Petits clàssics: Eternal Champions

Avui parlaré d'un videojoc, en realitat una saga, que trobo que sempre s'ha subestimat, però que particularment considero molt interessant. Un producte dels anys noranta, concretament de 1993, que naixia en un moment d'auge dels jocs de lluita en 2D. 

L'Eternal Champions era la resposta first-party de Sega a l'èxit que havien tingut els grans del gènere, Street Fighter i Fatal Fury. Un altre joc que intentava el mateix era el Mortal Kombat, que mai no ha arribat a eclipsar cap dels dos grans, però que almenys ha tingut molta més sort que l'Eternal Champions i encara, de tant en tant, va tornant. 

Doncs bé, el de Sega tenia una cosa en comú amb aquell: els assassinats opcionals dels rivals un cop vençuts i després d'executar determinats moviments des d'un punt concret de la pantalla. El que a la saga Mortal Kombat es coneix com a "fatalities", aquí era "overkills", tot i que el nom no ha passat a la història dels videojocs com sí que ho ha fet l'altre terme. Vegem-los en aquest vídeo:

Com en gaudia jo, de petit, quan em van regalar aquest joc... L'argument, que jo en aquell moment no valorava perquè anava directament a jugar sense escalfar-m'hi gaire el cap, és d'allò més interessant i noranter: nou dels millors lluitadors de la història participen en un torneig fora del corrent temporal després d'haver patit injustes morts amb l'objectiu de recuperar la seva ànima, tornar a la vida i canviar el seu destí. 

Llegeixo a la Wikipedia que per tal de dissenyar els personatges Sega va fer estudis d'opinió amb gent de totes les edats, i d'allà van sortir els nou lluitadors, més l'enemic final, que serien els següents: la ninja Shadow Yamoto (1993), el lluitador cyborg de kickboxing R.A.X. Coswell (2345), el policia expulsat Jonathan Blade (2030), l'exaristòcrata i actual acròbata Jetta Max (1899), el cavernícola Slash (50.000 a.C.), el guerrer atlant Trident (110 a.C.), l'alquimista Xavier Pendragon (1692), el científic accidentalment convertit en vampir Midknight (2100), el gàngster tirant a honrat Larcen Tyler (anys 20 del segle XX), i l'Eternal Champion, el final boss del joc.

Només d'escriure sobre aquest joc em tornen a venir unes immenses ganes de jugar-hi. D'acord, no té la velocitat d'alguns Street Fighter (els de més endavant, perquè el II de la Super és mortalment lent, per exemple), però és molt divertit, té una molt bona banda sonora i, com hem vist, és argumentalment atractiu. La plantilla de 9 personatges jugables, per altra banda, he de reconèixer que és curta, però en aquella època era habitual, i a més se solucionaria amb la seva seqüela per al Mega-CD.

El cas és que no va ser un fracàs comercial, i actualment la gent el recorda amb afecte, però ni la campanya de màrqueting de Sega amb aquest títol ni el fet que fos un dels pocs jocs que funcionaven (i bé) amb l'Activator Ring no van fer que es convertís en una de les franquícies importants dins la història del gènere dels jocs de lluita.

Aquest vídeo que vèiem correspon a la seqüela, l'Eternal Champions: Challenge from the Dark Side, de 1995, per al Mega-CD. Millorava la primera entrega en tots els aspectes tècnics, es pot apreciar clarament al vídeo, i a més hi afegia molts personatges nous, la majoria desbloquejables: l'acupunturista Chin Wo (1815), el solitari Dawson McShane (1849), el faraó Ramsès III (151 a.C.), la fetillera Raven Gindar (1802), la paròdia de la polèmica sobre la violència als videojocs Senator (1995), la pirata Sophia de Medici (1566), el déu grec Thanatos, i el boina verda Thomas Chavez (1955). 

