Companyies: Sunsoft

Una de les coses bones que tenen els rellançaments de jocs clàssics en sistemes moderns, normalment en recopilatoris de clàssics -incloent-hi els cartutxos d'Evercade- és que tornen a posar d'actualitat, almenys dins del nínxol que s'interessa per aquests productes, títols i fins i tot companyies que han passat a formar part de la història dels videojocs amb aportacions més o menys meritòries, però de les quals ja no es parla tant perquè no continuen en actiu, o almenys no de la mateixa manera que abans.

Una d'aquestes companyies se m'ha fet simpàtica en els darrers anys, gràcies sobretot als dos recopilatoris per a l'Evercade que se n'han llançat, i és per això que volia dedicar-li una entrada. 

Sunsoft és l'afortunada (?) d'aquesta entrega de la secció, però hem de dir que l'empresa, fundada el 1971, es diu Sun Corporation, i que el que es diu "Sunsoft" és la seva marca de videojocs. Sun Denshi, que és com es coneixia en realitat en japonès, es dedicava a fabricar i vendre equips electrònics, com per exemple una marca d'ordinadors que es deia Suntac, però encara sense desenvolupar videojocs.

Parlo en passat, però en realitat encara existeix, Sun Corporation, i s'especialitza en la comunicació entre dispositius. Això es fa, des de 2018, a les oficines de Nagoya, al Japó, però es va mantenir a la localitat de Kônan, a la prefectura d'Aichi, que és on es va fundar, una oficina dedicada als videojocs.

Els primers videojocs de la companyia, que encara no feia servir la marca Sunsoft, van ser el Block Perfect i el Block Challenger (a la imatge), clons evidents del Breakout, però no n'he pogut trobar vídeos, segurament per l'obscuritat que els caracteritza. 

Entre els seus primers títols trobem èxits com Kangaroo (1982), Arabian (1983) o Ikki (1985), que van tenir diverses conversions a sistemes domèstics, però va ser en fer el salt al desenvolupament per a consoles, tant per fer conversions com per desenvolupar-hi jocs originals, que va estrenar la marca Sunsoft, a la segona meitat dels anys 80. 

Probablement, el primer cop que va passar va ser amb aquest Ikki que esmentava més amunt, i que en recreativa va ser desenvolupat per la companyia "fantasma" TOSE, de la qual ja vaig parlar, però el port a la 8 bits de sobretaula de Nintendo va ser cosa de Sunsoft.

El cas és que Sunsoft va tenir una molt feliç i prolífica associació amb Nintendo, perquè hi va desenvolupar un munt de jocs, i en va portar d'altres de terceres companyies com l'Spy Hunter, clàssic de Bally Midway, o l'Spy Kid, de Namco. 

D'aquells primers anys destaquen, entre les creacions pròpies per a la NES, títols com el The Wing of Madoola (a la imatge, 1986), el Kanshaku tamanage Kantarô no Tôkaidô gojûsan-tsugi ("Les 53 estacions de la ruta Tôkai del llançador de focs artificials Kantarô", 1986), el Ripple Island (1988) o l'Atlantis no nazo, el tres primers portats a Occident per primer cop al recopilatori Sunsoft is Back! Retro Game Selection, de 2024.

Curiosament, també es va encarregar de portar a la Famicom jocs de Sega, cosa que al cap de pocs anys resultaria impensable. Concretament van ser el Fantasy Zone i l'Alien Syndrome. 

Però el primer gran èxit de la companyia a la consola de Nintendo va ser el Blaster Master, de 1988, que a més de rebre seqüeles i revivals, com ja vaig comentar fa uns anys, no fa tant que es va tornar a posar d'actualitat per la trilogia Blaster Master Zero que va fer Inti Creates per a sistemes moderns, concretament entre 2017 i 2021.

Es tracta d'un joc de plataformes i acció que destaca dins del currículum de Sunsoft per mèrits propis, i és una de les primeres mostres de la llegenda que diu que la companyia sabia esprémer al màxim la NES, tot creant per a ella títols de gran qualitat gràfica, jugable i musical, en aquest últim punt gràcies sobretot al gran Naoki Kodaka, que va fer diverses de les bandes sonores dels jocs de Sunsoft i del qual també vaig parlar fa un temps. 

Un altre joc seu que se sol destacar molt és el Batman, de 1990, que aprofitava el gran èxit de la pel·lícula de Tim Burton de 1989, i que és un dels títols més populars de la consola. 

De fet, també li van sortir molt bé els Batman que va fer per a la Mega Drive, la Game Boy (un dels jocs de la meva infantesa) i la PC Engine, tots tres, a més, diferents del de la NES i entre si. Molt meritori. 

