La Game Gear va ser una consola popular a la seva època, una interessant proposta de Sega que, a banda de l'alt consum energètic, va tenir, podríem dir, un sol problema: la Game Boy.
Però quan passen els anys i les generacions de consoles és quan es valoren els sistemes pels seus mèrits, i no es comparen tant les xifres de vendes (en aquest cas, amb una mica menys d'11 milions d'unitats venudes, la competència havia venut 6 vegades més), de manera que podem dir, actualment, que la portàtil de Sega és una consola estimada per la gent. I les unitats que sí que va vendre es deuen, en part, al màrqueting que se'n va fer, del qual veurem alguns exemples en forma d'anuncis.
Comencem amb el que, pel que sembla, va ser el primer anunci de la Game Gear als Estats Units. I des del principi es feien atacs a la competència, aquest cop suaus en comparació amb el que vindria: només es deia que la pantalla de la nova portàtil era en color i la de la Game Boy no, cosa ben certa, i que separava els "nois" (boys) dels homes.
Després, Sega va començar a fer publicitat agressiva i despietada, una característica de l'empresa, almenys de la seva sucursal als Estats Units, que va ser la que va estirar el carro de la companyia japonesa durant la primera meitat dels anys 90.
El principal punt a favor de la portàtil de 8 bits era la seva pantalla en color, no com la de la competència, que a l'anunci hi surt no només referenciada de manera poc subtil, sinó que hi apareix directament, amb un dels seus millors jocs a la pantalla, fins i tot, i el missatge, aquest cop un pèl més subtil, que la portàtil de Nintendo és per a babaus com l'interpretat per l'actor Ethan Suplee, vist a My name is Earl anys després.
Podem veure la mateixa insinuació, que no és gens subtil, en aquest altre anunci que parla de gent amb un nivell intel·lectual baix i daltònica.
Tornant a insultar la competència, en aquest es mofen de les versions de colors de les Game Boy, uns colors que només afectaven a la carcassa, per ressaltar el punt fort de la màquina de Sega, que evidentment tenia avantatge sobre la de Nintendo en aquest sentit.
I altre cop humiliant la portàtil de Nintendo, que ells evidentment sabien que es venia moltíssim més, però per alguna banda l'havien d'atacar, o això pensaven.
Podríem trobar més exemples així, però penso que ja n'hi ha prous. Al que veurem ara, en canvi, la companyia volia posar èmfasi en un altre aspecte de la Game Gear, i en aquest cas es va permetre "atacar-se a si mateixa". Vegem-ho:
Com que la Mega Drive no era portàtil (tot i que això es va arribar a solucionar amb la Nomad), la millor manera de jugar als jocs de Sega en un viatge en avió era dur una Game Gear, i de pas comprar-se el maletí per dur-hi també jocs i accessoris. De la qüestió de la durada de les piles, però, no se'n parlava.
Mirem també una mica el que es feia al Japó, que com hem vist altres vegades i com bé sabem, allà eren poc partidaris d'enfrontaments directes amb els rivals, un fet que es pot observar a la societat en general, que fuig dels conflictes tant com pot:
Doncs Sega Japó feia el que cal, presentar els punts forts de la seva màquina sense fotre's de ningú, i ben bufons que li quedaven els anuncis.
O no, perquè encara que sigui sorprenent -certament jo no m'ho esperava- també hi havia alguna pulla cap a la Gran N, com podem veure en aquest anunci:
Els pares (o tiets) jugant a la Game Gear i emprant el seu llavors magnífic adaptador de televisió, i el nen en un racó, en blanc i negre, avorridot, mentre li diuen que després li deixaran la consola de Sega. No s'arriba a veure la Game Boy, això és veritat, però s'entén perfectament la referència.
Pel que fa a la publicitat impresa, les idees eren les mateixes, com podem veure amb aquest eslògan que deia "Separate the men from the boys", incidint en aquesta imatge que pretenia captar els adolescents que ja se sentien -o es volien sentir- homes (sí, en aquella època els va quedar així de masclista) i deixar la Game Boy per al públic infantil a què sempre s'han associat els productes de Nintendo.
Un altre atac, una mica més subtil i amb un element que ja hem vist als anuncis audiovisuals, aquest cop en una campanya espanyola, el podem veure aquí:
Amb aquesta imatge i un missatge amb reminiscències futbolístiques, no cal que ens ensenyin les Game Boy amb carcasses de colors per saber que és això al que s'estan referint, oi? Val a dir, d'altra banda, que està ben trobat.
