Reflexions: Videojocs repetits

Avui us vull parlar de videojocs repetits. Amb això no em refereixo a aquells jocs que molts jugadors compren en diversos sistemes alhora, pràctica força estesa a l'actualitat, per motius de col·leccionisme (dut a l'extrem, obsessió amb un joc o una saga com per comprar-ne diverses edicions i versions regionals), suport als desenvolupadors, especulació -allò de "un per jugar, un altre per a la prestatgeria"-, etc. 

Tampoc als remakes o remasters, tot i que en certa manera es poden considerar videojocs repetits i, personalment, segons el cas no em fa gaire gràcia que surtin, per motius sobre els que ja he reflexionat altres cops. Ni al fet de passar per caixa dos cops quan un videojoc surt aparentment només en versió digital però temps després -de vegades anys després- en treuen una edició física i hi ha qui se la compra tot i tenir la digital, cosa que jo he fet molt poques vegades. 

No, avui el tema són aquells videojocs que, sense que fos la nostra intenció quan ens els vam comprar per primera vegada, amb els anys hem acabat tenint en diverses plataformes, de vegades moltes, i crec que d'això no se n'escapa ningú.

He de reconèixer que el meu col·leccionisme, que no és de l'exhibicionista, sinó el d'acumular per poder jugar quan tingui temps, em fa intentar evitar la repetició, el solapament. Per exemple, quan surt un recopilatori de clàssics tinc molt en compte el percentatge de títols que ja tinc disponibles en altres plataformes, a més de valorar si em val la pena tenir-ne alguns de repetits per qüestions de comoditat a l'hora de jugar-hi a la màquina moderna. Si el percentatge de repetits és elevat, i els que no tindria repetits es poden aconseguir fàcilment, per preu o disponibilitat, per separat, en general descarto aquella recopilació, per eficiència econòmica però també per un sentiment que tenir un joc en diverses bandes li resta valor al fet de posseir cadascuna d'aquestes còpies. Manies meves.

Però, és clar, hi ha videojocs que són especials, que val la pena, trobo, tenir a tot arreu on surtin, que no demanen una inversió de setmanes o mesos per partida, com és el cas del meu estimadíssim Sonic the Hedgehog. És un joc que tinc a la Mega Drive, òbviament, però també al Sonic Jam de la Saturn -on anys després vaig saber que no era un port, sinó que s'havia programat de manera nativa-, amb efecte 3D a la Nintendo 3DS dins de la línia 3D Classics de Sega, al Mega Drive Ultimate Collection de la Xbox 360, al Sega Mega Drive Classics de la Xbox One, a la Mega Drive Mini i a la Switch, dins del segell digital Sega Ages, però també al recopilatori de celebració del 30è (més aviat 32è) aniversari de la saga anomenat Sonic Origins. 

Un altre joc que tinc repetit moltes vegades és el Final Fight, i parlo de la versió recreativa, perquè també podria esmentar que el tinc a la Super Nintendo, al Mega-CD i a la Game Boy Advance, però en tots els casos són ports amb els corresponents canvis, absències i afegits.

L'arcade original el tinc emulat al Capcom Classics Collection Remixed de la PSP, al Final Fight: Double Impact de la Xbox 360, a la Switch dins del Capcom Beat'em Up Bundle, al recopilatori Capcom Arcade Stadium a la Xbox One i és possible que l'acabi tenint també al model de l'Evercade Alpha, la recreativa bartop de Blaze, que tinc al punt de mira.

Entre els exemples amb no tantes repeticions, però també Déu n'hi do, podríem trobar el Galaga, el Pac-Man i molts altres clàssics, com ara les diverses iteracions de l'Street Fighter II. I també n'hi ha que he acabat tenint repetits perquè valia la pena pagar aquest preu, en sentit literal i figurat, en interessar-me la resta del producte, fos una recreativa mini amb una part dels jocs que ja tinc en altres bandes -de vegades una altra recreativa mini- o un cartutx d'Evercade amb títols que no eren nous per a mi però que pel preu em valia la pena tenir també en format portàtil, per exemple.

