Reflexions: Els shmups i jo

Avui, a la secció de Divagacions Reflexions, tractaré un tema que no està tan suat com els altres amb què us he donat la tabarra altres vegades, ja que adoptaré una perspectiva encara més personal que de costum per parlar d'una cosa que no té cabuda en altres seccions del blog.

Parlaré de la meva relació amb els videojocs de naus, els matamarcians, els shoot'em ups, els shmups, els shooters, els STG... com els vulgueu anomenar. 

La meva vida videojoquística va començar amb un MSX que encara tinc (i funciona), i entre els primers jocs que venen a la meva memòria hi ha el port del llegendari Galaga, un títol al que vaig dedicar moltes hores quan era petit, i recordo que progressava i que havia arribat força lluny, cosa que actualment, quan hi jugo, almenys en versió arcade o NES, em resulta difícil de creure perquè, amb els anys, he perdut força reflexos i, també, capacitat de concentració i dedicació a tasques repetitives que impliquen certa frustració.

Aquesta informació és rellevant per a la reflexió d'avui, perquè són capacitats necessàries per gaudir dels videojocs d'aquest gènere, i com que va quedar relegat en els meus interessos durant dècades, ara que de gran m'hi he tornat a interessar fins a un punt gairebé obsessiu, m'adono que soc molt dolent, que em costa massa progressar i arribar gaire lluny, i no me'ls passo, excepte en casos molt puntuals de videojocs fàcils, per generositat de vides i continuacions o pel repte que presenten, com el Magic Girl i el GG Aleste.

A hores d'ara, tothom que em coneix ja deu saber, perquè ho explico sovint, que vaig estar uns anys totalment desconnectat del que llavors era l'actualitat del món dels videojocs -també dels que havia acumulat des de petit-, i quan hi vaig tornar em vaig voler posar al dia tant de les coses modernes com de les que m'havia saltat, a més de buscar un munt de títols que quan era petit i adolescent havia ignorat expressament o no. Com era d'esperar, era una tasca impossible, encara que els preus del retro d'aquella època, aproximadament el 2005, permetien aconseguir coses que ara serien impossibles de pagar amb butxaques modestes.

El cas és que, pel camí, va arribar la meva fascinació per l'"arqueologia videojoquística", vaig descobrir molts videojocs i, és clar, també shmups, alguns dels quals només coneixia de nom i d'altres ni tan sols em sonaven. Però se'm va plantar una llavor que ha germinat en els darrers anys, en què me n'he comprat tants com he pogut, estic atent a les notícies de llançaments de nous títols i rellançaments dels vells i, tan sovint com puc, llegeixo gent que escriu sobre ells i escolto pòdcasts que en parlen.

Sobretot els rellançaments digitals en sistemes moderns, les consoles i les recreatives mini i els cartutxos de l'Evercade m'han permès tastar moltíssims videojocs d'aquesta mena, però malauradament no n'hi ha prou amb tastar, en aquest cas.

Amb els jocs de naus, per jugar-hi bé, i segons el cas, s'han de memoritzar els atacs dels enemics, els patrons de les bales o fins i tot les característiques de l'escenari. Per acabar-ho d'adobar, els que en saben juguen a maximitzar la puntuació amb estratègies que de vegades són d'allò més complexes, i sé que jo mai seré capaç de dur-les a terme, ja que amb prou feines puc sobreviure i m'alegro d'arribar a la tercera o la quarta pantalla sense haver afegit cap crèdit (ni gastat continues en els de consola).

Aquests cracs dels shoot'em ups sempre aconsellen el mateix, i tenen tota la raó: és una qüestió de pràctica, repetició, assaig i error... el famós git gud. També diuen, però, que el millor que pots fer és començar per un joc que t'agradi, sigui per l'ambientació, el tipus d'arma de la nau, els enemics, la música... el que sigui.

Evidentment, n'hi ha de més difícils que altres, tant per l'agressivitat dels enemics com per la freqüència i la potència dels seus atacs, o també el sistema de represa de la partida un cop perduda una vida, que de vegades implica repetir tota la pantalla o que, en cas contrari, ens permet continuar des d'on érem, però sense les millores que havíem aconseguit, cosa que ens deixa venuts. 

Els videojocs de naus, però, en general ens demanen precisió a tots els nivells, que juguem partides perfectes, i que ens oblidem de l'amable mà que ens ofereixen altres menes de jocs pel que fa a punts de desament, vides extres i continuacions.

