Accessoris: els cables link de les portàtils

Fa molt i molt de temps vaig escriure una entrada sobre els accessoris que permetien que més de dos jugadors juguessin alhora a la mateixa consola, coneguts popularment com a multitap, però què passa amb les portàtils?

A partir de la Nintendo DS i la PSP jugar amb altres humans en una partida local és tan fàcil com posar diverses consoles (no sempre diverses còpies d'un mateix joc) a prop, a l'abast d'una connexió sense fils, però abans no era tan fàcil i calien cables.

La meva única experiència en aquest camp la dec a la Game Boy i el seu Game Link, amb uns quants títols que permeten el multijugador, però només n'hi havia un que tenia gairebé tothom que també posseís la consola: el Tetris. Val a dir que jugar contra un altre ésser humà fa el joc encara més addictiu del que ja és. 

Aquí tenim el Game Boy Four Player Adapter, de què vaig parlar l'altre dia a l'entrada de l'F-1 Race i que em va inspirar a fer aquest article que esteu llegint. No he tingut ocasió de provar-lo i, a més, ben pocs videojocs en feien ús. Per tal de gaudir-ne s'havien de tenir, naturalment, 4 Gameboy i 4 cables Game Link.

Quan va sortir la Gameboy Pocket, que era com l'original però més primeta i petita, també es van empetitir els seus ports, però Nintendo va llançar aquest adaptador, el Game Link Cable Adapter, que permetia connectar una Gameboy clàssica amb una Gameboy Pocket o fins i tot una Gameboy Color, que sortiria després. També hi era compatible la Gameboy Light, que era una Gameboy Pocket retroil·luminada exclusiva del Japó.

En el mateix sentit va sortir el Universal Game Link Cable Set, que permetia connectar dues Gameboy Pocket o Color, o bé una d'aquestes i la clàssica, gràcies a un adaptador que es podia separar del conjunt. Això era semblant al Universal Game Link Cable, que tenia per una banda dos connectors petits i per l'altra el gran de la Gameboy de tota la vida, però sense la possibilitat de separar-lo. 

Amb l'arribada de la Gameboy Advance també va néixer un nou cable, el Gameboy Advance Link Cable, i aquesta peça que es veu al mig del recorregut del cable permet que altres consoles s'hi connectin, de manera que pot esdevenir la versió moderna de l'adaptador de 4 jugadors de la primera Gameboy. 

Afortunadament aquest cable permet connectar diversos models de Gameboy Advance. Bé, de fet només 2, que són els dos primers: l'original i la SP. En canvi, la Gameboy Micro té el seu propi cable i també un adaptador per tal de poder-se connectar amb les seves predecessores. Però el de la Gameboy Advance també servia per a connectar la portàtil amb el Gameboy Player, l'accessori de la Gamecube que permetia jugar amb jocs de les diverses Gameboy tot veient-los en una pantalla de televisió.

Abans de deixar la Gameboy Advance hem d'esmentar que va tenir el Gameboy Advance Wireless Adapter, compatible també amb la Gameboy Advance SP i el Gameboy Player. A l'hora de jugar permetia fins a 5 jugadors, i en el cas dels jocs de Pokémon i les seves Union Room podien participar-hi fins a 39 persones. La Gameboy Micro també en va tenir un, però propi, anomenat Gameboy Micro Wireless Adapter.

Però malgrat que la Gameboy era la més popular de les consoles portàtils, n'hi havia més que no necessitaven un televisor per a fer gaudir els jugadors, i una d'elles era la Lynx d'Atari, que feia servir el cable ComLynx per tal de connectar dues unitats.

Evidentment no m'oblido de la Game Gear, que tenia el Gear-to-Gear Cable, l'únic que va sortir, perquè malgrat que hi va haver diversos models de l'única portàtil de Sega no eren revisions de hardware importants i amb aquell cable n'hi va haver prou.

Aquí ho deixaríem, perquè altres portàtils de menys importància o no van tenir cables per al multijugador o no n'he trobat informació, i ara ja fa tant de temps que aquesta mena de consoles es pot connectar sense fils que no s'han generat nous cables.

Petits clàssics: F-1 Race

El petit clàssic d'avui, ben petit, el recordo perquè em va cridar l'atenció en la seva versió de la Gameboy, després explicaré per quina raó, però investigant-ne la història i fent honor a la veritat s'ha de dir que el seu origen el trobem a la NES, o més ben dit la Famicom, perquè aquesta primera versió va sortir només al Japó.

Es tracta de l'F-1 Race, un títol de Fórmula 1 que va aparèixer per a les consoles de sobretaula de 8 bits de Nintendo només al mercat japonès, però com veurem ara al vídeo els cotxes potser sí, que són d'aquesta modalitat del món de les curses, però els circuits són a l'aire lliure i ben típics dels videojocs de velocitat de sempre.

El que se'ns demana és simplement anar arribant a la meta a temps, i ni tan sols se'ns diu la posició que ocupem a la classificació. Qualsevol petit error ens eliminarà, perquè s'han de fer curses perfectes per tal d'assolir la meta a temps.

Doncs bé, l'any 1990 aquest joc va sortir per a la Gameboy i va arribar a tot el món, i encara que aparentment no estigui al nivell del de la NES el cas és que va obtenir una acollida força millor per part de la crítica. A més, si arribem a la meta en una de les tres primeres posicions apareixerà una escena de podi en què trobarem algun personatge clàssic de Nintendo, al cap i a la fi és un títol first party de la pròpia companyia. Parlem concretament d'en Mario, en Luigi, la Princesa Peach, en Toad, en Bowser, en Link, la Samus Aran dels Metroid i en Donkey Kong. 

El que em cridava l'atenció de l'F-1 Race de la Gameboy, de petit, quan el veia als catàlegs de la Hobby Consolas, era que es tractava d'un dels poquíssims jocs (juntament amb, per exemple, el Super R.C. Pro-Am, per tal d'esmentar-ne un del mateix gènere) que permetien el multijugador de 4 jugadors, amb un adaptador especial. 

Ho veiem en aquest anunci, on també es pot veure l'adaptador, que de fet venia a la caixa del joc, més gruixuda i alta del que era habitual al catàleg de la portàtil de Nintendo. Però la cosa no s'acabava aquí, sinó que si retrocedim al 1987 i ens tornem a quedar al Japó veurem el Famicom Grand Prix: F-1 Race, una seqüela llançada per al Famicom Disk System i amb en Mario a la portada.

En aquest cas els circuits sí que són de Fórmula 1, però la càmera canvia dràsticament i la jugabilitat també, ja que hem de tenir en compte la perspectiva a l'hora de conduir i s'introdueixen variables que afecten la conducció, com el desgast, la benzina i els pit stops que haurem de fer per tal de tenir el cotxe en les millors condicions, però que ens faran perdre temps.

El 1988, ara amb en Mario i en Luigi a la portada i per al mateix sistema apareixia el Famicom Grand Prix II: 3D Hot Rally, que recuperava la càmera darrere del cotxe però aquest cop retratava, amb poca fidelitat, el món dels ral·lis. La imatge es veu distorsionada, però ja ho diu el títol: és un videojoc en 3D, concretament estereoscòpiques, i per tal de veure'l bé s'han d'emprar les ulleres especials anomenades Famicom 3D System. Tot i així també hi havia l'opció de jugar-hi en 2D.

Com a curiositat, un dels cotxes disponibles es va recuperar al Mario Kart Wii com a vehicle desbloquejable, un petit homenatge a aquest joc poc conegut a Occident.