La saga Megaman (o Mega Man) és sense cap mena de dubte una de les grans de la història dels videojocs, d'aquelles que tothom ha provat o, en el pitjor dels casos, sentit anomenar alguna vegada.
He d'admetre que jo no la conec gaire i només en tinc 3 entregues, que són la primera per a la Gameboy i les més recents Megaman 9 i Megaman 10 per a Xbox Live Arcade (els Megaman no són precisament els títols més barats al mercat de segona mà), i també confesso que no me n'he acabat ni una (a causa de la seva excessiva i coneguda dificultat), però la franquícia m'interessa i volia dedicar-li un homenatge.
Aquest ninotet blau pixelat és des de fa molts anys una icona de la història dels videojocs, i el protagonista de la sèrie principal (n'hi ha diverses, ja en parlarem) que es coneix com a Megaman a Occident i com a Rockman al Japó, país d'origen de Capcom, la companyia que el va crear i que també és responsable, entre altres, de sagues com Street Fighter o Resident Evil. Curiosament, en Megaman té una "germana" robot, la Roll, nom que ve del fet que ell, al Japó, es diu Rock.
Tot va començar amb aquest títol, el Megaman de la NES, de 1987 (1990 a Europa, per variar). Un clàssic imprescindible de la història dels videojocs que, essent del gènere de les plataformes d'acció, oferia per primera vegada la possibilitat de triar l'ordre de les pantalles, en aquell primer joc 6, opció que influeix en el desenvolupament de la partida atès que cada cop que vencem un enemic final rebem una nova arma, sempre diferent.
El Megaman, que el 2006 va tenir un remake per a la PSP amb el nom de Megaman Powered Up, no es va vendre excessivament bé, però va ser molt ben rebut per la crítica i es considera un dels millors videojocs de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo. Això sí, ja des del principi va ser conegut com un títol de gran dificultat, i si en proveu algun veureu com n'és d'important calcular al 100% el moment en què saltem, disparem o ens movem. Al final acaba essent una qüestió d'aprendre's de memòria el que trobarem a la pantalla i actuar en conseqüència, però pot arribar a ser molt desesperant. Aquest primer i molts dels que vindrien.
D'aquell primer joc, que va generar una extensíssima saga i va revolucionar el gènere, també s'ha de destacar la infame portada de la versió nord-americana. No és pas cap secret que en aquella època les il·lustracions de les caixes dels jocs eren adaptades als Estats Units i fins i tot a Europa, però en el cas del Megaman es va fer amb tan mala fortuna que es recordarà sempre com una vergonya de portada.
Però aquella anècdota va fer que a la versió de la Playstation 3 i la Playstation Vita de l'Street Fighter x Tekken (2012) un dels personatges convidats exclusius fos aquell Megaman, però envellit i gras. Tota una picada d'ullet a aquella famosa caràtula.
Com dèiem el Megaman no va vendre gaire, però el 1988 (1991 a Europa) apareixia el Megaman 2, que curiosament va ser i encara és el Megaman més venut de la història a més de, per a molts, el millor títol de la saga. De fet, el dissenyador i co-creador de la saga, Keiji Inafune, considera que l'èxit d'aquesta segona entrega va ser el que va permetre que la sèrie continués.
Tot va començar amb aquest títol, el Megaman de la NES, de 1987 (1990 a Europa, per variar). Un clàssic imprescindible de la història dels videojocs que, essent del gènere de les plataformes d'acció, oferia per primera vegada la possibilitat de triar l'ordre de les pantalles, en aquell primer joc 6, opció que influeix en el desenvolupament de la partida atès que cada cop que vencem un enemic final rebem una nova arma, sempre diferent.
El Megaman, que el 2006 va tenir un remake per a la PSP amb el nom de Megaman Powered Up, no es va vendre excessivament bé, però va ser molt ben rebut per la crítica i es considera un dels millors videojocs de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo. Això sí, ja des del principi va ser conegut com un títol de gran dificultat, i si en proveu algun veureu com n'és d'important calcular al 100% el moment en què saltem, disparem o ens movem. Al final acaba essent una qüestió d'aprendre's de memòria el que trobarem a la pantalla i actuar en conseqüència, però pot arribar a ser molt desesperant. Aquest primer i molts dels que vindrien.
