Anàlisi: Downtown Special - Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shūgō!

He dit més d'una vegada que soc fan de la saga Kunio-kun, i n'he provat alguns jocs, que comencen a ser uns quants, però que comparats amb el conjunt de la saga són només una petita part. Sigui com sigui, hi tinc certa obsessió i intento seguir-ne el lore, també per poder-me posar amb els dos River City Girls amb coneixement de causa. 

En realitat, aquesta rica saga té moltes contradiccions i elements canònics i no canònics, i els esmentats jocs moderns protagonitzats per dues de les noies que hi surten contradiuen, al seu torn, més coses, però sí que hi ha picades d'ullet constants i m'agradaria arribar-hi havent fet els deures. És per això que vaig jugant a tants jocs com puc d'aquest univers de nínxol, i ara li ha tocat el torn a un títol que he de dir que em feia una mica de mandra, però que ja he acabat i vull repassar.

Downtown Special: Kunio-kun no jidakgeki da yo zen'in shûgô! és un joc de Technôs Japan per a la Famicom que va sortir originalment el 1991, amb versió per a la Game Boy el 1993 i seqüela per a la Nintendo 3DS el 2015. Les dues entregues portàtils, per cert, es van quedar al Japó.

El cas és que aquest joc va arribar a Switch, PlayStation 4, Xbox One i PC el 2018 al Kunio-kun: The World Classics Collection, que recopilava tots els jocs de la saga per a la Famicom, amb les localitzacions occidentals dels jocs que en el seu dia havien sortit als Estats Units i Europa de regal -amb l'excepció del Nintendo World Cup, que en versió occidental pertany a Nintendo-. El 2020 sortia fora del Japó dins del Double Dragon & Kunio-kun Retro Brawler Bundle, on per primera vegada apareixien traduïts a l'anglès tots els títols d'en Kunio per a la NES japonesa, inclosos els que ja havien estat localitzats, tot respectant el guió i els sprites originals.

Faig aquesta introducció no només per afany divulgador, sinó també perquè trobo important remarcar que el joc que avui ens ocupa ja es pot gaudir en un idioma més amable que el japonès, i és que per la seva naturalesa no esportiva va una mica més enllà d'empescar-se-les per navegar pels menús, atès que és un beat'em up amb elements d'RPG on els personatges xerren una mica, i encara que al final es tracta de clavar mastegots i anar amunt i avall, sempre és agradable assabentar-se de la història, així que si adquiriu el recopilatori occidental esmentat, heu de buscar el Downtown Special: Kunio-kun's Historical Period Drama!

Perquè, tal com diu el títol, aquest joc se suposa que és una representació teatral per part de diferents instituts de la ciutat, ambientada a l'època feudal japonesa però que serveix, a aquests adolescents de sang calenta, com a excusa per estomacar-se mútuament segons les rivalitats que arrosseguen d'abans.

Per dir-ho ràpidament, en termes jugables és un River City Ransom medieval japonès. I així s'hi juga: recorrem diversos escenaris, ens enfrontem als enemics i, quan els hem estabornit tots, ens apareix el seu líder. A la franja inferior de la pantalla van sortint els seus diàlegs, i afortunadament per als que sabem poc japonès i necessitem llegir lentament, la configuració del joc permet ajustar-ne la velocitat. 

Tot i així, es fa servir un japonès antic, cosa que contribueix a dificultar-ne la comprensió si ja de per si anàvem justets. Ara bé, en general no són diàlegs cabdals, perquè es tracta de lluitar i anar avançant. Són coses com ara "busques brega?" o "nosaltres no hem segrestat la noia, deu haver estat aquest altre clan", com a mínim les que jo he entès. 

He dit que s'hi juga com al River City Ransom, també conegut com a Street Gangs a Europa, com a Downtown Nekketsu Monogatari en japonès i com a Downtown Nekketsu Story a la versió retraduïda que deia abans. No és pas mentida, però hi ha algunes diferències notables: l'element RPG d'ambdós títols consisteix en uns paràmetres com els que podeu veure a la imatge -que poso en versió anglesa per facilitar-ne la comprensió-, que fan que el nostre personatge es vagi enfortint en diversos aspectes. 

Al RCR augmentaven quan menjàvem i bevíem productes que compràvem a les botigues, mentre que aquí van pujant a mesura que derrotem enemics, però amb la interessant particularitat que podem distribuir amb quin percentatge ho farà cada paràmetre, segons uns punts que tindrem per repartir. Per exemple, podem fer que el que més ens pugi sigui la força del puny, la velocitat o la defensa, o bé optar per repartir-ho tot de manera equilibrada (la meva aproximació, que soc un ensopit). 

