Què estàs buscant?

dilluns, 20 d’abril del 2020

Exclusius de recreativa: Burning Rival

Més d'una vegada he dit que una de les coses que donen vida a aquest blog -tot i que, ho tinc ben clar, és un blog sobre videojocs retro, en català i escrit per algú que no és precisament una estrella de les xarxes socials ni un youtuber- i que m'ajuden a tirar-lo endavant amb regularitat més enllà del seu 11è aniversari és la creació de noves seccions, cosa que, per fortuna, en ple 2020 torna a passar.

No sé per què fins ara no se m'havia acudit, o per què ho havia anat posposant si és que m'havia passat pel cap, però inauguro amb aquesta entrada la secció dels videojocs que no van rebre cap port o versió per a sistemes domèstics. Els exclusius de recreativa, en altres paraules.


En tot cas, el joc que em va fer pensar en posar en marxa aquesta nova secció va ser un que vaig veure fugaçment a la sèrie animada Hi Score Girl ara que n'he repassat la primera temporada per encarar la segona, on apareix molt de metratge real de videojocs, especialment del gènere de la lluita, i que em va permetre descobrir un títol del qual no havia sentit mai a parlar: Burning Rival.

Llançat per als salons arcade japonesos en exclusiva el 1993, quan Sega ja estava apostant pel revolucionari videojoc de lluita poligonal Virtua Fighter, el joc de què vull parlar avui, fet pel mateix equip de desenvolupament, el llegendari AM2, presentava uns gràfics 2D que li donaven un aspecte d'anime, amb tècnica de cel shading, a més de conferir-li un nivell d'animació força bo per l'època i encara ara digne de lloar.



Ara bé, els gràfics no ho són tot, i durant els primers minuts del vídeo ja ens podem endur la sensació que el joc és més aviat lent, poc àgil, i que cap personatge no acaba de ser especialment carismàtic, una percepció accentuada pel fet que ni a la pantalla de selecció ni durant els combats en podem veure el nom, que només apareix a la pantalla que presenta cada combat. I una plantilla de 8 personatges -amb tòpics del gènere, com la kunoichi, el mestre xinès d'arts marcials o el karateka itinerant- també començava a quedar curta.

Argumentalment representa que participen en un torneig de lluita molt violent, sense normes gaire estrictes en aquest sentit, en una ciutat fictícia canadenca anomenada Destiny City, alguns pels calés i d'altres per la satisfacció d'esdevenir els més forts del món.

En un gènre tan saturat com el de la lluita 2D, tant llavors com durant encara bona part dels 90, per destacar calia alguna cosa més, sobretot amb rivals del nivell de les sagues Street Fighter i Fatal Fury, i amb el primer King of Fighters a l'horitzó. Probablement aquesta va ser la causa que el Burning Rival no assolís l'èxit i que tampoc hi hagués cap esforç, si més no reeixit, per fer-ne alguna conversió domèstica, que potser hauria estat possible -teoria meva, així que no em feu gaire cas- si hagués sortit una mica més tard i hagués coincidit amb la Saturn al mercat.


Tanmateix, em crida l'atenció i m'agradaria provar-lo, perquè que no sigui trencador ni hagi passat a la història no vol dir que no pugui ser entretingut, a més que podem parlar d'una fita, que és que es tracta del primer joc de lluita d'AM2, ja que va sortir al juliol d'aquell any, mentre que el Virtua Fighter va arribar a les recreatives a l'octubre.

Com a curiositat, la veu del personatge Bill, el jugador de futbol americà, és la d'en Takenobu Mitsuyoshi, el mític cantant del Daytona USA a qui vaig dedicar una entrada en una altra secció.

També podem dir que va ser un dels primers videojocs en fer ús de l'esmentada tècnica del cel shading, que no acaba de ser ben bé el mateix que l'estil dibuixat "a mà" que es posaria de moda gràcies a Capcom (Darkstalkers, Street Fighter Alpha, X-Men: Children of the Atom). Qui sap, fins i tot, si va ser el primer videojoc que la va fer servir. Podria ser, perquè es posaria de moda uns anys després. No he estat capaç de confirmar-ho ni desmentir-ho.





 

2 comentaris:

  1. M'agrada molt aquesta nova secció. Suposo que l'exemple més clar i evident és el Golden Axe:the revenge of Death Adder. Mai vaig entendre perquè no hi va haver (ni hi ha) un port d'aquest maravellos joc. També estan tots aquells que, degut a la pròpia màquina en si, no era possible fer un port o en cas de fer-ho hauria perdut tota la gràcia, com ara els jocs de lluita de braços o llençar tirs de penal. Ànims durant el confinament. Foteu-li fort als videojocs!!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, i me n'alegro! :)

    Doncs mira, el que has esmentat podria ser un candidat, sí. És de saga coneguda, això sí, i molt estimada, però el joc en si no va sortir de les recreatives. Hauria d'investigar, però, si ha estat mai en cap recopilatori de jocs arcade (diria que no) i decidir si això invalida o no que un títol aparegui a la secció XD

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...