Valoració personal de l'Xbox Game Pass

Tot i que és poc habitual que publiqui una entrada que no se circumscrigui a les seccions d'un blog que, per altra banda, continua viu perquè en van sortint de noves, de tant en tant sí que em permeto escriure alguna cosa que pertany a l'àmbit de les reflexions.

Avui ho vull fer sobre un servei de la família Xbox que ha aconseguit prestigi o, com a mínim, ésser conegut, fins i tot entre els fans més acèrrims de la marca PlayStation, pocs dies després que em caduqués la subscripció que m'ha permès fer-lo servir durant més d'un any.

Popularment conegut, de vegades, com "el Netflix dels videojocs", Xbox Game Pass és un servei de Microsoft que permet descarregar i jugar a un munt de videojocs entre els que estan inclosos al servei mentre tinguem activa la subscripció en qüestió. 

Actualment el pla té un preu oficial de 9,99 € al mes, mentre que si el combinem amb el clàssic Xbox Live Gold, que a més de proporcionar la possibilitat de jugar en línia regala dos jocs al mes de la Xbox o la Xbox 360 per sempre i dos de la Xbox One mentre estiguem pagant, el que tenim és el que es coneix com a Xbox Game Pass Ultimate i el total surt per 12,99 € al mes. 

Entre els jocs disponibles n'hi ha de tota mena de gèneres i distribuïdors, i la permanència al catàleg depèn del cas: els del estudis de la pròpia Microsoft hi són "per sempre" -entenent que algun dia el Game Pass no existirà-, mentre que els d'altres companyies s'hi estan un temps m'imagino que acordat entre les dues parts. Sigui com sigui, hi ha moviment tant pel que fa a incorporacions com en sortides.

A tots els efectes, però, mentre paguem la subscripció és com si tinguéssim aquests jocs, després de descarregar-los a la consola mitjançant una interfície molt senzilla de fer servir, amb tot el contingut, els assoliments i el progrés, a més que si en comprem els DLC -en cas d'existir- els podrem aplicar sense cap problema. I, cosa molt important, no es tracta només de títols llançats fa temps o de títols menors, sinó que les principals novetats, els videojocs més esperats de la plataforma i els anomenats "AAA", formen part del Game Pass des del primer dia. Poca broma.

Explicat com funciona, és hora de fer honor al títol de l'entrada i donar-ne la meva valoració. Perquè hi  ha diversos perfils de jugador, i per al meu és un servei que val la pena només si es donen algunes circumstàncies, sobretot la del preu: n'he gaudit en períodes breus, aprofitant promocions d'un mes per un euro i coses així, l'última convertint 3 mesos en 14 en combinar-ho amb el Gold, que tampoc acostumo a tenir vigent, i això no m'ha permès aprofundir tant com hauria volgut en el seu catàleg, havent de deixar per a alguna altra ocasió títols que sabia que m'ocuparien temps.

Això vol dir que per a algú que hi entri de manera esporàdica, per veure què hi ha i provar coses, pot valer la pena -com m'ha passat a mi- només si li surt molt barat. Per exemple, jo no pagaria els 12,99 ni els 9,99 mensuals. Perquè no tinc, per circumstàncies personals, constància pel que fa a temps lliure, i un joc de 60 hores em suposa una dedicació de mesos, com el Yakuza Kiwami, del que em vaig enamorar, tot s'ha de dir. Sí que va bé, i celebro haver-ho pogut fer, per descobrir títols que passen més desapercebuts perquè són indies o perquè pel títol o la caràtula no ens haurien cridat mai l'atenció fins al punt de comprar-los. Així he pogut jugar a jocs com Untitled Goose Game, Old Man's Journey, What Remains of Edith Finch o Touhou Luna Nights, experiències que m'han agradat però que confirmo que no tinc necessitat de repetir ni, per tant, de tenir per sempre passant per caixa. També m'ha ajudat a esquivar alguna bala, les coses com són.

En canvi, si algú té pocs jocs comprats -o no, però no té cap pressa per posar-s'hi- i juga sobretot a la Xbox, és un servei d'allò més recomanable. Si no és així, jo que tinc massa títols meus pendents i reparteixo el meu temps lliure entre la Xbox One i altres sistemes, reconec que trobava a faltar dedicar-me a aquests videojocs que se m'acumulen, i que ara, en la part positiva de no pertànyer al club del Game Pass, podré reprendre o estrenar. Perquè també és això: la sensació d'haver de jugar a jocs del servei i no dels que tens a la prestatgeria -física o digital- per aprofitar-lo, per amortitzar-lo. Si pagués el que val realment cada mes, això hauria estat encara més angoixant i a mi no m'hauria sortit a compte. 

En tot cas, trobo que és una característica excel·lent, una gran idea, i suposo que Microsoft sap el que fa en permetre accedir-hi des de PC i fins i tot des de mòbils amb l'anomenat Project xCloud, en comptes d'enfortir la seva consola del moment amb exclusius de debò i de fer que la gent compri els jocs i no "regalar-los" dins d'un servei que, pel que ofereix, és baratíssim. Si treuen beneficis de les subscripcions, els deu sortir a compte. Si esperen que la gent s'enganxi als jocs i els compri quan se li acabi la subscripció, amb els preus ridículs que arriben a tenir a les ofertes setmanals, no ho veig tan clar. Però qui soc, jo? Ni l'usuari ideal de Game Pass, ni un analista de cap mena que no sigui la dels de pa sucat amb oli.

Tutorial per reparar la safata de la Xbox

Fa uns anys vaig publicar una entrada sobre la modificació de la Mega Drive i la vaig batejar com a tutorial realista, atès que quan mirem tutorials tot sembla molt fàcil, bonic i net, però vull pensar que hi ha altres sapastres com jo, que es troben problemes inesperats, no tenen les eines adequades i treballen força més barroerament.

Doncs bé, abans que arribi la següent entrega de la "sèrie" on també va tenir cabuda una entrada sobre la restauració d'una Game Boy, avui parlaré d'una operació força més senzilla, però que potser necessiteu fer en algun moment i que, per mandra, podríeu cometre l'error d'ajornar sine die. 

