Cada estiu, a Retroscroll, fem un podcast especial i des de fa un parell d'anys el dediquem a un joc proposat per una altra persona mitjançant un sistema similar al de l'amic invisible. El d'enguany ja ha tingut el seu programa, publicat aquí, que podeu escoltar si voleu, és clar, però m'ha vingut de gust també dedicar una entrada al joc que vaig jugar jo i, en aquest cas, en forma d'anàlisi.
Es tracta del Do-re-mi Fantasy: Milon no dokidoki daibôken ("Do-re-mi Fantasy: l'emocionant gran aventura d'en Milon"), un títol de la Super Famicom -no va sortir traduït a Occident- de 1996 i signat per Hudson Soft que, si bé és la nova aventura d'un personatge que ja s'havia pogut veure de 10 anys abans en un videojoc per a la NES anomenat Milon's Secret Castle -que també va sortir en Game Boy el 1993-, no és en absolut necessari haver-hi jugat i, a més, va tenir una acollida força freda, a diferència d'aquesta entrega, considerada un dels millors i més bonics plataformes de la 16 bits de sobretaula de Nintendo.
Do-re-mi Fantasy, com es coneix popularment, ens posa a la pell d'en Milon, un nen follet que viu en un bosc on la música ha desaparegut per culpa del malvat Amon, que ha segrestat la fada Alis. Per tal de revertir la situació, el noi decideix anar a buscar uns instruments màgics que s'han quedat diferents esbirros de l'Amon, i que serveixen per segellar el dolent un cop vençut.
L'aventura transcorre en mons temàtics colorits i diversos, com correspon als bons plataformes, amb escenaris com ara un bosc, un mon de gel, un altre de foc, i també d'altres de no tan típics, com un mon de caramel, un de joguines o un palau de concerts clàssic, i en cadascun d'ells comptarem amb un mapa a l'estil Super Mario World -o Super Mario Bros. 3, però tractant-se de la mateixa plataforma la referència és inevitablement la quarta aventura principal d'en Mario-, que ens permetrà tirar enrere i repetir pantalles, si volem acumular vides (tot reunint notes musicals de cent en cent) o trobar algun ítem que ens falti.
En Milon té a la seva disposició, per tal de vèncer els enemics, una canya amb la qual dispara bombolles que els capturen durant uns segons, i que hem de tocar per rematar la feina, en una mecànica que recorda la del llegendari Bubble Bobble, però també els pot atordir temporalment saltant-los a sobre, que a diferència del que passa en tantíssims altres plataformes aquí no serveix directament per matar.
Però no és l'únic que té en Milon per fer-se més fàcil l'aventura, perquè el Do-re-mi Fantasy és un joc farcit d'objectes i col·leccionables, i molt ben implementats: començant per la filera de dalt, hi ha uns caramels que ens permeten sortir d'una caiguda al buit una única vegada, unes botes alades que fan que puguem alentir les caigudes després d'un salt, imprescindible per arribar a segons quins llocs, un multiplicador de bombolles, un potenciador de bombolles perquè arribin més lluny, unes claus que apareixen cap al final de cada mon per poder accedir al combat amb l'enemic final d'aquella zona, unes botes per no relliscar al gel, i un diamant per accedir al castell de l'Amon.
A la segona filera, els famosos instruments màgics que haurem de recuperar, i que posteriorment un personatge, diferent cada cop, desbloquejarà perquè els puguem fer servir. Perquè, a més d'haver-los d'aconseguir necessàriament -i només ho podrem fer si tenim les cinc peces d'estrella que trobarem repartides per cada mon-, també ens proporcionaran habilitats especials: empènyer alguns blocs, nedar, revelar blocs invisibles, crear escales amb notes musicals i segellar, finalment, l'esperit de l'Amon.
Els enemics que anem trobant per les pantalles són prou diversos i bufons, com tota l'estètica del joc, però aviat els coneixem els patrons i rarament suposen un desafiament. Més aviat poden arribar a ser una molèstia si ens deixem endur per l'agosarament en veure que no és un plataformes difícil i comencem a fer les coses a la babalà.
I tot i que les pantalles se solen resoldre d'una manera força lineal -si no és que volem explorar-les a fons per trobar tots els ítems, cosa recomanable de fer- i pot fer l'efecte que són massa similars pel que fa al seu disseny, hi ha una certa varietat donada per les característiques de cadascun dels mons, a més que trobarem algunes pantalles en què ens desplacem damunt d'algun objecte lliscant -i en aquest cas pensarem en un altre títol llegendari, el Wonder Boy, i els seus monopatins, allà opcionals-, de manera que la sensació que el joc és repetitiu, si bé és veritat que neix, no dura gaire.
Pel que fa a la dificultat, que ja he anat dient que no és elevada, és realment benèvola: tenim tres tocs de vida, representats pel color de la roba (verda quan tenim la salut plena, blava quan ens queden dos tocs i vermella quan ens en queda un, tot plegat recuperable si trobem ítems de roba per l'escenari), a banda de poder acumular fins a 9 vides tot reunint notes musicals que hi ha als escenaris i que ens proporcionen una oportunitat extra cada cent unitats -tot un tòpic del gènere-, el joc ens ofereix passwords i l'oportunitat de continuar des d'on som les vegades que calgui.
A més, com he dit més amunt, sempre podem repetir pantalles per acumular vides o recuperar salut en cas que la nostra mort s'hagi produït en un combat contra un enemic final i no ens hi vulguem encarar amb la vida al mínim (roba vermella).
El millor de tot això és que, a diferència del que passa als jocs d'en Mario, o almenys en alguns -ara no sé si sempre ha estat igual-, un cop tinguem el que volíem podem sortir d'aquella pantalla i conservar-ho, amb l'únic requisit que sigui una pantalla que hàgim superat prèviament.
Parlava dels enemics finals, realment l'únic punt on he tingut dificultats i on he perdut força vides i he hagut de veure la pantalla de continuació un grapat de vegades, sobretot, com és natural, a l'enfrontament amb l'enemic final del joc, l'Amon. Com sempre, és qüestió de trobar-ne el patró i anticipar-ne els atacs.
Però són combats divertits, contra personatges de disseny curiós i de vegades esbojarrat, a l'estil, tot i les diferències pel que fa al ritme del joc, del Dynamite Headdy de la Mega Drive.
Do-re-mi Fantasy és un videojoc divertit, amable en general, tranquil -llevat de les pantalles d'scroll automàtic-, amb molts detalls, molts ítems per col·leccionar i prou diversitat. I de durada va bé, és molt correcta, encara que al final, quan ens pensem que en necessitar cinc instruments màgics la cosa s'acaba al cinquè mon, veurem com el joc s'allarga artificialment, tot i que no es fa pesat per això, un parell de mons més.
És bonic, amb uns gràfics i un so que no deixen cap mena de dubte sobre quina és la consola a la que pertany, té una música agradable i encomanadissa i per als amants de l'anime els dissenys dels personatges són una delícia, però ni això, ni el fet que hi hagi escenes de conversa -en japonès, això sí-, significa que es tracti de l'adaptació de cap manga ni sèrie d'animació japonesa: no ho és.
Com a curiositat, per acabar, en ser de Hudson hi apareix un petit cameo dels Bomberman, i a canvi en Milon és un personatge seleccionable al Saturn Bomberman, que al Japó apareixia uns mesos després d'aquest joc.
