Cinema: Super Mario Galaxy - La pel·lícula

L'espera s'ha fet llarga, però per fi tenim aquí la seqüela de l'adaptació cinematogràfica animada de les aventures dels germans Mario, i com va passar l'altra vegada, en català, així que no me la podia perdre. De pel·lícules que m'agradaria veure al cine me'n perdo moltes, coses de tenir nens, però això que ja podem anomenar "saga" és un producte per a la canalla i per als que som canalla mentalment, així que era una aposta segura per anar a veure en família aquest 2026.

Anunciada fa mesos, tot creant expectativa i necessitats de compra de videojocs refregits i marxandatge de tota mena, i amb una campanya de màrqueting i productes associats que supera àmpliament la inversió promocional de la primera pel·lícula, ara fa tot just 3 anys, ens ha arribat Super Mario Galaxy: La pel·lícula, novament dirigida per Aaron Horvath i Michael Jelenic, i en el primer cap de setmana, mentre escric aquestes línies i sense que hagi acabat el període esmentat, ja ha començat a generar beneficis.

Encara que el títol pogués suggerir una altra cosa, no és que es tracti de l'adaptació del llegendari videojoc de 2010 la Wii -el refregit que deia, en aquest cas per a la Switch, i dues vegades, moviment polèmic però que amb la febre de la pel·lícula estava més que calculat-, sinó que amb l'excusa argumental del trasllat de les aventures d'en Mario i en Luigi i companyia a l'espai, quin títol millor hi podia haver, fugint de l'habitual i gastat recurs de col·locar números al final del títol? Dit això, no m'estranyaria gens que la futura tercera part es digués Super Mario Odyssey. 

Sí que és veritat, però, que l'aventura 3D d'en Mario a la Switch està prou referenciada en aquesta pel·lícula, ja a la primera escena i amb algun petit però físicament gran detall avançada la trama. I sense voler entrar en spoilers, a diferència de tanta gent que no ha tingut cap problema amb compartir detalls del que s'anava descobrint del film i, en fer-ho, rebentar sorpreses que si les haguéssim vist directament a la sala del cinema ens haurien agradat encara més, el que vull transmetre és que Super Mario Galaxy és, com la primera pel·lícula animada d'en Mario, un festival de referències i picades d'ullet.

Tant és així que hi ha mitjans que no li han donat gaire bona nota, perquè potser sí que sembla que ens llancin tot el que puguin perquè anem somrient sense parar i deixem de banda si la història té sentit i els esdeveniments estan prou explicats, però és que això és un film per a seguidors d'aquests personatges i les seves aventures, s'ha d'entendre com un producte de fan service, i en aquest sentit jo trobo que és una meravella, com ja ho era la primera. Al capdavall, el públic que podria no agafar totes aquestes referències és el més jove, i per la seva naturalesa gaudeix igualment del tipus d'història que se li posa al davant.

Pel que fa l'argument, només diré el que ja se sabia amb el tràiler i el que es pot deduir del títol encara que, com he dit, no sigui una adaptació del joc com a tal: ens presenten l'Estela, la princesa que debutava al títol de 2010, i del conflicte en què es veu involucrada n'arriben notícies al Regne Xampinyó, de manera que la princesa Peach i els germans lampistes s'embarquen en una aventura que els durà a l'espai i a diversos planetes.

Amb aquesta excusa, Illumination ens presenta escenaris bells i farcits de personatges sorgits de múltiples videojocs de la saga principal d'en Mario, les relacionades i fins i tot de Nintendo en general, tot plegat acompanyat per referències musicals, efectes sonors coneguts i gags que fan l'ullet als espectadors de més edat i experiència amb l'Univers Nintendo. Com passava amb la primera, segur que aquesta pel·lícula es beneficiarà de posteriors revisionats per tal de copsar tot allò que en un primer passi se'ns escapa.

També sabem pel tràiler que aquest cop l'enemic principal de la trama és en Bowsy, el fill encara més malvat del derrotat Bowser, que aporta frescor en no reciclar l'enemic clàssic d'en Mario i també, de retop, en facilitar que se'ns mostri una faceta més "humana" de la tortuga monstruosa.

L'amenaça, aquest cop, és d'escala galàctica, però els germans italoamericans ja no són els passerells de la primera entrega i, tot i que de vegades es mostren maldestres i no tenen el nivell de pesquis ni l'agilitat de la princesa Peach, són uns aliats imprescindibles, ara que dominen les acrobàcies i l'ús dels potenciadors, per tal de fer front a l'enemic. 