El tutorial d'avui, ja ho avanço, és molt més senzill, no té absolutament cap complicació i fa una mica de vergonya i tot anomenar-lo "tutorial", però era una cosa que havia de fer, per molta mandra que em despertés -i me'n despertava molta-. 

Resulta que després de molt de temps m'havia tornat a comprar un joc per a la Xbox original, consola que em vaig comprar el 2009 pel meu esperit retro, tot i que abans ja tenia la Xbox 360, i vaig voler-lo provar per puntuar el venedor en un sentit o un altre, però... la safata dels discs no s'obria! 

Era molt estrany, ja que és una consola que no toco gairebé mai, però l'últim cop que ho havia fet s'havia obert sense cap problema. L'única manera de treure la safata, que feia sorolls però es notava que estava encallada, era, com passa amb els lectors de discs dels ordinadors, clavar un imperdible obert pel foradet que resulta que aquest ordinador consolitzat de Microsoft també té.

Evidentment, allò era una solució temporal, així que vaig mirar com es podia solucionar, i un cop verificat, amb el vídeo que em va servir de guia, que era una cosa factible, el primer obstacle era comprar les eines adequades, perquè els tornavisos Gamebit no van bé amb la Xbox, sinó que en requereix, a més del típic d'estrella, tres més, que són tres mides del tipus anomenat Torx, concretament els T10, T15 i T20. 

No són mides que hom tingui per casa si no és entusiasta del bricolatge i aquestes coses, així que vaig esperar que un dia es donés l'ocasió d'anar a un Leroy Merlin -amb la meva "pressa" habitual quan es tracta de fer mods i reparar coses- i hi vaig comprar un kit que tenia localitzat per la web i que incloïa aquests caps de tornavís, a més no gaire car. 

Sincerament, no recordo quina mida es feia servir en cada part del procés, però sí que s'han de fer servir totes tres, així que cal anar provant. Comencem girant la consola i localitzant els cargols grossos, en el cas del meu model, el conegut com a "Crystal", és ben fàcil perquè és translúcid i en no ser negre no es pot confondre res, ni tan sols les gomes que tapen els cargols de les cantonades, que s'han d'estirar amb compte i retirar, tot i que després es poden tornar a posar a lloc sense que perdi capacitat d'adhesió d'una manera visible.

Tocarà, també, carregar-se unes enganxines que tapen dos cargols més, una acció que representa que anul·la la garantia de la màquina, però bé, la vaig comprar fa 11 anys en un Cash Converters (per 24 euros, per cert), on li van posar enganxines pròpies, ves a saber per què -que jo sàpiga, no té cap xip ni cap altra modificació feta-. En tot cas, no crec que ningú tingui la garantia d'aquesta màquina vigent, així que és un detall sense importància, simplement que a sota d'aquestes enganxines hi ha dos cargols més. 

Quan acabem de treure els cargols, tornem a girar la consola, perquè quedi en la seva posició natural, i li traiem la part de dalt, cosa que ens permet veure, a l'esquerra, un lector de discs que és com els que fan servir els ordinadors, i tocarà separar-lo de la resta. 

No cal desmuntar del tot la consola, per a aquesta operació, sinó alliberar la part que ens interessa en aquest cas, així que haurem de treure cargols i estirar coses fins a cert punt i prou.

Hem d'identificar a simple vista on hi ha cargols que impedeixen que separem el lector de la resta de peces, i aquí haurem d'anar amb compte perquè són espais petits i si els cargols cauen per dins de l'estructura de la consola començarem a perdre temps per sapastres.

A la foto assenyalo un punt que inicialment no havia vist, perquè pot ser que sigui fàcil de passar per alt. 

La idea és separar el disc dur, que és l'element de l'esquerra, del lector de discs. Primer afluixarem el disc dur i alliberarem el feix de cables d'on estan recollits, per augmentar la maniobrabilitat del disc dur, i el deixarem repenjat a la carcassa inferior de la consola, com es veu a la foto.

Quan hàgim separat el lector de la carcassa, li traurem la peça negra de plàstic que té sota i que serveix per mantenir el lector quiet i estable, alhora que el separa dels components de la placa. És molt fàcil, i no té cap cargol. És estirar.

A continuació toca separar la llengüa grisa aquesta, el cable tipus IDE, del lector de discs, i també el cable groc que s'hi enganxa. Aquí cal estirar amb delicadesa, però estirar. Sense una por excessiva.

Per cert, suposo que és una obvietat, però val més que ens fixem en com estaven col·locades les peces al principi i que agrupem els cargols que traiem per tipus, perquè quan tot això acabi tocarà reconstruir la consola. 

Quan tinguem totalment lliure el lector de discs tocarà obrir-lo, i això es fa traient-li quatre cargols d'estrella i separant la carcassa de color gris clar que l'envolta. Molt senzill. 

I, ara sí, serà el moment de treballar en el problema que té la nostra safata, un problema de moment teòric, que veurem si amb les simplíssimes accions que durem a terme s'arregla o no. Creuem els dits perquè la ximpleria que representa que impedeix el seu correcte funcionament sigui el problema que té la nostra consola i no un de desconegut que no s'explica als tutorials, cosa que també m'ha passat alguna vegada. 

Un cop localitzada la safata en si, cosa molt fàcil perquè només que algun cop a la vida hàgim tingut qualsevol cosa que llegeixi CD, DVD o Blu-ray ja sabrem quin aspecte té, toca estirar-la una mica i trobar la goma, i retirar-la amb compte. Si tot va bé, encara estarà ben tensada, i si no... suposo que tocarà comprar-ne una de la mateixa mida. Però, per sort, la meva encara estava bé.

Ara ve la gràcia de tota aquesta història: representa que el problema és la brutícia acumulada. I ara hem d'agafar la goma i rentar-la amb aigua i sabó, i eixugar-la. La meva estava molt neta, ja he dit que no faig servir la consola pràcticament mai -cosa que espero que canviï algun dia-, però la vaig rentar igualment. 

Per si de cas, l'autor del vídeo que he esmentat que em va servir de guia afegeix, amb compte, una mica d'oli tipus 3 en 1, que això sí que sol estar present a totes les llars, a les guies que veiem als laterals, dentada la de la part dreta. I, en acabat, hi passem un paper perquè no regalimi gens i empenyem i estirem la safata diverses vegades, perquè l'oli arribi a tot arreu. 