Però a mi m'interessen, i hi jugo -no tan sovint ni amb tanta concentració com voldria- perquè em fascinen, els trobo bells, espectaculars. M'atrapen tot i saber que no me'ls passaré, cosa que podria dir també de qualsevol arcade clàssic, d'aquests que estan fets amb mala llet perquè no ens els puguem passar fàcilment amb poques monedes, encara menys amb una. Tenen un component addictiu, amb l'orgull d'arribar una mica més lluny cada vegada -si hem après alguna cosa, és clar-, que combina perfectament amb aquesta dificultat endimoniada per satisfer el legítim afany de lucre que tenen les màquines recreatives.

I observar una partida d'algú que hi sap jugar, sigui en vídeo o, encara millor, en persona, és quelcom que em produeix una immensa satisfacció. Suposo que seria més gran si fos jo qui aconsegueix els desitjats 1cc o les victòries amb un sol crèdit, però a aquest punt ja hi arribarem algun dia. Espero.

Noms: Hidehiro Funauchi

Ara feia temps que no publicava una entrada dedicada a un nom propi de la indústria dels videojocs, i el cas d'avui trobo que té sentit perquè no es tracta d'una personalitat de primera ni segona línia. He parlat de persones prou conegudes, sense ser les que ja coneix absolutament tothom, però el protagonista d'avui és una mica més obscur.

I ho és perquè al seu currículum tampoc figuren gaires coses, però les que hi ha -i s'han pogut confirmar, que en segons quines èpoques i segons la informació que circuli per internet, és una altra batalla- són de gran qualitat.

Hidehiro Funauchi va néixer el 1962 al Japó i la seva curta carrera en la composició de videojocs -m'imagino que després va canviar de gènere, però no de professió, o sí- la va dur a terme a Konami, poca broma, on va formar part del seu sound team, l'anomenat Konami Kureiha Club. 

El primer videojoc en què consta que va participar és un títol de 1989 per a la Famicom, on figura amb el pseudònim FK-King en col·laboració amb Sukenomiya (Atsushi Fujio) i Flamingo (Katsuhiko Suzuki):

He de reconèixer que no sabia que hi hagués un Twinbee 2, encara menys un Twinbee 3, que és el videojoc al qual pertany aquesta banda sonora que no he aconseguit desgranar per saber a quin dels tres músics pertanyia cada peça, com sí que he pogut en d'altres ocasions. Aquella seria, per cert, la seva primera i última composició per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo.

Potser és que directament tots tres van participar en tots els temes, com sembla que també passa al Castlevania: The Adventure, igualment de 1989 però per a la Game Boy -consola on es va quedar-, en què apareix amb el seu nom real -cosa que fa estrany l'ús de pseudònim el mateix any- acompanyat per Shigeru Fukutake i Norio Hanzawa:

Després tenim que el 1990 va participar en el disseny de so -no pas en la composició- del Quarth en versió Game Boy, la banda sonora del qual va fer l'esmentat Norio Hanzawa, però el tornem a veure composant, tot i que en companyia d'Akiko Itô, en un títol mític:

 

Allò passava el 1991, any en què també va participar, aquest cop en tàndem amb Kazuo Noguchi, a la banda sonora de l'Skate or Die: Bad 'n Rad, i en què el trobem acreditat en solitari a l'Operation C, amb un tema de la primera pantalla que us hauria de sonar:

 

Aquell any va ser especialment prolífic, perquè a banda de tot això també el trobem, altre cop en equip amb Akiko Itô, en una versió portàtil d'un títol emblemàtic com és el Parodius: 

 

I tancarem el 1991 amb una altra composició en solitari que es considera la millor de la seva carrera, i no ens ha d'estranyar, perquè el Castlevania II: Belmont's Revenge és un dels títols més estimats de la Game Boy, i se n'aplaudeix sempre la magnífica banda sonora:

Tampoc vull omplir més de vídeos aquesta entrada, em consta que després la càrrega de les pàgines és difícil i, amb els anys, si eliminen els vídeos de YouTube, queden molt lletges, de manera que només esmentaré que va participar, en col·laboració amb un o una tal M. Shindô, en la banda sonora del Tiny Toon: Babs' Big Break, de 1992, un dels videojocs de la meva infantesa. 

Junts van signar també la música del Zen: Intergalactic Ninja, de 1993, que seria la darrera composició del senyor Funauchi tant per a la Game Boy com de la seva carrera. 

Perquè després d'allò se sap que va fer un gir inesperat i va participar en la creació de vídeos o seqüències animades per al Policenauts i el Gradius Deluxe Pack de la PlayStation el 1996 i el Nagano Winter Olympics'98 per a la mateixa consola el 1997, però llavors va desaparèixer del sector. 

Hidehiro Funauchi va ser un compositor pràcticament d'un sol sistema, la primera portàtil de Nintendo, i un home de Konami. El seu currículum no té gaires entrades, però són obres potents i té un parell de feines llegendàries per les quals valia la pena fer-li aquest petit homenatge.

