Avui, 15 de febrer de 2016, el blog ha fet 7 anys. Déu n'hi do. No és que sigui gaire bo ni tingui gaire influència, però em sembla que 7 anys són molts per a un blog.
Cementiri de Pneumàtics és més antic, però al principi el vaig tenir abandonat moltíssim temps. En canvi, 3 Botons i START va començar amb una entrada diària -és una bogeria i a més no permet que els articles "respirin", però era jove i més inexpert que ara-, després va reduir la freqüència i actualment es renova cada 6 dies, però el cas és que no l'he abandonat en cap moment. I l'altre dia, buscant un enllaç que necessitava, vaig veure que havia escrit, dins una entrada, que el 2016 el blog segurament ja no existiria. Doncs bé, m'equivocava. I n'estic content.
No sé si aguantarà gaire més, suposo que continuarà mentre tingui temps, ganes i idees, però de moment ha començat el setè any de 3 Botons i START. Aquest cop, per celebrar-ho, no he intentat una marató de videojocs de 7 hores (l'any passat vaig intentar, no aconseguir, fer-ne una de 8 que va acabar sent de gairebé 6), en part perquè les circumstàncies han canviat i ja no ho puc fer, sinó que faig una altra cosa que a la gent també li importa 3 pebrots i que, sincerament, és més factible: una entrada sobre 7 jocs als que estic jugant actualment.
I quan dic "jugant" no vull dir que els tinc començats, perquè llavors estaríem parlant de desenes de títols, sinó de videojocs que realment, quan tinc temps, vaig tirant endavant amb una certa regularitat.
Començo per un videojoc que tinc des de fa molts anys, atès que la saga sempre m'ha cridat l'atenció, però que havia abandonat després d'encallar-me. Es tracta del Dragon Quest IV: Chapters of the Chosen, versió de 2007 (al Japó) per a la Nintendo DS, que és un remake del clàssic de NES de 1990 i la primera versió que arribava a Occident.
Aquest remake té un capítol extra després del final i em resultava excessivament pesat, perquè cal lluitar diverses vegades contra uns enemics complicadets per tal d'obtenir peces d'una superarmadura, i difícil, però era qüestió de lluitar amb molts monstres en una zona concreta, augmentar el nivell i fer una bona estratègia. Sí, dit així sona fàcil, o lògic per a un RPG, però em vaig frustrar fa temps i el vaig abandonar. Ara, quan l'acabi, podré jugar, per fi, als altres videojocs que tinc d'aquesta llegendària saga amb monstres i personatges dissenyats per l'Akira Toriyama.
Començo per un videojoc que tinc des de fa molts anys, atès que la saga sempre m'ha cridat l'atenció, però que havia abandonat després d'encallar-me. Es tracta del Dragon Quest IV: Chapters of the Chosen, versió de 2007 (al Japó) per a la Nintendo DS, que és un remake del clàssic de NES de 1990 i la primera versió que arribava a Occident.
Aquest remake té un capítol extra després del final i em resultava excessivament pesat, perquè cal lluitar diverses vegades contra uns enemics complicadets per tal d'obtenir peces d'una superarmadura, i difícil, però era qüestió de lluitar amb molts monstres en una zona concreta, augmentar el nivell i fer una bona estratègia. Sí, dit així sona fàcil, o lògic per a un RPG, però em vaig frustrar fa temps i el vaig abandonar. Ara, quan l'acabi, podré jugar, per fi, als altres videojocs que tinc d'aquesta llegendària saga amb monstres i personatges dissenyats per l'Akira Toriyama.
Sense canviar de gènere, també estic jugant al Mario & Luigi: Dream Team Bros. de la Nintendo 3DS, llançat el 2013. Dels RPG d'en Mario i companyia només en coneixia l'existència, no havia jugat mai a cap d'ells, però he començat per aquesta quarta entrega perquè la vaig trobar a bon preu no fa gaire. Com acostuma a passar amb els videojocs de rol, no cal jugar-hi en ordre cronològic.