Aquesta operació, ho reconec, em va semblar exagerada i innecessària, però com que la goma la tenia tan neta i tot plegat va funcionar, no m'estranyaria que el que realment hagués solucionat el problema hagués estat això, així que no costa res aprofitar que ho tenim tot obert i assegurar el tret. 

Un cop fet tot això, i per assegurar-nos que ha anat bé abans de tornar a tancar-ho tot, endollem la consola a la corrent sense fer res més, l'engeguem i comprovem que, pitjant el botó de la safata, ara sí que s'obre amb normalitat. I, si la cosa ha anat bé, ara sí, tornem a col·locar-ho tot on era i a gaudir de la Xbox i el seu respectable catàleg. 

Com podeu veure, més que un tutorial hipervaluós per fer alguna cosa extraordinària ha estat un tutorial sobre com obrir una Xbox per accedir al lector de discs, però el resum de tot plegat és que si la safata no s'obre bé, segurament només és qüestió de netejar-la. I, si no, de canviar-li la goma. Res més.

Per acabar, un regalet perquè veieu com és, per dins, una Xbox original. Aquestes coses, malgrat la meva inutilitat electrònica, em resulten fascinants, i quan obro una consola per fer-hi el que sigui m'agrada mirar-ne les entranyes. 

Espero que el "tutorial" us hagi resultat interessant, i si per desgràcia necessiteu arreglar la safata de la Xbox, que us serveixi d'alguna cosa. La propera vegada que escrigui en aquesta secció, però, espero fer-ho amb alguna cosa amb més substància. 

 

 

Els jocs més venuts de la Xbox 360

No hi ha dubte que, de les tres consoles amb què Microsoft s'ha atrevit, de moment, a participar en el mercat dels videojocs fora dels ordinadors, la Xbox 360 ha estat la que ha tingut més èxit.

Discontinuada l'any passat, el 2016, però encara rebent jocs, culminava 11 anys de fabricació i èxits que, per primera vegada, van fer que una consola competís de tu a tu amb la totpoderosa Sony i les seves PlayStation, i amb més de 84 milions d'unitats venudes va quedar pràcticament empatada amb la PlayStation 3, la seva competència directa. 

Però com que a hores d'ara ja és impossible que cap joc canviï el Top 5 de la segona màquina de Microsoft, dedico l'entrada a repassar quins van ser aquests títols que el públic va preferir dins l'extens i riquíssim catàleg de la consola.

I el primer de la llista és el Kinect Adventures!, no precisament un dels videojocs més populars o coneguts de la consola, però venut 24 milions de vegades perquè, de fet, normalment venia al pack del Kinect, el sistema amb què Microsoft duia més enllà l'èxit dels controls per moviment de la Wii i els traslladava al cos sencer, tot i que al final no va tenir gaire èxit. 



Pensat com la manera de mostrar al públic les possibilitats del sensor de moviment de la Xbox 360, aquest títol de 2010 estava format per minijocs que requereixen moure's i saltar i que pretenen reunir la família davant del televisor. És a dir, el concepte que tan bé havia funcionat a la Wii.

Si bé no va rebre gaire bones crítiques, al final va ser el videojoc més venut de la consola, encara que fos "amb trampa". Per tant, igual que el Wii Sports.

Aquest cop sí, sense cap mena de condicionant, i per tant podríem dir que el més venut per mèrits propis, el segon títol oficialment més venut de la consola és el magnífic Grand Theft Auto V, amb 17,79 milions.



Amb uns estàndards de producció gairebé cinematogràfics, la qualitat d'aquest títol de 2013 es correspon amb la que s'atribueix a la saga des de fa molts anys i no és estrany, doncs, que la seva versió remasteritzada per a Xbox One i PlayStation 4 continuï sent dels videojocs més venuts.

Una de les sagues més importants de Microsoft s'estrenava a la Xbox 360 amb la seva tercera part, Halo 3, que havent sortit el 2007 i amb 14,5 milions de còpies venudes es pot deduir que, fins a l'arribada del Kinect Adventures!, va ser el joc més venut de la consola.



La saga ha tirat endavant amb més entregues, ara ja instal·lada a la Xbox One, però en el seu moment va correspondre amb escreix tota l'expectació que hi havia al seu voltant després de les popularíssimes dues primeres entregues de la Xbox original.

Una autèntica febre que també ha envaït el món del marxandatge, el Minecraft, amb el cognom Xbox 360 Edition, va ser el 2012 la primera versió d'aquest videojoc per a consoles -venia dels ordinadors-, i a la Xbox 360 va aconseguir vendre 13 milions de còpies.



Com els seus fans -entre els quals no em compto, senzillament perquè és una mena de joc que no em crida l'atenció- ja saben, és un títol que ofereix una llibertat immensa i permet construir qualsevol cosa, però també explorar i, en definitiva, sobreviure. El caracteritzen els seus enormes píxels, evidentment intencionats.

No podia faltar, en una consola com la Xbox 360, amb el perfil del públic que la va comprar, un títol de la popularíssima saga Call of Duty, i en aquest cas el més venut va ser el Call of Duty: Black Ops, amb 12 milions.

La proposta, situada als anys 60 durant la Guerra Freda, va provocar polèmica per l'escenificació de l'intent d'assassinat d'en Fidel Castro quan era jove, però als jocs de guerra és normal que algú sempre acabi ofès. En qualsevol cas, no sorprèn que sigui al Top 5.

I això és tot, hem vist els 5 videojocs més venuts de la Xbox 360 i són una bona representació del millor que té per oferir el seu catàleg, encara ara, tot i que caldria veure si el primer de tots sobreviuria la prova de no ser "el joc que acompanyava el Kinect" i, de fet, és evident que hi ha grans títols de la consola que se n'han quedat fora i que, igualment, són d'allò més populars.

Jocs que no van veure la llum: Banjo-Karting

El tàndem Banjo-Kazooie té un petit lloc als cors dels videojugadors des que el 1998 va aparèixer al videojoc del mateix nom, el Banjo-Kazooie, un dels imprescindibles de la Nintendo 64 i un dels millors plataformes en 3D, en la línia del Super Mario 64 i en determinats aspectes fins i tot millor, tot i que naturalment no tan popular com el revolucionari primer joc tridimensional del lampista italoamericà.