Fonts: Castlevania Wiki, Video Game Music Preservation Foundation, Moby Games, Time Extension

Noms: Kinuyo Yamashita

La música dels videojocs, com tota la música, té la capacitat d'evocar records, sensacions, que ens transporten al moment en què vam sentir per primer cop aquelles composicions, i en el cas dels amants del retro ens acompanyen també ara quan, perquè sí, les escoltem sense que estiguem necessàriament jugant als jocs per als quals es van compondre.

La protagonista de l'entrada d'avui d'aquesta secció dedicada a repassar la trajectòria de persones que van fer importants aportacions a la història dels videojocs és una compositora amb un extens llistat de creacions i col·laboracions en l'àmbit de les bandes sonores, i no pas poc conegudes, cosa que significa que segurament ens hem posat més d'un cop cançons creades per ella i demostra que hi ha pesos pesants més enllà de la Yôko Shimomura o la Michiru Yamane, de les quals ja vaig parlar. 

Nascuda a Amagasaki, prefectura de Hyôgo, al Japó, un 31 de desembre, segons que he trobat en una wiki, però d'un any indeterminat perquè sembla que no se n'ha recollit l'any de naixement enlloc, la Kinuyo Yamashita va començar a tocar el piano als 4 anys i va rebre classes d'aquest instrument durant la seva infantesa, però a la universitat va estudiar enginyeria electrònica. Ens diu la Wikipedia que se'n va graduar el 1986, i que van ser uns estudis de 2 anys, de manera que si tot va anar com estava previst, això faria que el seu any de naixement fos aproximadament el 1966. Misteri més o menys resolt.

En tot cas, només acabar els estudis va entrar a treballar a Konami, on li va tocar la grossa en rebre l'encàrrec de la banda sonora del Castlevania, que escriuria juntament amb la Satoe Terashima, el mateix 1986. En general es van repartir les peces, i una de les que va compondre Yamashita (amb el pseudònim humorístic James Banana) va ser, a tall d'exemple, aquesta:

L'èxit del joc va fer més popular una banda sonora que ja era indiscutiblement bona, però el cas és que a ella li va caure més feina, i va iniciar una carrera espectacular, llistada a la seva web oficial. Podem esmentar, per exemple, la música, els efectes de so i la programació sonora de l'Esper Dream (Famicom Disk System, 1987), la col·laboració en la composició del Maze of Galious i el Nemesis 2 (MSX, 1987), la participació també en la del King's Valley II (MSX i MSX2, 1988), on va coincidir amb la llegendària senyora Yamane, o la composició de la música del primer Parodius, exclusiu de l'MSX, el mateix any, de la qual poso un exemple a continuació:

Després d'allò va abandonar la plantilla de Konami i va passar a ser independent, i al seu currículum posterior hi podem veure, per exemple, les bandes sonores del Power Blade i el Power Blade 2, de Taito per a la NES, respectivament de 1991 i 1992, o aquesta tan encomanadissa per al Pocky & Rocky 2 de la Super Nintendo, de 1994 i per a Natsume:

La va compondre fent equip amb altres músics, un dels quals Hiroyuki Iwatsuki, responsable de la banda sonora de la primera part, més coneguda. Amb qui col·laboraria habitualment durant la seva carrera seria Iku Mizutani, que podem veure en encàrrecs com la música del Mighty Morphin Power Rangers per a la SNES el mateix 1994. 

També aquell any apareixia un cartutx -als Estats Units seria a través del Sega Channel, però- amb una banda sonora que no és seva, per la seva naturalesa de remake, però que va arranjar. Es tracta del Mega Man: The Wily Wars, llançat per a la Mega Drive amb versions de 16 bits dels tres primers Mega Man de la NES. Curiosament, però, no apareix a la seva web oficial ni ella als crèdits del joc, però sí que consta que va dur a terme aquesta tasca al currículum d'un programador de so anomenat Kôji Murata que no apareix als crèdits dels jocs on va participar. Escoltem-ne la versió Yamashita de la meva peça preferida, amb el so del xip Yamaha YM2612 de la 16 bits de Sega:

De la mateixa saga va rebre l'encàrrec de Capcom per composar la banda sonora del Mega Man X3, per a la Super Nintendo, cosa que va fer en solitari el 1995. 

Després d'allò, podem destacar la banda sonora de la versió japonesa del Casper per a la Super Famicom (totalment diferent del joc de SNES llançat internacionalment), el 1996, altre cop amb Mizutani, però les grans franquícies ja no tornarien: per resumir-ho força, veiem el Big Mountain 2000 (Nintendo 64, 1998), diverses entregues de la saga Medabot (Game Boy i Game Boy Color), la versió Game Boy Color del Croc 2 el 2001 (en tàndem amb Iku Mizutani altre cop), unes quantes participacions en títols menors i, com a últim encàrrec, una canço per al joc Walk it Out de la Wii, el 2010. 