D'aquell primer joc, que va generar una extensíssima saga i va revolucionar el gènere, també s'ha de destacar la infame portada de la versió nord-americana. No és pas cap secret que en aquella època les il·lustracions de les caixes dels jocs eren adaptades als Estats Units i fins i tot a Europa, però en el cas del Megaman es va fer amb tan mala fortuna que es recordarà sempre com una vergonya de portada.
Però aquella anècdota va fer que a la versió de la Playstation 3 i la Playstation Vita de l'Street Fighter x Tekken (2012) un dels personatges convidats exclusius fos aquell Megaman, però envellit i gras. Tota una picada d'ullet a aquella famosa caràtula.
Com dèiem el Megaman no va vendre gaire, però el 1988 (1991 a Europa) apareixia el Megaman 2, que curiosament va ser i encara és el Megaman més venut de la història a més de, per a molts, el millor títol de la saga. De fet, el dissenyador i co-creador de la saga, Keiji Inafune, considera que l'èxit d'aquesta segona entrega va ser el que va permetre que la sèrie continués.
El Megaman 3, de 1990 (1992 a Europa), destacava pel debut del gos Rush, ajudant d'en Megaman, i també per la, per a molts, excessiva dificultat que presentava. Tant aquest com els altres dos apareixien remasteritzats al recopilatori Megaman: The Wily Wars de la Mega Drive, de 1994, un dels cartutxos més difícils i cars d'aconseguir actualment per a la consola de 16 bits de Sega. De tota manera, sembla que no acabava de fer justícia als originals.
Després vindrien el Megaman 4 (1991, a Europa 1993), que va ser ben rebut però no va tenir l'èxit dels tres primers, el Megaman 5 (1992) i el Megaman 6 (1993), aquest últim sense versió Europea fins que el 2013 va sortir per a la Consola Virtual de la Nintendo 3DS. L'acollida d'aquests títols era cada cop pitjor, i és que la saga s'estava ressentint de repetir la fórmula que havia funcionat al principi.
Li va anar una mica millor al Megaman 7, que va sortir el 1995 per a la Super Nintendo i va significar el salt de la NES a la SNES, consola on la saga principal no tindria cap més entrega. Com podem veure, a banda d'un rentat de cara gràfic i sonor, el sistema de joc és el mateix i no aporta cap novetat destacable.
Entre 1996 i 1997 es va llançar per a Playstation i Saturn el Megaman 8, que continuava la línia marcada fins llavors i que va dividir la crítica. Un detall: la versió europea del de la Saturn no existeix, cosa que jo no sabia i he estat durant anys perdent el temps. Ara ja sé que si el vull sense haver de passar per l'adaptador per a jocs japonesos l'he de comprar en Playstation.
Allò de la fórmula gastada no va suposar un problema tan gran quan el 2008 va arribar a Xbox Live Arcade, Playstation Network i WiiWare el Megaman 9, que tornava a l'estil dels 8 bits de la NES després de tantíssims anys sense noves entregues de la saga clàssica.
També ho faria amb el Megaman 10, de 2010, que tornava a aprofitar l'efecte nostàlgia i ens permetia recuperar el regust retro d'una sèrie tan llegendària, i ho feia amb fidelitat tant gràfica com sonora i, naturalment, pel que fa a la gran dificultat que caracteritzava els Megaman de la Nintendo.
Ara hem de tirar enrere perquè hem de dedicar una mica d'espai als Megaman portàtils, que com no podia ser d'una altra manera van sortir principalment per a la Gameboy. El primer, el Megaman: Dr. Wily's Revenge, de 1991, amb elements dels dos primers títols de la NES.
Després sortirien el Megaman II (1991-92), el Megaman III (1992-93), el Megaman IV (1993) i el Megaman V (1994).
El 1995 i només per als Estats Units sortia el Megaman de la Game Gear, basat en les entregues 4 i 5 de la NES, i com podem veure més aviat retallat, perquè només hi havia 4 enemics. La WonderSwan el 1999 i la Neo Geo Pocket Color el 2000, totes dues només al Japó, van rebre un títol cadascuna, respectivament Rockman & Forte: Challenger from the Future (es va portar el 2002 a la Gameboy Advance com a Megaman & Bass i va sortir a tot el món) i Rockman Battle & Fighters, que no van acabar de triomfar gaire.
També hi havia els dos arcades Megaman: The Power Battle (1995) i Megaman 2: The Power Fighters (1996), que es van poder jugar en consola a partir de 2004 gràcies al recopilatori Megaman Anniversary Collection, exclusiu de les Xbox, Playstation 2 i Gamecube nord-americanes.
Tots aquests videojocs estaven protagonitzats pel Megaman de tota la vida, un robot creat pel Dr. Light i el Dr. Wily que sempre s'havia d'enfrontar als altres robots, liderats pel Dr. Wily, que es va tornar dolent, però aviat van començar els spin-offs, el primer dels quals el Megaman X.
Aquest cop la trama estava situada no al segle XXI, com la clàssica, sinó al segle XXII, i era més madura i fosca que la dels Megaman que s'havien conegut fins llavors. El primer títol d'aquesta segona sèrie va sortir el 1993 per a la Super Nintendo i va tenir un gran èxit, així com el Megaman X2 (1994) i el Megaman X3 (1995-96), aquest últim també per a Saturn i Playstation, encara que aquestes versions no en van sortir ben parades en comparació amb l'original de la SNES.
En el cas del Megaman X4 (1997), que ja va sortir només en Playstation i Saturn, l'acollida va ser millor (la versió de la 32 bits de Sega no va passar dels Estats Units), i entre 2000 i 2001 es va anar llançant el Megaman X5, per a la Playstation.
En el mateix període en va sortir una versió per a la Gameboy Color anomenada Megaman Xtreme, que era com una versió reduïda del que fins llavors havia estat la subsaga. El 2001-2002 la primera portàtil en color de Nintendo rebia el Megaman Xtreme 2.
A les de sobretaula continuaria amb el Megaman X6 (Playstation, 2001), el Megaman X7 (Playstation 2, 2003) i el Megaman X8 (Playstation 2, 2004). El mateix any sortia per a Gamecube i Playstation 2 el Megaman X Command Mission, que canviava el gènere de les plataformes d'acció pels RPG.
Allò dels RPG havia començat, però, en una altra saga spin-off, amb el Megaman Legends de la Playstation el 1997-98, que el 2000 va arribar a la Nintendo 64 rebatejat com a Megaman 64 i criticat per no aportar cap millora. El 2005 sortia també per a la PSP.
Aquella sèrie tindria una preqüela anomenada The Misadventures of Tron Bonne, de 1999-2000, i una segona part amb el Megaman Legends 2 (Playstation, 2000-2001, i per a la PSP japonesa el 2005). Va ser prou popular, aquesta subtrama situada en un futur molt llunyà sense especificar, i el seu protagonista va aparèixer com a personatge jugable al famós Tatsunoko vs. Capcom de la Wii (2008), però la tercera part, que havia de sortir per a la Nintendo 3DS, va ser cancel·lada el 2011 per part de Capcom per a disgust dels fans.
Una altra de les nombroses línies argumentals paral·leles de la franquícia és la que es va inaugurar amb el Megaman Battle Network de la Gameboy Advance el 2001, també del gènere RPG i protagonitzada per en Lan. Va continuar al Megaman Battle Network 2 (GBA, 2001-2002), el Megaman Battle Network 3: White version / Blue version (GBA, 2002-2003), el Megaman Network Transmission (Gamecube, 2003), el Megaman Battle Chip Challenge (GBA, 2003-2004), el Megaman Battle Network 4: Red Sun version / Blue Moon version (GBA, 2003-2004), el Megaman Battle Network 5: Team Protoman version / Team Colonel version (GBA, 2004-2005 i Nintendo DS, 2005-2007) i Megaman Battle Network 6: Cybeast Falzar version / Cybeast Gregar version (GBA 2005-2006).