De vegades m'he comprat títols de recreativa del segell Arcade Archives que ja tenia en alguna altra màquina, però sempre que fos una altra plataforma, mai a la mateixa Switch, que és on em compro aquests jocs. Perquè sí, perquè hi ha videojocs que s'ho mereixen. O, més ben dit, com a videojugadors nosaltres ens mereixem tenir-los en diversos llocs perquè, segons el moment i l'ocasió, podem preferir, o necessitar, jugar-hi d'una manera o d'una altra, i en aquests casos trobo que val la pena tenir determinats títols tantes vegades com sigui necessari.

Perquè són videojocs que ens acostumen a venir de gust, i quan ens agafa aquell rampell de jugar-hi ens agrada poder-ho fer sense pensar on el teníem i en quines condicions, però també pot ser que ens vulguem prendre el temps i la molèstia de connectar una vella consola i gaudir de l'experiència d'emular sensacions de la nostra història com a videojugadors. Depèn, doncs, del moment, així que hem de tenir totes les opcions possibles. I vosaltres, quins són els jocs que teniu repetits (i ja us està bé)?

M'he acabat el The Last of Us Part I!

Sembla, pel títol, que faci poc de la fita, però és que no fa gaire l'actualitat es va imposar i vaig parlar, a la secció d'anàlisi, d'un altre joc. Ja sabeu que m'agrada alternar les diferents seccions del blog i que intento espaiar dues entregues de la mateixa, però també puc fer aquesta petita trampa de repescar la secció M'he acabat, que al capdavall dedico als jocs que m'ha costat completar per un motiu o un altre.

En aquest cas no es tracta d'un videojoc excessivament llarg, però m'ha costat dedicar-li prou moments llargs, com es mereixia un títol de tanta importància dins del sector, i ara que per fi he arribat al seu final -bé, en realitat en fa unes quantes setmanes- en parlaré una mica aquí.  

The Last of Us Part I, un títol que no és el que tenia quan va néixer a la PlayStation 3, va sortir per a aquella consola l'any 2013 i el va desenvolupar Naughty Dog, un dels estudis adquirits per Sony per a la producció de jocs first-party. 

L'any següent va sortir el The Last of Us Remastered per a la PlayStation 4 i l'any 2022 arribaria, per a la cinquena consola de sobretaula de Sony, aquest remake que és el que he pogut gaudir jo. L'avantatge d'haver entrat tard a l'univers PlayStation és que alguns dels seus jocs més populars són rellançats amb més o menys canvis generació rere generació, i he arribat (o almenys tornat) a la marca en el millor moment per jugar a aquest joc en la seva versió més tècnicament polida. 

Al preu, això sí, de lluitar de manera incansable -i antipàtica per als altres- contra spoilers de tota mena, especialment des que es va popularitzar de nou amb la celebrada adaptació a sèrie d'imatge real i la consegüent entrada a les converses del públic no necessàriament interessat en els videojocs. Per part dels que sí que hi estan, a més, també havia d'esquivar converses sobre la seqüela del joc.

De fet, vaig aconseguir començar a jugar-hi sense ni tan sols saber de què anava, el joc. Ho considero digne d'un trofeu i tot.  

Però ara, per parlar d'ell, i si és que encara queda algú a qui li interessi i no hi hagi jugat mai, he d'avisar que en faré algun, d'spoiler, perquè he d'establir una premissa argumental i no puc fer-ho sense dir -última oportunitat per parar de llegir- que el The Last of Us ens situa en el context d'una catàstrofe causada per la difusió d'uns fongs que transformen els humans en una mena de zombis, tragèdia que té lloc als Estats Units l'any 2013, que serveix com a pròleg, però l'acció se situa 20 anys després, l'any 2033. No queda pas tant. Així, ho sentim relativament proper i els dissenyadors del joc no han d'especular amb la tecnologia d'aquest futur immediat, encara menys quan els esdeveniments han aturat l'evolució de la nostra civilització.

