Ara feia temps que no dedicava una entrada a un tema relacionat amb els videojocs però difícil d'encabir a les seccions habituals, per això fa temps que vaig crear aquesta, la de curiositats.
Avui toca parlar d'una picada d'ullet, reivindicació o trapelleria, digueu-ne com vulgueu, que Nintendo va voler introduir en un dels seus videojocs més importants i que és probable que el públic general interpretés d'una manera totalment contrària al que m'imagino que volia la companyia. Vegem-ho:
Si heu jugat al Super Mario Land 2: 6 Golden Coins -i si no, crec que ho hauríeu de fer- és ben probable que recordeu un món que tenia la forma d'una estàtua mecànica gegant d'en Mario, i l'última de les seves quatre pantalles era un escenari fet amb blocs de Lego.
O no? Perquè tot i que sempre he pensat això, i no m'estranyaria no ser l'únic, fa poc vaig saber que per molt que se'ls assemblin, aquestes peces que veiem al joc no són de la companyia danesa, però hi tenen relació, més enllà de l'evident semblança.
Com és probable que sapigueu, abans de dedicar-se als videojocs Nintendo era una companyia fabricant de cartes hanafuda, i després d'allò es va centrar en les joguines. Doncs bé, el 1968, abans de l'arribada de les Game & Watch i de les Color-TV, la Gran N va fer, entre altres coses i amb la col·laboració del desaparegut Gunpei Yokoi (pare de les esmentades màquines LCD i de la Game Boy), unes peces per a un joc de construcció que pretenien fer la competència a Lego, i que es van anomenar N&B Block.
Eren unes peces que presentaven algunes diferències amb les de l'empresa nòrdica, concretament més formes, i més circulars, no tan rectangulars com les de Lego, que va demandar Nintendo, i s'entén perfectament perquè les peces que sí que tenien la mateixa forma eren clavades. La justícia, però, va donar la raó a la companyia japonesa, que tot i així va deixar de fabricar N&B el 1972.
Suposo que va ser perquè al capdavall no va poder vèncer el gegant que era Lego, però l'intent forma part del passat de Nintendo i el va voler homenatjar en aquesta pantalla del que és un dels millors videojocs de la Game Boy, i per si no quedava clar hi surt el nom del producte. Torneu a mirar la imatge del principi, si no l'heu detectat el primer cop.
Torna la secció dedicada a veure fins a on duen alguns la seva passió pels videojocs, subsecció dels que la porten a la pell.
Aquesta vegada la protagonista és la saga Assassin's Creed, segurament la franquícia més potent d'Ubisoft, de la qual personalment tinc molts títols, però només he jugat al primer. Per tant, jo no em faria tatuatges com aquests, però admiro els que sí que gosen tirar endavant aquest projecte i en volia veure alguns exemples.
Comencem amb un de senzill, tot i que no petit, amb el logo de la saga i un lema prou conegut pels fans de la saga: everything is a lie, all is permitted.
També tenim representació d'alguns dels títols més recents, com aquest logo amb la frase live by the creed, die by the creed, de l'Assassin's Creed Syndicate.
I deixem els logos amb aquest d'un títol encara més recent, Assassin's Creed Origins, ambientat a l'antic Egipte.
Passem a coses més serioses i espectaculars, com aquest tatuatge tan gran i detallat de l'Assassin's Creed IV: Black Flag.
L'Assassin's Creed Unity és un dels títols de la saga amb pitjor reputació per una sèrie de problemes tècnics, però és també conegut positivament perquè permet passejar-se per la París de la Revolució Francesa.
Fa uns mesos es va cremar Notre-Dame i, polèmiques ètiques a banda, sembla que el detall amb què es va representar en aquest joc ajudarà d'una manera cabdal a la reconstrucció de la part afectada. Doncs bé, al tatuatge podem veure la catedral de fons.
I aquí en tenim un d'en Connor de l'Assassin's Creed III també molt detallat, però a més en color.
Tornem a la quarta entrega numerada, la marítima, però aquest cop amb un espectacular tatuatge d'esquena sencera que no tinc clar del tot que sigui autèntic i no un muntatge, però si ho és... Impressiona!
I acabo de donar-vos la tabarra amb aquesta simpàtica versió Lego, tot i que l'agulla deu fer el mateix mal que en les il·lustracions serioses...