Déu n'hi do l'allau de títols d'aquesta saga d'ambientació cibernètica, que a més va tenir una sèrie animada anomenada Megaman NT Warrior.
Si no n'havíeu tingut prou amb tots aquests spin-offs, entre 2002 i 2005 la Gameboy Advance també va tenir 4 entregues numerades de Megaman Zero, una trama protagonitzada per en Zero, que havia debutat als Megaman X com un dels personatges seleccionables i havia obtingut tanta popularitat que hi ha qui el considera el millor personatge de la saga. Megaman Zero se situava, cronològicament parlant, 102 anys més tard que els Megaman X.
Aquella trama faria un salt de 200 anys en el futur i ens portaria el Megaman ZX (Nintendo DS, 2006) i el Megaman ZX Advent (Nintendo DS, 2007), les úniques entregues exclusives de la primera portàtil de pantalla doble de la Gran N.
La mateixa consola rebria una altra subsaga, que aquest cop reprenia la línia dels Battle Network amb un salt també de 200 anys i amb el nom de Megaman Star Force. El primer títol, de 2006, va ser el Megaman Star Force: Pegasus version / Leo version / Dragon version, seguit pel Megaman Star Force 2: Zerker x Saurian version / Zerker x Ninja version (2007) i el Megaman Star Force 3: Black Ace version / Red Joker version (2008). Igual que amb els Battle Network també se'n va fer una versió animada.
Ja us heu pogut fer una idea de l'abast i la importància de la franquícia, amb moltíssims videojocs repartits en un nombre respectable d'entregues entre la sèrie original i els spin-offs, i alguna entrega estranya i fallida. No és estrany, doncs, que sigui un nom tan conegut i que se n'hagin fet altres productes, com ara dibuixos animats.
El seu protagonista, si més no el de la saga clàssica, així com la seva indumentària, formen part de l'imaginari col·lectiu dels amants dels videojocs des de fa molts anys i això s'ha reflectit també en la seva presència en jocs de lluita (hi tornarà en el proper Super Smash Bros. de la Wii U el 2014), i d'altres que no eren de lluita, però moltes vegades en forma de cameo o personatge de fons. Fins i tot protagonitza un còmic des de 2011, als Estats Units.
L'any 2012, en què se celebrava el 25è aniversari del Megaman i també del primer Street Fighter, es va llançar de manera gratuïta i per internet, però amb Capcom al darrere, l'Street Fighter x Megaman, un títol d'homenatge a la franquícia que barrejava l'univers d'aquesta amb el dels Street Fighter, la marca més coneguda de la companyia. I va agradar força.
De cara al futur de la franquícia, encara que oficialment no ho sigui pas, està previst per a 2015 el Mighty no.9, un videojoc desenvolupat per Keiji Inafune que s'assemblarà molt als Megaman que va ajudar a crear i que sortirà per a nombrosos sistemes, entre els quals PS3, Xbox 360, Wii U, Nintendo 3DS, Playstation Vita i les noves Xbox One i Playstation 4.
Després que Capcom no li permetés acabar l'abans esmentat i cancel·lat Megaman Legends 3, Inafune va deixar la companyia i va posar en marxa aquest projecte que es finança amb el micromecenatge a través de la web Kickstarter, i l'èxit ha estat tan gran que podem donar pràcticament per fet que sortirà a la venda. A més, tot plegat va acompanyat d'uns documentals, la primera part dels quals a l'últim vídeo que he posat, on es podrà seguir tot el procés. Evidentment a Capcom no li fa cap gràcia aquest projecte, que considera una infracció dels drets que té sobre la saga.