Encara que havia gaudit de l'èxit a la consola de 8 bits més popular de la història, Sunsoft no havia abandonat del tot les recreatives, o no encara, perquè va fer-hi coses com un beat'em up en col·laboració amb Sega, el Tough Turf (a la imatge), de 1989, o la saga Shanghai, de mahjong, amb cinc entregues entre 1988 i 1998. També hi podem destacar els jocs de lluita Galaxy Fight: Universal Warriors (Neo Geo, 1995), Waku Waku 7 (Neo Geo, 1996) o Astra Superstars (1998).

Tornant a les consoles, la cosa no s'acaba aquí, i és que el 1990 tenim un altre jogàs, el Journey to Silius (aquí en parlava), el Gremlins 2: The New Batch, l'Ufouria: The Saga (de 1991, que també vaig analitzar, i no fa gaire), els ports de SNES (1991) i Mega Drive (1992) del Lemmings, el Batman: Return of the Joker (el 1991 a la NES i el 1992 a la Game Boy), va fer el Super Fantasy Zone per a la Mega Drive per encàrrec de Sega el 1992, el Mr. Gimmick per a la NES també aquell any -i amb remasterització per a sistemes moderns el 2023, a més d'una seqüela el 2024-, el Looney Tunes de la Game Boy (1992), el Trip World per a la mateixa consola i el mateix any, remasteritzat per cert el 2023, el Superman a la Mega Drive (i un per a la NES que no va veure la llum, comentat aquí), l'Albert Odyssey (SNES, 1993) i la seva seqüela de 1994, el port  del World Heroes per a la SNES el 1993, entre altres, a més de la publicació de jocs no desenvolupats per la companyia com els dos Beauty and the Beast de la Mega Drive, els dos Aero the Acro-Bat, el seu spin-off Zero the Kamikaze Squirrel, tots tres per a Mega Drive i SNES, o el Daze Before Christmas (analitzat al blog fa molt poc), per a Mega Drive i SNES també.

Per desengreixar una mica aprofito per fer una petita aturada en aquest llistat de jocs, que ja és una selecció igualment, i comentar que Sunsoft té una mena de mascota, en Hebereke, que és aquest pollet blanc amb barret de llana blau, i que protagonitza, juntament amb els seus amics, una saga que es caracteritza per la seva inconsistència de gènere. 

En tenim plataformes (l'esmentat Ufouria: The Saga, que és com es coneix a Occident, així com la seva seqüela numerada de 2024 i el remaster del primer joc del mateix any), puzzles (el Hebereke's Popoon, que va arribar a sortir a Europa el 1994 per a la SNES i que és un clon del Puyo Puyo), el Sugoi Hebereke (de lluita, per a la SNES, el 1994), el Hebereke no oishii puzzle wa irimasen ka (un altre de puzzles per a la SNES de 1994, port d'un arcade de la pròpia Sunsoft), el Hashire Hebereke (altre cop per a la SNES -bé, la Super Famicom- i el 1994, però de curses a peu), els puzzles Popoitto Hebereke (1995), O-chan no oekaki logic i O-chan no oekaki logic 2 (1995-1996, diversos sistemes) i, finalment, l'O-chan no oekaki logic 3 (PlayStation, 2001).

Durant els anys 2000, Sunsoft va estar una mica més apagada, es va encarregar de distribuir jocs d'altres companyies i supervisar el que es feia amb les seves IP, i el 2010 va desenvolupar el Blaster Master: Overdrive per a la Wii. 

Podríem dir que va ser el més destacat que va fer en aquella dècada, que representava clarament la seva decadència o, si més no, un pas al costat, però en els darrers anys ha fet una sorprenent revifada amb aquests remasters i seqüeles de diverses IP que comentava abans, distribuïts per la pròpia Sunsoft, i el rescat de clàssics al recopilatori també comentat.

Una companyia, doncs, amb un llegat memorable que potser no surt a les converses tan sovint com els d'altres empreses del sector, però que va deixar una empremta indiscutible i que, gràcies als rellançaments actuals, podem explorar, si més no, parcialment.

 

Diferències regionals: Ufouria - The Saga

Fa poc vaig publicar una anàlisi sobre la "joia oculta" de la NES anomenada Ufouria: The Saga, un títol al que he pogut jugar a l'Evercade, que el recupera al cartutx Sunsoft Collection 2, perquè altrament m'hi hauria hagut de gastar una quantitat de diners desorbitada... si volia fer-ho legalment i en físic. 

