Descobriments: Gate of Doom

De vegades tens un videojoc en diverses plataformes perquè forma part d'alguns recopilatoris que repeteixen parcialment el seu contingut, però no tens pressa per jugar-hi.

I llavors hi ha una competició com aquesta que esmento sempre a la secció, la del canal de Telegram de l'Everpodcast SP, que "t'obliga" a jugar-hi, i descobreixes que t'agrada molt més que no t'imaginaves, i és el que m'ha passat amb aquest títol que tenia comprat digital a la Switch (a la línia Johnny Turbo's Arcade), està inclòs en una de les expansions de l'Egret II Mini i també apareix en un dels cartutxos de l'Evercade. 

Gate of Doom és el nom occidental del joc arcade que Data East va llançar al Japó el 1990 com a Dark Seal, i es tracta d'un joc complex d'etiquetar: potser és discutible, perquè hi ha qui l'anomena beat'em up i d'altres el consideren un hack and slash, però el cas és que té una perspectiva isomètrica i alguns elements propis dels RPG hi tenen un pes important.

De fet, l'ambientació és molt llaminera per als fans de Dracs i Masmorres i de tot l'àmbit de la fantasia heroica que aquell llegendari joc de rol va fer tan popular. Estem parlant de personatges i monstres de l'imaginari fantàstic occidental, i és que aquest títol ens proposa triar entre un cavaller, una fetillera, un bard i un ninja (suposo que era el toc japonès que se li volia donar, atès el seu origen nipó), que per encàrrec del rei d'Etrulia comencen una aventura per segellar la porta del títol i que parin d'aparèixer monstres al regne.

Cadascun dels personatges té una arma diferent, i també unes fortaleses i febleses, i és divertit provar quin ens va millor. Alguns tenen una arma que arriba més lluny, d'altres en fan servir una que obliga a arriscar-se per acostar-se als enemics però potser es mouen més de pressa o són més resistents al verí, i n'hi ha que fan ús de la màgia, com la fetillera.

Això no vol dir que els altres personatges només puguin lluitar com es feia a l'Edat Mitjana. A mesura que derrotem tota mena de monstres i enemics com ara esquelets, orcs, fantasmes o zombis, entre altres, se'ns va omplint una barra d'atac especial, i quan la tenim plena podem prémer el botó secundari per provocar un efecte que dependrà del que ens mostri el llibre que hi ha al capdamunt, i que va canviant automàticament cada pocs segons, mecànica que trobo molt interessant.

No tots aquests atacs especials són igual d'útils, per exemple n'hi ha un que ens converteix en una roca gegant que pot esclafar els enemics, sí, però que es salta molt lentament. Aquí hem de tenir una mica de visió estratègica, també amb el moment en què l'activem, ja que dura uns quants segons i prou. Ah, i no som pas invulnerables quan els fem servir. Simplement, la nostra capacitat destructiva puja molt.

Parlant de paràmetres, i aquí entra la qüestió dels elements d'RPG, no és que hi hagi experiència i pugem de nivell com en un RPG pròpiament dit, però entre els ítems que anem trobant en derrotar alguns enemics i obrir cofres hi ha objectes que milloren la nostra velocitat o la força, també antídots per al verí o armadures que ens fan augmentar la defensa. 

Una acció especial de les que hi ha ajuda molt en aquest sentit: ens transformem en un cofre i anem llançant a l'escenari tota mena d'ítems, que després hem d'agafar, i que ens faran més poderosos per afrontar l'aventura... mentre no perdem aquella vida.

Al final de cada pantalla ens espera un enemic molt més poderós i espectacular, com aquest drac que és l'enemic final de la primera. Aquí estem en una posició de clara inferioritat i hem d'intentar esquivar les seves envestides i anar drenant-li la vida a mesura que puguem, però solen tenir alguna capacitat injusta, com l'anul·lació dels atacs especials en el cas d'aquest drac o projectils molt difícils d'esquivar en el cas del mid-boss de la segona, que és el punt màxim on he arribat jo amb un sol crèdit.

No soc especialment fan de Dracs i Masmorres ni dels productes que s'hi han inspirat al llarg de les dècades, tampoc em generen rebuig, ho dic perquè us feu una idea dels meus gustos i, tenint-los en compte, he de dir que aquest videojoc m'ha semblat molt divertit i m'ha enganxat, encara que veig la seva creixent dificultat i les injustícies que es produeixen de vegades en aquests combats contra els enemics més grossos, a més de la dificultat de posicionar-se, de tant en tant, en un escenari en diagonal.

