Anàlisi: The Legend of Zelda - Echoes of Wisdom

Fa molt poc vaig publicar una entrada d'anàlisi, i tot i que ja sabeu que m'agrada alternar i posar espai tant d'espai com puc entre seccions, ja que m'acabo pocs jocs a l'any, per una vegada que en completo dos de seguits, deixeu que em salti una mica aquesta norma autoimposada. 

Se m'havien acumulat els dos Zelda de "Pin y Pon" i he acabat jugant a tots dos aquest any. Després de parlar fa uns mesos del remake del The Legend of Zelda: Link's Awakening, tocava jugar a aquesta altra proposta d'idèntica estètica, però que, ara sí, era una entrega totalment nova i amb una novetat important que ens va fer xalar quan ens el van presentar en un Nintendo Direct. 

The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom és un joc que va sortir per a la Switch el 2024 i que esperàvem amb candeletes, com dic, des que el van anunciar per sorpresa. Aquest cop no era un refregit de cap màquina anterior, ni en forma de remake ni de remaster, sinó un títol completament nou, i amb una premissa original dins de la saga: aquest cop, la protagonista, ara sí, és la Zelda.

La princesa de Hyrule emprèn una aventura en què ha de restaurar la normalitat al seu regne després que uns enormes forats hagin aparegut al llarg de les diferents zones del territori i hagin absorbit tot el que hi havia a l'espai en què han aparegut. 

A l'escena introductòria del joc veiem con en Link rescata la Zelda d'en Ganon, res de nou a la saga, però a continuació s'obre una escletxa a sota seu i se l'empassa. A partir d'aquí, la Zelda es troba en la situació de ser enemiga pública número u, perquè al castell de Hyrule s'hi han instal·lat uns impostors que l'han acusat de ser la causant de l'aparició d'aquests esvorancs.

La nostra nova protagonista recorre, doncs, el mapa, tot descobrint zones, pobles i ètnies, i ajudant la gent del regne a tancar aquests forats i rescatar els qui han estat absorbits. Ho fa entrant-hi ella mateixa i anant al Món del Buit gràcies als poders que li confereix en Tri, un ésser volador i molt bufó que l'acompanya durant l'aventura i li permet, a més, dur a terme la mecànica principal i innovadora del joc. 

Es tracta de la recreació de còpies d'objectes i éssers que l'ajudaran a superar obstacles, combatre enemics -ella, com a tal, només pot lluitar activant el mode lluitadora, i de manera limitada temporalment, amb un mesurador de l'anomenat energium que mostra el seu consum i que es pot emplenar en determinades circumstàncies- i també completar missions que requereixen l'aparició d'objectes concrets.

És una mecànica molt divertida que consisteix en copiar aquests elements i després, quan els necessitem, recrear-los tot traient-los d'un inventari que va creixent a mesura que avança el joc. Hi ha una percepció popular que l'Echoes of Wisdom va de crear llits per pujar a llocs, i tot i que és veritat que es fan servir moltíssim com a mitjà còmode per enfilar-se allà on la Zelda no arriba amb el seu salt -ni amb l'ampliat que aconsegueix més endavant gràcies a un dels molts accessoris que li potencien diferents aspectes-, i que hi ha molts objectes i enemics que no recrearem gaires vegades perquè farem les coses a la nostra manera, en realitat fem molt més que amuntegar llits, en aquesta entrega de la saga.

En algunes coves, deixant de banda la càmera zenital clàssica de la saga, podrem gaudir de segments amb càmera lateral, recuperades del Link's Awakening, però també les haurem de resoldre fent ús de l'enginy que ens obligarà a pensar en quins són els elements que hem de recrear, o quina combinació d'aquests, i és tremendament satisfactori trobar la manera de superar un problema amb aquest mètode, més encara quan, tot sovint, ni ha més d'una possibilitat.

L'aventura ens permet passejar i completar missions en zones d'allò més diverses, conegudes pels fans de la saga en situar-se al mateix univers, però com sempre, es pot jugar de manera independent i no passaria res si fos el primer Zelda al que ens enfrontem.

És una delícia visual i musical amb què la gent de Grezzo, que ja ens havia portat el remake del Link's Awakening i, abans d'això, les versions 3D de l'Ocarina of Time i el Majora's Mask per a la Nintendo 3DS, presenta una excel·lent aventura protagonitzada, per fi, per la princesa que dona nom a una de les sagues més emblemàtiques de la història dels videojocs.

A mi m'ha encantat tant per la proposta argumental com per les mecàniques, i també hi ha contribuït el fet que no he hagut de consultar a internet pràcticament res, i quan ho he fet ha estat bàsicament per trobar missions secundàries, col·leccionables o accessoris que em faltaven, per tossuderia de fer-ho tot, però per avançar en l'aventura estrictament parlant, només va ser un cop i, a sobre, per confirmar el que ja sospitava. I això és nou per a mi, que acostumo a necessitar ajuda quan no sé què he de fer, i dono gràcies a aquest joc per no fer-me sentir, per un cop, inútil del tot. Un dels millors jocs als que he jugat aquest 2025, sens dubte.

 

 

 

Jocs que no van veure la llum: Geisha Warriors

Taito és una companyia que ara està revifant amb força, o almenys tornant a les converses dels amants del retro i no tan retro, perquè s'ha encarregat de mantenir i explotar el seu enorme llegat tant en màquines dedicades (la meravellosa Egret II Mini) com en recopilatoris per a sistemes moderns (Switch i Evercade, principalment), però això no vol dir ni que tots els seus jocs siguin bons ni que totes les seves idees arribessin a fructificar.

Un dels jocs més populars de la llegendària companyia és el The Ninja Warriors, i a més de seqüeles hi va haver un moment que se n'havia de fer una mena de paròdia, que és la que coneixerem avui en aquesta secció de videojocs que, tristament, al final no van sortir. 

Geisha Warriors era un títol d'acció que Taito estava desenvolupant l'any 1993, concretament per a la PC Engine CD. Hi hauríem controlat una geisha que lluitava contra enemics tan curiosos com un borratxo, un obrer de la construcció gairebé despullat o un aborigen, al llarg de 7 etapes en què, segons es pot llegir a la pàgina d'una revista que comparteixo més avall, també hi surten altres personatges de la companyia fent cameos, incloent-hi alguna nau dels Darius, cosa que ja vam veure que era habitual.

La protagonista havia de fer servir, per atacar els seus enemics, armes com les agulles de ganxo dels cabells o amb un bachi o pua del shamisen, i sembla que podria haver inclòs una transformació que l'hauria equiparat als esmentats ninges del clàssic de Taito.

Fent ús de les capacitats del suport CD que la consola va tenir gràcies al primer perifèric capaç de llegir-los de la història dels sistemes domèstics -i més endavant, en models posteriors, integrat al propi cos de la consola-, el Geisha Warriors havia de tenir també escenes animades en vídeo que ens haurien anat relatant la seva història.

No se sap gaire cosa més d'aquest joc nonat, i trobo que amb això que hem comentat ja Déu n'hi do, però és una llàstima perquè realment tenia molt bona pinta. 

Sobre els motius de la seva cancel·lació no he trobat res, però en aquest cas no podem dir que fos perquè la consola estava al seu ocàs, ja que hi van estar sortint jocs oficialment fins al 1999. Potser el prototip del joc no tenia prou qualitat, potser no va rebre una bona acollida quan se'n va mostrar una demo a la fira Tokyo Toy Show de 1992, potser va ser una decisió "dels de dalt"... no ho sé, i no sé si ho sabrem mai. En qualsevol cas, com de costum, una llàstima.