Reflexions: Deixem-nos gaudir!

Crec que podem afirmar que tots tenim els nostres gustos i les nostres opinions, i també la nostra manera d'expressar-les, més o menys vehement i respectuosa amb els dels altres. També podem dir que, per molt que ens hi esforcem -tot i que hi ha gent que no s'esforça gens en aquest aspecte-, no podem evitar jutjar com fan les coses els altres, sigui interiorment o en veu alta. 

I he pensat que en el món dels videojocs això és quelcom que em trobo sovint. S'ha opinat sobre coses que faig, compro o penso, i jo també he caigut en aquest pecat, encara que per dins. Llibertat d'expressió? És clar, però vull fer una reflexió sobre que, opinions a banda, cal deixar que la gent gaudeixi de la manera que ha triat -o que es pot permetre- per jugar a videojocs.

Tot plegat té a veure amb la satisfacció personal i com pot acabar perjudicada amb la percepció que els altres tenen de les nostres decisions. Un fenomen que, com tants altres sobre els que he parlat en aquesta secció, és amplificat per internet i les xarxes socials, atès que ens aboquen a incomptables comentaris, així com nosaltres també hi aboquem els nostres. 

Soc partidari d'expressar el meu legítim desinterès o desacord amb el que sigui de manera respectuosa, sense fer servir qualificatius com "merda", perquè allò que a mi no m'agrada pot ser -vaja, segur- que sí que agradi a altres persones, i que insultin o menyspreïn allò que t'agrada pot disminuir, en més o menys grau, la teva satisfacció. Com a mínim, a mi em passa. Tot i així, que algú expressi el seu també legítim desacord o desinterès en alguna cosa meva, encara que ho faci amb respecte, m'afecta. Soc una persona extremament insegura, no hi ha res en el meu ésser ni cap afalac que em pugui fer qui sigui que em convidi a canviar aquesta autopercepció, i suposo que intento aplicar allò de "no facis als altres el que no vols que et facin a tu".

Per aquest motiu, dubto que em veieu mai dient-li a algú que s'equivoca per voler jugar a videojocs en consoles emuladores xineses només pel fet que alguns d'aquests jocs estiguin disponibles de maneres alternatives i legals, amb aquell punt extra d'oficialitat que a mi em justifica el seu pagament però que a una altra persona no li aporta absolutament res. Per posar un exemple. Tampoc li diré a ningú que el joc que li ha agradat tant per a mi és clarament una porqueria. Primer, perquè no em sol passar, m'agrada tot o li trobo bondats a tot, però sobretot perquè a mi no m'agradaria que m'ho fessin. 

Es pot resoldre amb un educat "ostres, doncs a mi no em va agradar". No estic dient que la gent no tingui dret a que no li agradi una cosa, sinó que estaria bé expressar-ho amb més tacte. Perquè hi ha gent a qui no li molesta gens que es caguin en les seves coses, però d'altres, com dic, som molt insegurs i les opinions dels altres ens afecten d'una manera exagerada, sí, però inevitable. I si alguna vegada he ofès algú perquè no he actuat segons aquests principis, cosa que no sé si he fet o no, en demano disculpes.

Puc estar i estic en desacord, i fins i tot enfadat, amb les cada cop més abundants polítiques anticonsumidor de les empreses del sector (DLCs que surten massa aviat, jocs digitals que poden retirar en qualsevol moment, augment notable de preus en general, game key cards i caixes amb codis dins i un llarg etcètera), i així ho expressaré envers els seus responsables, i em pot decebre que la gent passi per la pedra, perquè llavors les coses no canviaran, però si algú vol pagar per això, i des del primer dia, sense esperar rebaixes o possibles millors edicions, endavant, evidentment! 

El que no faré és dir-li que és un passerell per fer-ho. Cadascú fa el que vol amb els diners que ha aconseguit apartar per a les seves despeses personals. Que es vol comprar un videojoc per a diversos sistemes perquè li agrada tenir-ne totes les variants o per allò de "recolzar el desenvolupador / distribuïdor"? Enhorabona pel poder adquisitiu! Jo continuaré fent mans i mànigues per aconseguir el millor preu possible per a una d'aquestes edicions, si cal esperant dos o tres anys. Si algú vol que parlem sobre rebaixes i gangues, en parlarem, perquè per força cada cop hi estic més especialitzat. Si no, jo miraré per mi i tu miraràs per tu. Cap problema. Però caldria anar acabant amb les opinions no sol·licitades, sobretot les que fan sentir malament l'altra persona. 

Un exemple ràpid: em faig un tip de veure persones que s'han comprat videojocs al primer lloc que han trobat -al típic, al que ja coneixen, per anar sobre segur-, mentre que en un altre estaven més barats. Val més callar. Jo el tornaria i el compraria a l'altre lloc, però he vist que a la gent això se li fa una muntanya. Doncs trio callar i deixar que gaudeixi de la seva adquisició.