Però estic content d'haver provat aquest clàssic i en alguna màquina o altra hi aniré fent partides. També té una segona part, Dark Seal II al Japó i Wizard Fire, de 1992, que algun dia s'haurà de provar.

 

Portades: Alisia Dragoon

Torna una de les seccions amb més bona acollida de les que he creat darrerament per al blog, i quan dic això és perquè dins de les baixes expectatives que tinc pel que fa a nombre de visites, el que més il·lusió em fa és que m'hi deixeu comentaris, i en aquest apartat dedicat a comparar portades de videojocs de moment he tingut sort en aquest sentit.

Avui us porto uns dissenys de portada diferents segons la regió, com sempre, però en aquest cas no considero que hi hagi cap de les versions que sigui dolenta, ridícula o absurda. Per a mi no hi ha una guanyadora clara, però evidentment parlarem de quins són els punts forts de cadascuna i espero que també vosaltres opineu quina us sembla millor, si és que us podeu decidir.

Alisia Dragoon és un dels jocs més estimats de la Mega Drive, un clàssic que jo de petit mai vaig veure de prop, però la portada del qual tenia vista d'una col·lecció de cromos que venien ja no sé si amb les Matutano o els Bollycao. 

Em suggeria un context de fantasia heroica o de Conan el bàrbar, com el d'una altra portada que tenia vista en les mateixes circumstàncies, la del Golden Axe, i la veritat és que encara ara m'agrada molt. El joc, però, no l'he tingut mai en físic, i he hagut d'esperar a tenir la Mega Drive Mini per poder dir que forma part oficial i legal de la meva col·lecció. 

Doncs bé, es va llançar al febrer de 1992 als Estats Units, segons la Wikipedia, i dos mesos després arribaria al Japó i a Europa -aquesta última concreció la puc fer gràcies a Sega Retro-, i d'aquestes dues veurem primer de tot la portada europea, que és realment la que tenim tots plegats a la memòria:

Com podem comprovar, la nostra és pràcticament igual que l'estatunidenca, però encara que inicialment puguem pensar que, com de costum, la de l'altra banda de l'Atlàntic té un marc més invasiu, si ens hi fixem bé, el problema del disseny de la portada PAL és que tapa una mica un dels dos guerrers que es veuen a la part inferior. 

És un detall molt petit, però, i jo m'estimo més la netedat que transmet el disseny de l'europea, si em permeteu l'opinió. No he trobat informació, potser perquè hauria d'haver remenat més, sobre qui va ser el responsable de la il·lustració, però la gràcia d'aquesta secció és veure'n de diferents, i per tant és hora que veiem com era la japonesa.

Res a veure, oi? És que semblen directament jocs diferents. Doncs bé, aquest disseny sí que té un nom que es pot trobar sense perdre-hi gaire temps, i és el d'en Takehiko Itô, autor de manga no especialment prolífic -sí que va fer més coses en anime-, però del qual al nostre mercat es va publicar, entre 1999 i 2000, Outlaw Star, en aquell format tan caduc i per a mi inadequat com era l'anomenat Biblioteca Manga, de mig volum japonès en comptes d'un gruix 1:1. 

Tot i que va sortir una mica més tard que als Estats Units, el cas és que l'Alisia Dragoon era una producció japonesa, concretament de Gainax -la productora al darrere d'Evangelion, que ja havia fet videojocs, però sobretot simuladors de cites- i Game Arts, aquesta última coneguda també per sagues com Lunar, Sylpheed o Grandia. 

El senyor Itô -poca conya amb aquesta combinació de paraules- va proporcionar la il·lustració de portada, que sembla ben bé de la portada d'un manga, i també els dissenys de personatges que després Game Arts va convertir en pixel art, però en la meva opinió, tot i que és una portada bonica, espectacular fins i tot, el que veig als gràfics i l'ambientació del joc m'evoca coses més occidentals que no pas el que suggereix la portada japonesa on, per cert, curiosament hi ha una petita finestra amb gràfics reals del joc, potser perquè la gent es fes una idea del que trobaria realment un cop inserís el cartutx i engegués la màquina.

I a vosaltres quina us agrada més? Independentment d'això, quina creieu que reflecteix millor el que ens trobem en realitat dins del joc?

