Reflexions: La competició

Tinc una relació una mica curiosa amb els videojocs en companyia d'altres persones: hi tinc experiències, és clar, en el seu moment vaig gaudir molt jugant a la NES a casa del meu millor amic a jocs com el Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game o el Nintendo World Cup, amb un altre ens passàvem la tarda jugant a l'Street Fighter II de la Super Nintendo, més endavant vaig jugar a la Nintendo 64 directament en sessions multijugador, a casa d'un company d'institut i amb amics seus amb què jugàvem quatre persones alhora al Mario Kart 64 o al Goldeneye, i ja de més gran, de manera més casual, partits a diferents entregues de la saga Pro Evolution Soccer. 

En local, també, tinc molt bons records de jugar amb els meus cosins al meravellós mode torneig del Super Street Fighter II a la Mega Drive o al Mario Kart DS, en una època en què la Nintendo DS la tenia tothom i era fàcil muntar coses així.

Jugar online, en canvi, és una cosa que mai m'ha cridat gaire l'atenció, en bona part perquè soc prou dolent -i els altres massa bons, també us ho dic- com perquè normalment em provoqui més frustració que ganes de continuar-ho intentant. Vaig provar, però, el de l'esmentat Mario Kart DS o algun joc de lluita com el Dead or Alive 5, però en general no m'ha agradat mai gaire jugar d'aquesta manera. 

 

M'estimo més fer-ho sol, i pel que fa a coincidir amb altres persones en local, després d'aquelles experiències de fa algunes dècades, això s'ha reduït a partides ocasionals amb la meva filla o els meus nebots, però a poc a poc s'ha anat fent encara menys habitual, per a mi, del que ja era.  

 

Ara bé, encara que no sigui la meva manera estàndard de jugar, reconec que enfrontar-se o comparar resultats amb una altra persona real, no una CPU o una IA, com es diu ara, té encant i puc entendre per què hi ha gent que considera que els videojocs de lluita són bàsicament per jugar en línia, si bé jo, que no tinc ni els mitjans ni el temps lliure per comprometre'm amb regularitat al respecte, hi jugo però per passar-me'n els modes individuals amb tots els personatges possibles i au.  

 

Si bé és cert que m'estimo més jugar a un videojoc sol i anar avançant en la història, quan en tinc l'ocasió i sé que m'hi podré comprometre sense interrupcions no descarto participar en competicions, com va ser el cas de la darrera edició de RetroBarcelona, on em vaig apuntar al torneig oficial de Windjammers amb l'esperança de superar almenys un partit i anar-me'n amb aquesta satisfacció... i vaig acabar quedant quart (vaig perdre a semifinals i també el partit pel tercer lloc). Va ser una sorpresa i vaig gaudir molt.

I no tenia el neguit de no saber si a aquella hora se'm despertarien els nens o hi hauria algun problema. El el plaer de poder jugar sense necessitat de connexió online. En aquest sentit, i amb els arcades en general, he descobert la gràcia -qui m'ho havia de dir, a mi que m'agraden més els videojocs que et pots acabar, amb història o simplement acabant totes les pantalles amb un sol crèdit- de la competició per les puntuacions, sigui amb mi mateix o, encara millor, comparant-les amb altres persones.

Perquè no cal que l'enfrontament sigui en directe. El fet de deixar gravada una puntuació amb les teves inicials fa que un videojoc, sobretot els de les primeres èpoques, en què sovint no hi havia un final, sinó que anaves repetint el mateix fins que et quedaves sense vides per l'augment de la dificultat, adquireixi un interès inesperat.

A la imatge tenim un exemple d'un joc que sí que té final, però al qual aquests dies estic jugant per participar a la competició de punts d'un canal de Telegram de l'Evercade, i fa poc m'he ficat també en un grup de Facebook dedicat al mateix ecosistema de consoles per motivar-me a jugar encara més. En comptes de tenir els jocs i prou, o considerar-los, en el cas dels més "arcaics", una curiositat històrica, aquests reptes tan simples -que no fàcils- fan que hi estigui jugant de debò, més enllà de "provar com són". I, amb tot plegat, estic competint amb altres persones en diferit, quan em va bé, però també amb mi mateix, per veure si soc capaç de millorar la meva millor partida. Si és que sí, se'n fa una foto com la que he posat més amunt i s'envia com a prova a l'aplicació o xarxa social corresponent.

La qüestió, al final, és jugar. Ho veuria diferent si fos bo jugant i em pogués plantejar anar a tornejos o fins i tot guanyar-hi diners? No ho sé, però dins de les meves limitacions reals i contrastades, aquest "picar-se" amb gent que conec tant virtual com presencialment em motiva, no em frustra i em fa gaudir dels videojocs d'una manera sana, sense presses ni la sensació d'estar-me perdent el que està de moda, ja que solc fer-ho amb jocs retro. Hi ha més d'una manera de competir.