Tampoc em ficaré amb ningú perquè jugui en modalitat fàcil, amb ajudes, desant la partida cada cop que avança una mica o rebobinant després d'un error, encara que jo triï no fer-ho (però també trio no jugar en difícil). No hi ha una manera correcta de passar-te un joc. Hi ha una manera en què tu et sents satisfet i el consideres acabat. La manera "correcta" només importa en competició, i si vols competir ja saps quines són les normes. Fora d'aquí, tu decideixes si t'has passat un joc com cal, o fins i tot si el pots considerar passat.

Sé perfectament que em compro coses que podria tenir de franc (il·legalment, és clar), que no hi ha cap recopilatori de clàssics complet de debò, que aquell arcade stick és millor que el meu, que als cartutxos de l'Evercade s'hi inclouen jocs fluixets al costats dels més bons, que em venen consoles i recreatives mini per omplir-se les butxaques, que això en PC funciona millor, que no hi ha res com tenir una recreativa real amb la seva placa autèntica, que no cal que perdi el temps amb aquest joc perquè no és necessari per gaudir d'entregues millors de la saga, igual que sé que aquella sèrie o aquella pel·lícula té un 4 a IMDB... però aquesta nit em ve de gust. 

La qüestió és que jo gaudeixo amb la meva manera de consumir els videojocs, que és la que he triat dins de les meves possibilitats econòmiques, logístiques i temporals. I tu, que gaudeixes de la teva? Espero que sí, i que puguem ser feliços cadascú amb el sistema que li funciona.   

 
 

Nascuts el 1995: Sagues que fan 30 anys

Ja és un clàssic de després de l'estiu en aquest blog: en algun moment de la tornada de les vacances, o ja a la tardor, faig una entrada per repassar l'arribada a la trentena de videojocs que van generar una saga, un exercici que ens posa en la perspectiva dels anys que han passat, segurament més del que érem conscients. 

I aquest any toca veure, és clar, els de 1995, un any que arribava després de dos anys molt, però molt bons en matèria de videojocs. Veurem, doncs, si va mantenir el nivell.  

Comencem per un que no he tocat mai, però que tenia vist perquè en el seu moment apareixia molt al catàleg tant de la PlayStation, on va sortir primer, com de la Saturn, on va sortir després però amb elements afegits (personatges, història...), que és el Battle Arena Toshinden, desenvolupat per Tamsoft. 

Un dels primers jocs de lluita en 3D, se'l cita com el primer del gènere que va permetre que els personatges s'apartessin cap a un costat, a efectes del jugador cap a la pantalla o cap al fons, cosa que donava autenticitat a la tridimensionalitat. Se'n van fer ports Game Boy i MS-DOS, però si és aquí és perquè va iniciar una saga, i és que va tenir seqüeles i revisions sobretot per a les esmentades consoles de 32 bits, fins que es va acabar el 1998 amb l'spin-off Toshinden Car Quest, per a la PSX japonesa.

Un altre joc icònic dels primers temps de la primera consola de Sony va ser el Destruction Derby, que també va sortir a la Saturn i ordinador, desenvolupat per Reflections Interactive. 

La seva proposta es basa en la competició real de les curses de destrucció, i ens posa al volant d'un cotxe que ha de sobreviure als cops i els danys que en modifiquen el control i el rendiment. Tot un clàssic dels 90, va tenir algunes seqüeles i es va acabar amb el Destruction Derby Arenas el 2004 a la PlayStation 2. 

El que era emblemàtic de la Saturn era el Panzer Dragoon, de la pròpia Sega, amb aquesta espectacular portada del dibuixant francès Moebius en la seva versió japonesa. 

Un dels títols més populars i emblemàtics de la Sega poligonal, amb el seu protagonista volàvem muntats en un drac en el que era un shooter sobre raïls, i va continuar amb una segona part, un també mític RPG anomenat Panzer Dragoon Saga i, ja quan Sega havia deixat de fabricar consoles, va acabar amb el Panzer Dragoon Orta de la Xbox. El 2020 el primer joc va tornar en forma de remake per a consoles modernes, prova de la seva importància.

Un altre que ha tornat ara, juntament amb al seva segona part, per a consoles modernes després d'haver passat per la PSP l'any 2006 és el Suikoden, un JRPG de Konami que va debutar a la PlayStation i va arribar força temps després a la Saturn i PC. 

Amb cinc entregues numerades, l'última a la PS2 l'any 2006, spin-offs, novel·les i còmics, podem dir que malgrat la saturació del gènere estem davant d'un clàssic que ha fet 30 anys i que es mereix ser en aquesta entrada. 

Un altre que sortiria a les consoles de Sony i Sega, a més del PC, com veiem que era la tendència en aquell any en què encara més o menys competien, és el Discworld, la primera aventura gràfica basada en l'univers literari del Discmón de Sir Terry Pratchett.

Desenvolupat per Teeny Weeny Games i Perfect 10 Productions, va tenir dues seqüeles, Discworld II i Discworld Noir, però sembla que la recuperació de cap d'ells és gaire possible per complicades qüestions de drets. Sempre ens queda tenir els originals, cada cop més cars, però el cas és que tot va començar el 1995.  

