Noms: Junko Tamiya

Tornem a parlar d'un nom important de la història dels videojocs, i com és habitual en aquesta secció, parlem d'una compositora musical de l'àmbit d'aquesta afició que tant ens agrada. A més, no és una qualsevol, sinó que va contribuir a bandes sonores emblemàtiques d'una de les grans companyies del sector.

Avui parlem de la Junko Tamiya, nascuda sembla que el 1961 al Japó, tot i que no n'he trobat el lloc exacte. 

A diferència d'altres persones que s'han dedicat a la música de videojocs, de petita la interessava la música en general, però no tenia interès en formar-se i seguir uns llargs, durs i inacabables estudis. Tot i així, es va matricular a la Universitat Musical d'Osaka, on anava amb "males companyies" com la Miki Higashino o la Yôko Shimomura, que van fer que es desviés del camí seriós en assabentar-se que Capcom buscava gent.

El primer que hi va fer, encara que sense acreditar, va ser una pista per al Tiger Road, arcade de 1987, però no he trobat quina és exactament pel motiu que ja he explicat. El mateix passa, també el 1987, amb el 1943: The Battle of Midway.

La seva primera feina en solitari va ser la banda sonora del Gun.Smoke, però no era ben bé feta per ella, sinó que era una adaptació: va ser per a la versió domèstica de la NES, l'any 1988. Com era habitual a l'època, però, la va signar amb un pseudònim, que va ser Swimmer Tamichan.

Com a curiositat, es veu que la senyora Tamiya feia les composicions amb un MSX, i després feia les conversions pertinents per adaptar-les al motor d'àudio dissenyat pel també compositor Yoshihirô Sakaguchi. 

La seva següent composició va ser la del Bionic Commando de la NES, en què va fer composicions que s'adeqüessin a l'estil de la banda sonora de la versió original de recreativa, però també va fer temes amb més llibertat.

L'obra més destacada de la seva carrera, però, podríem dir que va ser la banda sonora de l'Strider, ara sí per a recreativa i sense tractar-se de l'adaptació ni l'arranjament de cap altra:

Allò passava el 1989, any en què també contribuiria amb un parell de temes a la recreativa del Final Fight, poca broma, tot i que no acreditada, i a la del Dokaben 2, videojoc de beisbol basat en el manga del mateix nom, a més de la del joc de terror de la Famicom Sweet Home.

El 1990 signaria les composicions de la primera pantalla del Code Name: Viper (Famicom), l'Adventure Quiz 2: Hatena no daibôken (arcade) i, de jocs una micona més coneguts, aquestes dues:

Aquest títol tenia un nom difícilment més atractiu per al públic de l'època, Street Fighter 2010: The Final Fight, però ara que sabem que no té res a veure ni amb Street Fighter ni amb Final Fight, la cosa canvia. La banda sonora, però, és bona per mèrits propis.

I acabem amb la del Little Nemo: The Dream Master, també per a la NES, que va ser l'última feina de Junko Tamiya per a Capcom. 

Després d'allò va deixar la composició de música per a videojocs i des de llavors s'ha dedicat a arranjaments per a concerts i produccions teatrals, a més de produir música clàssica japonesa.

Va ser un pas breu però intens per la indústria, només de 1987 a 1990, però podem dir que hi va deixar una bona empremta. No seria una compositora insígnia de la història dels videojocs, ni tan sols de la pròpia Capcom, però va fer coses importants i per això, per donar-la a conèixer una mica més, volia dedicar-li aquesta entrada.

Fonts: Capcom Fandom, Video Game Music Preservation Foundation, Video Game Music Online

Compres: Gener de 2017

Sembla que no hi ha manera, que no hi ha un mes tranquil, que tinc la mà foradada. I és veritat. Però també és cert que amb la Xbox One S recent volia nodrir-me ara dels principals jocs que desitjava i, amb els que veurem a continuació, estic més que servit per anar tirant durant mesos, així que ara sí que pronostico tranquil·litat en les despeses videojoquístiques per al futur immediat, que també toca. 

