Anàlisi: Phantasy Star

No soc un gran jugador de rol. Ni de l'"autèntic" de paper, llapis i dau, ni del dels videojocs. L'única saga a la qual he dedicat moltes hores ha estat Dragon Quest, així que sense poder-me anomenar gran expert en aquesta, sí que puc dir que la conec bé. Però fora d'això només havia jugat a un altre RPG, el Mario & Luigi: Dream Team Bros. I prou.

L'any passat, però, m'havia proposat estrenar una saga clàssica del gènere, i aprofitant que la primera entrega la tinc en versió digital del segell Sega Ages a la Switch -i la resta en recopilatoris moderns de jocs de la Mega Drive-, per fi he jugat a un títol mític de la Master System que canvia completament la típica ambientació dels RPG, tot i oferir una jugabilitat molt similar a la de la saga d'Enix. 

Anomenat sempre com un dels títols que van definir la Master System, el Phantasy Star va sortir al Japó el 1987 i un any després als Estats Units i Europa, però al llarg dels anys ha vist no només seqüeles, sinó també rellançaments de la primera entrega per a consoles més modernes, amb més o menys millores adaptades als nous temps.

Dissenyat per Kôtarô Hayashida (Alex Kidd in Miracle World), programat principalment pel gran Yûji Naka (Sonic the Hedgehog) i amb la part artística a càrrec de la no menys llegendària Rieko Kodama, es tracta de la resposta de Sega -perquè és un producte first-party- a la popularitat adquirida pel primer Dragon Quest l'any anterior, de la mateixa manera que Square va reaccionar llançant el Final Fantasy. 

Això és evident des dels primers enfrontaments amb enemics, que són aleatoris (és a dir, que apareixen sense avisar, i molt sovint) i que presenten una interfície molt similar a la dels Dragon Quest, i fins i tot en el tipus de disseny dels monstres, tot i que en aquest cas no es pretén que siguin bufons ni que tinguin noms divertits ni amb jocs de paraules de cap mena. A tall d'exemple, el zombi de la imatge. Cap gran creativitat en aquest sentit. Tampoc en la varietat, perquè veiem diferents canvis de color per a un nombre limitat de monstres, encara que és propi de l'època. 

Naturalment, en una consola amb més colors i més potència que la NES com és la Master System la fluïdesa i l'aspecte general del joc són netament superiors als del DQ, però deixem estar les comparacions aquí, perquè tampoc no es tracta d'això. 

De fet, l'ambientació en aquest cas no podria ser més allunyada de la de les aventures ideades per Yûji Horii, perquè al Phantasy Star ens trobem amb una aventura espacial, al sistema solar Algol, i concretament als planetes Palma, amb predomini del verd i l'aigua, Motavia, un planeta àrid, i Dezoris, l'astre congelat. 

La protagonista del joc, situat en un futur llunyà en què la humanitat ha colonitzat almenys una part de l'espai, és l'Alis, germana d'un rebel que mor en enfrontar-se a les forces del rei Lassic, que ha anat adoptant mètodes dictatorials per governar. Ella jura venjar-se'n i agafar el testimoni de la lluita del seu germà.

Per fer-ho haurà d'anar aplegant objectes especials i una colla que l'ajudi a dur a terme l'aventura, a mesura que tots plegats van augmentant l'experiència i aprenent, si s'escau, encanteris per fer front a combats amb enemics cada cop més poderosos, tasca per a la qual també caldrà que aconsegueixin diners per comprar l'equip necessari per sortir-se'n de la millor manera possible.

Amb aquesta excusa visitem diversos pobles inicialment de Palma i més endavant dels altres dos planetes, en viatges amunt i avall per seguir la pista tant de personatges que ens ajudaran, unint-se a nosaltres o donant-nos pistes, com d'objectes, enemics i aparells imprescindibles per tirar endavant. 

