Una de les manies que tinc amb els videojocs que fan que els meus companys en el "sector" es fumin de mi -sempre amb respecte, suposo i espero- és que no vull jugar a títols que siguin seqüeles d'altres sense haver almenys tastat els seus orígens. És una norma autoimposada que m'he saltat prou cops, però en general intento seguir-la. Com a arqueòleg -de pa sucat amb oli- dels videojocs, m'agrada veure d'on venen les coses, percebre la seva evolució, i sobretot no perdre'm ni una referència, ni una picada d'ullet.
És per això que a hores d'ara encara no he jugat -seriosament- a títols mítics com el Wonder Boy III: The Dragon's Trap ni he estrenat cap dels títols revival de la saga Monster World que han aparegut en els darrers anys. Perquè tenia pendents el títol arcade inaugural i la seva continuació. I m'encaparrava amb "passar-me'ls", que per a mi encara vol dir fer-ho amb un sol crèdit, però són jocs de recreativa amb la tremenda dificultat típica dels anys 80 i, per tant, m'he d'acabar conformant amb acabar-los a base de deixar-hi desenes de crèdits, i amb haver-los vist i conegut una mica.
Ni tan sols amb l'anomenat credit feeding he pogut acabar-me el Wonder Boy: Monster Land, el segon títol de la saga, però hi he dedicat prou hores i he pensat que estaria bé dedicar-li una anàlisi al blog, perquè per parlar-ne crec que ja estic prou capacitat.
Llançat per a recreatives el 1987, amb desenvolupament de Westone Bit Entertainment i publicat per Sega, diu el seu lore que el noi meravellós que va salvar el món a la primera entrega ara és un adolescent que torna a sortir d'aventures per derrotar el malvat Meka Dragon i salvar Wonder Land, que ara es diu Monster Land. Una altra versió d'aquesta història diu que en Bock Lee Temjin (o Book) no és el mateix personatge que el protagonista del primer joc, i ens haurem de refiar d'això perquè ho estableix el modern Monster Boy and the Cursed Kingdom, amb implicació d'en Ryûichi Nishizawa, el seu creador.
En qualsevol cas, ens trobem en un nou escenari i un joc que recorda el primer, però no tan clarament com es podria esperar d'una seqüela: el sistema de joc és un altre. És de plataformes, sí, però ja no cal que correm gaire, podem explorar, té un component d'RPG que és totalment nou, i que és essencial per al desenvolupament de l'aventura. A banda de la millora gràfica, ara amb més colors i detalls, i la musical, que presenta més melodies en contraposició a les escasses i repetitives del Wonder Boy.
Amb un HUD en forma de marc que fa recognoscible qualsevol captura d'imatge d'aquest joc, se'ns mostren no només la puntuació acumulada i el nostre rècord, sinó també la vida -ampliable acumulant punts-, els diners, l'arma que duem, els ítems amb els quals comptem, un rellotge de sorra que quan es buidi del tot ens farà perdre una vida i, finalment, en quina de les 11 pantalles del joc ens trobem.
.jpg)
Parlant de diners, i aquesta és la base de tot el joc en realitat, serveixen per comprar armes i parts d'armadures que millorin les que ja tenim, a més d'objectes d'atac especial, que són boles de foc, bombes, petits tornados i llamps, i també per entrar als bars i prendre'ns una copeta per restaurar una mica d'energia.
Dic que és la base de tot plegat perquè la dificultat clàssica dels videojocs de l'època es veu pal·liada per la millora dels nostres paràmetres d'atac i defensa, invisibles però clarament augmentats a mesura que ens equipem millor, i el cert és que sense seguir aquest camí és gairebé impossible passar-se el joc.
.jpg)
Amb els enemics normals que ens trobem pels escenaris ens en podem sortir més o menys amb poca pràctica, si cal esquivant-los, però per als enemics de meitat o de final de pantalla haurem d'anar ben preparats, i valdrà la pena: normalment ens donaran un premi important, que és una espasa millor que la que tinguem. I, evidentment, poder avançar.
Els altres enemics, els petits, ens poden proporcionar objectes que donen puntuació, cors o diners, en forma de monedes. En alguns llocs trobarem també sacs amb monedes, de vegades saltant en punts determinats, que els fan aparèixer del no-res. Ara bé, és recomanable fer servir un truc que consisteix a sacsejar la palanca a esquerra i dreta ràpidament quan saltem en aquests punts on apareixen sacs o monedes, perquè ens donaran molts més diners.
És una trampa, és cert, però es va traslladar al port per a la línia Sega Ages de la Switch amb un sol botó i en d'altres es pot fer amb el sistema tradicional, a més que necessitarem les màximes millores en l'equip i, sense aquest truc, diria que és directament impossible acumular prou diners per comprar-ho tot.
Ni tan sols així me l'he acabat, perquè a banda d'anar ben equipat cal derrotar enemics, fer salts complicats -encara més amb les físiques relliscoses pròpies de la saga, almenys fins aquell moment- i conèixer tots els secrets del joc per afrontar-lo amb garanties. Per exemple, hi ha portes ocultes on alguns personatges ens donaran objectes que haurem d'intercanviar amb els d'altres, tot seguint una cadena que ens permetrà triar, al final, entre un objecte que ens estalviarà mig combat contra l'enemic final i un que ens ajudarà a orientar-nos en el laberint que és l'última fase. Saltem-nos un combat opcional contra un enemic de meitat de pantalla i ja no tindrem la millor espasa del joc, tampoc.
Es pot passar sense tot això? En ser opcional segurament, però és clar, la gent que té prou habilitat per fer-ho també sap com aconseguir tot el que li cal, de manera que s'equipa el millor possible. És molt difícil tant per això com per la dificultat brutal d'alguns enemics que jo he derrotat de vegades per xamba, i perquè tenim només una vida. Es pot continuar, però des del principi del sector on érem i amb el marcador a zero, així que perdem la possibilitat d'augmentar els contenidors de cor que ens proporcionen en assolir determinades fites de puntuació.
Això no vol dir que no hagi gaudit del joc. No sé si me'l passaré algun dia -he arribat a l'última pantalla, pel poc que em quedava m'hi esforçaré-, ara porto un temps descansant d'ell i potser he perdut la relativa pràctica que tenia, però m'ha agradat molt voltar pels seus escenaris, ben variats (pobles, boscos, coves, deserts, illes, la inevitable pantalla de gel i l'esmentat palau laberíntic del final) i anar trobant els seus secrets, encara que hagi estat a còpia de consultar-los en walkthroughs d'internet.
El recomano si us agraden els bons reptes, i el podeu trobar, en aquesta forma, a l'Astro City Mini, la recreativa miniaturitzada de Sega, emulat en consoles com la Wii, la Xbox 360 i la PS3, o la versió que he esmentat abans per a la Switch. A més, té un port prou conegut per a la Master System (al Brasil, per cert, es va adaptar també gràficament com a Mônica no Castelo do Dragão) i d'altres no tan coneguts per a la Famicom (Saiyûki World), la PC Engine (Bikkuriman World) i, com a Super Wonder Boy in Monster Land, als ordinadors Commodore 64, Amstrad CPC, ZX Spectrum, Amiga i Atari ST.
