Jocs estranys: Especial Lluita

Fa unes quantes entrades vaig fer un repàs d'alguns dels personatges més estranys, en el sentit de fora de lloc, que havien passat pels videojocs de lluita al llarg de la història del gènere. I mentre en buscava informació vaig veure que en podia treure suc d'una altra manera, també.

Perquè de la mateixa manera que hi ha personatges estranys en videojocs de lluita, també hi ha videojocs de lluita que són estranys en si mateixos. Que van més enllà d'enfrontar persones humanes amb poders i monstres més o menys antropomorfs. En veurem alguns.

Sense seguir cap mena d'ordre cronològic, trobo realment curiós aquest BCV: Battle Construction Vehicles, que va sortir per a la Playstation 2 l'any 2000 al Japó i va arribar a Europa (no pas als Estats Units) el 2003. 

Si al Fighters Megamix ens feia gràcia poder emprar el cotxe Hornet de la saga Daytona com a lluitador, aquí els lluitadors són vehicles de construcció, tot i que, naturalment, conduïts per aquests humans que apareixen en pantalla deixant anar amenaces i amb un estil d'anime setanter que fa caure de cul. Fins i tot hi havia escenes introductòries d'anime repartides pel joc, que per altra banda sembla que era més aviat dolent, tot i els esforços de representació gràfica amb la tècnica del cel shading. 

Un clàssic del subgènere dels videojocs de lluita estranys, força més conegut que l'anterior que hem vist, és el ClayFighter, que de fet és una saga en si mateixa i tenia com a protagonistes diversos personatges... fets de plastilina. 

Aquest ja l'havíem vist a l'entrada sobre personatges estranys, i és que el Waku Waku 7 -que es diu així perquè inicialment té 7 personatges, no perquè sigui cap setena entrega-, per a recreatives, la Neo Geo i la Saturn entre 1996 i 1997 (només al Japó), té lluitadors humans, però també d'altres que són paròdies de l'immortal Totoro de l'Studio Ghibli i els tancs de Dominion Tank Police, un sac de boxa o el que ja vaig esmentar, la bola negra gegant Makaitaitei Fernandez.



Té mal aspecte, però com a mínim és una curiositat i per això és digne d'aparèixer en aquesta entrada -encara que ja n'havia parlat en dedicar-ne una a l'artista marcial més famós amb el permís d'en Bruce Lee-. El Jackie Chan in Fists of Fire, també conegut com a The Kung-Fu Master Jackie Chan, va sortir el 1995 només per a recreatives. De fet, el primer nom és la versió actualitzada del segon. 

La diferència principal és que, a més dels 6 personatges de la versió inicial, que eren actors i actrius habituals de les seves pel·lícules i que s'enfrontaven a 3 versions del mateix Jackie Chan, que feia d'enemic o boss, a Fists of Fire aquests 3 Jackie Chans també es podien controlar. Però, pel que sembla, no se'l podia matar -no amb una mena de fatalities que eren l'enèsima inspiració dels Mortal Kombat, a més de l'aspecte-, sinó només noquejar.

El 1999, després que Virgin, que havia de distribuir-lo, fos adquirida per Electronic Arts, i de resultes es perdés per sempre el gairebé acabat Thrill Kill, Paradox Development va confiar en Activision per tal de distribuir un joc que faria servir el mateix motor gràfic, creat per la companyia, i que duia el nom de Wu-Tang: Shaolin Style, a Europa Wu-Tang: Taste the Pain.

La gràcia -i el que va propocionar bones crítiques a aquest joc, que també va tenir molts detractors- era que els combats involucraven entre 2 i 4 personatges (alhora), i tanmateix no era un beat'em up. Per descomptat, un dels atractius d'aquest videojoc era que els seus protagonistes no eren sinó els membres del grup de hip-hop Wu-Tang Clan, en una rocambolesca història que, com a mínim, el feia força original.



També estrany pels seus personatges, el 1995, uns quants anys abans del primer Super Smash Bros., Sega presentava per a les seves recreatives el Sonic the Fighters, del cèlebre equip de desenvolupament AM2, responsable per exemple dels Virtua Fighter.