Fins aquí el repàs d'alguns tatuages que m'han cridat l'atenció entre molts que he vist, més que no em pensava, dedicats a aquesta saga que ja fa temps que forma part de la història dels videojocs.
Un altre mes boig, segurament el que més, i no sé quan pararà. Suposo que, com a màxim, quan arribi la nena. O quan em compri la Switch i amb la tremenda despesa vegi que ha arribat el moment de posar el punt i apart i prémer el botó enter o intro diverses vegades.
Ha estat un mes boig de despesa i sobretot de material que no sé quan tindré temps de gaudir. Aquest cop, però, ha estat un mes molt Xboxer, com podreu veure ara mateix.
Molt bona part de les adquisicions ha tingut a veure amb ofertes digitals de videojocs de Capcom, i un dels títols que m'he comprat ha estat l'Ultimate Marvel vs. Capcom 3 en versió Xbox One. Només digital a Europa (i als Estats Units físic, però en només dues cadenes de botigues i de manera limitada), ja el tenia en Xbox 360, però només l'havia provat el primer dia.
Per què tornar-me'l a comprar? Doncs perquè posats a començar a jugar-hi ara, millor la versió amb la màxima resolució i els famosos 60 frames per segon, oi? Per no parlar dels dos personatges extra, que a la versió anterior s'havien d'adquirir a part (tot i que es deia Ultimate) i, a sobre, ja els van treure del basar fa temps. Millor encara: entre l'oferta i una ganga de francs suïssos que va sortir, al canvi m'ha costat només 9,50 €. Per acabar-ho d'arrodonir, em desfaré del de la Xbox 360, que va cotitzadet.
Més lluita, però d'un altre estil i a la Xbox 360: el Final Fight Double Impactinclou la versió recreativa del Final Fight -el tinc en Mega-CD, versió considerada la millor domèstica, però per 2,37 € no està malament tenir l'original- i el Magic Sword, títol que reconec que desconeixia fins que em vaig informar d'aquest recopilatori de dos videojocs.
Tornem a la lluita 1 contra 1 amb el Street Fighter III: 3rd Strike Online Edition. Com que estic cansat de veure com la versió de Dreamcast, fins i tot en japonès, no baixa dels 30-40 euros, per 3,59 € el tinc a la Xbox 360 i en alta definició. Aquesta oferta havia sortit altres vegades, però al final m'he decidit.
Pel mateix preu, i també havent estat disponible abans, he comprat el DuckTales Remastered, el remake del clàssic de la NES i la Game Boy. No renuncio a jugar a l'original, però parlen molt bé d'aquesta nova versió, tot i que els nous gràfics no m'agraden tant.
Acabem amb les ofertes de Capcom, perquè he comprat un altre clàssic, aquest cop reimaginat més que en forma de remake. Es tracta de l'Strider, en versió Xbox One. 3,75 €, tot i que em sap greu perquè mai no he jugat al clàssic de recreativa de 1989 adaptat a molts sistemes i popularitzat a la Mega Drive i, en aquest cas, a diferència del DuckTales, ni tan sols el tinc.
Però no totes les ofertes digitals són de Capcom, i el mes és llarg, i n'hi havia moltes més d'interessants. Una d'elles la del Super Meat Boy, clàssic indie de 2010 que només està disponible en format digital i que he pogut aconseguir per 3,59 €.
Tornem a Capcom, però fora de la setmana en què gairebé tot era d'aquesta companyia, perquè sense tenir encara el Dead Rising 2 sí que he adquirit els dos petits jocs que l'acompanyen, que són el Dead Rising 2: Case Zero, un pròleg, per 3,35 €...
...I el Dead Rising 2: Case West, per 2,37 €. A més, es poden jugar de manera independent, per tant no necessito tenir encara el joc principal que, d'altra banda, es troba molt barat de segona mà.
En el mateix sentit, també barreja de DLC i petit joc independent, hi havia l'Alan Wake American Nightmare, per 2,37 €.
Pel mateix preu han posat l'Earthworm Jim HD, que vaig dubtar si comprar o no perquè m'ha quedat l'espina clavada del clàssic de Mega-CD, però pel preu que en demanen actualment (i fa 10 anys també, no ens enganyem) no el penso comprar ni borratxo.
Aquella era la versió definitiva del de Mega Drive i Super Nintendo, però amb pantalles extra i aspecte i so millorats. Doncs bé, almenys el que he acabat comprant per a la Xbox 360 té algunes pantalles també originals -les de la versió Mega-CD, per desgràcia, no es van recuperar- i la remasterització en alta definició.