L'ós i l'ocella de la fictícia espècie breegull són una creació de Rare, que en aquella època estava associada amb Nintendo com a second-party, col·laboració que venia dels anys de la NES i que va arribar als de la Nintendo 64. La popularitat dels personatges va fer que apareguessin en forma de cameo en d'altres jocs de la companyia i també van tenir spin-offs i seqüeles, però hi va haver un projecte que es va cancel·lar.

El Banjo-Karting, que segons el vídeo que veurem a continuació i que pertany als extres de l'excel·lent recopilatori Rare Replay de la Xbox One també es coneixia com a The Fast and the Furriest, havia de ser l'homenatge de Rare al gènere dels karts (i a la història de la mateixa companyia, amb personatges de molts dels seus jocs), amb interessants innovacions com la interacció amb els escenaris i la construcció de vehicles. 

Tenia l'experiència d'haver creat el Diddy Kong Racing i el Banjo-Pilot (que curiosament havia de ser seqüela del Diddy Kong Racing, però en aquell moment ja no podia tocar els personatges de la família Donkey Kong perquè Microsoft havia comprat Rare i aquesta ja no era una second-party de Nintendo), i barrejar en Banjo amb els cotxes ja ho havia fet amb el Banjo-Kazooie: Nuts & Bolts, que el 2008 estava a punt de sortir quan el Banjo-Karting estava en fase de prototip, però li va faltar poder dur a terme aquest interessant títol.

Com podem veure, fins i tot en Rash de la saga Battletoads i la Joanna Dark dels Perfect Dark hi havien de ser, a més d'altres personatges més antics, de l'era Spectrum de Rare, però segons el que ens expliquen a Unseen64 el problema va ser que la companyia es va concentrar en els jocs per a Kinect i es va arxivar el projecte. I no era el primer cop que cancel·lava un títol de conducció.

Això no vol dir que no puguem veure el simpàtic duo conduint vehicles, ja que tenim l'esmentat Nuts & Bolts i, a més, un dels vehicles del nonat Banjo-Karting és el que porten en la seva aparició al gran Sonic & Sega All-Stars Racing with Banjo-Kazooie (2010), ja que són convidats especials i exclusius de la versió per a la Xbox 360 -i tan ben tractats que surten al títol i tot- del magnífic joc de karts de Sega.

Història de les videoconsoles: la Dreamcast

Fa uns dies, el 27 de novembre, l'última videoconsola de Sega i la primera de la història dels videojocs amb una potència de 128 bits va fer 15 anys, concretament des que es va posar a la venda al Japó. Allò passava el mateix dia però de 1998, mentre que als Estats Units arribaria el 9 de setembre de 1999 i a Europa el 14 d'octubre d'aquell últim any de la dècada dels 90.

Estem parlant de la Dreamcast, el primer sistema del que es coneix com la sisena generació de videoconsoles (ara la Xbox One i la Playstation 4 han inaugurat la vuitena, encara que sovint s'hi inclou la Wii U), amb el qual Sega esdevenia una vegada més pionera, cosa que històricament s'ha demostrat que només l'ha perjudicat, perquè llançar consoles posteriorment, amb accés a tecnologia més avançada i aprenent dels errors de la competència, és molt fàcil, mentre que ser el primer comporta uns riscs.

Això és el que li va passar a la Dreamcast —entre molts altres problemes dels quals parlaré més avall—, però malgrat ser la primera i tenir una vida inusualment curta per a una consola (no va arribar als 3 anys que ja l'havien descontinuat als Estats Units, mentre que a Europa va ser el 2002 i al Japó el 2007) va ser una màquina magnífica, molt estimada i que encara ara gaudeix de l'admiració dels nostàlgics i d'una important escena d'afeccionats que li dediquen molt de temps.

Normalment posaria el primer anunci que va sortir al Japó, però a banda de no trobar-lo també és cert que aquests espanyols de 1999 amb la veu de doblatge d'en Bruce Willis estaven força bé (no els vaig veure en aquella època, però). 

La Dreamcast, a banda de ser la primera consola de 128 bits i la primera de la seva generació, va ser la primera amb una resolució de 640x480 píxels, la primera amb un mòdem integrat i connexió a Internet (a Europa de 33 k i als EUA i el Japó de 56, encara que es podia treure i substituir, més endavant, per l'adaptador de banda ampla), cosa que va fer que popularitzés el joc en línia en consoles (un altre aspecte en què va ser pionera), i també va ser la primera amb un sistema operatiu (el Windows CE, de fet).

Nostàlgies i amors a banda reconec que el comandament de la Dreamcast no és el més còmode amb què m'he hagut d'enfrontar. Potser rivalitzaria en disseny antiergonòmic amb el de la Nintendo 64, de fet. Entre altres coses per als videojocs de lluita (que en té molts) no és pràctic tenir només 4 botons frontals i dos gallets a la part del darrere, i tampoc no va ser gaire encertat col·locar el cable a la part de baix.

A la part esquerra de la foto tenim la Visual Memory, o VM (Visual Memory  Unit o VMU als EUA i Visual Memory System o VMS al Japó), que era el dispositiu on s'emmagatzemaven les dades, sobretot les partides. I com podeu veure té una pantalla LCD i botons que fan que sembli una miniconsola portàtil, perquè de fet podia interactuar amb alguns títols i a banda de fer de pantalla auxiliar s'hi podien descarregar minijocs.

Per desgràcia, com passa amb tots els sistemes de desar partides que no són en memòria interna, en estar organitzada en blocs aviat la teníem plena, de manera que no és estrany tenir unes quantes VMU, així com tampoc no ho era prendre la decisió de comprar algunes targetes de memòria no oficials. Tanmateix Sega va llançar, cap al final de la vida de la consola, la 4x Memory Card, amb 800 blocs de memòria en comptes de 200 però perdent pel camí totes les funcions de "miniconsola" que tenia la VM.