A banda de tot això, entre 1991 i 1995 va formar part d'un duet que versionava cançons de pop estatunidenc i jazz, tot encarregant-se del piano, el saxòfon alt i cors, i ha fet de compositora de temes per a artistes de J-Pop i també per a cantants d'R&B dels Estats Units. Ocasionalment se l'ha pogut veure en concerts en directe tocant al piano peces del Castlevania, però fa una dècada que se li ha perdut la pista, sembla que perquè duu una vida discreta a Montague, Nova Jersey (Estats Units) des de 2010. 

Compres: octubre de 2018

Un mes que torna a ser més estàndard, amb jocs digitals, sí, però també un de físic. El saldo continua, doncs, on estava, però ja és matemàticament impossible que acabi l'any amb una mitjana d'un sol joc físic al mes, per tant rebaixo les expectatives forçat per l'evidència.

Ara bé, l'objectiu de tot plegat era gastar menys, que del pressupost que tinc cada mes sobrés alguna cosa, i això sí que ho he anat complint llevat d'un parell d'excepcions per molt poc. I és una millora notable respecte l'any passat, així que ara només em quedaria l'objectiu de no comprar tant pel fet que no en podré gaudir per manca de temps. Hi hauré de treballar.

En fi, comencem amb un parell de clàssics, ToeJam & Earl i ToeJam & Earl in Panic on Funkotron, dos clàssics de la Mega Drive als que no havia jugat mai, dins el recopilatori digital que hi ha a la línia Sega Vintage Collection de la Xbox 360.

Per comprar aquest joc em va "entabanar" el company Molsupo, que parlava molt bé del Letter Quest: Grimm's Journey Remastered, un títol de formar paraules que he d'admetre que enganxa força, i que he comprat a la Xbox One.

El Maldita Castilla EX, també per a la Xbox One, me l'havia plantejat per a la Nintendo 3DS diverses vegades perquè havia estat d'oferta, però al final m'he decantat per aquesta versió perquè ha estat a un preu tan baix que no hi havia discussió. 

El preu també va ser decisiu -normalment, quan compro jocs digitals és perquè estan d'oferta, també ho he de dir- a l'hora de comprar l'Aqua Kitty UDX: Xbox One Ultra Edition (cal dir per a quina consola?) un simpàtic i felí shoot'em up d'estil retro i amb una mecànica diferent que m'ha enganxat força.

Un que feia moltíssim temps que volia comprar, i que em permet alimentar una mica la col·lecció de la meva estimada Saturn, és aquest Parodius Deluxe Pack, versió japonesa (Gokujô Parodius da! Deluxe Pack) per una qüestió de preu, que per fi he aconseguit una mica per sota del que pensava pagar, tot i que a canvi de tenir-lo amb la portada una mica descolorida, però tal com van els preus des de fa temps, ja m'està bé.

Inclou dos títols de recreativa portats també a la PlayStation en un pack equivalent, i són el Parodius da! - Shinwa kara owarai e i el Gokujô Parodius! Kako no eikô o motomete, respectivament el segon i el tercer títol d'aquesta popular saga del que es coneix com a  cute 'em ups, ja que el primer va ser el de l'MSX.

Tornem a la Xbox One, perquè també "entabanat" per en Molsupo, però en part també perquè el seu creador el conec de les Reunions d'Usuaris de l'MSX, encara que ell no em coneix a mi, he comprat, digital i baratíssim, l'Unepic, una barreja de plataformes, RPG i "Metroidvania".

I ara passem a la Switch: cada cop tinc més jocs de la línia ACA Neo Geo, i aquest mes s'hi ha unit, per exemple, el Zupapa!, un joc sovint comparat amb l'Snow Bros. que en realitat no va sortir per a la Neo Geo AES o domèstica, sinó que es va quedar a la recreativa, la Neo Geo MVS... després d'estar anys aparcat, perquè va sortir el 2001, però estava llest el 1994.

L'altre és el Shock Troopers, que tampoc va sortir a la Neo Geo AES, que finalment he descarregat, després de molt de temps veient com es l'esmentava com un dels grans d'aquest sistema conegut pels seus jocs de lluita, però amb molts altres gèneres, també, representats per títols que valen molt la pena. 

Així ha estat aquest mes, no pas tranquil, però tampoc esbojarrat, però el novembre promet i ja sé algunes de les coses que explicaré que m'he comprat a la propera entrada d'aquesta secció.

Els primers jocs de la PlayStation (primera part)

Sembla mentida que l'última entrada d'aquesta secció tingués lloc fa més de 3 anys, però repassant l'arxiu de 3 botons i START veig que és així. En fi, veient això m'adono que és un bon moment per rescatar-la, i també aprenent d'errors del passat dividiré el tema en dues entrades, per tal de no saturar amb vídeos que fan que les pàgines carreguin més lentes. 

