M'he acabat el Kirby Triple Deluxe!

Quan la meva germana va aconseguir que li regalessin una Game Boy, i jo que deixés de demanar-me la meva, en vaig obtenir un benefici inesperat: els jocs que li regalaven també m'agradaven a mi, i un d'ells va ser el Kirby's Dream Land, el primer de la ja mítica saga. 

Una saga, sens dubte, marcadament infantil, però entranyable i divertida, a la qual vaig deixar de seguir la pista quan les noves entregues van començar a sortir a la Super Nintendo, consola que de petit no tenia. Fa un temps, però, em vaig reenganxar a la saga i ara que el personatge ha fet 25 anys pretenc posar-me al dia, i he començat a fer-ho jugant al Kirby Triple Deluxe, de la Nintendo 3DS.

Llançat el 2014, la Wikipedia ens diu que és la 13a entrega de la saga pel que fa al gènere de les plataformes -hem vist la simpàtica boleta rosa en d'altres gèneres-, i jo m'he perdut totes les que hi ha al mig, però el Kirby Triple Deluxe ha sigut una magnífica manera de tornar-m'hi a enganxar.

Es tracta d'un joc preciós en tots els aspectes, amb un aprofitament excel·lent de les capacitats de la Nintendo 3DS, perquè tot i poder-s'hi jugar sense les 3D activades, si ho fem ens perdrem subtileses i bona part de la gràcia d'un disseny de pantalles on al fons, en un segon pla, hi passen coses que ens afecten directament. A més, el giroscopi es fa servir força, i d'una manera original, mentre que, en canvi, el llapis stylus no hi té cap paper.

Al vídeo no es veu l'efecte 3D, però ens permet imaginar-nos el que deia més amunt, i realment val molt la pena aprofitar-lo. També podem veure que, com passa a tota la saga, el poder bàsic d'en Kirby és la succió, tot s'ho empassa, i que segons els enemics que ens mengem adquirim uns poders especials o uns altres, i els d'aquest joc -alguns de nous i alguns que tornen- són especialment imaginatius en alguns casos, a més que per tal de poder aconseguir-ho tot de vegades n'haurem de fer servir algun de concret, mentre que en general qualsevol cosa ens anirà bé per anar avançant.

Pel que fa a l'argument, aquesta vegada en Kirby es desperta i descobreix que casa seva és a l'aire, empesa per una mongetera gegant, i quan entra al castell del rei Dedede, el seu antic rival, descobreix que l'ha segrestat la Taranza, un ésser aràcnid. Es tracta, doncs, de retornar el país de Dream Land a la normalitat.

No és difícil, el joc, cosa que forma part del seu caràcter infantil. De fet, és força fàcil, i més amb tants poders com tenim, però és un agradable passeig per un títol de bells gràfics i melodies (no és estrany que el Club Nintendo llancés la seva genial banda sonora, que després de jugar al joc vaig decidir comprar), i té una rejugabilitat excel·lent.

Per començar, perquè hem d'aconseguir una sèrie de pedres solars per anar obrint mons bloquejats, i si ens les perdem voldrem tornar a jugar a aquella pantalla fins que l'aconseguim. També tenim els col·leccionables, en aquest cas uns clauers que repassen personatges de tota la saga i que podem admirar en 3D a la galeria. Són totalment opcionals, no afecten el joc en cap sentit més enllà del marcador del 100%, que hi és, però com que per molt que agafem tot el que trobem a la primera passada no els tindrem tots, i a més són aleatoris, si els volem haurem de tornar a jugar-hi.

Però la cosa no s'acaba aquí: també podem jugar a la modalitat Kirby Fighters, que és de lluita i recorda els Smash Bros. perquè els creadors de la saga Kirby són els de HAL Laboratory, els responsables de la saga de jocs de lluita amb personatges de Nintendo i alguns convidats. Una versió ampliada, Kirby Fighters Deluxe, va sortir després en format digital per a la Nintendo eShop.