En fi, em va agradar molt, ja ho vaig explicar, però ara vull tornar a parlar d'aquest joc perquè té una característica que el fa apte per aparèixer també en aquesta secció dedicada a veure diferències en els videojocs segons el mercat de publicació.

I la més destacada del joc que avui ens ocupa la trobem a la mateixa portada, que en versió original no només mostrava el títol amb què es va publicar al Japó, Hebereke, en comptes de l'occidental Ufouria: The Saga, sinó que si ens fixem en els quatre personatges protagonistes, sobretot el més protagonista de tots, ens enduem una sorpresa.

Resulta que el ninot de neu amb els ulls inflats que controlem la major part del temps, entranyable amb el seu estil, i el dinosauret taronja que ens serà útil en més d'una ocasió, a la versió original per a la Famicom són, respectivament, un pingüí blanc i una noia disfressada de gat taronja.

Per què devia ser, això? Sabem que als Estats Units es va cancel·lar el llançament del joc perquè a la divisió americana de Sunsoft li va semblar que els personatges eren estranys, mentre que a Europa (de manera molt limitada) i Austràlia sí que es va localitzar, i es va aprofitar per canviar dos dels quatre personatges, i rebatejar-los tots.

No he trobat informació sobre si això hauria estat suficient perquè els americans acceptessin llançar el joc en aquelles terres i contribuir a fer-lo més famós i no hi havien pensat, o fins i tot si realment un ninot de neu i un dinosauret són molt més digeribles per al públic occidental que un pingüí i una noia disfressada, però el cas és que tenim aquesta diferència evident. No afecta, però, als controls ni la jugabilitat pròpiament dita.

Més tradicional és la forma de censura que veiem en aquesta imatge, en què el corb ens ha deixat anar al damunt un excrement, suposem que seu, però sospitosament semblant al disseny habitual de la femta humana.

El cas és que a la versió occidental el que ens deixa anar és un pes de 16 tones, però ja se sap que aquí no ens agrada tant fer bromes escatològiques com als japonesos, de manera que no ens hauria de sorprendre en excés.

Encara que sigui un joc relativament fàcil, la veritat és que normalment tenim poca energia i, sobretot en els combats contra els enemics de més entitat, és molt probable que hi perdem la vida i haguem de refer el camí, per sort amb tot el progrés desat, però el cas és que no ens ha de fer vergonya veure la pantalla de game over amb certa freqüència.

I resulta que -això és una diferència molt petita, però curiosa- a la versió occidental es van prendre la molèstia de substituir la font del missatge ornamentat de finalització de la partida per una que coincideix amb la de les paraules "continue" i "end", molt més senzilla, cosa que empobreix l'acabat i era totalment innecessària.

Acabem amb una petita diferència més: el protagonista té un missatge per a nosaltres després dels crèdits japonesos, però només si esperem tot mirant el logo de Sunsoft sense fer res durant uns segons. En canvi, a la versió occidental el missatge apareix just abans dels crèdits, cosa que és d'agrair. 

Després d'aquell joc, la saga va continuar amb títols exclusivament japonesos que pertanyien a altres gèneres, sobretot puzzles, i va passar per diverses consoles. 

Aquest 2024, però, la saga ha tornat als seus orígens amb un altre plataformes molt bufó que ha arribat als sistemes actuals, aquesta vegada amb el títol occidental d'Ufouria: the Saga 2, en comptes del Hebereke 2 japonès, però amb el disseny i el nom originals dels personatges. No sabria dir si me n'alegro o trobaré a faltar el ninot de neu i el dinosauret. I sí, les caques també s'han respectat.

Font: The Cutting Room Floor

Anàlisi: Ufouria - The Saga

Una de les coses bones de no conèixer-ho tot és que et passes la vida descobrint coses, i en matèria de videojocs, tot i que cada dia investigo, sembla que mai arribaré a saber-ho tot. I això és bo.

No sé com em vaig assabentar de l'existència del joc que analitzo avui, probablement va ser per alguna notícia sobre la seva segona part, que ha arribat recentment, però ara que el tinc al segon recopilatori de jocs de Sunsoft per a l'Evercade he tingut l'oportunitat de gaudir-ne i entendre per què s'ajustaria a allò que, tot i que el terme es va devaluant, s'anomena "hidden gem". 

Ufouria: The Saga és un títol de 1991, com deia abans de la respectada Sunsoft, que va fer coses molt bones per a la NES (com ara el celebrat Batman, el Blaster Master o el Journey to Silius), i té una particular història. 