La PlayStation -algun dia en parlaré amb més extensió, com es mereix- és una consola amb la qual reconec que no simpatitzo gaire, per motius passionals, de fanàtic, infantils si voleu, però reconec la seva vàlua i m'interessa aprofundir-hi tard o d'hora. El cas és que va sortir al Japó el 3 de desembre de 1994 i ho va fer amb els següents jocs.

Comencem amb un títol que aquí no seria mai un al·licient per a l'adquisició d'una nova màquina que en aquell moment, almenys a mi, em feia arrufar les celles en veure el nom de Sony en una consola. Prejudicis que no podien estar més equivocats, però el cas és que al Japó un dels títols de llançament va ser A-Ressha de ikô 4 Evolution o A. IV Evolution.

Era un simulador de trens, tema que apassiona molts japonesos, que formava part d'una saga que encara viu i que havia començat el 1985 amb una primera entrega per a diversos sistemes, entre els quals la Famicom i l'MSX2. 

Aquest joc no va sortir del Japó, però sí la revisió A. IV Evolution Global, que va arribar a les PlayStation americanes el 1996 amb el nom d'A-Train.

També estava disponible des del principi el Crime Crackers, una mena de first person shooter en què controlem un equip de caçadors de recompenses del futur i que no va sortir mai del Japó i que va tenir una seqüela el 1997. 

D'aquest no n'he trobat cap vídeo que pugui estar segur que correspon a la versió de PlayStation (vam veure que també era un dels de llançament de la Saturn), i en poso només la portada, però al capdavall el contingut no és gaire diferent, des del punt de vista visual, d'altres videojocs del gènere.

Com tantes altres màquines, la PlayStation al Japó va debutar entre altres amb un videojoc de mahjong, el tradicional joc de taula xinès, i en aquest cas era el Mahjong Gokû Tenjiku, que tenia com a personatges els del famós Viatge a l'Oest en què s'inspirava al principi Bola de Drac. Sí, llavors aquest "Gokû" és el mateix que el del manga d'Akira Toriyama, i de fet s'escriu igual.

No va ser l'únic títol de mahjong per a la PlayStation, tampoc en el seu llançament, perquè també hi havia el Mahjong Station Mazin, cosa que deu ser una mostra de la gran popularitat que té el joc al Japó -no n'era conscient-, atès que hem vist videojocs d'aquest gènere entre els títols inaugurals de més d'una consola. Curiós.

Un que era més exportable era el Nekketsu Oyako, un beat'em up protagonitzat per un pare i els seus dos fills (al capdavall el títol significa "Pare i fills de sang calenta"), però tot i que va sortir també per a la Saturn un any després, cap de les dues versions va tenir llançament occidental.



TAMA: Adventurous Ball in Giddy Labyrinth era un joc senzill, estil Marble Madness com ens expliquen al vídeo, però amb la diferència principal que el que movem és el taulell, per tal d'aliar-nos amb la força de la gravetat.

Dels que hem vist fins ara és l'únic que fa us de gràfics poligonals, que se suposa que eren el punt fort tant de la Saturn com de la PlayStation, però ara en veurem un altre:



El Ridge Racer, tot un clàssic de la conducció 3D associat a la consola de Sony, tot i que el creava una empresa externa com és Namco, és l'únic dels títols de llançament que va coincidir als tres mercats principals, com veurem a la propera entrega, perquè va estar disponible d'entrada tant al Japó com als Estats Units i Europa.



Acabo, però, amb el que trobo que és el més interessant dels videojocs de llançament de la PlayStation al Japó. Es tracta del Gokujô Parodius da! Deluxe Pack, que també va sortir per a la Saturn i que inclou dos jocs de la popular saga de shoot'em ups humorístics de Konami.

Són el Parodius da!, segon títol de la saga (el primer és exclusiu de l'MSX), que ja havia tingut versions per a NES, Super Nintendo i Game Boy, i el Gokujô Parodius - Kako no Eikô o Motomete, també conegut com a Fantastic Parodius, que després de les recreatives va sortir només per a la Super Famicom (la SNES japonesa). Curiosament, aquest disc recopilatori va acabar sortint temps després per a les Saturn i PlayStation europees, però no va passar pels Estats Units.

Acaba aquí el repàs dels primers videojocs de "la Play", no gaire representatius de la mena de títols que farien de la primera consola de Sony una de les més populars de la història, però amb els jocs de llançament acostuma a passar.

Història de les videoconsoles: MSX

No és ben bé una consola, però tampoc no és un ordinador normal i corrent, ja que la seva existència estava orientada principalment als videojocs. Avui que ha fet 30 anys (es va anunciar oficialment el 27 de juny de 1983) és hora que dediqui al meu primer sistema de videojocs l'entrada que es mereix, una idea que tenia al cap des de feia molt de temps.

