El dia 20 d'octubre, fa 3 dies, se celebraven els 25 anys de l'aparició de la Master System al Japó. A Europa encara trigaria gairebé dos anys més, però aquest primer quart de segle de la consola de 8 bits de sobretaula de Sega s'ha de comptar des de l'aparició del seu primer model. Això té una mica de trampa, però. Al Japó també es deia Master System... a partir de 1987, però quan va aparèixer el 1985 es deia Mark III.
Sí, aquesta consola tan estranya és la nostra estimada Master System. Però no ens precipitem. Als Estats Units es venia amb dos packs diferents. Un portava només dos comandaments i es deia Sega Base System, mentre que el que duia dos comandaments i la pistola s'anomenava Sega Master System, però eren la mateixa màquina.
I a Europa, aquest model que veiem, de color vermell i negre, es deia directament Master System. No és el model més estès, del que parlarem d'aquí un moment, però sí que és buscat pels col·leccionistes perquè a banda de l'entrada per als cartutxos disposa d'una altra per a targetes, compatible amb els jocs de l'anterior consola de Sega, la SG-1000, que feia servir un format diferent. De fet, hi va haver un moment en què es feien jocs en el format Sega My Cards, que era compatible tant amb la SG-1000 com amb la Mark III-Master System, però aquelles targetes van sortir als Estats Units només testimonialment.
Bé, el cas és que va sortir la Master System i a Europa i Brasil (després parlarem del cas especial d'aquest país) va competir durament (i fins i tot va superar-la) amb la NES, mentre que als Estats Units i al Japó va fracassar, diuen que perquè a Europa i al Brasil es podia trobar fàcilment, mentre que al país del Sol Naixent i al de les "llibertats" la seva distribució va ser molt pobra. Tant és així que, com vaig explicar quan vaig parlar de l'últim joc de la consola, als Estats Units el darrer cartutx que va sortir va ser el Sonic the Hedgehog (1991) i al Japó el Bomber Raid, de 1988... per llogar-hi cadires.
Al seu país d'origen, la Master System (la que popularment es coneix com a Master System I) també va sortir amb el model que coneixem, però va ser el 1987, i tenint en compte que l'últim joc que va sortir per a la consola en terres japoneses és de 1988, és lògic que els japonesos no veiessin sortir al seu mercat el disseny més popular de la màquina, el que es coneix com a Master System II.
És la que tenim gairebé tots, que molta gent anomena "la Sega" (tot i que he observat una preocupant tendència a anomenar també "la Sega" la Mega Drive). La diferència amb els models anteriors era bàsicament les absències del botó de reinici, del port d'expansió (mai utilitzat, de tota manera) i, el més greu, l'entrada per a targetes, que a banda de fer impossible jugar amb títols de la SG-1000 també va repercutir en l'ús de les ulleres 3D, que necessitaven aquest slot. I recordant una secció d'aquest bloc que m'agrada molt, ara veurem anuncis de la consola:
Un d'americà, com és fàcil de deduir. I ara un de japonès, que acaba amb un efecte de so que no és d'aquesta consola però que ens arrenca un somriure perquè evoca un producte molt gran:
La Master System, en tots els aspectes tècnics, era superior a la NES, consola que també m'estimo molt però que crec que és evident que tant en gràfics (especialment en el color) com en so és inferior a la proposta de Sega per a aquella generació. Però això, en el món dels videojocs, històricament no ha estat sinònim d'èxit. La NES era més popular, sobretot als mercats més importants, i era una popularitat merescuda, però el cas és que si ens cenyim a la tecnologia està clarament per sota.
El més important és la diversió, i no podem negar que el Super Mario Bros., que també sortia el 1985, és un pes pesant en aquest apartat. És per això que Sega va voler contraatacar amb l'Alex Kidd in Miracle World, joc que s'incloïa a la memòria interna de la Master System en substitució de títols anteriors, i que presentava al món la mascota de la companyia... almenys fins que en Sonic li va prendre el lloc.
Mític joc i mítica melodia que tots ens sabem de memòria. Us he posat el vídeo aquí, però us recomano de totes maneres que llegiu l'article que vaig fer ja fa anys sobre el personatge, a través de l'enllaç que he posat abans. Doncs bé, el joc es podia jugar si engegàvem la consola sense posar-hi cap cartutx (i també si el llegia malament, cosa que si la consola és vella passa sovint), i a la Master System II també, però més tard el títol inclòs en memòria era el protagonitzat precisament per la nova mascota, el primer Sonic.