En aquest vídeo podem veure els 50 títols que qui els ha pujat considera més representatius de la Dreamcast, els més coneguts i populars dels quals trobarem cap al final del mateix, ja que va del 50 al que l'autor considera el número 1. En molts casos eren videojocs amb uns gràfics espaterrants pel que s'havia vist fins llavors, com és natural i com va passar també, en el seu moment i a la seva generació, amb la Xbox 360. De fet, la Dreamcast era la contrapartida domèstica de la placa Sega NAOMI de les recreatives, cosa que permetia traslladar pràcticament tal qual els jocs arcade a la consola de 128 bits de la companyia.

Hi ha de tot, des d'exclusius que inauguraven sagues fins a multiplataformes que també hi eren per a la Dreamcast (o s'hi van estrenar) encara que per desgràcia molta gent ignori aquest fet, i és que m'he trobat amb casos de persones que ni tan sols sabien que compartia generació amb la Playstation 2, la Xbox i la Gamecube. 

Els més destacats podríem dir que són els dos Shenmue, els dos Sonic Adventure (els primers Sonic en 3D de qualitat tot i la seva criticada càmera, que després van sortir en remake per a la Gamecube i Windows), l'Skies of Arcadia, el Grandia 2, l'Street Fighter III, els Marvel vs. Capcom, el Resident Evil 2 i el Resident Evil: Code Veronica, el Sega Rally 2, el Metropolis Street Racer, el Virtua Fighter 3, els Crazy Taxi, el Jet Set Radio, el Soul Calibur (exclusiu que inaugurava una saga de lluita amb espases que encara dura), el Dead or Alive 2, l'Space Channel 5, el Samba de Amigo, els Power Stone, el Phantasy Star Online i molts més.

Com no podia ser d'una altra manera, tenint en compte que parlem d'una consola de Sega, la Dreamcast també tenia tota mena d'accessoris, des de les pistoles per als jocs de disparar o els joysticks d'estil arcade fins al ratolí i el teclat imprescindibles per a connectar-se a internet, però també d'altres de curiosos com el Fishing Rod Controller (la canya de pescar de la foto, per als títols de pesca), les maraques per al Samba de Amigo o la càmera digital Dreameye, entre altres com el curiós cable que permetia que la Dreamcast i la Neo Geo Pocket Color interactuessin.

Els problemes de la Dreamcast

No es pot dir que a la consola en si se li pugui retreure res, però els problemes se li van acumular i van provocar-ne la prematuríssima defunció de què parlava més amunt. Per una banda, molta gent desconfiava de Sega després del fracàs de la Saturn (jo mateix, que havia triat la Saturn per sobre de la Playstation, em vaig empipar quan la de 32 bits de Sega va ser abandonada i vaig deixar de comprar consoles i videojocs durant uns quants anys, cosa que per cert va significar que em saltés la primera generació de 128 bits i no m'hi interessés fins que no era ja pràcticament retro) i les vendes de la màquina no van ser gaire bones (10,6 milions a tot el món), tot i que curiosament on es va vendre millor va ser a Occident.

Tanmateix, el gran problema que va tenir es deia Playstation 2: la segona consola més venuda de la història (fa uns mesos va ser avançada finalment per la Nintendo DS) va sortir el 2000 i encara que les vendes de la Dreamcast fins llavors no anaven del tot malament, la gent es va llançar de cap a comprar la segona màquina de Sony, que es va beneficiar en grandíssima mesura de l'èxit de la primera, encara que si l'analitzéssim tècnicament, deixant de banda els fanatismes que costa tant dissociar de la PS2 (i de la PSX, i de la PS3, i ara de la PS4...), veuríem com no va ser la millor de la seva generació. 

Però sí que era la millor en quantitat de seguidors i en suport per part dels desenvolupadors (Sega n'havia perdut molts amb el fracàs de la Saturn) i va enfonsar la competència: primer va acabar amb la Dreamcast (que fins i tot va patir la popularitat de la primera Playstation, d'una generació anterior, amb la qual va coincidir temporalment), i després va fer que les vendes de la Xbox i la Gamecube fossin molt inferiors al que es mereixien per virtuts pròpies. Sí, ho he dit diverses vegades: les circumstàncies de tot plegat em van fer agafar mania a aquesta consola, perquè va tenir un èxit desmesurat en relació amb les seves característiques, i el que és pitjor, fent fracassar altres sistemes de gran (i en alguns casos superior) qualitat.

Un altre dels problemes greus que va tenir va ser el format dels seus videojocs, el GD-ROM, que era un disc creat per Sega amb capacitat d'1,2 GB que li donava el nom, Giga Byte Disc. Perquè poc després la Playstation 2 es llançava amb format DVD, que permetia molta més capacitat (característica no aprofitada realment ni en aquella generació ni després amb la PS3 i el seu Blu-ray, però que atrau el públic) i la reproducció de pel·lícules a un preu inferior al dels reproductors de l'època. Sega tenia plans de llançar un reproductor de DVD extern per a la Dreamcast, però al final el projecte es va cancel·lar.

A més, la Dreamcast també llegia un altre format creat per Sega, el MIL-CD, pensat per a funcions multimèdia però que a la llarga va acabar d'enfonsar una companyia que ja tenia uns deutes enormes per culpa del fracàs comercial de la màquina al Japó: aquesta capacitat de lectura de la consola va permetre no només que qualsevol amb els coneixements adequats pogués crear títols per a la màquina, sinó també que es pogués piratejar sense gaires dificultats, fins al punt que va arribar un moment que només posant un joc gravat en un CD (jo mateix ho havia pogut fer, sense ni tan sols inserir-hi el famós boot CD anomenat Utopia) ja s'hi podia jugar al preu, això sí, d'anar castigant la lent, que treballava més en llegir aquests discs que els originals.

L'acumulació de situacions adverses i la incapacitat d'enfrontar-se a la competència amb campanyes publicitàries que ja no es podia permetre van fer que Sega prengués la duríssima decisió d'abandonar la Dreamcast i deixar de fabricar consoles, cosa que va provocar un fet molt curiós als Estats Units: un dels títols més ben valorats i estimats de la consola, el Shenmue II, no va aparèixer per a les Dreamcasts d'aquell país, sinó que Sega ja havia acordat amb Microsoft que allà sortiria en exclusiva per a la llavors nova Xbox, el 2002. Aquesta versió arribaria a Europa el 2003, i va ser un dels fruits de les contínues col·laboracions entre Sega i Microsoft (recordem el Windows CE), de les quals fins i tot podria haver nascut, si les negociacions haguessin prosperat, la "retrocompatibilitat" de la Xbox amb els videojocs de la Dreamcast.