L'MSX, de fet, era un estàndard pensat per als ordinadors de videojocs de 8 bits que es va inventar el senyor Kazuhiko Nishi i que pretenia —i ho va aconseguir— seguir els passos del que s'havia fet amb el VHS, estàndard que va triomfar al món del vídeo domèstic.

La idea era que els fabricants de diverses companyies es comprometessin a fabricar els MSX seguint unes premisses que permetrien que tant els programes com els accessoris es poguessin emprar en qualsevol dels aparells presentats per les altres empreses, i amb aquesta estratègia es volien menjar el món dels videojocs de 8 bits.



Amb anuncis com aquest es feia la publicitat de l'MSX al Japó, on malgrat que no es va aconseguir superar la popularitat de les consoles de 8 bits sí que es van vendre uns quants milions d'MSX de les diverses marques, però curiosament on va ser realment popular va ser a Europa (concretament a l'estat espanyol i Holanda), la Unió Soviètica, el Pròxim Orient i el Brasil. Que no triomfés als Estats Units va ser clau per al fracàs de l'objectiu d'esdevenir un estàndard mundial, cosa que no va impedir que fos i encara sigui un dels microordinadors més estimats.

Les companyies que es van sumar al projecte van ser desenes, entre les quals moltes de gran renom com ara Sony, Sanyo, Mitsubishi, Toshiba, Hitachi, Philips, Panasonic, Casio, Yamaha o Daewoo. La llista completa de models compatibles amb l'estàndard la podeu trobar aquí.

Cadascun dels moltíssims models que existien i que es van anar llançant al llarg dels anys tenia unes característiques pròpies pel que fa a les especificitats tècniques, però en general es mantenia la regla d'or, que era la de la compatibilitat.

Tot i així, l'evolució del model era inevitable i van aparèixer l'MSX2 el 1986 i les revisions exclusivament japoneses MSX2+ (1988) i MSX Turbo R (1990), tots ells incompatibles amb l'anterior MSX, de manera que els jocs dissenyats per a MSX2 i revisions no funcionaven en cap MSX.

La imatge que hem vist una mica més amunt es mereix una menció especial, i és que es tracta de l'SVI-738 X'Press de Spectravideo, que era un MSX1 de 1985 amb força característiques del que després seria l'MSX2 (per exemple la unitat de disquet incorporada, que em va permetre gaudir de desenes de videojocs sense haver de recórrer al sempre incòmode lector de cintes de casset que era l'habitual juntament amb els cartutxos), però sense ser compatible amb els videojocs dissenyats especialment per a MSX2.

Popularment se'l coneix com l'MSX 1.5 i és el que jo tinc des que el meu pare el va comprar, quan jo era molt petit, esdevenint d'aquesta manera el meu primer sistema de videojocs. En aquella època, però, no donava importància al fet que tots els meus jocs eren còpies il·legals embotides en disquets que li anaven passant al meu pare, quelcom molt còmode però, per desgràcia, sense valor col·leccionista.



Això que acabem de veure, i si no heu mirat el vídeo us convido a rectificar la vostra decisió, és un recull dels que l'autor del muntatge considera els millors títols que la prestigiosa Konami va treure per a l'MSX. N'hi ha alguns dels quals ja havia parlat en diverses entrades, com el Road Fighter, el Knightmare o el Yie Ar Kung-fu, però d'altres corresponen a l'MSX2, com ara el Vampire Killer (segon títol de la saga Castlevania, més que res perquè va sortir un mes més tard que el de la NES, anomenat Castlevania, però eren pràcticament el mateix joc), el Metal Gear o el Metal Gear 2: Solid Snake, corresponents a la franquícia per la qual actualment és més coneguda la companyia i que per desgràcia no vaig poder tenir perquè, com ja he dit, el meu MSX és "1.5", no 2. 

Sens dubte la companyia japonesa va llançar bona part dels millors videojocs de l'MSX, i el resum mostrat a dalt deixa fora títols molt mítics de la meva infantesa, com el Magical Tree, l'Athletic Land, el primer King's Valley o el Circus Charlie. Tot i així n'hi va haver moltes altres que van crear grans videojocs, o versions MSX de videojocs nascuts en altres sistemes, com el Galaga, i també hi va haver sagues molt importants que van néixer en un MSX o un MSX2, com l'esmentada Metal Gear, Parodius, Bomberman o Puyo Puyo. D'altres, com Dragon Quest, Final Fantasy, Gradius/Nemesis o R-Type, "només" hi van passar amb una o dues entregues.