De fet, me'l vaig comprar casualment quan faltava molt poc perquè em regalessin per Nadal el Mario & Luigi: Paper Jam Bros., i com que són tan semblants, fins que no acabi el que tinc ara en marxa no podré estrenar el nou. Bé, sí que puc, però els jocs que requereixen tanta dedicació és millor no barrejar-los, especialment quan tenen un argument, per més absurd que sigui.
Canviem una mica el to perquè un altre que em té enganxat actualment és el Tomb Raider, el famós reboot de 2013 que va posar fi a anys de decadència en una saga iniciada el 1996 amb aquella primera entrega, primer per a la Saturn i després per a PC i PlayStation. Vaig trigar a comprar-me'l (en Xbox 360) perquè esperava el moment que l'edició "Game of the Year" baixés de preu, però després resulta que el que portava no m'interessava: bàsicament coses per al multijugador, així que un cop decidit que volia l'edició senzilla va ser cosa de setmanes fins que el vaig trobar de segona mà a un preu raonable.
M'ho estic passant molt bé amb aquest joc, hi ajuda el fet que sigui fàcil saber què s'ha de fer en cada moment, a diferència d'aquell primer joc que és l'únic que havia provat fins ara, i els seus estàndards de producció espectaculars, gairebé cinematogràfics, em tenen meravellat.
El motiu pel qual vaig començar a sentir la urgència de tenir la Wii U, com ja vaig explicar quan vaig fer un homenatge a la saga, és el Mario Kart 8, l'únic (domèstic) que em faltava, i és el joc que més poso quan engego la consola de sobretaula més recent de Nintendo.
Els videojocs d'aquesta franquícia no em cansen mai, però a més en aquest cas encara tinc fites per assolir i recentment he adquirit el contingut descarregable de pagament, que inclou personatges, escenaris i vehicles nous.
En sentia parlar tan bé, del Shovel Knight (2014), que li tenia moltes ganes i em plantejava comprar-lo per a Nintendo 3DS -per a molts la millor versió-, tot i ser només digital, quan hi hagués alguna oferta. Amb el temps, però, es va anunciar que se'n faria una versió física, amb un senyor manual d'instruccions, i com que això ja era el súmmum de l'estètica retro que en part defineix aquest videojoc em vaig esperar una mica més i així el vaig comprar. També venia amb la banda sonora, llàstima que trenqués la filosofia retro en ser digital i no en un CD, però bé, no el comprava per això.
Estil gràfic i sonor de 8 bits, un protagonista bufó, un homenatge jugable a la saga Megaman amb tocs de Duck Tales i, sobretot, divertit per mèrits propis, hi estic jugant menys del que es mereix, però és un dels títols que poso sovint.
Estic intentant també tirar endavant el The Legend of Zelda: Phantom Hourglass, llançat per a la Nintendo DS el 2007, perquè era d'aquells que havia provat el primer dia però no m'hi havia posat de debò.
Ara que vaig tenint més títols d'aquesta emblemàtica saga de Nintendo i n'he acabat un parell, he volgut posar-me amb aquest i he de dir que, després d'un breu període d'adaptació, m'agrada que els controls siguin totalment tàctils, tot fent ús de la característica principal de la portàtil.
És cert que en el que portem d'any no l'he tocat gens, i dels 7 de la llista és el que més pels pèls es pot considerar que hi jugo actualment, però poso el Super Mario 64 (Nintendo 64, 1996) perquè cap al final de l'any passat el vaig fer avançar força i així també m'obligo a continuar en aquest 2016 i, per fi, passar a altres jocs d'en Mario que tinc per acabar.
En fi, ja veieu que aquest cop no he fet res d'extraordinari ni especialment interessant, però ja que el blog ha fet 7 anys ho volia celebrar d'alguna manera. A quins videojocs esteu jugant vosaltres?