Aquí es tractava d'enfrontar diversos personatges de la franquícia Sonic, incloent-hi el Knuckles Chaotix. La versió per a la Saturn es va cancel·lar, però després es va poder provar al recopilatori Sonic Gems Collection de la Playstation 2 i la Gamecube i, el 2012, la versió digital en alta definició va arribar a Xbox Live i Playstation Network.



Un dels més curiosos, en canvi, és el Ballz, que va sortir el 1994 per a la Mega Drive, la Super Nintendo i la 3DO de Panasonic. Com podem veure, els personatges estaven formats per boles, cosa que feia el seu aspecte ben característic i li donava una falsa sensació de tridimensionalitat.

En podríem dir més, per exemple el Shaq Fu, protagonitzat pel basquetbolista Shaquille O'Neal i considerat el pitjor videojoc de lluita de la història i també un dels pitjors videojocs en general, o els dos títosl de lluita que protagonitzaven en Tom i en Jerry, tal com vaig explicar a l'entrada corresponent, però suposo que amb els que hem vist fins ara ens podem fer una idea de les coses estranyes que es troben en aquest gènere tan nodrit i atemporal.

Petits clàssics: ClayFighter

Qui no coneix el ClayFighter? Aquell videojoc de lluita amb protagonistes de plastilina, entre els quals el més conegut era el ninot de neu, el Bad Mr.Frosty. És per això que considero aquella saga un petit clàssic, perquè sense passar a la història com una de les franquícies de lluita més imprescindibles, segur que tots hem vist alguna vegada una imatge de qualsevol de les seves (poques) entregues. 

Creats per Interplay, que també va ser la responsable dels Earthworm Jim i el Boogerman, van arribar al catàleg de la Super Nintendo el 1993 i l'any següent van passar també per la Mega Drive. Es tracta d'un títol de lluita humorística, com es pot deduir de seguida, i tot i que no arribava ni de lluny al nivell de les grans franquícies, va tenir cert èxit. 

Aquí el veiem en moviment. La plantilla de personatges no era gaire àmplia, només vuit i un enemic final no jugable. La versió de la Mega Drive, i sense que serveixi de precedent, es veu que era pitjor. Però bé, no ens aturem aquí. El 1994, a més de la Tournament Edition només per a la Super Nintendo, que millorava una mica el primer joc, sortiria la seqüela, també en exclusiva per a la 16 bits de Nintendo, anomenada Clayfighter 2: Judgement Clay, una clara paròdia (de fet, tota la franquícia és plena de paròdies) de la segona pel·lícula de la saga Terminator.

Aquest cop s'augmentava la plantilla de personatges fent que es poguessin desbloquejar les versions malvades de tots ells, però en general el títol va ser rebut amb més fredor que l'original. Finalment, el 1997 els ninots de plastilina van tornar a Nintendo, però aquest cop per a la seva consola de 64 bits, amb el títol de Clayfighter 63 1/3 (nova paròdia cinematogràfica):

A banda de tenir com a convidat en Boogerman, continuen les paròdies, aquest cop més que mai, a d'altres jocs de lluita com els cèlebres Street Fighter o els Mortal Kombat. Però la cosa no s'acaba aquí, tampoc. Per problemes amb les dates d'entrega, al final el títol va sortir sense algunes de les coses que estaven planejades, i això es va solucionar parcialment amb el Clayfighter 63 1/3: Sculptor's Cut, que hi afegia personatges a canvi d'eliminar alguns dels atacs. Aquella versió seria exclusiva del lloguer a la cadena Blockbuster, una cosa realment estranya, i només es va poder comprar quan els diferents establiments feien liquidació dels cartutxos com fan de vegades amb les pel·lícules. No cal dir que ha esdevingut un dels jocs més buscats i cars de la Nintendo 64. 

Aquesta és la caràtula de l'introbable. Per cert, en aquella època també estava prevista una versió per a la Playstation que s'havia de dir Clayfighter X-Treme, però es va cancel·lar. I bé, l'última cosa que se sap d'aquesta saga és que a l'estiu sortirà per als sistemes de descàrrega WiiWare i DSiWare, també de la mà dels d'Interplay, en principi amb millores gràfiques i la jugabilitat intacta. S'haurà de veure si el resultat val la pena.