Quan era petit, la meva primera consola va ser la Game Boy, per a mi tot un pas endavant respecte a l'MSX, que al capdavall no tenia ningú més de l'escola i, per tant, tampoc em permetia sentir-me part d'una "comunitat", com sí que va fer la portàtil de Nintendo.
Li tinc un afecte especial, ja en vaig parlar a l'entrada sobre la seva història, i li vaig dedicar una quantitat d'hores que no sabria calcular, però va arribar un moment que la meva germana me la demanava tant que li'n van acabar regalant una també a ella, i això em va permetre tant l'exclusiva de la meva unitat com descobrir la modalitat per a dos jugadors del Tetris i, és clar, gaudir també dels títols que li regalaven a ella.
Un d'ells va ser el Kirby's Dream Land, de 1992, que no li van comprar amb aquesta portada (tot i que alguns dels títols que adquiríem a les botigues del port de Barcelona eren d'origen japonès i sortien més barats), però com que jo me'l vaig voler comprar fa un temps per tenir-lo de debò, a la meva col·lecció, i els preus dels videojocs amb capsa i instruccions són com són, resulta que la meva còpia és aquest Hoshi no Kirby, que al final és el mateix, perquè els pocs textos que hi ha dins del joc estan en anglès.
En fi, la primera entrega d'aquesta popularíssima saga associada per sempre a Nintendo -però, en realitat, desenvolupada per una second-party com és HAL Laboratory- va sortir per a la Game Boy, i és allà on la vaig descobrir.
Dirigit pel famós Masahiro Sakurai, el joc ens presentava l'entranyable i popularíssim Kirby, el personatge que sembla una boleta rosa, amb bracets ben curts i sabates, i que té una gana fora de mesura amb què s'ho empassa gairebé tot.
Aquesta primera entrega, i, de fet, tota la saga, té un to marcadament infantil, amb una dificultat força baixa, i en aquest cas una aventura molt curta, tot just cinc fases, però és innegable l'encant que té i l'èxit que va assolir amb el petit univers que va crear, cosa que donaria lloc a una saga amb moltíssimes entregues entre aventures principals i spin-offs, i durant la qual veuríem múltiples picades d'ullet als seguidors fidels.
La mecànica de joc és ben senzilla: el Kirby's Dream Land és un títol de plataformes en què controlem -de manera deliciosa i fluïda, diguem-ho- aquest personatge que quan obre la boca pot agafar aire, inflar-se i volar, o bé empassar-se objectes i enemics.
El cert és que ho fa amb una facilitat que provoca que, de vegades, no arribem ni a veure com ataca un enemic concret, però això no vol dir que no hi hagi alguns segments amb una mica més de dificultat, i també tenim els enemics de final de pantalla i, a la cinquena fase, un desafiament que consisteix a enfrontar-se altre cop a tots quatre abans d'acabar en un combat final contra el gran enemic, l'emblemàtic pingüí, el Rei Dedede.
A mi m'agrada especialment en Kracko, el núvol amb un ull gegant al mig que em recorda altres núvols -o éssers que tenen una forma que hi fa pensar- de la història dels videojocs, vistos en títols com el The Legend of Zelda: A Link to the Past o el Ghouls n' Ghosts.
Però tots són entranyables, i alhora tenen uns patrons fàcils de detectar i superar. Això, sumat a unes plataformes gens complicades -el "pitjor" que ens trobarem seran alguns trams d'estil laberíntic-, ítems de recuperació d'energia i continuacions infinites, fa que aquest sigui realment un videojoc fàcil i curt. En mitja horeta, de fet, el podem acabar sense gaires problemes.
Això no és cap decepció, però: primer, perquè de vegades ve de gust jugar d'una manera relaxada, sense patir, i gaudir d'un món tan bonic des del punt de vista visual i sonor (cal fer una menció especial a la banda sonora, de Jun Ishikawa, que esdevindria mítica durant tota la saga); segon, perquè fer-ho de manera retroactiva, quan ja s'ha jugat a alguns jocs posteriors o simplement per refrescar la memòria de la infantesa com era el meu cas, ens col·loca un somriure a la cara en veure (o recordar) com era el món d'en Kirby en la seva primera aventura; i, finalment, perquè un cop s'acaba tenim un repte nou.
Resulta que al final dels crèdits ens ensenyen un truc, que en realitat circula per internet, que consisteix a prémer una combinació de botons a la pantalla de títol que activa la modalitat Extra, amb una pujada notable en la dificultat gràcies a un comportament molt més agressiu dels enemics i fins i tot la substitució dels més petits per d'altres de més entitat.
De petit no coneixia el truc i no el vaig provar, però ara que he volgut repassar el joc sí que ho he fet, també per sentir que me l'estava passant de debò, i el cert és que ofereix un repte més interessant i, per tant, segurament és la manera en què hi han de jugar aquells jugadors experts si no volen córrer el perill d'avorrir-se, tot i que dubto que això pugui passar tampoc en la modalitat normal. La diferència, però, és que amb la difícil cal estar força més atent, i segurament -o almenys a mi em va passar- veurem la pantalla de continue diverses vegades.
Triem la modalitat que triem, el que està clar és que el Kirby's Dream Land és una sòlida primera entrega d'una saga tremendament popular, amb una presentació polida i una jugabilitat exquisida, sense res que se li pugui retreure. I ni tan sols necessita la capacitat de copiar habilitats d'en Kirby, que no debutaria fins a la següent entrega, el Kirby's Adventure de la NES, del qual ja parlaré quan hi jugui, que espero que sigui aviat.