Una saga que ha continuat més o menys de moda fins ara és la que va començar el 1995 amb el Rayman, que com il·lustra aquesta imatge en realitat va ser un joc de la Jaguar d'Atari, que va tenir versions per a PlayStation, Saturn, PC, Game Boy Color, Game Boy Advance, Nintendo DSi i fins i tot PalmOS i iOS. 

Un plataformes d'Ubisoft bellíssim amb un protagonista d'allò més peculiar que va continuar amb el Rayman 2, el Rayman 3 i a principis de la dècada dels 2010 -sí, ja en fa més de 10 anys- va tornar amb el Rayman Origins i el Rayman Legends, mentre que durant la dels 2000 va triomfar comercialment amb la saga de minijocs Rayman Raving Rabbids.  

No he sigut mai jugador d'ordinador des que vaig anar abandonant, pobret, el meu estimat MSX, però la fama del Command & Conquer no em va resultar aliena, i recordo un company d'institut ensenyant-me'l a casa seva i no em va desagradar la idea, tot i que és un gènere, el de l'estratègia en temps real, en què no crec que jo pogués avançar gaire. 

El va fer Westwood Studios i també va passar per la Saturn, la PlayStation i la Nintendo 64. Després va tenir força seqüeles, amb canvis d'estudi inclosos, i el fet és que la franquícia no ha estat mai gaires anys sense aparèixer d'alguna manera. El 2020 se'n van remasteritzar les dues primeres entregues. 

També era i és ordinador l'Amiga de Commodore, on va debutar el Worms del Team 17, aquest joc de guerra d'estratègia tan simpàtic amb cucs que es disparen amb tota mena d'armes amb la idea de derrotar el petit exèrcit enemic.

Va sortir per a molts altres sistemes, tant de 16 com de 32 bits, fins i tot per la Game Boy, i el seu enorme èxit el va portar a tenir moltíssimes seqüeles al llarg dels anys, i un munt d'spin-offs, de manera que és una altra saga que tampoc és que hagi arribat a marxar.  

No ens oblidem del món de les recreatives, on aquell 1995 va sortir el primer Time Crisis, el joc de pistola de Namco que va triomfar i que després va tenir tant continuacions com versions domèstiques per a la PlayStation, marca a la qual va continuar lligada per als llançaments en consola, excepte al Time Crisis 5, de 2015, que es va quedar al món arcade.

Una característica definidora d'aquell joc va ser la introducció d'un pedal al moble de la recreativa que tenia la funció de recàrrega de l'arma i també de posar-se a cobert. Sens dubte, una saga arcade mítica.

També ho és la nova saga dins de l'univers Street Fighter que començaria ara fa 30 anys amb l'Street Fighter Alpha, al Japó Street Fighter Zero, com podem veure al flyer japonès. 

Amb l'ús de la placa CPS2, presentava uns gràfics més propers a l'animació i, sobretot, destacava perquè se situava com a preqüela dels esdeveniments tan coneguts pels fans del revolucionari Street Fighter II i, en menor mesura, l'Street Fighter. He fet trampa? No, perquè va tenir les seves pròpies continuacions, a més de moltíssims ports a sistemes domèstics. De totes les propostes alternatives de l'univers de lluita presentat per Capcom, sens dubte Alpha / Zero és la més popular.

Que fos un any d'auge dels videojocs poligonals o amb gràfics 2D molt depurats no significa que les consoles de més edat del moment no tinguessin res més a dir, com exemplifica aquest Mario's Picross de la Game Boy.

Desenvolupat per Jupiter i Ape Inc., és una proposta de puzzles d'estil nonograma en què hem de destapar caselles d'una graella basant-nos en pistes numèriques per destapar un dibuix. Pot semblar poca cosa, però són molt addictius. I ho dic en plural perquè, tot i que no es va vendre gaire bé inicialment a Occident, al Japó sí que va agradar i en van sortir seqüeles, que van ser el Mario's Super Picross per a la Super Famicom i el Mario's Picross 2 per a la Game Boy. La saga va continuar amb entregues basades en altres franquícies de Nintendo, va reaparèixer el 2007 a la Nintendo DS amb el Picross DS i també va tenir jocs a la Nintendo 3DS i actualment a la Switch. Tot un fenomen. 

Acabem aquesta llarga entrada amb un altre jogàs de 1995, el Chrono Trigger, joc de Square Soft del qual vaig parlar fa poc i que està considerat un dels millors videojocs de rol japonès de la història. Encara que la primera versió, la de la Super Nintendo, no va arribar a Europa, com tampoc la de la PlayStation, sí que ho van fer el port per a Nintendo DS de 2007, els de mòbils el 2011 i el d'ordinador el 2018. 

Però bé, aquí hem vingut a parlar del de 1995, i també perquè, com que va tenir una continuació, el Chrono Cross, tècnicament és saga, cosa que ens permet posar-lo aquí, al costat de tots aquests altres jocs d'importància per a la història dels videojocs.

Creieu que aquell any hi va haver una bona collita, doncs? No oblidem que en hardware van sortir el perifèric Satellaview de la Super Famicom i la fallida consola de Nintendo Virtual Boy. Potser no va ser un any memorable en matèria de màquines, però en videojocs trobo que sí.