Reflexions: Acabar-se un videojoc

Avui us fotré la tabarra un cop més amb un tema que no és extremament original, però sí que penso que no està tan suat com d'altres que he tocat, encara que fos perquè ho feia per aportar la meva opinió basada en l'experiència personal.

Personal és també la meva reflexió sobre el tema d'avui, que és el del significat d'acabar-se un videojoc, passar-se'l, completar-lo, etc. Què és, doncs, el que considerem donar per acabat un joc i retornar-lo a la seva capsa a la prestatgeria, física o virtual?

Antigament els videojocs ens oferien propostes difícils per tal que inseríssim més monedes a la màquina dins la qual ens esperaven, però el màxim que podíem fer-hi era aconseguir la puntuació més alta possible abans de plegar. 

Els jocs amb final real van venir més endavant, sense que els reptes de puntuació desapareguessin -no ho han fet mai- i fins i tot integrant-los com a element addicional i opcional a la finalització de la història. Sigui com sigui, com a videojugadors ens agrada passar-nos els jocs, poder dir que els hem superat i penjar-nos aquesta medalla, a més de gaudir de manera completa de les històries cada cop més elaborades que en les darreres dècades formen part els títols amb més càrrega narrativa. No obstant això, quan podem dir que hem completat un joc?

La resposta no és única ni senzilla. Tot depèn del tipus de joc i del que nosaltres considerem que és acabar-se'l. Per exemple, en un videojoc de lluita segurament tindrem un final si superem tots els rivals de la modalitat història o arcade, però és quelcom que, amb habilitat, s'aconsegueix en pocs minuts.

Ens l'hem acabat, però? Segurament sí, però també pot ser que ens proposem aconseguir-ho amb tots els personatges, fer-ho sense continuar, sense perdre cap round o fins i tot sense rebre cap cop. I també hi ha qui deu considerar que un videojoc de lluita mai s'acaba, si hi podem jugar contra altres persones. Tot són punts de vista i reptes que ens autoimposem.

Un d'ells, tornant a les recreatives, és el d'aconseguir-ho amb un sol crèdit, que és una bona medalla gens fàcil de penjar-se i requereix molta pràctica. Altres persones consideraran que s'han acabat un arcade si li han posat poques monedes, diguem-ne 3 o 4. Cadascú té el seu criteri.

Per una altra banda tenim els videojocs que, quan ens els acabem, ens feliciten o ens donen les gràcies, moments ben satisfactoris, però de sobte ens anuncien que, si ho volem, podem tornar-hi a jugar amb una dificultat més elevada, cosa que passa amb alguns clàssics de Nintendo dels anys 80. 

Això seria la llavor del concepte de "Nou joc plus", molt més modern, en què després d'acabar-nos un joc ens plantegen el repte de tornar-lo a començar, però amb algun element canviat -que pot ser la pròpia dificultat-, l'experiència acumulada intacta i/o conservant l'equip que teníem al final de l'aventura.

Un altre criteri que no és pas nou, sinó que té dècades de recorregut, és el del 100% de joc completat. Són títols en què, a banda d'acabar la història, hi ha més coses que s'hi poden fer, generalment relacionades amb descobrir pantalles secretes i/o trobar determinats col·leccionables. 

D'aquesta manera s'allarga la vida dels jocs, es poden esprémer al màxim i, sobretot, és quelcom totalment opcional. Va bé per als videojocs que no són gaire llargs, però també ens ho trobem en alguns que ho són força. 

I què me'n dieu, dels finals alternatius? En molts RPG es donen gairebé per fets, i no són jocs precisament curts, de manera que, encara que puguem desar la partida en el punt en què es produeixen les bifurcacions, sempre hi ha una part de repetició que no ens podem estalviar. Cal tenir-ne moltes ganes, penso.

Sense sortir dels RPG, que a banda de tenir possibles finals alternatius -que de vegades condueixen al final autèntic quan els acumulem- poden tenir també col·leccionables i un 100% explícit o sobreentès, n'hi ha que tenen més teca després dels crèdits del final, una aventura opcional de vegades afegida en remakes més moderns que allarga la vida d'un títol ja de per si considerablement llarg. 

Què dieu? Que què significa, per a mi, acabar-se un joc? Doncs us diré clarament que depèn del joc i les possibilitats que ofereix, i sobretot de fins on vull o puc arribar jo. Per exemple, amb el The Legend of Zelda: Breath of the Wild vaig considerar que havent fet totes les missions principals i secundàries, a banda del combat final, i el contingut extra descarregable, ja n'hi havia prou. El 100%, però, requereix trepitjar totes les zones del mapa i trobar totes les llavors de kolog, cosa que no vaig ni intentar. I així em plantejo també la seva continuació, el Tears of the Kingdom.

En d'altres jocs sí que m'animo a acabar-los amb tots els personatges o fer el final autèntic de després dels crèdits, i n'hi ha que senzillament demanen que te'ls passis i prou, com el Sonic the Hedgehog -bé, si pot ser amb les maragdes del Caos millor, però s'aconsegueix amb una mica d'esforç durant una aventura que dura aproximadament una hora-, i n'hi ha que consideraré acabats quan n'hagi tret tots els assoliments o trofeus... que em vegi capaç d'aconseguir, que no té per què ser el 100% dels que hi ha.

Així que tot depèn, amigues i amics, del joc i les circumstàncies. Com els encareu, vosaltres, els videojocs? Quan considereu que s'ha acabat el vostre viatge amb ells?