Jocs de la meva infantesa: Sonic R (Saturn)

Ara que he estrenat el Sonic & Sega All-Stars Racing with Banjoo & Kazooie de la Xbox 360 i que m'hi he enganxat, és el moment perfecte per parlar d'un joc de la meva infantesa  (adolescència, de fet) que hi té relació, el primer intent seriós (si no comptem, doncs, els Sonic Drift) de fer una mena de Mario Kart estil Sega. Estem parlant del Sonic R, de la Saturn.

En una consola que no va arribar mai a tenir un Sonic de plataformes propi i exclusiu, el Sonic R representava el projecte (acabat, perquè també hi havia el fallit Sonic X-treme) més semblant al que hauria estat un plataformes protagonitzat per la mascota de Sega a la consola de 32 bits de la companyia. 

Però aquest no era de plataformes, sinó de velocitat. Amb cotxes, com el Sonic & Sega All-stars Racing? No, aquests anaven a peu, i és que al cap i a la fi els personatges de l'Univers Sonic el que fan als seus jocs és córrer. Bastant més que en Mario, com a mínim. Per tant, era com un Mario Kart de Sega, però a peu (llevat de dues excepcions, que són l'Amy i el Dr. Robotnik (ara Dr. Eggman), que van motoritzats). 

Crec que la valoració d'aquest joc va ser (i encara és) injustament baixa. Deixant de banda la tradicional mania que molts mitjans han demostrat tenir amb Sega al llarg de la història (o, dit d'una altra manera, la tradicional tendència a puntuar durament els seus jocs, tant com a sobrevalorar els de les consoles de Sony), penso que es va comparar excessivament amb els Mario Kart, i era un producte completament diferent. 

Al Sonic R, de 1997, hi ha relativament pocs personatges (10 un cop estan tots desbloquejats), però al Mario Kart 64 (que és el que podem comparar amb aquest perquè gairebé van coincidir en els seus respectius llançaments) n'hi ha 8. Però, esclar, era un Mario Kart. Ei, i els Mario Kart són els meus jocs preferits, però les coses com són: el Sonic R té moltes coses bones i s'ha de jutjar pel que és, no per si s'assembla més o menys a la competència i si la supera o no. 

Si no heu mirat aquest vídeo, feu-ho. És una mostra del que aportava el Sonic R respecte a la "competència". A banda de córrer com bojos i quedar primers als pocs circuits que hi ha (perquè això és cert, només hi ha 5 circuits i les seves versions mirall), haurem de conèixer bé els traçats i les seves múltiples dreceres si volem desbloquejar tots els personatges (versions robòtiques d'en Sonic (el famós Metal Sonic), en Tails (el llegendari i maleït Tails Doll), en Knuckles i del mateix Dr. Robotnik, a més d'en Super Sonic). Repartides per totes les pantalles hi ha 5 monedes amb la cara d'en Sonic, que hem de reunir encara que ens facin perdre temps, i si després acabem en una de les tres primeres posicions podrem córrer contra un personatge desbloquejable. Si el guanyem, aquest cop concentrant-nos en la cursa, serà nostre. 

També hi ha les Emerald Chaos, més amagades que les monedes, i que ens permetran aconseguir la versió superguerrera d'en Sonic. Tot plegat fa el joc bastant rejugable, a més de tenir les típiques modalitats de Contra rellotge, versus, etc.

Una de les coses que sí que van triomfar amb el Sonic R és la banda sonora, espectacular, molt norantera i amb cançons enganxadisses com aquesta que es diu Can you feel the sunshine? Es pot escoltar també posant el CD del joc (del Sonic R, vull dir) en un reproductor de música, una pràctica poc habitual als videojocs.

I entre els molts homenatges a la història de Sega que fa el meravellós Sonic & Sega All-stars Racing hi ha dues cançons d'aquest joc, un detall molt bonic per als seguidors de tota la vida de la companyia de l'eriçó blau.

Com deia, crec que aquest joc és millor del que la crítica i el públic general el consideren. No és perfecte, els controls de vegades són complicats, podria ser més llarg, però és molt divertit, té uns gràfics molt bons (encara millors, però, a la versió de PC de 1998, on a més hi havia diferents efectes climàtics) i comparativament és millor que els mediocres Sonic Riders (2006), Sonic Riders Zero Grativy (2008) i Sonic Free Riders (2010).