Amb un protagonista creat per Ryōji Uchimichi com una mena de mascota de Sunsoft, estava previst que el joc sortís als Estats Units, però ens diu la Wikipedia que a Sunsoft America no li van agradar els seus estranys personatges i es va fer enrere. Tot i així, va sortir de manera limitada el 1992 a Europa i Austràlia. 

Anomenat Hebereke al Japó, igual que el seu protagonista, a la versió PAL tenim alguns canvis de sprites i noms dels que ja parlarem un altre dia, però aquí el nostre personatge principal es diu Bop-Louie i és una mena de ninot de neu amb els ulls negres i sortits que en es troba en un lloc desconegut després de caure en un cràter.

Al món al que va a parar ha de trobar els seus amics, que pateixen amnèsia, i lluitar contra ells perquè recuperin la memòria i se li afegeixin per continuar una aventura en què recorreran diversos escenaris i hauran de lluitar amb enemics tant petits com mitjans i, és clar, el del final del joc.

La gràcia de tot això, com passa amb el meu estimat Psycho Fox, és que cadascun dels quatre personatges que podrem controlar té unes característiques pel que fa a moviment, habilitats (escalar, nedar...) i atacs especials (com ara congelar enemics o llançar ous bomba) que aconseguirem quan els trobem al mapa.

Un mapa que ens obligarà a anar amunt i avall -i a la dreta i l'esquerra- per poder accedir a tots els racons a mesura que ens ho permetin els personatges i els poders que aconseguim, però afortunadament aquest backtracking és assequible gràcies a un important ítem que és el mapa i un altre que és la brúixola, una combinació que ens indica on som en aquest moment.

Al mapa s'hi accedeix en un menú que surt quan premem el botó Select, on també veiem els objectes que hem aconseguit i podem canviar de personatge.

Ens acostumarem a fer canvis de personatge força freqüents, cosa que de vegades és una mica pesada en haver d'accedir a aquest menú, però són tan bufons -i estan tan ben animats- que en el fons és agradable. 

Els objectes especials els acostumem a trobar després de combatre enemics més grossos que els normals que veiem pels escenaris, tot fent ús de la nostra mecànica habitual d'atac, que és saltar damunt d'ells i prement avall. 

Amb els enemics normals això ens pot proporcionar una boleta de recuperació (ínfima) de vida o, la immensa majoria de vegades, una mena de bola de llim amb ulls que podem llançar contra altres enemics. Amb els normals ens interessa més saltar-los al damunt per si sona la flauta i ens proporcionen vida, però en els combats amb els bosses necessitarem aquests projectils per fer-los mal.

En general és un joc fàcil, no ens trobarem amb gaires situacions frustrants més enllà d'algun combat una mica difícil -fins que li trobes el truc o acabes llegint en una guia com es fa, com reconec que m'ha passat a mi-, o l'obligació de refer un camí llarg un cop ens ha sortir la pantalla de game over i un dels continues infinits ens ha permès reprendre l'aventura amb l'inventari i el progrés intactes, però des de la mateixa pantalla en què comença el joc, problema solucionable actualment amb la possibilitat de desar la partida allà on vulguem -i que també reconec que excepcionalment he fet servir per estalviar-me repetir camins que tenia més que coneguts i per a mi convalidats, consciència tranquil·la-.

Aquí la dificultat rau en coses com la poca vida amb què comencem i el mal que ens fa qualsevol ensopegada, cosa que recorda el Metroid, on igual que aquí estem més còmodes quan aconseguim contenidors de vida (en forma de medicines, molt escasses) i tenim una ratxa sense relliscades.

En qualsevol cas és un joc divertit, amb uns gràfics detallats i molt bufons, i una música excel·lent signada per en Naoki Kodaka, de qui vaig parlar fa poc, tot plegat amb el segell de qualitat de Sunsoft. Un joc d'allò més recomanable, molt satisfactori quan som capaços d'arribar a llocs que abans ens estaven vetats, i no especialment llarg, que segons com ja va bé.

Si hi voleu jugar de manera legal en l'actualitat teniu la via de l'Evercade, o bé podeu comprar el Hebereke: Enjoy Edition, que es troba digital a la Switch i ordinadors. En aquest cas es tracta de la versió japonesa i prou. 

Com deia més amunt, aquest títol ha tingut una segona entrega numerada, ha estat aquest mateix 2024, però pel mig hi ha hagut alguns altres videojocs per a Super Famicom, Saturn, PlayStation i mòbils japonesos que a més pertanyien a gèneres diferents, com els trencaclosques, les curses o la lluita. La segona part de l'aventura plataformera, però, és Ufouria: The Saga 2.