No canviem de preu, i en aquest cas també vaig tenir dubtes amb l'Ikaruga, perquè sóc dolent amb els shoot'em up, però... m'agraden. I aquest és un clàssic de recreativa i Dreamcast que quan em vaig comprar la consola el 2006 encara es podia pagar, però ara s'ha disparat també al Japó.
Ja el tenia en Wii, que el vaig comprar de segona mà fa temps per 4 euros, però aquest NBA Jam On Fire Edition n'és la versió millorada i per a la Xbox 360, i per 3,29 € no calia pensar-s'ho gaire.
Per una miqueta més, 3,59 €, he aprofitat una oferta del Portal: Still Alive, un altre clàssic. També estava rebaixat el recopilatori The Orange Box, que el conté, però aquí vaig frenar el Diògenes digital i vaig decidir que si realment només m'interessava aquest joc, em podia estalviar el giga i escaig extra d'espai del disc dur.
Per 2,50 € al basar hongarès (l'oferta era de 3,75 a l'espanyol), però no sense alguns dubtes provocats per la mala fama que té, al final la curiositat ha vençut i he adquirit el Crimson Dragon, hereu espiritual dels Panzer Dragoon amb bona part de l'equip original implicat.
Cap al final del mes he acceptat una nova oferta d'1 mes de Gold per 1 euro i m'he descarregat de franc aquest joc que m'interessava, el Lego Star Wars: The Complete Saga, que en realitat és una combinació del Lego Star Wars: The Video Game i el Lego Star Wars II: The Original Trilogy amb alguns canvis.
També hi ha hagut físic: feia temps que seguia el Sunset Overdrive de la Xbox One, joc exclusiu d'aquesta plataforma, i no va car. De fet, el vaig trobar al Media Markt per 10,99 €, però uns dies després em vaig assabentar que a la web italiana de Microsoft el venien per 7,99 €, per tant me'l vaig demanar. L'altre el vaig tornar.
Pel mateix preu i al mateix lloc, el Dead Rising 3, a més en edició Apocalypse, amb els DLC. No era un joc que tingués previst comprar, però perquè em pensava que tenia mala fama. A més, no he jugat al 2 ni he acabat el primer, que tinc en Xbox 360. Però per aquest preu, i havent-ne llegit anàlisis, trobo que no ha estat mala compra.
Ha costat, però al final, després que no es reposessin ni un sol cop els comandaments extra per a la NES Mini des que al novembre es va llançar la ja descontinuada consola-rèplica, i que la NES Mini sí que aparegués algunes vegades -malgrat que insuficients per combatre l'especulació salvatge que hi ha hagut amb la maquineta-, aquest mes n'han posat a la venda comandaments dues o tres vegades en cadenes molt concretes, i en vaig aconseguir un a Game, que com que cobra enviament va fer que en comptes dels 9,95 € oficials em costés 11,95 €.
La bogeria total continua amb l'adquisició de jocs per a consoles que no tinc. Encara. Un d'ells és el Mario Kart 8 Deluxe de la Switch, sistema que, de fet, costa de trobar per manca d'estoc, típica Nintendo, però que de tota manera vull comprar només si en trobo alguna oferta.
Mentre espero, resulta que ja tinc jocs per a la nova consola de la companyia, però perquè hi va haver una oferta estranya de Media Markt durant una nit, sense avisar ni res, i incloïa, diuen que per error, el Mario Kart per 30,90 € -bastant millor que els 45-50 oficials-, i com que és un joc que ja tinc en Wii U ja em va bé haver-me estalviat tant; i també el The Legend of Zelda: Breath of the Wild per 20,90 €, però... aquest se'm va escapar, perquè me'n vaig assabentar a primera hora del matí.
Hi va haver enrenou amb l'estoc i l'estrany i deshonest sistema de compra a la web de la botiga, que no permetia recollir en botigues físiques la nova aventura d'en Link per manca d'estoc, però després la gent en trobava... a preu normal, és clar. Aquí els especuladors també s'ho van passar bé, comprant-ne diverses unitats, però per desgràcia és el que hi ha.
En fi, que me l'he comprat no tan barat, ni de bon tros, però si força més del que val oficialment: aprofitant una oferta de la Fnac i un cupó de 10 euros que tenia de quan vaig reservar el Dragon Quest VIII de la Nintendo 3DS, m'ha sortit per 40 euros i escaig.