Exclusius de recreativa: Red Earth

N'hi ha tants, de videojocs de lluita, que no ens ha de sorprendre que n'hi hagi uns quants que no van arribar a tenir cap versió per a consola, i fins i tot dins d'una companyia pot passar que no tots els títols que va desenvolupar d'un gènere concret arribessin als sistemes domèstics.

És el cas de Capcom, que té més d'una saga de lluita 1 contra 1, no tot és Street Fighter, de la qual ens va anar arribant tot, i que també tenia un joc d'aquesta mena que es va quedar a les recreatives i que, gràcies a això, avui protagonitza aquesta entrada.

És el Red Earth, War-Zard al Japó, un videojoc de 1996 que funcionava amb la placa CPS-III, i que de fet l'estrenava, abans que hi arribessin les tres versions de l'Street Fighter III i els dos jocs de lluita del manga JoJo's Bizarre Adventure que Capcom va adaptar.

Amb la forta competència ja no només al mercat dels videojocs, sinó també en una companyia que havia desenvolupat tants títols de lluita 1 contra 1 bidimensionals, aquest Red Earth havia de destacar per alguna cosa, i malgrat que les modalitats de joc es redueixen a dues, la història i versus, feia aportacions interessants:

A banda de l'ambientació de fantasia heroica, que no seria innovadora però sí refrescant respecte a Street Fighter i Darkstalkers, hi ha diferències pel que fa la jugabilitat, i és que, com podem veure, l'enemic té una llarguíssima barra de vida que es mostra a la part inferior de la pantalla, mentre que al lloc que correspondria tradicionalment a la barra d'energia del rival en un joc de lluita hi ha la crida a introduir monedes perquè hi entri un segon jugador.

A més, els combats tenen lloc en un únic assalt, i a mesura que anem colpejant l'enemic i aconseguint fer les coses més o menys bé, augmenta la nostra experiència, que ens permet anar pujant de nivell, cosa que millora els paràmetres d'atac i defensa i desbloqueja noves habilitats.

Això dona al joc una vessant més d'RPG, sense que evidentment ho sigui, i el diferencia clarament de desenes d'altres títols de lluita. De fet, ignoro si n'existeix cap que tingui una mecànica similar.

El que sí que s'ha vist en d'altres videojocs de lluita, i abans d'aquest, concretament a la primera competència seriosa dels Street Fighter, són els moviments finalitzadors letals, és a dir els fatalities, que a Capcom existeixen també en aquest joc tan únic.

Cors arrencats, cossos partits en dos, decapitacions i altres meravelles són presents, de manera opcional -però ben puntuada- en aquest joc que he dit més amunt que tenia una ambientació de fantasia heroica, que concretament se suposa que passa en una versió alternativa de la Terra al segle XIV, a la versió japonesa un 1999 post-apocalíptic d'un món que no va viure el Renaixement i que s'ha quedat en una perpètua edat mitjana.

En aquest context, el malvat bruixot Scion vol conquistar el món per eliminar-ne la població i crear-ne una de nova. Evidentment, un grup d'herois decideix plantar cara al seu exèrcit, i això és el que fa de pretext del Red Earth. 

Tenim quatre personatges seleccionables: un ninja, un rei convertit en lleó antropomòrfic, una maga-científica i una artista marcial per la banda dels herois, que s'hauran d'enfrontar a enemics tan diversos i espectaculars com un dinosaure, un ogre oni, un calamar monstruós, una harpia, una barreja d'esfinx i quimera, una mena d'estàtua de la cultura Chavín, un cavaller amb una armadura gegant i el bruixot Scion que he esmentat abans. 

Malauradament, no es poden seleccionar, els enemics, ni tan sols a la modalitat versus, cosa que em sembla una mancança -no perquè hi hagi enemics no controlables, que era habitual a l'època, sinó perquè la plantilla de lluitadors disponibles és massa curta com per permetre's això- impròpia d'un videojoc de lluita de 1996 i que en els altres aspectes, entre els quals el gràfic i l'original sistema de joc, està tan ben fet. En qualsevol cas, el Red Earth es quedaria als salons arcade, on també va arribar als Estats Units (no a Europa), però per sort ens arribarà aquest mateix 2022 -sense que això invalidi aquesta entrada, perquè no deixa de ser emulació de la versió recreativa, no pas una versió domèstica- al recopilatori Capcom Fighting Collection per a les consoles actuals. Jo, com a mínim, tinc moltes ganes de provar-lo allà.