Tanmateix no m'he gastat tants diners, aquest mes. Moltes coses m'han sortit de franc. Primer, perquè dos dels jocs han estat en realitat regals de Nadal que no van arribar a temps i que em van entregar el dia de Reis:

Són el Rise of the Tomb Raider i el Batman: Arkham Knight en edició Game of the Year, dos dels títols que més em motivaven a adquirir una consola de nova generació -ja no tan nova- que ha resultat ser la Xbox One. Per al Rise of the Tomb Raider vaig comprar, això sí, el Season Pass, a molt bon preu al basar mexicà de la Xbox, de manera que el joc queda igualat en contingut amb les edicions del 20è aniversari de la PS4 (llevat de la part de realitat virtual) i el PC.

També m'han sortit de franc els quatre següents. El primer perquè el regalaven amb la subscripció a Xbox Live Gold, que he agafat la promocional d'un mes a 1 euro:

És el The Cave, un videojoc exclusivament digital de la Xbox 360 que no coneixia però que en veure'l regalat vaig investigar i sembla que per 0 euros pot ser interessant.

Després tenim l'R-Type Dimensions, també digital i per a la Xbox 360, que sempre havia volgut però que era massa car, amb els seus 14,39 €. Però he comprat aquesta recopilació de les versions arcade de l'R-Type i l'R-Type II amb la possibilitat d'alternar gràfics clàssics i moderns sobre la marxa perquè vaig tenir la sort, sense saber-ho, que la compra de la Xbox One S durant el Black Friday em va proporcionar moltíssims punts del programa Xbox Live Rewards, que al seu torn es van convertir en 25 euros i escaig de saldo per a compres digitals, per tant vaig veure clar en què els volia gastar.

Amb el mateix saldo encara he pogut agafar més coses. Una és el Sonic CD, versió de 2011 que més que emulat és refet des de zero amb un nou motor gràfic, i del qual es va encarregar el responsable del proper Sonic Mania.

Tinc el Sonic CD original, el del Mega-CD, però aquesta versió estava per 2,39 € i poder-hi jugar a la Xbox 360 en alta definició, amb format panoràmic i amb els assoliments i algun canvi que hi van afegir em cridava l'atenció. No abandono els plans de jugar a l'original, però.

També 2,39 € costava el Bionic Commando Rearmed, un remake de l'original de la NES (que he afegit a la NES Mini, per cert) que va ser lloat en el seu moment i encara ara es considera un dels millors títols digitals d'Xbox Live Arcade.

Més encara: no estava segur de si volia aquest aclamat recopilatori exclusiu de la Xbox One, el Rare Replay, que conté 30 videojocs de la història de Rare -des de l'Spectrum fins a la Xbox 360, passant per la NES, la Nintendo 64 i la Xbox-, perquè el que encara em queda d'ànima purista preferiria jugar-hi a les màquines originals, però també em vaig fent realista i 30 jocs per 9,95 € estava molt bé, fins i tot tenint-ne ja alguns a les consoles originals. 

Era una oferta de la cadena Game, on no compro mai per diversos motius relacionats amb la seva reputació, però sí que hi vaig comprar la Wii l'any 2008, i un cop recuperada la meva targeta de soci vaig comprovar que era veritat que els punts no caduquen mai: amb aquella compra havia acumulat prou saldo com per endur-me el joc sense pagar ni un cèntim.

Passem al que sí que he pagat, que ja era hora (o no): vaig trobar una oferta per la qual per 1,79 € podia descarregar a la Xbox One la versió digital de l'Assassin's Creed Unity, que no té gaire bona fama per alguns problemes tècnics, i de fet no he acabat ni el primer joc de la longeva saga, però per aquest preu em semblava prou atractiu.

Ja acabo amb la meva nova consola, no us preocupeu: al desembre vaig comprar el Lego Dimensions, un toys-to-life que va creixent en contingut a mesura que es compren packs amb ninots, i amb una oferta d'Amazon França -una oferta sensacional que fins i tot pagant un enviament que era gairebé igual al preu del producte em sortia molt més barat que aquí- m'he decidit a comprar el The Simpsons Level Pack, amb la figura d'en Homer, el cotxe i la tele dels Simpson, que desbloqueja una aventura a Springfield.

Pel que he pagat més, però gràcies a diversos descomptes no tant, ha estat el Dragon Quest VIII: Journey of the Cursed King, remake per a la Nintendo 3DS del joc que el 2004 va sortir per a la PlayStation 2, i que tinc, però al qual no he jugat més d'una hora des que el vaig comprar fa una dècada. En portàtil, molt millor.