I ara sí, ja acabo: ha sortit l'Ultra Street Fighter II: The Final Challengers, de moment només per a la Switch, i amb uns descomptes m'ha sortit per uns cèntims per sobre dels 30 euros, però a més tindré un cupó de 10 euros de descompte de la Fnac per a un altre joc.
A partir d'ara la cosa hauria de parar bastant, tot i que no sé quines ofertes digitals hi haurà al món Xbox, ni si trobaré i compraré la Switch al juny, ni si per fi podré trobar un disc dur extern d'oferta per a la Xbox One, però aquestes serien les compres previstes per als propers mesos.
Sembla que no hi ha manera, que no hi ha un mes tranquil, que tinc la mà foradada. I és veritat. Però també és cert que amb la Xbox One S recent volia nodrir-me ara dels principals jocs que desitjava i, amb els que veurem a continuació, estic més que servit per anar tirant durant mesos, així que ara sí que pronostico tranquil·litat en les despeses videojoquístiques per al futur immediat, que també toca.
Tanmateix no m'he gastat tants diners, aquest mes. Moltes coses m'han sortit de franc. Primer, perquè dos dels jocs han estat en realitat regals de Nadal que no van arribar a temps i que em van entregar el dia de Reis:
Són el Rise of the Tomb Raider i el Batman: Arkham Knight en edició Game of the Year, dos dels títols que més em motivaven a adquirir una consola de nova generació -ja no tan nova- que ha resultat ser la Xbox One. Per al Rise of the Tomb Raider vaig comprar, això sí, el Season Pass, a molt bon preu al basar mexicà de la Xbox, de manera que el joc queda igualat en contingut amb les edicions del 20è aniversari de la PS4 (llevat de la part de realitat virtual) i el PC.
També m'han sortit de franc els quatre següents. El primer perquè el regalaven amb la subscripció a Xbox Live Gold, que he agafat la promocional d'un mes a 1 euro:
És el The Cave, un videojoc exclusivament digital de la Xbox 360 que no coneixia però que en veure'l regalat vaig investigar i sembla que per 0 euros pot ser interessant.
Després tenim l'R-Type Dimensions, també digital i per a la Xbox 360, que sempre havia volgut però que era massa car, amb els seus 14,39 €. Però he comprat aquesta recopilació de les versions arcade de l'R-Type i l'R-Type II amb la possibilitat d'alternar gràfics clàssics i moderns sobre la marxa perquè vaig tenir la sort, sense saber-ho, que la compra de la Xbox One S durant el Black Friday em va proporcionar moltíssims punts del programa Xbox Live Rewards, que al seu torn es van convertir en 25 euros i escaig de saldo per a compres digitals, per tant vaig veure clar en què els volia gastar.
Amb el mateix saldo encara he pogut agafar més coses. Una és el Sonic CD, versió de 2011 que més que emulat és refet des de zero amb un nou motor gràfic, i del qual es va encarregar el responsable del proper Sonic Mania.
Tinc el Sonic CD original, el del Mega-CD, però aquesta versió estava per 2,39 € i poder-hi jugar a la Xbox 360 en alta definició, amb format panoràmic i amb els assoliments i algun canvi que hi van afegir em cridava l'atenció. No abandono els plans de jugar a l'original, però.
També 2,39 € costava el Bionic Commando Rearmed, un remake de l'original de la NES (que he afegit a la NES Mini, per cert) que va ser lloat en el seu moment i encara ara es considera un dels millors títols digitals d'Xbox Live Arcade.
Més encara: no estava segur de si volia aquest aclamat recopilatori exclusiu de la Xbox One, el Rare Replay, que conté 30 videojocs de la història de Rare -des de l'Spectrum fins a la Xbox 360, passant per la NES, la Nintendo 64 i la Xbox-, perquè el que encara em queda d'ànima purista preferiria jugar-hi a les màquines originals, però també em vaig fent realista i 30 jocs per 9,95 € estava molt bé, fins i tot tenint-ne ja alguns a les consoles originals.
Era una oferta de la cadena Game, on no compro mai per diversos motius relacionats amb la seva reputació, però sí que hi vaig comprar la Wii l'any 2008, i un cop recuperada la meva targeta de soci vaig comprovar que era veritat que els punts no caduquen mai: amb aquella compra havia acumulat prou saldo com per endur-me el joc sense pagar ni un cèntim.