La trista història de l'última consola de Sega arribava a la seva fi, i paradoxalment el país on va tenir la pitjor sort, el Japó, va ser també on es van continuar produint videojocs per al seu catàleg oficialment fins ben bé el 2007, i després d'aquella data encara en surt algun, de tant en tant, de manera legal però per part d'estudis independents, ja sense la llicència de Sega.



És el cas, per exemple, del Rush Rush Rally Racing, que es va llançar només a Europa el 2009 (i després per a WiiWare el 2012), però n'hi ha molts més.

Pel camí hi va haver projectes que es van quedar sense veure la llum, com ara el The House of the Dead III, el Virtua Fighter 4, el Propeller Arena o el Half-Life. Alguns es van acabar distribuint per internet perquè estaven pràcticament completats i d'altres van sortir per a d'altres sistemes, però cal que se sàpiga que si no hagués estat per la sobtada defunció de la consola haurien tingut versions, com a mínim, per a la Dreamcast. El que va fer més mal, però, va ser que no arribés a sortir la tercera i última part de la saga Shenmue, que tot i així podria haver sortit posteriorment per a d'altres sistemes i encara ara se'n parla. L'últim que se'n sap és que el seu creador, el llegendari Yû Suzuki, vol dur-lo a terme finançat pel micromecenatge.

Com acostuma a passar amb tot allò que acaba tràgicament i abans d'hora, tant per mèrits propis com pel simple fet de morir prematurament (i en el cas que avui ens ocupa podem dir que és per ambdues coses), la Dreamcast va esdevenir una consola de culte i jo, que me la vaig comprar de segona mà a principis de 2006, en recomano l'adquisició, perquè té títols que valen molt la pena i que, com ja he dit més amunt, encara que no tothom ho sàpiga es van estrenar en aquesta consola i no en els remakes o seqüeles que després rebrien els sistemes supervivents. Si a més som fans de Sega, com és el meu cas, és una màquina d'obligada compra.

I si us ha interessat el que us he explicat o ja coneixíeu i estimàveu (o no) la consola, potser us agradarà llegir també les entrades que vaig dedicar als seus models, una curiosa campanya publicitària, els seus videojocs més venuts, els seus títols de llançament o l'últim que va entrar al seu catàleg.



Si aneu al minut 3 d'aquest vídeo, que pertany al Sonic & All-Stars Racing Transformed (2012), podreu veure com el "personatge" de l'AGES, que és una Visual Memory, adopta la forma de comandament de la Dreamcast quan ha d'anar per l'aigua.

Un dels molts petits homenatges que ha rebut aquesta malaurada consola que, amb la seva mort, va provocar quelcom que llavors ens semblava impensable: que en Sonic (i altres franquícies de Sega) debutés en sistemes de la competència i fins i tot compartís alguns videojocs amb el seu antic rival, en Mario. Per molts rumors que hi hagi encara ara, segurament no veurem mai una Dreamcast 2 —tampoc no sembla que el mercat estigui obert a més de 2 o 3 consoles de sobretaula—, però la seva herència és ben viva i almenys la companyia que la va crear, Sega, sobreviu tot creant videojocs.

 

Jocs que no van veure la llum: Donkey Kong Racing

Segurament ja coneixeu el Diddy Kong Racing, llançat originalment per a la Nintendo 64 el 1997 i una altra vegada per a la Nintendo DS en un remake de 2007, 10 anys després. El que potser no sabíeu és que el títol de velocitat humorística protagonitzat pel nebot d'en Donkey Kong havia de tenir una seqüela protagonitzada per aquest i anomenada Donkey Kong Racing.

A diferència del que havia passat al Diddy Kong Racing, aquest joc havia de tenir entre els seus participants en Donkey Kong (altrament el títol no hauria tingut sentit), però la mecànica també canviava, perquè en comptes de vehicles es feien servir animals, cosa que de fet hauria estat més fidel a la saga Donkey Kong Country/Land. A més, les muntures havien de ser millorables i hi havia d'haver fenòmens naturals durant les curses, pel que sembla.

Aquest vídeo, projectat a l'E3 de 2001, és l'únic que va quedar d'aquell títol, previst per a la Gamecube el 2002, que va desaparèixer un cop Rare, la companyia que l'havia de desenvolupar, va ser adquirida per Microsoft, per a la qual va fer diversos jocs en els anys següents orientats als catàlegs de la Xbox i la Xbox 360.

Què se'n va fer? Doncs per una banda es diu que va ser completament remodelat com a Sabreman Stampede per a la Xbox, però també aquest projecte va ser cancel·lat, i per l'altra va quedar a l'aire un altre projecte semblant, però per altres motius:

El Diddy Kong Pilot, anunciat al mateix event de l'E3 2011, havia de sortir per a la Gameboy Advance el 2003, però es va quedar en la fase beta que vèiem al vídeo, perquè Nintendo va decidir, i si és cert va fer el que havia de fer, cancel·lar-lo perquè el considerava d'una qualitat insuficient malgrat que proposava un joc de velocitat amb aparells voladors i, per primera vegada dins aquesta saga (tot i que va ser ràpidament descartat), la presència d'altres personatges de l'Univers Nintendo. 

Tot i així va renéixer com a Banjo Pilot, un títol de 2005 per a la Gameboy Advance protagonitzat per en Banjo (de la saga Banjo-Kazooie) que no va tenir pas mala acollida i que recuperava l'essència d'aquell joc fallit.

I així, pel preu d'un, hem parlat de dos videojocs relacionats amb l'Univers Donkey Kong que d'una manera o d'una altra no van acabar d'entrar a la recta final, etapa on fins i tot encara no hi ha garanties que un videojoc vegi la llum. 