Això no vol dir que al Jidaigeki no hi hagi botigues per gastar-nos-hi els diners que aconseguim en derrotar enemics. I tant, que n'hi ha. Moltes. Algunes, fins i tot, de secretes. Allà hi podrem adquirir medicaments i menjar per guarir-nos o recuperar resistència -surt més barat, però, pagar 100 monedes per dormir en una fonda i recuperar-nos al màxim-, roba i accessoris que sí que ens milloraran els paràmetres (però, com al River City Ransom, el seu efecte no el sabrem abans de comprar-los, si bé podem suposar que com més cars, millor la pujada), tècniques de lluita i també hi ha cases d'apostes per arriscar-nos a multiplicar o perdre els nostres diners de manera ràpida.

Aquí sí que he agraït tenir coneixements de japonès per poder navegar pels menús, però bé, jugant a la versió localitzada no cal ni pensar-hi. Tot plegat, doncs, és terreny familiar per al jugador que coneix la saga, malgrat les diferències. Una de força important, també, és que sempre ens acompanyarà un aliat, que pot ser controlat per un segon jugador o per la pròpia màquina. En el segon cas, com a jugador solitari que soc em va anar molt bé tenir un ajudant, i a més se li pot marcar una estratègia a la configuració, amb coses com ser més o menys proactiu, fer servir armes o no, atacar el rival que estigui més fumut, o el mateix que tu, o un de diferent, etc. Molt ben trobat. 

Si bé, per gustos personals, l'ambientació m'agrada una mica menys que la del Downtown Nekketsu Monogatari -i en dic el nom japonès perquè prefereixo el rotllo dels instituts japonesos que el localitzat estatunidenc-, el meu principal problema amb aquest joc és la repetició de situacions, que ja passava a l'esmentat joc, però em fa la sensació que no tant. 

M'explico: com a novetat, hi ha un mapa on veiem els noms dels pobles i uns ninotets que representen els líders dels clans que hem de derrotar, i això està molt bé, perquè ja sabem més o menys cap a on ens dirigim quan sortim de les 2 o 3 pantalles d'amplada que solen tenir els pobles i podem anar expressament a buscar-los -coincidint en el mateix punt del mapa, com si fossin els germans Martell del Super Mario Bros. 3- o evitar-los i explorar el territori amb més calma, tot gaudint de la diversitat d'escenaris.

El que passa és que, al capdavall, tot i que anem aprenent tècniques i els enemics no es comportin exactament igual que els dels altres clans, al final tot és avançar, derrotar uns quants esbirros, lluitar contra el seu cap -que en el seu discurs final ens pot oferir unir-se a nosaltres i, si diem que sí, serà un dels nostres possibles aliats, entre els quals podem triar dins la zona inicial- i buscar el següent. I n'hi ha un de concret que, per algun motiu, es repeteix molt quan ens acostem al final de la història, i això que no és l'enemic final. Aneu amb compte, però, si esteu lluitant contra algú i sense voler sortiu de la pantalla, perquè en tornar-hi haureu de començar a lluitar contra aquell clan des de zero.

Tot i així, el joc és tan divertit com podríem esperar si coneixem aquests personatges -que aquí, per cert, i per afegir confusió al lore, tenen noms lleugerament modificats per donar-los un aire més arcaic, com en Kunio, que ara és en Kunimasa-, amb les ganyotes de dolor quan reben cops, cossos estesos quan reben uns quants cops, corredisses, salts, atacs amb les armes més inversemblants, etc. 

A més, aquest cop podem veure numerets flotant que indiquen el dany que provoquem o ens provoquen, i tenim una barra d'energia i una de resistència amb les quals podem calcular riscos. Si morim, tornarem a la zona inicial, i perdrem només part dels diners, però no el progrés. Si mor el nostre aliat, automàticament, quan sortim d'aquella pantalla, se'ns unirà un suplent. 

Gràficament té força detall tenint en compte el sistema per al qual es va dissenyar i l'estil gràfic de la saga, i els escenaris són prou variats, amb una menció especial als que contenen rius i salts d'aigua. Si us agraden les pel·lis (o els còmics, o l'anime) de samurais, hi reconeixereu tòpics del gènere.

No és, per cert, un joc gaire difícil. No cal que ens pugin gaire els paràmetres per avançar sense problemes, un cop veiem quines tàctiques van millor per derrotar els enemics, i les veurem ràpidament, com per exemple aprofitar quan són a terra per continuar clavant-los cops, cosa que els sol eliminar ben de pressa. Al River City Ransom sí que és més important anar ben preparat per no perdre i haver de repetir combats, però aquí rarament serà per això que haguem de fer-ho, sinó pels motius que he descrit més amunt.

Si sentiu curiositat per en Kunio-kun i les seves esbojarrades aventures, deixeu de banda la mandra que jo sentia tot i estimar la saga i proveu el joc, que val força la pena.