A més, torna l'Eternal Champion, però aquest cop amb la seva contrapartida, en Dark Eternal Champion. I per altra banda també hi ha lluitadors que són animals apareguts en algunes de les pantalles dels altres lluitadors: la gallina Crispy (1967), el mussol Hooter (1692), la serp Slither (1820), el gos Yappy (1950) i el mico Zuni (1902).Vegem-ne alguns en moviment:

Les novetats no s'acabaven aquí, ja que a més dels overkills arribaven també les sudden deaths (assassinats que es podien aconseguir quan el rival encara tenia una mica d'energia), les vendettas (quan el rival està grogui) i els cinekills (finals en forma de seqüències animades que s'activen automàticament en determinades circumstàncies i que executa en Dark Eternal Champion sigui quin sigui el personatge que en surt beneficiat), tot i que aquests dos últims tipus de finalització no els poden dur a terme els animals. 

Una petita joia que qualsevol posseïdor d'un Mega-CD desitja, però no és gaire fàcil ni barat d'aconseguir. I és que arribava en un moment en què el Mega-CD tenia els dies comptats i la confiança de la gent sota mínims, amb el 32X en marxa i la Saturn a punt de sortir. Per tant, un nou cas en què un bon joc es veu afectat per qüestions de mercat. I n'havia de sortir una tercera part, anomenada Eternal Champions: The Final Chapter, per a la Saturn, però sembla que Sega Japó va decidir que era l'hora dels Virtua Fighter i no va voler recolzar-la. 

El que sí que va sortir van ser dos spin-offs, només per al mercat dels Estats Units. Vèiem el Chicago Syndicate (1995), de la Game Gear, que se centrava en com hauria estat la vida d'en Larcen Tyler si no hagués mort. És un beat'em up tradicional, no un joc de lluita 1 contra 1, i la seva acollida va ser força negativa. Encara pitjor va ser la de l'X-Perts (1996), de la Mega Drive, que partia de la mateixa idea però protagonitzada per la Shadow Yamoto i que hauria comentat a la secció Els Pitjors si no fos perquè he pensat que seria millor aprofitar l'ocasió per homenatjar els dos grans jocs inicials de la franquícia en aquesta de Petits Clàssics.

Estrany de collons, si em permeteu l'expressió. És una llàstima que la marca Eternal Champions acabés d'aquesta manera, amb un èxit limitat per circumstàncies alienes a les característiques dels jocs i dos spin-offs que no li fan cap favor, però ens queda el consol que entre 2007 i 2008 es va recuperar aquella primera entrega per a la Consola Virtual de la Wii. 

Curiositats de la història dels videojocs: Action 52

Feia moltíssim que no tocava aquesta secció, però en comptes d'anuncis, que és el que acostumava a ensenyar aquí, avui parlaré d'un cartutx anomenat Action 52. Podria haver anat perfectament a la secció dels Pitjors, però em sembla més adequat parlar-ne a Curiositats. No és un joc, tampoc no és un accessori per a implementar trucs, ni serveix per a netejar les connexions de les consoles.

L'Action 52 era un cartutx que contenia 52 videojocs al seu interior, i va sortir per a la NES el 1991 i per a la Mega Drive el 1993, en tots dos casos exclusivament als Estats Units. També s'havia anunciat el de la Super Nintendo, però no va arribar a sortir. Al contrari del que es podria esperar, sobretot tenint en compte que va sortir al mercat per 199 dòlars de l'època, no és un recopilatori de títols coneguts, sinó que eren tots originals. 

A priori pot semblar una bona idea, però deixant de banda el fet que era un cartutx sense la llicència ni de Nintendo ni de Sega, és conegut per la gran quantitat de porqueria que conté, entre nivells inacabats o inacabables, problemes de control i errors de tota mena. Mireu el següent vídeo, d'un dels jocs que en formen part, el Ninja Assault. Val la pena.



Suposo que no calen gaire comentaris, oi? Qualsevol pot adonar-se que això no podia ser mínimament acceptable ni tan sols fa 19 anys. Es veu que fins i tot a les instruccions hi havia errors garrafals. Cada títol estava acompanyat d'una frase descriptiva que sovint ni tan sols tenia res a veure amb el que després ens trobàvem.