Passem al que sí que he pagat, que ja era hora (o no): vaig trobar una oferta per la qual per 1,79 € podia descarregar a la Xbox One la versió digital de l'Assassin's Creed Unity, que no té gaire bona fama per alguns problemes tècnics, i de fet no he acabat ni el primer joc de la longeva saga, però per aquest preu em semblava prou atractiu.
Ja acabo amb la meva nova consola, no us preocupeu: al desembre vaig comprar el Lego Dimensions, un toys-to-life que va creixent en contingut a mesura que es compren packs amb ninots, i amb una oferta d'Amazon França -una oferta sensacional que fins i tot pagant un enviament que era gairebé igual al preu del producte em sortia molt més barat que aquí- m'he decidit a comprar el The Simpsons Level Pack, amb la figura d'en Homer, el cotxe i la tele dels Simpson, que desbloqueja una aventura a Springfield.
Pel que he pagat més, però gràcies a diversos descomptes no tant, ha estat el Dragon Quest VIII: Journey of the Cursed King, remake per a la Nintendo 3DS del joc que el 2004 va sortir per a la PlayStation 2, i que tinc, però al qual no he jugat més d'una hora des que el vaig comprar fa una dècada. En portàtil, molt millor.
De vegades, quan he escrit entrades d'aquesta secció, he hagut d'admetre que tot i l'origen literari dels universos retratats el producte més conegut, i amb diferència, era la versió cinematogràfica.
No és el cas d'avui, que tot i haver estat una saga de films més que rendible -i malgrat que els videojocs es llançaven tan a prop de les pel·lícules com era possible- neix d'una igualment coneguda sèrie de llibres, per tant no em cal, avui, defensar-me tant per a parlar a Literatura i videojocs dels títols que veurem.
Estem parlant (al títol ja ho deia) de les aventures d'en Harry Potter passades pel filtre dels videojocs, que es van iniciar el 2001 amb el Harry Potter and the Philosopher's Stone, per a Playstation, Gameboy Color, Gameboy Advance i PC, i refet el 2003 per a la següent generació de consoles de sobretaula, formada per la Playstation 2, la Gamecube i la Xbox i oblidant la ja desapareguda Dreamcast.
Aquí el teníem per a Playstation, que igual que la versió per a PC és un videojoc d'aventures i plataformes, i va obtenir unes puntuacions no excessivament bones, però sí més que decents. Val la pena, però, veure altres versions del joc, perquè eren molt diferents:
La de la Gameboy Color, per exemple, era un RPG i es va endur les millors notes, ja de notable, però el segon classificat (encara que les diferències eren poques) seria aquest:
El de la Gameboy Advance aparentment és similar, però amb millors gràfics. Tanmateix es basa en l'exploració, l'assistència a classes, la recol·lecció d'articles i la resolució de trencaclosques.
Va agradar més, amb totes les notes per sobre del 70 sobre 100, Harry Potter and the Chamber of Secrets, que el 2002 va sortir per a les mateixes consoles que la primera part, i altre cop hi havia diferències: la de la Playstation (vídeo) era una seqüela del primer videojoc tant argumentalment com des del punt de vista de la jugabilitat i els gràfics.
La de la Gameboy Color, que als Estats Units va ser l'últim joc per a aquesta consola, tornava a ser un RPG, però aquest cop podíem controlar altres personatges a banda d'en Harry, i la de les plataformes més potents era totalment diferent:
Així es veia als ordinadors, i a la Playstation 2, la Xbox i la Gamecube permetia explorar amb més llibertat, especialment amb l'escombra. La de la Gameboy Advance, pel que sembla, era un conjunt de petites missions, i a més s'hi podia trobar una cambra secreta gràcies a la connexió amb la Gamecube.
Sense correspondència exacta amb cap llibre, el 2003 va sortir per a ordinadors, Gamecube (vídeo), Playstation 2, Xbox i Gameboy Advance (considerada la pitjor versió) el Harry Potter: Quidditch World Cup, que com ja veieu i podeu endevinar pel nom és un títol de quidditch exclusivament.
S'hi podia reviure la Copa del Món que apareix a Harry Potter i el Calze de Foc i també els campionats escolars de Hogwarts, cosa que no es reflecteix al títol i que trobo que està força bé.
El quart videojoc, elHarry Potter and the Prisoner of Azkaban (2004) el repassem primer precisament en Gameboy Advance, que ara era la versió RPG en no existir ja cap versió per a la Gameboy Color.