Al llarg de la vida de la Master System, que com ja hem dit va fracassar als Estats Units i al Japó, on Sega es va estimar més recolzar l'exitosa Mega Drive (que a Europa va conviure durant anys amb la seva predecessora sense cap problema i que, a més, té un adaptador per posar-hi els seus jocs), van ser molts els videojocs que van passar a formar part del seu interessant catàleg, format per més de 300 cartutxos. Jocs exclusius i d'altres que eren dignes versions en 8 bits de títols que en 16 bits eren millors, però en general una bona colla d'imprescindibles que encara es juguen amb molt de gust.
Era un vídeo d'homenatge als jocs que la persona que va fer el muntatge considera que són 100 títols representatius de la consola. Títols com els esmentats Alex Kidd in Miracle World, Sonic the Hedgehog, però també el Ninja Gaiden, el Land of Illusion, l'Out Run, la saga Wonderboy, els Phantasy Star, el Lucky Dime Caper, el Shinobi, el Golden Axe Warrior, el Psycho Fox, el Bubble Bobble i molts més.
I abans deia que el cas brasiler era especial, però no vull allargar-me massa i deixaré per al proper dia el tema de la segona joventut que aquesta mítica consola va viure en aquell país sudamericà.
Al seu país d'origen, la Master System (la que popularment es coneix com a Master System I) també va sortir amb el model que coneixem, però va ser el 1987, i tenint en compte que l'últim joc que va sortir per a la consola en terres japoneses és de 1988, és lògic que els japonesos no veiessin sortir al seu mercat el disseny més popular de la màquina, el que es coneix com a Master System II.
És la que tenim gairebé tots, que molta gent anomena "la Sega" (tot i que he observat una preocupant tendència a anomenar també "la Sega" la Mega Drive). La diferència amb els models anteriors era bàsicament les absències del botó de reinici, del port d'expansió (mai utilitzat, de tota manera) i, el més greu, l'entrada per a targetes, que a banda de fer impossible jugar amb títols de la SG-1000 també va repercutir en l'ús de les ulleres 3D, que necessitaven aquest slot. I recordant una secció d'aquest bloc que m'agrada molt, ara veurem anuncis de la consola:
Un d'americà, com és fàcil de deduir. I ara un de japonès, que acaba amb un efecte de so que no és d'aquesta consola però que ens arrenca un somriure perquè evoca un producte molt gran:
La Master System, en tots els aspectes tècnics, era superior a la NES, consola que també m'estimo molt però que crec que és evident que tant en gràfics (especialment en el color) com en so és inferior a la proposta de Sega per a aquella generació. Però això, en el món dels videojocs, històricament no ha estat sinònim d'èxit. La NES era més popular, sobretot als mercats més importants, i era una popularitat merescuda, però el cas és que si ens cenyim a la tecnologia està clarament per sota.
El més important és la diversió, i no podem negar que el Super Mario Bros., que també sortia el 1985, és un pes pesant en aquest apartat. És per això que Sega va voler contraatacar amb l'Alex Kidd in Miracle World, joc que s'incloïa a la memòria interna de la Master System en substitució de títols anteriors, i que presentava al món la mascota de la companyia... almenys fins que en Sonic li va prendre el lloc.
Mític joc i mítica melodia que tots ens sabem de memòria. Us he posat el vídeo aquí, però us recomano de totes maneres que llegiu l'article que vaig fer ja fa anys sobre el personatge, a través de l'enllaç que he posat abans. Doncs bé, el joc es podia jugar si engegàvem la consola sense posar-hi cap cartutx (i també si el llegia malament, cosa que si la consola és vella passa sovint), i a la Master System II també, però més tard el títol inclòs en memòria era el protagonitzat precisament per la nova mascota, el primer Sonic.
Al llarg de la vida de la Master System, que com ja hem dit va fracassar als Estats Units i al Japó, on Sega es va estimar més recolzar l'exitosa Mega Drive (que a Europa va conviure durant anys amb la seva predecessora sense cap problema i que, a més, té un adaptador per posar-hi els seus jocs), van ser molts els videojocs que van passar a formar part del seu interessant catàleg, format per més de 300 cartutxos. Jocs exclusius i d'altres que eren dignes versions en 8 bits de títols que en 16 bits eren millors, però en general una bona colla d'imprescindibles que encara es juguen amb molt de gust.
Era un vídeo d'homenatge als jocs que la persona que va fer el muntatge considera que són 100 títols representatius de la consola. Títols com els esmentats Alex Kidd in Miracle World, Sonic the Hedgehog, però també el Ninja Gaiden, el Land of Illusion, l'Out Run, la saga Wonderboy, els Phantasy Star, el Lucky Dime Caper, el Shinobi, el Golden Axe Warrior, el Psycho Fox, el Bubble Bobble i molts més.
I abans deia que el cas brasiler era especial, però no vull allargar-me massa i deixaré per al proper dia el tema de la segona joventut que aquesta mítica consola va viure en aquell país sudamericà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada