Exclusius de recreativa: Charlie Ninja

Cada cop que descobreixo l'existència d'un videojoc al que només es va poder jugar, a la seva època, als salons recreatius, desitjo que algú el rescati, sigui als Arcade Archives o a l'Evercade, però sense abandonar aquest somni també em dona l'oportunitat de parlar-ne aquí, amb vosaltres quatre.

No us enfadeu amb mi, només soc el missatger, però no es troba una quantitat d'informació excessiva sobre aquest joc, si bé n'he pogut llegir per sobre algunes ressenyes, i entre les coses que no he trobat hi ha la confirmació -o el desmentiment- que això que he posat més amunt sigui el flyer del videojoc d'avui, però no transmet gaire bones vibracions, i sembla una cosa amateur com n'hi ha poques.

Per sort, és només una mala primera impressió, perquè estem parlant d'un videojoc de Mitchell, desenvolupadora japonesa que va existir de 1960 a 2012 i que van formar exmembres de Capcom i TAD Corporation, poca broma. 

I, si bé no es pot dir que sigui una de les grans, sí que ens va deixar la saga Pang, alguna de les entregues de la qual, com a mínim, segur que hem tocat alguna vegada, o també el Cannon Dancer, de 1996. Doncs bé, una de les altres coses que va fer va ser aquest Charlie Ninja, de 1994.  

Com podem veure, és un run and gun, inevitable comparar-lo amb el seu parent temàtic Shinobi, però no té res a veure amb el mític joc de Sega. Sí, hi controlem un ninja en un món modern, i sí, dispara shuriken, però les semblances s'acaben aquí.

En aquesta proposta que mai va tenir una adaptació domèstica, per començar -i es veu de seguida- el to és humorístic, amb uns gràfics tipus dibuixos animats, dels quals també s'agafen gags visuals, que es presenten vius, colorits, amb línies negres gruixudes -podria recordar, en aquest sentit, el Ninja Baseball Bat-Man-, contrastos alts i un pixel art en general força detallat.

Pel que fa la jugabilitat, el nostre protagonista, en Roy (que és com es deia un dels fundadors de la companyia, per cert), pot disparar els esmentats shuriken, però també altres armes llancívoles de l'imaginari ninja, o bé quedar-se amb l'arma que té i anar-la enfortint amb power ups. 

No content amb això, pot executar accions especials amb moviments direccionals combinats amb botons propis dels videojocs de lluita 1 contra 1, i també té un truc especial, el que veiem a la imatge de dalt, que consisteix en amagar-se darrere d'una tela que el fa invisible i que el protegeix dels atacs dels enemics, una mecànica que haurem de dominar per fer front a l'aventura, ja que en alguns moments, pel que diuen, es pot tornar molt caòtica. 

Tanmateix, no és llarga: només són cinc pantalles, concretament el Salvatge Oest, un bosc, una zona urbana decadent, un estadi de futbol americà i el laboratori d'un científic boig que és el nostre enemic final, a banda d'un parell de pantalles de bonificació on tindrem l'oportunitat d'aconseguir importants vides extres si a les pantalles corresponents hem trobat les lletres que formen la paraula "extend".

Ignoro per què no va arribar mai a cap sistema domèstic, però des de la meva posició d'absolut ignorant ho podria atribuir a que en aquella època el focus es trobava en els videojocs poligonals que entraven amb força i que es traslladaven a les consoles tan bonament com es podia, i poques propostes arcade bidimensionals cridaven l'atenció com per passar pel procés de conversió. Sembla que, efectivament, no se li va fer gaire cas, pels motius que dic, quan es podia jugar als salons recreatius, i de tota manera la pròpia Mitchell s'ha concentrat sempre en esprémer l'èxit dels Pang.

Tot i així, el Charlie Ninja té una pinta molt interessant i, de la mateixa manera que fa uns anys ens van portar, de la mateixa companyia, el Cannon Dancer (o Osman) a consoles, tot i ser dos anys posterior, no em semblaria gens esbojarrat que aquest simpàtic ninja ens pogués acompanyar en alguna màquina moderna, com deia al principi, de manera oficial. És a dir, no veig per què no hauria de passar. Creuem els dits.