No és cap sorpresa, tampoc, que en Yoshi és la gran estrella d'aquesta segona pel·lícula, i si no ho sabíeu vol dir que heu estat molt aïllats i aïllades de la campanya de màrqueting que deia, i que no us vau quedar fins després dels crèdits de la primera part, cosa que, en animació i en superherois, hauria de ser religió. També en aquesta segona part.

Com es podia esperar, és un personatge d'allò més simpàtic i bufó, ja ho sabíem de tots els productes en què ens l'hem trobat, i proporciona molts dels moments més divertits del film, amb la seva fam infinita i una llengua capaç d'estirar-se de manera extraordinària i enganxar-se a qualsevol cosa. Un afegit imprescindible tant als videojocs com en el que esperem que sigui una llarga i excel·lent saga cinematogràfica. 

És veritat que Super Mario Galaxy: La pel·lícula és un festival de fan service, ens farem un tip de reconèixer sons, personatges de la saga que passen a saludar, cameos, potenciadors dels videojocs, etc., però trobo que la història no és cap desastre, de cap manera, i fa un bon ús de l'immens imaginari de les aventures d'aquests personatges per construir una trama interessant, divertida i amb un creixement plausible dels seus protagonistes, partint del que ja havíem vist al film de 2023.

 

Ens pot agradar més o menys que la primera, ara per ara jo no em mullo i diré que m'agraden igual totes dues, però el que sí que tinc clar és que si ens va agradar aquella, hem de veure aquesta. I si per alguna raó algú ha començat per aquesta, ja pot córrer a veure l'altra. De moment, per a mi, s'ha tocat el banderí a dalt de tot del pal en tots dos casos.

Videojocs i animació: Doug

Jo de petit mirava la tele molt, com tothom, i tenia les meves sèries preferides i d'altres que potser no ho eren tant, però que mirava amb freqüència. D'altres m'agradaven en la seva justa mesura i les veia amb un nivell de compromís inferior, i en aquest grup n'hi ha una que la Wikipedia ens diu que va tenir 117 episodis repartits en 7 temporades de 1991 a 1994 i de 1996 a 1999, i que va emetre als Estats Units la cadena Nickelodeon, però que jo vaig veure en català, al Super 3, on es va emetre des del 8 de gener de 1995, com em confirmava a Twitter en Xerinola.

Doug és una sitcom animada -almenys així és com es descriu a l'esmentada enciclopèdia online gratuïta- que protagonitza un nano d'11 anys, el Doug del títol, de cognom Funnie, i on veiem la seva vida quotidiana entre casa i l'institut.

Ens explica el seu dia a dia barrejant fets reals amb altres d'imaginaris, i toca temes habituals en aquest tipus d'ambientacions com ara les relacions sentimentals, la relació amb els companys, l'autoestima, l'assetjament escolar, etc. Tot plegat basant-se en les experiències personals del seu creador, Jim Jinkins, que va intentar donar-li vida com a col·lecció de llibres infantils, sense èxit, fins que a la tele li van fer cas i es va convertir en aquesta sèrie que va tenir molt d'èxit, amb una bona colla de premis i nominacions, es va passar múltiples vegades i va tenir també el seu musical i un llargmetratge que servia com a tancament de la història.   

Però això no és Cementiri de Pneumàtics, sinó 3 Botons i START, i aquí parlem de videojocs, així que si escric aquesta entrada és perquè se'n va fer un videojoc, anomenat Disney's Doug: Doug's Big Game, que va sortir l'any 2000 en exclusiva per a la Game Boy Color als Estats Units i el 2001 a Europa.

Desenvolupat per ImaginEngine (companyia que el 2003 es fusionaria amb Digital Eclipse i esdevindria Backbone Entertainment, responsable de rellançar clàssics en plataformes modernes), i amb el paraigua de Disney, que havia adquirit la productora original, Jumbo Pictures, i havia fet possible la segona tongada d'episodis, es tracta d'una aventura en què en Doug va a la recerca de la noia que li agrada, la Patti Mayonnaise, que ha desaparegut.

Com podem veure al vídeo, és una aventura amb càmera semizenital en què anem, acompanyats pel nostre gos, parlant amb personatges per obtenir pistes i resolent trencaclosques, i també hi ha segments en què fem d'Home Guatlla, el superheroi imaginari que el protagonista s'imagina que és, i que donen una mica d'acció al joc, en forma de shoot'em up.

No hi ha gaires ressenyes d'aquest joc, però sembla que no és gaire bo, amb un nivell de dificultat excessivament baix i unes tasques en forma d'encàrrecs per part dels NPC que es fan avorrides. Jo no hi he jugat mai, amb prou feines he sabut fa poc que existia aquest videojoc, i vosaltres?