Què estàs buscant?

dilluns, 24 d’agost de 2015

Jocs estranys: Especial Lluita

Fa unes quantes entrades vaig fer un repàs d'alguns dels personatges més estranys, en el sentit de fora de lloc, que havien passat pels videojocs de lluita al llarg de la història del gènere. I mentre en buscava informació vaig veure que en podia treure suc d'una altra manera, també.


Perquè de la mateixa manera que hi ha personatges estranys en videojocs de lluita, també hi ha videojocs de lluita que són estranys en si mateixos. Que van més enllà d'enfrontar persones humanes amb poders i monstres més o menys antropomorfs. En veurem alguns.


Sense seguir cap mena d'ordre cronològic, trobo realment curiós aquest BCV: Battle Construction Vehicles, que va sortir per a la Playstation 2 l'any 2000 al Japó i va arribar a Europa (no pas als Estats Units) el 2003. 

Si al Fighters Megamix ens feia gràcia poder emprar el cotxe Hornet de la saga Daytona com a lluitador, aquí els lluitadors són vehicles de construcció, tot i que, naturalment, conduïts per aquests humans que apareixen en pantalla deixant anar amenaces i amb un estil d'anime setanter que fa caure de cul. Fins i tot hi havia escenes introductòries d'anime repartides pel joc, que per altra banda sembla que era més aviat dolent, tot i els esforços de representació gràfica amb la tècnica del cel shading


Un clàssic del subgènere dels videojocs de lluita estranys, força més conegut que l'anterior que hem vist, és el ClayFighter, que de fet és una saga en si mateixa i tenia com a protagonistes diversos personatges... fets de plastilina. 


Aquest ja l'havíem vist a l'entrada sobre personatges estranys, i és que el Waku Waku 7 -que es diu així perquè inicialment té 7 personatges, no perquè sigui cap setena entrega-, per a recreatives, la Neo Geo i la Saturn entre 1996 i 1997 (només al Japó), té lluitadors humans, però també d'altres que són paròdies de l'immortal Totoro de l'Studio Ghibli i els tancs de Dominion Tank Police, un sac de boxa o el que ja vaig esmentar, la bola negra gegant Makaitaitei Fernandez.



Té mal aspecte, però com a mínim és una curiositat i per això és digne d'aparèixer en aquesta entrada -encara que ja n'havia parlat en dedicar-ne una a l'artista marcial més famós amb el permís d'en Bruce Lee-. El Jackie Chan in Fists of Fire, també conegut com a The Kung-Fu Master Jackie Chan, va sortir el 1995 només per a recreatives. De fet, el primer nom és la versió actualitzada del segon. 

La diferència principal és que, a més dels 6 personatges de la versió inicial, que eren actors i actrius habituals de les seves pel·lícules i que s'enfrontaven a 3 versions del mateix Jackie Chan, que feia d'enemic o boss, a Fists of Fire aquests 3 Jackie Chans també es podien controlar. Però, pel que sembla, no se'l podia matar -no amb una mena de fatalities que eren l'enèsima inspiració dels Mortal Kombat, a més de l'aspecte-, sinó només noquejar.



El 1999, després que Virgin, que havia de distribuir-lo, fos adquirida per Electronic Arts, i de resultes es perdés per sempre el gairebé acabat Thrill Kill, Paradox Development va confiar en Activision per tal de distribuir un joc que faria servir el mateix motor gràfic, creat per la companyia, i que duia el nom de Wu-Tang: Shaolin Style, a Europa Wu-Tang: Taste the Pain.

La gràcia -i el que va propocionar bones crítiques a aquest joc, que també va tenir molts detractors- era que els combats involucraven entre 2 i 4 personatges (alhora), i tanmateix no era un beat'em up. Per descomptat, un dels atractius d'aquest videojoc era que els seus protagonistes no eren sinó els membres del grup de hip-hop Wu-Tang Clan, en una rocambolesca història que, com a mínim, el feia força original.



També estrany pels seus personatges, el 1995, uns quants anys abans del primer Super Smash Bros., Sega presentava per a les seves recreatives el Sonic the Fighters, del cèlebre equip de desenvolupament AM2, responsable per exemple dels Virtua Fighter.

Aquí es tractava d'enfrontar diversos personatges de la franquícia Sonic, incloent-hi el Knuckles Chaotix. La versió per a la Saturn es va cancel·lar, però després es va poder provar al recopilatori Sonic Gems Collection de la Playstation 2 i la Gamecube i, el 2012, la versió digital en alta definició va arribar a Xbox Live i Playstation Network.



Un dels més curiosos, en canvi, és el Ballz, que va sortir el 1994 per a la Mega Drive, la Super Nintendo i la 3DO de Panasonic. Com podem veure, els personatges estaven formats per boles, cosa que feia el seu aspecte ben característic i li donava una falsa sensació de tridimensionalitat.

En podríem dir més, per exemple el Shaq Fu, protagonitzat pel basquetbolista Shaquille O'Neal i considerat el pitjor videojoc de lluita de la història i també un dels pitjors videojocs en general, o els dos títosl de lluita que protagonitzaven en Tom i en Jerry, tal com vaig explicar a l'entrada corresponent, però suposo que amb els que hem vist fins ara ens podem fer una idea de les coses estranyes que es troben en aquest gènere tan nodrit i atemporal.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...