L'altre dia us parlava de la meva relació amb els videojocs en l'àmbit de la competició i us deia que m'agrada jugar a buscar la màxima puntuació, la manera habitual de competir en els arcades més antics sempre que no hi poguessin jugar dues persones alhora, però això no és exclusiu dels jocs de recreativa, sinó que també es pot fer tant amb els títols d'aquesta mena que es van portar als sistemes domèstics com amb els que es van dissenyar directament per a consoles i ordinadors però amb un marcat esperit arcade.
I aquesta cerca de la màxima puntuació, tant si és per comparar-la amb altres persones en el context d'una competició com si la duem a terme per posar-nos a prova a nosaltres mateixos, pot tenir un efecte beneficiós que va més enllà de l'entreteniment, i és el descobriment.
Seré molt clar des del principi: per molt que m'encanti l'arqueologia dels videojocs, jo també tinc uns límits pel que fa a l'antiguitat que "tolero", o més ben dit els gràfics i la jugabilitat que em criden l'atenció, i l'Atari 2600 és anterior tant al meu propi naixement com a la generació de sistemes de videojocs amb què vaig créixer.
Tinc moltes coses d'aquesta llegendària consola en un lloc o un altre, però més per curiositat històrica que perquè esperi treure'n gaire diversió. Ha calgut una competició d'un grup de Facebook sobre videojocs del catàleg de l'Evercade per descobrir que, en realitat, els jocs de l'Atari 2600 poden ser molt divertits, i més si es tracta dels fets per Activision, la primera third-party de la història, que diuen els experts que són els millors d'un catàleg gegantí però que per això té també, com sol passar i s'ha vist en sistemes supervendes més moderns, molta brossa.
El primer videojoc desenvolupat per una companyia per al catàleg de la consola d'una altra va ser el Dragster, de 1980, precisament un dels que formaven part de la competició múltiple que incloïa desenes de jocs de l'Atari 2600 fets per Activision i recopilats en tres cartutxos de l'esmentada Evercade.
I és la cosa a priori menys atractiva que ens podem tirar a la cara: controlem un cotxe de curses d'acceleració dels anys 30 i l'objectiu és arribar a la part dreta de la pantalla, tot fent els canvis de marxes en el moment adequat, i veure quant hem trigat. El cotxe de sota és per a un segon jugador, i si no hi participa simplement es queda al seu lloc. Ni tan sols es pot jugar contra la màquina.
Són partides de pocs segons i no hi ha ni game over. Ho podem provar infinites vegades. Difícilment podria ser més bàsic, però us asseguro que m'hi vaig enganxar per aconseguir el repte (associat a un pedaç virtual basat en els reals que Activision donava a l'època) de baixar dels 6 segons. No ho vaig aconseguir, però no hauria dit mai que jugaria tanta estona a una proposta tan rudimentària.
També ho són els gràfics, almenys des del punt de vista actual, de l'Starmaster, un joc en què duem en primera persona una nau que ha de protegir unes bases espacials i destruir totes les naus enemigues fent ús qde l'hiperespai i gestionant el combustible, l'energia, l'arma, l'escut i el radar, tot plegat en diferents nivells de dificultat associats a fites de puntuació creixents.
En aquest cas em va caldre superar la desorientació inicial i uns gràfics massa primitius (per a mi) per acabar descobrint un títol amb una jugabilitat sorprenentment profunda.
No tot el que inclouen aquests cartutxos era desconegut per a mi, però. Havia tingut contacte amb el milloret d'Activision de l'època amb els ports per a MSX de jocs com el H.E.R.O., el Pitfall, el River Raid i el Beamrider, i aquí els he retrobat en les seves versions originals, que considero encara ara tan divertides com les recordava.
També vaig provar algunes coses que crec que em van fer bona impressió tot i que no m'hi vaig poder dedicar gaire a causa del temps de què disposava, com el Freeway, l'Oink! o el Keystone Capers.
La comunitat d'Evercade, o almenys una part d'aquesta, va rebre els anuncis dels tres cartutxos amb certa decepció, i jo mateix els vaig comprar -bé, el tercer encara no el tinc- sense gaire entusiasme, però qui m'havia de dir que els dedicaria tanta estona, i la que queda, perquè el període de la competició del grup de Facebook ja es va acabar, però traslladava els reptes d'una web dedicada a Evercade on no tenen data de caducitat. I els vull superar tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada