la NASA va enviar a l'espai una càpsula amb informació sobre la cultura terrestre amb la intenció de presentar-se així a qualsevol forma de vida alienígena -no és una història real, però sí que existeixen unes quantes càpsules temporals destinades a ser obertes pels mateixos humans en moments diferents del futur, alguns d'aquí a milers d'anys, i n'hi ha que s'han enviat i s'enviaran a l'espai-, i entre els elements culturals difosos hi ha un vídeo del campionat mundial de màquines recreatives de 1982.

Més de 30 anys després, la Terra s'enfronta a una invasió en què les armes són aquells videojocs fets realitat en forma de píxels tangibles i destructius, i l'exèrcit dels Estats Units ha de recórrer a l'ajuda de tres frikis que han acabat força malament tot i que de petits es pensaven que ser uns experts en videojocs els serviria d'alguna cosa a la vida.


Es tracta que, aprofitant els seus coneixements dels videojocs concrets que els ataquen -hi reconeixerem clàssics com Galaga, Centipede, Pac-man o Arkanoid, a més d'alguns anacronismes com Paperboy, Tetris o Duck Hunt, no inventats encara el 1982-, el trio protagonista format per en Sam Brenner (Adam Sandler, que endolla en petits papers bona part de la seva família), en Ludlow Lamonsoff (Josh Gad) i l'Eddie Plant (Peter Dinklage, el Tyrion de Game of Thrones) s'enfrontin al peculiar enemic gràcies a les seves habilitats més que no pas a un entrenament militar, que és el que caldria en una invasió convencional.

Això permet una sèrie de situacions de comèdia barrejades amb l'ús d'excel·lents efectes especials que són el punt fort de la pel·lícula, però no cal que hi busquem una història construïda sense errors, ni versemblant, ni realista. Representa que ens ataquen personatges sortits de videojocs, caram!

Per cert, al repartiment hi veurem també la Michelle Monaghan fent de coronel Van Patten, el veterà Brian Cox, en Kevin James fent de president dels Estats Units, cares conegudes com la d'en Sean Bean o la curiositat del professor Iwatani, creador d'en Pac-man: el personatge és interpretat a la pel·lícula per en Denis Akiyama, però el de debò també surt en un petit cameo.


Per culpa del tràiler, repetit tantes vegades com he dit més amunt, no és cap sorpresa que en el clímax de la pel·lícula el videojoc protagonista sigui el primer Donkey Kong, on va debutar també en Mario, i probablement el títol -tot i que més aviat el personatge- més recognoscible per part del públic més jove, aliè a una sèrie de referències que segurament es perdrà perquè el públic objectiu del film, admetem-ho, és bastant concret.

Jo mateix, que tinc una edat, no jugava en aquella època i molts videojocs els conec de nom i d'haver-ne provat versions per a sistemes domèstics, com el Galaga per a l'MSX, però ni llavors, que acabava de néixer, ni més endavant, vaig trepitjar gaires salons recreatius. No sóc aquest tipus de jugador. Malgrat tot això, Pixels em va deixar amb un somriure a la cara, per tant la recomano a qualsevol videojugador amb dècades d'experiència o un mínim interès pel retro. Per cert, l'origen de la pel·lícula és aquest:



El 2010 el francès Patrick Jean va fer aquest curt que Columbia Pictures va adquirir per tal de fer-ne el film de què he parlat avui. No està gens malament, oi?




8 comentaris:

  1. A mi em va agradar la peli, és diferent i divertida :D
    Sobre els jocs... el fet que fossin del 82 la majoria d'aquests jocs ja és normal que impliqui que no hi hem jugat, ja que a l'edat que podríem jugar-hi ja feia que estiguéssim als 90, que potser ja no es jugava tant a recreatives com uns anys abans.
    Jo he jugat a sales recreatives però clar, més a jocs d'estil fira, però també a altres de posar moneda i jugar, però ja eren més nous com el Radikal Bikers xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. A veure, les recreatives van estar ben presents durant els anys 90, però senzillament jo havia crescut d'una altra manera. El meu primer sistema de videojocs va ser l'MSX, hi vaig començar a jugar amb 5 anys, l'any 1987, i per a mi els videojocs eren un entreteniment domèstic.

      Les recreatives mai no em van acabar de cridar, m'estimava més gastar-me els diners en comprar videojocs, no en fer partides, però també és cert que hi ha moltes coses que no les vaig conèixer perquè no anava a les recreatives gaire sovint.

      De tota manera hauria estat impossible créixer amb el Donkey Kong o el Galaga versió arcade, perquè quan es van acabar els 80 jo tenia 7 o 8 anys, de manera que tot i ser producte dels 80 en realitat no vaig viure aquella època.

      El Radikal Bikers en recreativa? O_O

      Elimina
  2. Doncs a mi, tot i la temàtica dels jocs retro, no es que em motivi massa anar-la a veure després d'haver vist els tràilers, tal com dius tu, mil vegades.

    El dubte que tinc és la manera com presenta o deixa els videojocs la pel·lícula, si els presenta de manera que són nocius o de poc profit. Si pots aclarir-me el dubte t'estaria molt agraït :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo diria que tot el contrari: et ve a dir que fins i tot un nerd fracassat en la vida et pot salvar el món gràcies al que va aprendre amb els videojocs.

      No crec que es doni el missatge que els videojocs són nocius en si mateixos, la invasió podria haver estat basada perfectament en uns dibuixos animats, o en pel·lícules d'imatge real.

      Et recomanaria que l'anessis a veure un dimecres, així pagues bastant menys (tot i que es veu que ara ja no són 3,90, sinó 4,90) i en cas que no t'agradi gaire no et sentiràs tan estafat.

      Elimina
    2. Gràcies per l'aclariment, m'alegra de que no els deixi de manera negativa ja que sent envaïts pels videojocs no sigui una metàfora de algun missatge subliminar :-)

      Crec que també triaré l'opció de veure-la un dia tranquil·lament a casa quan hagi sortit en DVD, sense esperant-ne gran cosa.

      Elimina
  3. No sóc amant dels jocs retro, però tot i així reconec que em fa una lleugera gràcia veure-la. Per mi serà una peli que acabaré veient al sofà un diumenge a la tarda sense cap pretensió

    PD: en Sean Bean mor segur, no? XD

    ResponElimina
  4. encara no la he vist, pero espere que siga millor que les darreres pelicules de adam sadler, perque vaja... XDD

    Ei, lo de enviar "capsules" amb informació al espai destinades per a altres civilitzacions si que es veritat. I no va ser en el 82, sino al 77. Supose que han retrasat l'any per a posar la excusa dels videojocs, cosa que, obviament, no s'incluia al original.

    https://es.wikipedia.org/wiki/Disco_de_oro_de_las_Voyager

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, això no ho sabia, però bé, de videojocs no se'n van enviar, com tu dius, per tant no està basada en fets reals.

      Per altra banda, a mi les pel·lícules de l'Adam Sandler no em desagraden, però trobo injust que aquesta pel·lícula estigui pagant l'odi generalitzat a l'actor, perquè a més no és tan feta a mida per a ell, ni de bon tros.

      Va, mira-la un dia de preu reduït! XD

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...