Edicions especials de la Xbox

Quan vam parlar de la història de la Xbox, la primera consola de Microsoft, ja va quedar clar que comercialment no havia estat cap gran èxit, sobretot fora dels Estats Units, i concretament va ser un autèntic fracàs al Japó. Això no vol dir que no tingui una bona pila de jocs interessants, que no sigui la millor consola tecnològicament parlant de la seva generació o que no fos objecte de diverses edicions especials, que veurem tot seguit. 

Una d'elles és, per exemple, l'edició Skeleton Black, que s'assembla a l'edició Crystal (no especial, però sí alternativa i la que tinc jo) però de color negre semitransparent. Va sortir, curiosament, només al Japó, i se'n van vendre unes 10.000 unitats.

Aquesta és semblant, i és la Translucent Green, o Verda Translúcida, de la qual es van fabricar 20.000 unitats i, segons la Wikipedia, se'n van vendre 5.000 a Europa, on es va llançar el 2003 per tal de commemorar el primer aniversari de la consola al Vell Continent, únic territori on es va posar a la venda a banda del Canadà.

També verda, però a les antípodes de la transparència, tenim l'edició Mountain Dew, amb 5.000 unitats que es van fer com a part d'una promoció de la beguda del mateix nom als Estats Units. Només es podien aconseguir amb un sistema de punts que s'obtenien en comprar la beguda. 

Semblant, tot i que en aquest cas molt més rara i només al Regne Unit, tenim l'edició especial Hulk/Pepsi, que s'aconseguia en uns cinemes molt concrets d'aquell país tot comprant un menú de crispetes i Pepsi i guanyant el rasca-rasca, en una promoció que va tenir lloc el 2003 en ocasió de l'estrena de la pel·lícula Hulk, de l'Ang Lee. Només n'hi ha 35. 

Tornem a les exclusivitats japoneses, com per exemple l'edició Kasumi-chan Blue, una versió blava translúcida inspirada en l'uniforme principal del personatge de la Kasumi dels Dead or Alive que va sortir el 2004 i que incloïa el joc Dead or Alive Ultimate, a més d'un coixí llarg amb la imatge de la Kasumi i altres coses. Se'n van fer 5.000.

 

No canviem de saga, perquè també hi ha un model (disculpeu la imatge, però és l'única que hi ha) que commemora el llançament del Dead or Alive: Xtreme Beach Volleyball, disponible només a Alemanya i en 20 unitats. El seu disseny no està dedicat a cap personatge en concret i està fet amb la tècnica de l'aerografia.

També del Japó és la Pure White, que celebrava el segon aniversari de la consola en aquell país que la va ignorar gairebé completament. Segons la Wikipedia se'n van fer 6, mentre que a la font d'on surt la foto es diu que n'hi havia 1.000. 

I els japonesos van ser també els únics que van poder comprar l'edició especial del Panzer Dragoon Orta, que només es podia adquirir a través del servei Sega Direct i havent-la reservat l'1 de novembre de 2002, més d'un mes i mig abans que sortís a la venda. Incloïa una còpia del joc i un collaret amb el drac. 

Parlant de models dedicats a jocs concrets, també hi havia el dedicat al Halo, verd translúcid amb el logo del joc, Halo 2, de color blau gel i disponible el 2005 només al Canadà i Àsia, i l'inspirat en el Grand Theft Auto III, del que només he trobat que venia acompanyat per una còpia del joc i que només es podia trobar en territoris NTSC, cosa que no sé si inclou el Japó o no. 

 

Sí que he trobat aquesta imatge d'un altre que correspon a la categoria dels dedicats a un joc concret, en aquest cas el World Racing, però el més interessant és que sembla que només n'hi ha 6 còpies, que es van regalar en concursos de 6 ciutats alemanyes. 

El Tony Hawk's Underground 2 va sortir el 2004 per a la Xbox, entre altres consoles, però va ser el 2010 quan un concurs d'skaters al Regne Unit va regalar 10 unitats de la consola, llavors descontinuada des de feia anys i amb la seva successora ja veterana. Incloïa una còpia del joc signada pel mateix Tony Hawk.

Continuem amb les rareses, en aquest cas no per nombre (se'n van fer 5.500, que tampoc no és gaire gran), sinó per geografia: la Hello Kitty Crystal només es podia aconseguir comprant determinats models de televisors Samsung a Singapur, i portava una còpia del Hello Kitty: Roller Rescue. 

Aquest model es coneix com a Launch Team Edition, i es diu que va ser venut als membres de l'equip de llançament de la consola el 2001, amb la frase "Good work!" i la signatura d'en Bill Gates. Juntament amb les edicions, gairebé idèntiques, que es van regalar a companyies que van col·laborar en la creació de la plataforma, n'existeix un total de només 60. 

Acabem amb la versió més rara, l'edició Atari, que es va regalar a la Leipzig Game Convention el 2004 a través d'un concurs que va tenir un únic guanyador, que va esdevenir l'únic propietari d'aquesta variant de la qual només es va fer 1 unitat.

Ho deixarem aquí, però no sense fer abans una reflexió: és curiós com, venent-se relativament poc i amb els mercats europeu i sobretot japonès rebent-la amb tanta fredor, aquesta consola va tenir tantíssimes edicions especials, i només he parlat de les més destacades, però n'hi ha algunes més. Segurament altres consoles protagonitzaran en algun moment aquesta secció, però dubto que donin per a tantes mostres.

Història de les videoconsoles: Xbox

Aquesta setmana la Xbox ha fet 10 anys. Dit d'una altra manera, ha fet 10 anys que Microsoft va llançar la seva primera consola, i com que de tant en tant faig entrades sobre història de les plataformes de videojocs crec que està bé fer-ho coincidir (més o menys) amb dates tan assenyalades com aquesta, de la mateixa manera que ho vaig fer en repassar la història de la Master System quan va fer els 25.

La Xbox va sortir als Estats Units el 15 de novembre de 2001, al Japó el 22 de febrer de 2002 i a Europa el 14 de març d'aquell any (quan jo en vaig fer 20, mira). Per tant, s'han complert 10 anys de la seva aparició americana, que és l'absoluta. Abans de continuar aprofitarem per recuperar un vídeo que es va fer bastant famós dins el món dels videojocs, perquè és un anunci de la consola molt bo i alhora molt criticat al Regne Unit per la seva duresa:


 

No en puc estar segur, però sembla que podria ser el primer anunci de la Xbox, a més. Una mica fort, però impactant que ja és el que interessava. Una mica per desmarcar-se del to Nintendo, per exemple. I a més té tota la raó: la vida és curta, hauríem de jugar més.