Aquest recull, molt més llarg, repassa un centenar de títols de l'MSX que no eren necessàriament de Konami (però també hi surten), i que m'ha fet recuperar vells i estimats records, així com també veure imatges de videojocs dels quals ni tan sols havia sentit a parlar.

Després de 30 anys, la gent que encara juga amb l'MSX i fa coses al seu voltant, el que es coneix com la scene, no és precisament poca, i a més molts videojocs de nova creació, sempre seguint l'estàndard, surten sense parar gràcies a programadors no professionals. I no només això, sinó que des dels canals oficials s'han llançat kits de desenvolupament per tal que aquells que en saben prou muntin el seu propi MSX2. En altres paraules, tot i que l'MSX és retro i no va ser el més popular de la seva època, encara belluga.

El personatge: Penguin / Penta / Pentarô, el pingüí de Konami

Amb els anys ja he fet unes quantes entrades dedicades a un personatge mític de la història dels videojocs, encara que no és la secció més prolífica, i espero que n'aniré fent més, però avui em ve de gust parlar d'un personatge que no és dels principals ni dels més importants, que no vol dir que no sigui mític.

En un cas similar al del molt més popular Donkey Kong, uns anys després de la seva primera aparició amb el senzill nom de Penguin a Antarctic Adventure el pingüí de Konami va ser redissenyat i rebatejat com a Penta i posteriorment s'anomenaria Pentarô, i encara que la història oficial parli de dos pingüins, el segon com a fill del primer, en el fons és un únic personatge, Penguin/Penta/Pentarô, a qui vull retre homenatge avui.



La primera aparició del Penguin, doncs, es va produir el 1983 al clàssic de l'MSX Antarctic Adventure, on el trobàvem atrapat a l'Antàrtida tot intentant tornar a casa, i ho va aconseguir, perquè el 1985 el trobàvem fent un cameo al següent joc, tant a la pantalla de títol com entre el públic:



Es tracta del Konami's Ping Pong, que va sortir primer per a recreatives i després va passar per diversos sistemes, concretament l'MSX, l'Amstrad CPC, el ZX Spectrum, el Commodore 64, el Famicom Disk System (on es deia Smash Ping Pong i on en comptes d'en Penguin trobàvem en Donkey Kong Jr.) i la Consola Virtual de la Wii dècades després.

El 1986, i només per a MSX, sortia el Penguin Adventure, el primer videojoc del currículum del famosíssim Hideo Kojima, que millorava la primera aventura afegint-hi diversitat en tots els sentits (pantalles ambientades en paisatges molt diferents, elements d'RPG, dos finals possibles...). Aquí, on segons la Wikipedia es deia Penta, havia de trobar una poma daurada per tal de guarir la princesa Penko, amb qui després la història afirmaria que havia tingut en Pentarô, al seu torn també enamorat d'una Penko. Tot un cacau. 

El 1988, després d'haver fet el mateix any un cameo al Konami Wai Wai World, va sortir al Parodius (MSX) com a un dels personatges seleccionables -al vídeo ho veurem al principi, però l'autor tria un altre personatge-, altra vegada com a Penguin, de manera que almenys a la primera entrega d'aquesta popular saga estem parlant del que oficialment és el pare.

El 1989 faria un altre cameo, aquest cop al Ganbare Goemon 2 de la Famicom, la NES japonesa, i el podríem seleccionar al Hai no Majutsushi, un videojoc de mah-jong de l'MSX2.



L'any 1990 arribaria a les recreatives el Parodius Da! - Shinwa kara owarai e, que a Occident es coneixeria com a Parodius i es confón sovint amb el primer títol de la saga, que no és aquest, sinó el que hem vist abans. Aquí el personatge ja es deia Pentarô, com van poder veure durant els anys següents els usuaris de les diverses versions que en van sortir, concretament les del Sharp X68000, la NES, la Gameboy, la PC Engine, la Super Nintendo, la Saturn i la Playstation.



El 1991, i altre cop com a Penta, apareixia al Yume Penguin Monogatari, exclusiu de la NES japonesa, la Famicom, al que vaig dedicar l'altre dia una entrada de la secció Jocs que no van sortir del Japó (i que va originar la idea de fer-li aquest tribut, és clar). 



El mateix any arribava a les recreatives el Tsurikko Penta, un videojoc de pesca protagonitzat, és clar, pel nostre pingüí. Al també exclusiu arcade Violent Storm, de 1993, el veiem en una recreativa que podem destruir.

Durant els següents anys en Pentarô tornaria a la saga Parodius, concretament al Gokujô Parodius! - Kako no eikô o motomete (a Occident Fantastic Journey), per a recreatives, SNES (només al Japó), Saturn i Playstation (al mateix disc que portava el Gokujô Parodius), l'exclusivament japonès (SNES, Saturn, Playstation i el 2007 PSP) Jikkyô Oshaberi Parodius i el conegut (però només llançat al País del Sol Naixent) Sexy Parodius, per a recreatives, Saturn, Playstation i més endavant PSP.