Les de sobretaula (PS2, Xbox i Gamecube) eren aventures amb elements de plataforma, i com passava als dos jocs anteriors als ordinadors el gènere era el mateix, però el joc completament diferent. La versió de la PS2 diu la Wikipedia que incloïa minijocs amb l'EyeToy, mentre que la de la Gamecube, igual que al segon joc, permetia la connectivitat amb la Gameboy Advance amb el connector que unia les llavors dues consoles de Nintendo, en aquest cas amb minijocs com a resultat.
De cara a la quarta aventura, Harry Potter and the Goblet of Fire (2005), es va optar per unificar estils de joc, aquest cop no hi havia RPG, i totes les versions eren aventures d'acció, tant per a Xbox (vídeo) com per a Gamecube, Playstation 2, PC, Gameboy Advance i les debutants Nintendo DS i PSP. També era més lineal, amb menys llibertat d'exploració.
Aquell hauria estat l'últim Harry Potter per a la Gamecube i la Xbox, i el següent, Harry Potter and the Order of the Phoenix (2007) va arribar a les ja veteranes Gameboy Advance, Playstation 2 i -no tan veteranes- PSP i DS, però va fer debutar la Xbox 360 (tràiler del vídeo), Playstation 3 i Wii. També va sortir per a PC i va suposar el retorn de la llibertat d'exploració.
La rebuda, que en totes les altres entregues havia estat moderadament bona, va caure notablement i només se'n van salvar, sense notes gaire espectaculars, les versions per a PS3, Xbox 360 i Wii. Les altres van rebre notes més mediocres, especialment en el cas de les portàtils.
La cosa anava de baixada, perquè va tornar a passar amb el següent, Harry Potter and the Half-Blood Prince (2009), per a PC, Nintendo DS, Wii, Playstation 2, Playstation 3, PSP i Xbox 360. Seria l'últim Harry Potter per a PS2 i PSP, i es va considerar repetitiu, curt i amb poca gràcia sobretot, altre cop, a les portàtils.
Curiosament el 2010 al setè joc -que era la primera part de Harry Potter and the Deathly Hallows, una divisió heretada dels films- la cosa va anar a la inversa: la de la Nintendo DS va ser l'única versió aprovada, i pels pèls. Les de Playstation 3, Xbox 360 i Wii no van arribar al 5 pelat. De fet, en alguns casos i en alguns mitjans s'acostaven més al zero que al 5.
No va servir de res que es volgués fer un gir cap al gènere dels shooters en tercera persona i la infiltració. Es va considerar mal implementat, empal·lidia al costat dels grans del gènere, hi havia greus problemes de jugabilitat i argumentalment es veu que es desviava força de la pel·lícula.
Es van recollir les queixes i en teoria s'havien fet millores de cara al Harry Potter and the Deathly Hallows Part II (2011) però l'única puntuació que va millorar, i de manera considerable, va ser la de la Nintendo DS.
Fem un salt enrere en el temps per parlar d'uns títols completament diferents, i així també acabem amb un regust dolç després d'haver vist la decadència dels jocs basats en els llibres i les pel·lícules d'una manera seriosa: el 2001 sortia el Lego Creator: Harry Potter per a ordinadors, i seria el primer títol de Lego basat en la franquícia.
Tornem on érem pequè entre 2010 i 2011 va sortir, ara sí, el Lego Harry Potter: Years 1-4, un videojoc d'aventures de l'estil que tant d'èxit ha tingut en títols posteriors en què s'han retratat, en to humorístic, diverses sagues de ficció. Va sortir per a ordinadors, iOS, Playstation 3, PSP, Xbox 360, Nintendo DS i Wii, i se'n va cancel·lar la versió per a PS2, tal com li va passar al Lego Indiana Jones 2: The Adventure Continues.
Potser no cal posar el vídeo del següent, el Lego Harry Potter: Years 5-7, que entre 2011 i 2012 va aparèixer per als sistemes abans esmentats i va acollir també la PS Vita i la Nintendo 3DS. Si el primer va obtenir les millors notes d'entre tots els jocs que s'han fet d'en Harry Potter, aquest va baixar una mica i es va situar als voltants del 7, com els primers "seriosos". En qualsevol cas el repàs als videojocs basats en l'univers ideat per la J.K. Rowling acaba d'una manera positiva.