En aquest context, nosaltres controlem en Joel, un home madur i supervivent d'aquest apocalipsi que va per lliure i és el típic paio dur amb un passat tràgic, acostumat a fer de llop solitari. La trama, però, el duu a haver-se de fer càrrec d'una missió cabdal per al futur de la humanitat: ha de dur l'Ellie, una noia de 14 anys, a un punt en què una milícia anomenada Fireflies l'espera, i és que resulta que la noia és l'únic cas conegut d'immunitat a la infecció i, per tant, conté la clau per a una possible cura.

A partir d'aquí, la història del joc és la de la supervivència d'aquest parell de personatges que formen un inevitable lligam, cadascun amb els seus traumes, i tot plegat se'ns explica, juntament amb el propi viatge, a través de les escenes pràcticament cinematogràfiques que de tant en tant ens mostra aquest joc d'altíssims estàndards audiovisuals.

En termes de jugabilitat, The Last of Us és un videojoc d'acció en tercera persona en què ens podem moure per bellíssims i superrealistes escenaris amb una certa llibertat (tot i que no és, en absolut, un món obert), que personalment, i des de la meva limitada experiència videojoquística, compararia amb un Tomb Raider o un Resident Evil moderns. 

Tenim unes armes i una munició limitades, la possibilitat de millorar l'equip en determinats llocs, un sistema d'apuntat similar al de les sagues esmentades i una exploració i interacció amb l'entorn que s'hi assemblen.

També trobem objectes col·leccionables, alguns dels quals sense incidència en la història o els nostres coneixements, com uns còmics (a la imatge) que anem trobant, però també hi ha notes, cartes, documents i fins i tot manuals de supervivència que ens ajuden a contextualitzar la tremenda situació que vivim i, segons el cas, ens ensenyen tècniques de combat.

 

Com que en aquest joc portem dos personatges, encara que principalment hi controlarem en Joel, amb assistència puntual de l'Ellie en coses com esquitllar-se en algun espai petit i desbloquejar un camí, o enfilar-se a un punt alt amb l'ajuda d'en Joel i obrir alguna porta perquè ell hi pugui passar caminant, de vegades sí que la podem controlar a ella, i hi ha un moment de la història en què la duem sola durant una bona estona, cosa que és refrescant i trobo que tot un encert. 

El sigil juga un paper important en aquest títol, com d'altra banda era d'esperar per la mena de joc que és, i ens trobarem amb moments de força tensió, però tard o d'hora haurem de passar a l'acció i protagonitzarem un munt de tirotejos i fins i tot enfrontaments físics, i també ens farem un tip de morir de maneres d'allò més desagradables. 

Tot i així, potser és perquè el nivell de dificultat estàndard que vaig triar ho va provocar, en alguns moments he trobat a faltar algun ensurt més, perquè la tensió ambiental hi convidava i després ha resultat que no m'estava esperant cap dels infectats, alguns dels quals tan transformats que fan força por, si ens posem a la pell dels personatges.

Tot plegat fa que The Last of Us sigui un joc excel·lent en tots els sentits, si bé en alguns moments m'hauria agradat una mica més d'interacció, o potser alguna decisió que provoqués algun final diferent. De tota manera, insisteixo en els alts estàndards de producció que té, i és que també el guió està prou ben escrit com perquè es pugui gaudir del joc com un llargmetratge en què nosaltres agafem les regnes la major part del temps. 

És un relat que, pel que fa al gènere, és probable que estigui suat, però com a història ha aconseguit atrapar-me, a mi, que no soc gaire fan dels relats de zombis, i m'ha fet gaudir i també venir ganes de jugar a la segona part i veure'n la sèrie que deia al principi.

Un dels videojocs més populars de la darrera dècada al que, per fi, he pogut jugar, i per tant una espina que m'he pogut treure venint de molts anys d'Xbox.