Pel que llegeixo a la Wikipedia, Microsoft volia treure una consola per tal de competir amb la Playstation 2 i el prototip es deia DirectX Box, perquè es basava en la tecnologia DirectX per als gràfics. Algú va proposar "Xbox" i al principi el nom no agradava, però es va fer un estudi de mercat i va resultar que sí, i així es va quedar.

Per altra banda, atès el gran èxit del Goldeneye de la Nintendo 64, Microsoft volia llançar al consola, que havia presentat el 2000, amb un first person shooter potent, i va comprar Bungie, que havia anunciat Halo: Combat Evolved per a ordinadors. Així doncs, al final el joc va ser només per a la Xbox (i el 2003 per a Windows i Mac OS X), va ser un títol de llançament i va iniciar la llegenda que abans-d'ahir feia també, per tant, 10 anys.



Jo no hi he jugat mai, diguem que no és dels fàcils i barats de trobar ara que han passat tants anys, però ho continuaré intentant. Precisament ara en surt una versió remake en alta definició per a la Xbox 360 aprofitant l'efemèride, però com ja sabeu aquestes coses no m'interessen, només vull originals. De tota manera, però, els FPS no són el meu gènere preferit ni de lluny.

Altres títols importants del catàleg d'aquesta consola tan grossa (amb uns comandaments que diu que si et queien damunt del peu et deixaven coix, tot i que la que tinc jo és del model Crystal, transparent, i amb un comandament dels que van treure després, més petit) eren evidentment el Halo 2 (que va trencar rècords de vendes en el seu moment, es considera un dels èxits més grans de la dècada dels 2000 i va marcar el gènere des de llavors), el Dead or Alive 3, els dos primers Project Gotham Racing, el Star Wars: Knights of the Old Republic, el primer Fable, el Ninja Gaiden, el The Chronicles of Riddick: Escape from Butcher Bay o alguns de Sega després que plegués de fabricar consoles, com per exemple el Jet Set Radio Future o el Panzer Dragoon Orta. Tots ells exclusius, si més no entre les consoles.



També van passar coses sonades que donaven molts punts a la consola, com ara l'arribada de títols que fins llavors s'associaven només a les consoles de Sony, com el Grand Theft Auto III (amb retard i en un pack amb el Vice City, però va arribar) o el Metal Gear Solid 2, la primera versió del qual, amb el cognom de Sons of Liberty, va ser fins i tot exclusiva de la Xbox. El que va ser sonadíssim, però, va ser el cas del Shenmue II, un dels imprescindibles del catàleg de la Dreamcast, de la pròpia Sega, que Microsoft va aconseguir que als Estats Units sortís a la Xbox, però a sobre només a la Xbox... i amb la Dreamcast encara viva!



Evidentment em deixo molts títols, i dels últims ja en vaig parlar, però hem de continuar i no podem estar posant tots els títols, naturalment. Ni tan sols els més importants. Queda per dir, per exemple, que va ser la primera consola amb un disc dur intern, o que Xbox Live va néixer aquí per tal que els seus usuaris poguessin jugar en línia, cosa que llavors encara estava en bolquers al camp de les videoconsoles i que va funcionar bé per primera vegada a la Xbox.

El problema va ser que fora dels Estats Units va fracassar, perquè les vendes a Europa van ser sorprenentment baixes, al Japó directament no va tenir gens d'acceptació (per temes culturals i per la mena de jocs que tenia la consola, que no agradaven massa llevat de comptades excepcions) i Microsoft es va veure obligada a rebaixar preus prematurament i de manera constant per tal d'evitar el desastre, cosa que no va aconseguir.

I als mateixos EUA tampoc no va arribar a ser líder de vendes (es va quedar per sota de la PS2 i per sobre de la Gamecube), perquè van trigar en aparèixer altres títols exclusius importants i sobretot van trigar els multiplataforma. Quan començava a remuntar i fins i tot tenia títols que la Gamecube no rebia, ja era massa tard. 

Tot plegat va fer que es descontinués el 2006, després de deixar de fabricar-se el 2005 i anunciar-se aquell mateix any la seva successora, la Xbox 360, que amb l'actual generació encara en marxa podem dir que, si algun dia és superada per la PS3 —cosa que encara no ha passat, després de més de 5 anys de competència—, haurà estat després d'una batalla en igualtat de condicions i amb una aferrissada competència que ha beneficiat els usuaris amb grans títols per part de totes dues, i per sort aquesta vegada amb un gran nombre de títols compartits, malgrat que els primers anys la de Microsoft es va endur uns quants exclusius molt potents. 

Ara, el que sí que es va aconseguir va ser un respectable segon lloc en termes globals, que per a una primera consola, per molt que fos de la gran Microsoft, no està gens malament, i menys quan deixava en un modest tercer lloc a la mateixa Nintendo. A més, la tardana empenta de la consola va servir perquè després la seva successora funcionés tan bé com ha funcionat.



Reconec que quan va sortir jo vaig ser dels molts que vam pensar "Microsoft fent una consola? Au, va... Se la fotrà!". Però també ho havia pensat de Sony a mitjan anys noranta, el primer dia que vaig veure la PSX en una botiga, i mireu-la. De fet, la Xbox se la va fotre (24 milions d'unitats venudes, davant dels més de 150 de la PS2), precisament per la força que havia adquirit la marca Playstation com a sinònim de "consola", però és tècnicament força millor, el que passa és que com ja he dit moltes vegades això, al món dels videojocs, no sempre garanteix la victòria perquè hi ha altres factors a tenir en compte.

El que em sap greu, després d'haver-la comprat el 2010 i haver-ne vist alguns jocs (i al·lucinat amb els seus gràfics tot i tenir ja la Xbox 360), és que no pogués morir plantant més cara a la competència. Entre altres coses és per això que li he volgut fer aquest homenatge.