Reflexions: Soc un tastaolletes

Diu el diccionari que un tastaolletes és una persona que comença moltes coses i no en segueix cap. Bé, potser estrictament, si es tracta de no acabar-ne cap, no se'm podria anomenar tastaolletes perquè sí que n'acabo, però sí que en matèria de videojocs començo moltes coses i un gran percentatge d'aquestes es queda eternament a la llista de pendents d'acabar.

Les causes d'aquesta situació poden ser, i són, moltes, i trobo que qualsevol s'hi pot sentir més o menys identificat, però parlaré de les meves, és clar.

Jo també pertanyo a la generació que, anant bé, tenia 2 o 3 videojocs nous en tot l'any, que corresponien més o menys a aniversari, sant i festes de Nadal, de manera que, en comparació amb ara, de petit tenia pocs jocs. I, per tant, els espremia i els dominava fins on em permetien les meves limitades capacitats, que actualment són igual de limitades o més, si se'm permet la digressió.

Però, com suposo que tants altres nens, somiava amb ser gran i comprar-me les consoles i els jocs que volgués, sense donar explicacions a ningú. El que no m'imaginava era que el somni es compliria, però a un preu inesperat: acabaria tenint massa opcions a l'hora de jugar i, oh, sorpresa, la vida adulta, especialment si decidim seguir el camí estàndard i socialment aprovat de tenir parella i engendrar descendència, implica un conjunt de responsabilitats que no acaben d'encaixar amb el concepte del temps lliure necessari per gaudir dels videojocs ni, en general, de gaires aficions.

Per comprar un munt de videojocs tampoc cal anar en Rolls-Royce ni ser client habitual de la cadena Ametller Origen, llevat que parlem de segons quins títols i sistemes retro. Només que tinguem paciència i vigilem ofertes podem estirar els calés de manera que en no gaire temps la llista de títols pendents ens amoïni, i la de jocs encara precintats anys després de comprar-los, també.

Evidentment, existeix l'opció de no comprar res més que el que ens ve de gust tocar de debò en un moment determinat, però jo no soc així. Sé que després hi ha coses que costen de trobar, que va bé anar fent fons, i a més no em vull enganyar: soc un tastaolletes. 

No em desagrada, provar jocs. Intento que la cosa no se surti de mare, però tot i així sempre tinc 3 o 4 títols en marxa, com faig amb les sèries, i haver d'alternar, per circumstàncies personals, entre consoles de sobretaula i portàtils, ho fomenta. El problema és que m'agrada molt començar un joc, però després n'hi ha un altre que em mira de manera suggerent i li faig el salt al primer, i així anem encadenant videojocs pendents.

La situació s'agreuja amb la meva ànsia per conèixer, per jugar a tots els videojocs que pugui (entre els que em criden l'atenció, "només"), la frustració que em genera ser conscient que no és possible, i la sensació d'arribar sempre tard, cosa de la qual ja vaig parlar fa temps, així com també em vaig preguntar si ens estàvem estovant com a videojugadors, en part com a conseqüència de la facilitat d'accés als videojocs que vivim des de fa anys i la dispersió que això provoca. I soc perfectament conscient de la contradicció que existeix entre la manca de temps lliure pròpia de la vida adulta i l'afició per tocar tantes coses.

Una de les pitjors crueltats que es poden cometre contra una persona com jo, a més, és llançar recopilatoris de videojocs clàssics, el meu punt feble: reculls de títols retro -on incloc les consoles i les recreatives mini- que segurament no havia provat mai i que em permeten "posar-me una mica al dia" d'allò que per un motiu o un altre em vaig perdre quan tocava... però, és clar, com que en aquests productes és tan fàcil saltar d'un videojoc a l'altre, no me'n puc estar.

Tenir l'oportunitat de provar, de manera assequible, tantes coses, és també un somni fet realitat i no és dolent en si mateix, quan ho faig amb els jocs de recreativa emulats en màquines modernes m'ho passo molt bé encara que per la dificultat o la naturalesa pròpia d'aquesta mena de jocs difícilment pugui acabar-me'ls, però per culpa d'això acabo sent un videojugador que coneix moltes coses, sí, però de manera excessivament superficial. I em sap greu.

Què me'n dieu, de vosaltres? Sou tastaolletes, amb els videojocs, o gent com cal, que no deixa estar un joc fins que se l'ha acabat?