Un dels elements més destacats del Phantasy Star són les masmorres, en què passarem moltes hores, i que es presenten amb un punt de vista en primera persona i un efecte tridimensional prou ben aconseguit a l'època. Aquí trobarem enemics, cofres amb diners (la moneda d'aquest univers, per cert, es diu meseta), cofres amb paranys, portes ocultes, forats inesperats i molta frustració en forma de desorientació.

En aquest sentit, i a aquestes altures de la pel·lícula ja no em fa cap vergonya dir-ho, m'he pogut beneficiar de les millores de la versió Sega Ages, que és la que he acabat, i una d'elles és un mapa opcional que apareix en forma de marc de la imatge. Sense ell, segur que hauria abandonat el joc, potser no a les petitíssimes masmorres inicials, però després n'hi ha algunes que es fan llargues i feixugues fins i tot amb aquest mapa. No vull ni pensar en el calvari que ha de ser enfrontar-s'hi sense mapa...

Per aprofitar l'espai ocupat pel marc -per cert, podem col·locar el mapa a l'altra banda, si ens va millor-, també s'inclouen els paràmetres de vida i màgia dels protagonistes -que si no hem de consultar cada cop que ens interessi obrint el menú, i això trenca el ritme-, i de pas en veiem una representació que, a la pantalla del joc en si, tan petits i pixelats, no fa tant de goig, si bé de tant en tant hi ha alguna escena de conversa en què veiem els models ben grans i val a dir que estan força bé, sobretot, com dic, per l'època.

Una altra millora que presenta la versió Sega Ages és la possibilitat d'activar la banda sonora en versió FM, que era un salt de gegant en la qualitat del so original que malauradament es va quedar a la Mark III i a la Master System japoneses. Doncs bé, no he provat la versió "normal", però n'he vist algun tall a YouTube i sembla ben bé una altra banda sonora, estrident i pesada. 

En canvi, amb so FM és una delícia de música electrònica espacial vuitantera, encara que com passa en qualsevol RPG s'acaba clavant al cervell per la quantitat de vegades que passem pels mateixos llocs i, per tant, sonen les melodies assignades a aquells moments.

Tornant al tema de la vergonya, el cert és que encara me'n fa una mica, però poc a poc vaig superant el sentiment, confessar que en alguns moments vaig haver de llegir a Internet què s'havia de fer en algun punt, perquè la informació que dona el joc sol ser força útil, però de vegades és massa críptica o poc lògica, com ara quan hem d'insistir-li a un personatge amb una frase que ens ha donat mal resultat els primers cops o quan amb un vehicle trencaneu podem travessar punts concrets de la muntanya que no estan indicats de cap manera.

Tanmateix, malgrat les ajudes que estic esmentant, és un títol que ha requerit esforç i una quantitat d'hores no especialment elevada, però que si no fos per aquestes "crosses" s'hauria disparat. Sobretot trobo que els primers moments són massa difícils pel que hauria de ser una etapa d'aprenentatge, amb una diferència de poder entre la protagonista i els primers enemics que em va fer veure la pantalla de títol -des d'on, afortunadament, es pot reprendre l'aventura des de l'últim punt de desat, que podem crear sempre que vulguem excepte durant un combat- més sovint del que m'hauria agradat.

M'ha agradat força, amb un sistema de joc similar al dels Dragon Quest que tant m'estimo pel que fa a progressió dels personatges, combats per torns, etc., però amb prou caràcter i una ambientació radicalment diferent com per deixar de pensar -sense oblidar-, al cap d'unes hores, quina és la inspiració que va fer possible aquest joc. 

Estic content també d'haver-me introduït a una saga d'RPG potser no de primer ordre pel que fa a rellevància o popularitat, però que segur que no queda gaire per sota, i haver sortit de la "zona de confort" que representa per a mi Dragon Quest. Pel que fa a les seqüeles, que tinc en recopilatoris de la Mega Drive, espero poder-hi jugar algun dia, però no prometo dates de cap mena.