Si volem provar més coses, també tenim la modalitat Dedede's Drum Rush, que com podem veure és un minijoc de ritme, i que també va tenir una versió Deluxe que es va vendre digitalment a part. No deixem en Dedede:

Un cop acabada la història principal (que és el que he fet jo, per tant quan dic que m'he acabat el Kirby Triple Deluxe em refereixo a això, i tinc pendents aquests extres) podem accedir a Dedede Tour, que és un joc de plataformes en què controlem el rei pingüí, que torna a passar per tot el joc però amb les pantalles redissenyades, més curtes i adaptades al fet que ell no ataca xuclant, sinó amb el seu martell. 

I, per acabar, també hi ha una modalitat en què cal derrotar tots els enemics finals seguits, un boss rush, vaja, i que es diu The Arena. 

Com podem veure, és un joc que ens pot ocupar perfectament una vintena d'hores, i que no sigui difícil no significa que el puguem esprémer en una tarda. A més de ser divertit, variat i ben fet, és altament rejugable. Poques coses més se li podrien demanar, deixant de banda una mica més de dificultat. El proper, el Kirby Planet Robobot, que fa temps que tinc però volia estrenar després d'aquest.

M'he acabat el Grand Theft Auto V!

No és gaire habitual que jo m'acabi un videojoc, sóc massa dispers i aficionat a començar-los, però com que no tinc constància és, per desgràcia, una fita que me n'acabi un. Però com que de tant en tant passa, m'agrada parlar-ne al blog, i avui el protagonista és el més recent dels GTA, que va sortir el 2013 i jo he superat ara.

El 17 de setembre de 2013 sortia el Grand Theft Auto V per a PlayStation 3 i Xbox 360 (la versió que jo tinc), i aproximadament un any després apareixia la versió milorada per a les consoles de la següent generació, la Xbox One i la PlayStation 4. A l'abril de 2015 sortiria finalment per a Windows. Però la meva és la d'una de les consoles a les quals he fet més cas de totes les que tinc, i que després de més de 10 anys d'haver sortit a la venda encara em fa sentir orgullós de tenir-la. 

Uns mesos abans que sortís, la gent de Rockstar va començar a excitar el personal amb tràilers com aquest, que prometien coses molt grans per a la nova entrega de la franquícia. Si el Grand Theft Auto IV ja m'havia semblat una passada, amb el V es feia un salt endavant: al IV es notava que el mapa, sense arribar ni de bon tros a l'extensió del San Andreas, era prou gran com perquè els gràfics se'n ressentissin una mica. 

Amb el V s'ha tensat la corda i l'escenari augmenta diverses vegades la seva mida, i tot i així els gràfics milloren, amb efectes que no s'havien vist a l'anterior entrega. Amb una història situada a Los Angeles (perdó, Los Santos) i rodalies, encara no assoleix l'extensió del San Andreas, on podíem visitar aquesta ciutat i també San Fierro, Las Venturas i un grapat de poblets del comtat, però és un gran pas endavant. 

El que més crida l'atenció d'aquest videojoc, però, és que per primera vegada a la franquícia no controlem un, sinó 3 personatges. Els anem alternant amb més o menys llibertat, però tenint en compte que les seves històries convergeixen aviat i que duran a terme missions junts. 

Són en Michael De Santa, un home que mira de dur una vida allunyada de la delinqüència com a testimoni protegit després d'un assalt que no va acabar bé 9 anys enrere; en Franklin Clinton, exmembre d'una banda delictiva que vol fer més diners amb feines legítimes; i en Trevor Philips, un psicòpata violentíssim i amb perillosos rampells que també va formar part d'aquell assalt fallit i no li fa cap gràcia que en Michael hagi sobreviscut amb una nova identitat.

Naturalment la trama -que reconec que m'ha costat seguir, probablement perquè no he estat constant- els obliga a treballar junts i emmerdar-se en coses que no tenen gens de ganes de fer, i com és costum a la saga hi ha moltes missions per fer: algunes d'obligatòries, d'altres també necessàries però que no tenen incidència en la trama i d'altres que són opcionals, però el fet que el GTA V tingui 3 protagonistes modifica la dinàmica fent que en alguns casos hagin de coincidir dos d'ells o tots tres, i en les missions més importants, com ara els grans atracaments o els enfrontaments amb molts enemics, hem d'anar canviant d'un personatge a l'altre per tal de dur a terme accions concretes.