Després d'aparèixer a la màquina de premis Ballon Penta i al desconegut (no n'he trobat cap informació) Imo Hori Penta, el 1997 seria un dels personatges del Paro Wars, de la Playstation japonesa, que agafava els personatges de la saga Parodius i els enfrontava en un joc estrany, d'estratègia en temps real i amb la intro que hem vist.

En els anys següents el tindríem decorant màquines pachinko i pachislot, fent cameos al Frogger's Journey: The Forgotten Relic (Gameboy Advance, 2003) i al Deadly Skies III (Playstation 2, 2004, com a nau) o tornant a pescar al Penta no Tsuri Bôken DX (mòbils, 2007).

El 2008 seria un dels personatges seleccionables del New International Track & Field de la Nintendo DS, dins la plantilla provinent dels clàssics de Konami, i el 2009 era un dels personatges seleccionables al clon del Mario Kart anomenat Krazy Kart Racing, per a sistemes amb iOS, que era una actualització del joc de 2001 Konami Krazy Racers, on no apareixia en Pentarô.

Va ser la darrera vegada que el vam poder seleccionar com a personatge jugable, però des de 2007 fins ara ha aparegut en cameos a la saga Otomedius i podríem parar de comptar. Com hem pogut veure, el personatge té una llarga història al darrere i segurament ens hem deixat alguna aparició, per tant potser no és un dels grans del sector, però sí un dels mítics.

 

Jocs espina: Parodius (Gameboy)

Ja feia moltíssim temps que no tocava la secció de Jocs espina. La situació econòmica no convida a comprar gaire, però que a sobre siguin jocs que fa molts anys que intento adquirir i que per fi els aconsegueixo... encara és més complicat. Per fi ha passat: ja tinc (tot i que encara m'ha d'arribar) un Parodius, el de la Gameboy. 

Sí, és la versió japonesa. L'europea no és que sigui impossible de trobar, però amb capsa i instruccions i a un preu raonable... ja són figues d'un altre paner. De fet, fa molt temps no vaig estar atent a l'hora de finalització d'una subhasta que va acabar a poc més de 5 euros amb enviament inclòs i em vaig cagar en tot el que hi havia per cagar-s'hi. Mai més no he tornat a veure una ganga com aquella, però ahir vaig guanyar-lo per 8,13 euros, preu final. 

Com deia, sí, és la versió japonesa. Però no passa res. Potser a nivell de col·leccionisme té menys valor, però tot i que el volia amb capsa i instruccions m'era igual que fos japonès, perquè al cap i a la fi el joc és el mateix, els cartutxos de la Gameboy són region free i l'única diferència que hi ha és que a la pantalla de títol surt el logo que es veu a la imatge, que és la paraula "Parodius" en sil·labari katakana, però a sobre hi tenim la transliteració en alfabet romà. És un videojoc de naus i no té cap importància de quina regió sigui. A sobre, els pocs textos de pantalla que hi ha ("stage", "start" i companyia) són en anglès com a les altres versions.

No té els colors de les altres versions, naturalment, i en un títol com aquest és una llàstima perquè es perd bona part de la gràcia, però em moro de ganes que el tio me l'enviï per poder-hi jugar, per fi. No sóc gaire bo en els shoot'em ups, però m'agraden molt. I el Parodius ja feia molt que el volia, perquè a més té aquell to de conya que el caracteritza i que el fa tan carismàtic entre els jugadors de la vella escola. I en vull totes les versions, les més assequibles de les quals són la de la Saturn, la de la Super Nintendo i aquesta, la de la Gameboy. 

Fem un petit repàs del que significa la saga Parodius: producte de la imponent Konami, el títol ja era una clara referència al mític Gradius, també de naus. I no cal dir què significa "parody". Perquè era això, una paròdia, i és que també s'hi referencien altres clàssics de la casa com els Castlevania, el Rocket Knight Adventures, el Contra o, de manera molt clara, els Twinbee. 

En total, la franquícia compta amb cinc entregues, que han aparegut en diverses plataformes (en alguns casos amb origen arcade), però m'estimo més dedicar-hi un article un altre dia que no pas esmentar-les ràpidament avui. En altres casos, quan he parlat d'un joc espina he aprofitat per comentar tota la franquícia, però el cas de Parodius em sembla prou especial com per merèixer una sessió feta amb calma i profunditat. La qüestió és que ja tinc el primer d'aquests jocs de "mata-marcians" humorístics. Ha costat, però ara ja tinc la ment posada en el de la Saturn! I en jugar al de la Gameboy, naturalment.