Aquest era el Cheetahmen, el que se suposa que havia de ser l'estrella del cartutx i del qual es pretenia obrir una línia de marxandatge que, naturalment, no va arribar a veure la llum, i és que aquest joc també és rematadament dolent. Però el cas és que l'Action 52 incloïa un còmic de 12 pàgines basat en les aventures dels personatges, que pretenien ser els nous Battletoads.

La cosa no acaba aquí, sinó que fins i tot hi havia plans de fer-ne una seqüela, el Cheetahmen II, però es va cancel·lar quan l'estaven a punt d'acabar. El 1996 se'n va trobar un miler i mig de còpies en un magatzem i ja us podeu imaginar que estan apreciadíssimes (però molt, eh?) al mercat "negre". Segons la Wikipedia, se'n va arribar a vendre una capsa buida per 450 dòlars. Al·lucinant.



Ens ho expliquen al mateix vídeo a través d'un text, però aquest és l'Ooze, un altre lamentable joc impossible d'acabar, i se suposava que hi havia en joc un premi de 104.000 dòlars (meitat en efectiu i meitat en forma de beca) per a qui acabés el nivell 6, cosa que era impossible. Quins pebrots...

No els repassarem tots, els exemples que he mostrat són els més coneguts, de manera que ja us podeu imaginar la qualitat de la resta. La versió de la Mega Drive, per la seva banda, era responsabilitat d'una altra gent i tenia uns altres jocs. Vegem-ne un vídeo on se'ns ensenyen unes quantes mostres, podeu posar l'àudio en silenci.



També n'eren 52, i en comptats casos coincidien en el nom amb els de la NES, però tot i així eren diferents en diversos graus. Com que a la Mega Drive, si bé igualment lamentables, havien de tenir unes característiques tècniques superiors i els creadors de la versió de la NES, que eren estudiants contractats que programaven els títols en una Atari ST, no eren capaços de fer-ho, l'encàrrec va passar a una altra companyia, però ni tan sols així l'Action 52 no va tenir èxit. Llevat que la intenció fos passar a la història dels videojocs fos com fos, que en aquest cas van aconseguir el que volien. 

Jocs que no van veure la llum: Lobo

El títol que comentaré avui podria haver anat a la secció Còmics i Videojocs si no fos perquè en realitat no va arribar mai a veure la llum. Se n'encarregava Ocean i havia d'aparèixer a les botigues, tant per a la Mega Drive com per a la Super Nintendo, el 1996, però al final el projecte va quedar inacabat. 

El Lobo havia de ser un joc de lluita 1 contra 1 protagonitzat per en Lobo, el peculiar personatge de l'Univers DC que no és ni heroi ni dolent, sinó el que s'acostuma a etiquetar com a antiheroi. Les aventures d'aquest caça-recompenses alienígena sense escrúpols, que s'allunyen del to purità de la resta dels còmics de DC, tan autocensurats des de fa dècades, s'havien de portar al món dels videojocs però, com ja he dit, la idea mai no es va materialitzar. 

El 2009 la gent del portal SegaSaturno en va llançar una beta que es pot jugar en emuladors de la Mega Drive, i que podem veure en moviment al següent vídeo:

Tot i que és una versió no acabada, honestament no podem dir que fes gaire bona pinta, i potser valia més que no sortís. El més curiós, però, és que a banda de la Mega Drive i la Super Nintendo també s'estava pensant en fer-ne una versió per a la Nintendo 64, i aproximadament el 2003 la que es va cancel·lar va ser la versió per a la Xbox i la Playstation 2. Per tant, per més vegades que s'ha intentat, al final no ha sortit cap joc d'en Lobo. I si coneixeu el personatge probablement sospitareu, com jo, que no se n'ha fet cap joc senzillament perquè a ell no li ha sortit dels dallonses.