No és gens difícil, de fet, tot i que el joc ens premia amb medalles de bronze, plata o or segons la perfecció amb què acomplim les tasques, de manera que per als més perfeccionistes hi ha l'al·licient de fer-ho tot com se suposa que s'ha de fer -sempre ens permeten repetir missions si ens ve de gust-, i per als que no som ni tan perfeccionistes ni tan hàbils la recompensa és senzillament superar la missió i, si hem tingut sort, potser cau alguna medalla d'or, però llevat que vulguem l'assoliment/trofeu que donen en aconseguir-ne 70, en realitat no és un requisit per a acabar el joc.

El que sí que és un requisit per a acabar el joc el 100% és no només completar les 69 missions obligatòries, sinó també les secundàries, les trobades fortuïtes, les missions opcionals que poden consistir en trobar objectes escampats per tot el mapa o acomplir les tasques que ens assignen personatges d'allò més estrafolaris, a més de treure'ns llicències de pilot, atracar botigues, robar cotxes, saltar en paracaigudes, fer salts acrobàtics amb els cotxes o fer esport (al vídeo vèiem una triatló), perquè la llibertat que ens donen els GTA no ens permet únicament començar a matar a tort i a dret i fer el cabra -com esgrimeixen un joc rere l'altre els detractors de la saga-, sinó que també podem fer coses inofensives o fins i tot bones per a la salut.

És la grandesa d'aquests jocs: la immensa quantitat de coses que s'han de fer però també les que es poden fer. Naturalment, encara queden coses per polir i de vegades el sistema té errors, com per exemple trucar un personatge per quedar i que respongui que està ocupat, malgrat que el tenim al davant i veiem que està sense fer res. De tota manera, el GTA V creix força respecte al IV -però continuo pensant que el San Andreas, de la generació anterior, era més complet en aquest sentit, amb detalls com la possibilitat d'engreixar o aprimar i muscular-se segons l'exercici que féssim-, i la personalització de personatges i vehicles, a més de la bellesa dels dissenys, amb més nivell de detall que mai i unes transicions delicioses entre les escenes animades i el joc en si, el converteixen en un dels millors títols per a les consoles que el tenen al catàleg. 

És per això que no em sap tant greu haver hagut d'instal·lar forçosament, per primera vegada, un videojoc en comptes de tirar de disc. De fet no és ben bé així, sinó una mica més molest: hi ha un disc d'instal·lació i un altre de joc. Però bé, és el que passa per tenir una consola que no llegeix Blu-ray i els jocs els ha de tenir en DVD.

En qualsevol cas, amb més de 60 milions de còpies -més del doble que el IV- és el quart videojoc més venut de la història -darrere del Tetris, el Wii Sports i el Minecraft-, i en superar els 1.000 milions de dòlars d'ingressos en els primers 3 dies a la venda va esdevenir, també, el producte d'entreteniment que més ràpidament s'ha venut mai. 

En fi, ara que he acabat la història podria dedicar-me a completar-lo al 100%, però no ho faré, perquè tinc moltíssims altres videojocs per acabar. Si hi hagués episodis extra, com amb el IV, evidentment hi jugaria, però aquest cop no els han fet. Suposo que perquè hi ha un online més gran que mai i s'hi poden dur a terme missions formant grups d'usuaris, de manera que és com si es desenvolupés una història paral·lela a la que és pròpia del joc, en comptes de limitar l'experiència a modalitats concretes com a l'entrega anterior. No és per a mi, però: ni tinc subscripció a Xbox Live Gold ni sóc gaire fan del joc en línia, especialment després de provar-lo al IV i una mica al V i patir els atacs antiesportius de tants jugadors que només es dediquen a perseguir els febles i matar-los cada cop que reapareixen. Per als que sí que en gaudeixin, és la cirereta del pastís d'un videojoc increïble i imprescindible.