No tot eren atacs a la competència, però, ja que al capdavall una companyia no pot viure només de comparar-se amb el rival, sinó que també ha de mostrar els punts forts, com fa aquest anunci:
Tot fent referència al fet que llavors es considerava -o almenys així volia Sega que es percebés- que la Mega Drive, i per extensió la mateixa companyia, havien portat les recreatives a casa, s'estirava el fil i es deia que ara aquestes recreatives es podien dur fora de casa, al carrer, de viatge o on fos.
És clar que la Game Gear no era ni de bon tros tan potent com la Mega Drive, que al seu torn no sempre tenia encertades conversions dels èxits arcade, però ells ho havien de dir. A sota, un llistat de característiques tècniques que feien que la portàtil valgués la pena. Joc net, en aquest cas, llevat de l'esmentada exageració sobre les recreatives.
Evidentment, no podia acabar aquesta entrada sense posar la imatge que tothom estava esperant, una mostra de la publicitat impactant de Sega en aquella època, que igual que volia romandre a la memòria de la gent tot burxant Nintendo, també ho havia intentat amb missatges molt pujats de to, parlant de coses que es poden fer amb les mans sense risc de quedar-se cec.
La qüestió era impactar, sorprendre i ser recordat, i en el món de la publicitat tot s'hi val, o almenys era així abans, en una època menys regulada i un públic menys sensible que no pas l'actual.
Mirem també una mica el que es feia al Japó, que com hem vist altres vegades i com bé sabem, allà eren poc partidaris d'enfrontaments directes amb els rivals, un fet que es pot observar a la societat en general, que fuig dels conflictes tant com pot:
Doncs Sega Japó feia el que cal, presentar els punts forts de la seva màquina sense fotre's de ningú, i ben bufons que li quedaven els anuncis.
O no, perquè encara que sigui sorprenent -certament jo no m'ho esperava- també hi havia alguna pulla cap a la Gran N, com podem veure en aquest anunci:
Els pares (o tiets) jugant a la Game Gear i emprant el seu llavors magnífic adaptador de televisió, i el nen en un racó, en blanc i negre, avorridot, mentre li diuen que després li deixaran la consola de Sega. No s'arriba a veure la Game Boy, això és veritat, però s'entén perfectament la referència.
Pel que fa a la publicitat impresa, les idees eren les mateixes, com podem veure amb aquest eslògan que deia "Separate the men from the boys", incidint en aquesta imatge que pretenia captar els adolescents que ja se sentien -o es volien sentir- homes (sí, en aquella època els va quedar així de masclista) i deixar la Game Boy per al públic infantil a què sempre s'han associat els productes de Nintendo.
Un altre atac, una mica més subtil i amb un element que ja hem vist als anuncis audiovisuals, aquest cop en una campanya espanyola, el podem veure aquí:
Amb aquesta imatge i un missatge amb reminiscències futbolístiques, no cal que ens ensenyin les Game Boy amb carcasses de colors per saber que és això al que s'estan referint, oi? Val a dir, d'altra banda, que està ben trobat.
No tot eren atacs a la competència, però, ja que al capdavall una companyia no pot viure només de comparar-se amb el rival, sinó que també ha de mostrar els punts forts, com fa aquest anunci:
Tot fent referència al fet que llavors es considerava -o almenys així volia Sega que es percebés- que la Mega Drive, i per extensió la mateixa companyia, havien portat les recreatives a casa, s'estirava el fil i es deia que ara aquestes recreatives es podien dur fora de casa, al carrer, de viatge o on fos.
És clar que la Game Gear no era ni de bon tros tan potent com la Mega Drive, que al seu torn no sempre tenia encertades conversions dels èxits arcade, però ells ho havien de dir. A sota, un llistat de característiques tècniques que feien que la portàtil valgués la pena. Joc net, en aquest cas, llevat de l'esmentada exageració sobre les recreatives.
Evidentment, no podia acabar aquesta entrada sense posar la imatge que tothom estava esperant, una mostra de la publicitat impactant de Sega en aquella època, que igual que volia romandre a la memòria de la gent tot burxant Nintendo, també ho havia intentat amb missatges molt pujats de to, parlant de coses que es poden fer amb les mans sense risc de quedar-se cec.
La qüestió era impactar, sorprendre i ser recordat, i en el món de la publicitat tot s'hi val, o almenys era així abans, en una època menys regulada i un públic menys sensible que no pas l'actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada