El documental no és un gènere al que dediqui gaire temps, pràcticament gens, però sí que m'interessa. De fet, n'he vist alguns al cinema. Un d'ells va tenir molt de ressò l'any 2005 i es va endur un Oscar al Millor Documental a la cerimònia de l'any següent, i resulta que l'havia vist.
El recordo amb afecte, sé que em va agradar molt, però reconec que no n'he fet cap revisionat. Tanmateix, en tinc ben present l'existència, i m'ha fet gràcia assabentar-me que fins i tot se'n va fer un videojoc.
El viatge de l'emperador és el títol d'aquella pel·lícula sobre el camí que fan els pingüins cada any a l'Antàrtida, a l'època de cria. I tot i que la història dels videojocs és plena de productes basats en la tirada que té el cinema, cal reconèixer que sorprèn una mica que es fes un joc justament d'aquesta.
Amb el títol de March of the Penguins(com es va vendre aquí) o de La Marche de l'Empereur, nom original del documental francès, el joc va sortir per a la Game Boy Advance i la Nintendo DS entre novembre de 2006 i abril de 2007 segons la consola i el mercat (en aquest cas tres: el nord-americà, l'europeu i l'australià), però sigui com sigui temps després de l'estrena de la pel·lícula i de l'obtenció dels guardons, cosa que fa una mica estranya la decisió de publicar-lo.
Espero que no us endugueu una decepció en saber que el joc, desenvolupat per Skyworks Technologies, no ens proposa destrossar pingüins amb un bat punxegut a les mans d'un ieti, sinó que es tracta d'una aventura de l'estil dels mítics Lemmings.
La nostra tasca és guiar els pingüins en el seu viatge tot ajudant-los a superar obstacles, que són els trencaclosques amb els que jugarem, i de pas aprendrem coses, perquè el joc està etiquetat com a "edutainment", és a dir una barreja d'educació i entreteniment.
Sent un joc tan desconegut, no ens ha d'estranyar que se'n trobin poques opinions, però malauradament sembla que les crítiques no van ser gaire bones. Se l'acusa de tenir uns gràfics i un so massa senzills, i de tenir desequilibris en la dificultat, amb alguns segments massa fàcils però trencaclosques massa difícils per al públic més jove, a més d'una durada massa curta.
Ara bé, com a curiositat, sobretot si es té l'oportunitat de provar-lo de la manera que cadascú consideri oportuna -en el seu dia es va arribar a liquidar per menys de 5 euros-, estem davant d'una inesperada adaptació de cinema a videojoc i espero que per a algú dels que em llegiu la seva simple existència suposi una novetat.
Tot i que no sempre hi ha hagut entrada d'aquesta secció de cadència anual, perquè no tots els anys de la història dels videojocs han estat igual de productius ni interessants, tenia clar que el 2021 hi hauria una nova entrega, perquè només de memòria ja sé que unes quantes sagues molt llegendàries fan 30 anys.
Aquí teniu, doncs, el breu repàs dels videojocs emblemàtics que van ser llançats al mercat el 1991 i que van originar sagues igualment mítiques, amb casos prou coneguts i algun altre que, potser, no ho és tant, ni tan important, però només per comparació, i també cal esmentar-lo.
Aquesta portada gairebé no necessita presentació, i de fet en vaig parlar fa poc. Correspon al Sonic the Hedgehog, un dels meus videojocs preferits, un emblema de la Mega Drive i una llegenda dins la història dels videojocs (i amb un protagonista que és una mascota reconeguda per tothom), que com ja sabem tots plegats va generar una saga que encara dura, després de 30 anys.
No queda clar si Sega s'està prenent gaire seriosament la celebració del 30è aniversari, de moment s'han anunciat coses certament fluixes per a una ocasió així, però l'eriçó blau ha continuat apareixent en múltiples videojocs i el seu univers està prou farcit, encara que per desgràcia amb moments força baixos al seu currículum, i per altra banda, per què no dir-ho, també moltes crítiques injustes. En tot cas, tot va començar el 1991.
Un altre títol mític de Sega de 1991 és l'Streets of Rage, un títol que per fi vaig acabar per primer cop l'any passat i que em va enamorar, i que es considera un dels millors beat'em ups de la història, a més de ser un dels referents per a l'explosió de títols del gènere als anys 90, amb el permís del Final Fight.
Aquella saga que començava també a la Mega Drive acabaria, aparentment, el 1993 amb la tercera entrega, però l'any passat en va sortir la quarta part, tremendament ben acollida, que ha tornat a posar de moda aquesta saga.
Confesso que no he jugat mai al Lemmings, títol de DMA Design per al Commodore Amiga i portat també a múltiples ordinadors i consoles, però sé que és un videojoc d'importància històrica pel que fa al gènere dels trencaclosques.
Com explicava en una entrada fa uns quants anys, va tenir força seqüeles i va inspirar altres videojocs. A veure si l'inclouen a l'Amiga 500 Mini, que ha de sortir l'any vinent, i m'hi estreno.
Les curses violentes de motos són un subgènere dels videojocs de velocitat que tenen un primer nom (el sap tothom), aquest Road Rash que va sortir per a la Mega Drive el 1991 i que és un petit clàssic que va originar una saga.
Actualment tenim títols inspirats en ell com el Road Rage o el Road Redemption, però tot va començar aquí, senyores i senyors.
Un clàssic dels gràfics poligonals de principis dels 90, anterior al més popular (tot i que no gaire més) Flashback, el tenim en aquest Another World, que va sortir per a Amiga i Atari ST simultàniament el 1991 i que ha estat portat, repescat, polit i rellançat per a múltiples sistemes al llarg d'aquestes tres dècades.
I és saga, tot i que pels pèls, perquè va tenir una seqüela anomenada Heart of the Alien, en aquest cas només per al mercat estatunidenc i per a una única plataforma, el Mega-CD, de manera que com és lògic no va tenir, ni de bon tros, la mateixa repercussió.
Pocs creadors de videojocs poden dir que el seu nom apareix citat al mateix títol, i en Sid Meier és un d'ells, amb diverses sagues entre les quals aquesta de Civilization, joc d'estratègia per torns de MicroProse per a MS-DOS que va tenir la seva primera entrega l'any 1991.
Després d'èxits com Railroad Tycoon o Pirates!, el senyor Meier, juntament amb Bruce Shelley, presentava aquesta proposta d'establir una colònia amb l'objectiu de convertir-la en un imperi, i la cosa va funcionar prou bé, perquè va arribar a moltíssims sistemes i va tenir una pila de seqüeles al llarg dels anys, i la saga encara belluga.
La mítica Rare es fumia de les Tortugues Ninja, tremendament populars sobretot en aquella època, amb una paròdia anomenada Battletoads, que a més de difícil com ella sola resulta que és d'allò més divertida.
Encara que té versions per a més sistemes, la versió més coneguda és la de la NES, inclosa al magnífic recopilatori Rare Replay de la Xbox One, on també trobem una de les seves continuacions, la versió arcade. També existeixen, fora del recopilatori, altres entregues de la saga, però la més recent la tenim a les Xbox One i Series, i Windows, amb el Battletoads de 2020.
L'any 1991 va ser el de l'estrena de l'Street Fighter II, sens dubte el videojoc de lluita més popular de tots els temps, i era tan diferent de la seva primera entrega que es podria dir fins i tot que va reiniciar la saga, però no farem trampes i acabarem el repàs de les sagues que fan 30 anys amb el Fatal Fury, de lletgíssima portada occidental, i que va sortir per a la Neo Geo aquell any.
De fet, també se'l coneix amb el nom complet de "Fatal Fury: The King of Fighters", de manera que aquell genial -encara que actualment una mica obsolet, però que jo m'estimo molt- primer títol va generar no només la seva pròpia saga, sinó també la de The King of Fighters.
No va estar gens malament, oi, la collita de 1991? Quins són els vostres preferits? Se us acut alguna altra saga que comencés aquell any?
No hauria de ser cap sorpresa l'arribada d'aquesta entrada, perquè és la continuació natural de l'última que vaig publicar, la dels primers títols de la PlayStation al Japó. Ara, doncs, toca veure quins van ser els videojocs de llançament de la primera consola de Sony a Occident.
Comencem pels Estats Units, on la consola va sortir 9 mesos després del Japó -actualment seria impensable, però llavors era fins i tot poc, comparat amb sistemes anteriors-, concretament el 9 de setembre de 1995.
El primer que esmento és l'ESPN Extreme Games, un videojoc d'esports extrems amb el segell de l'emissora esportiva de televisió ESPN que, un cop expirada la llicència, va passar a rebatejar-se com a 1Xtreme.
Se suposava que incloïa les disciplines dels X-Game de 1995, però en realitat en faltaven alguns, i el que veiem al vídeo recorda, i molt, la saga Road Rash, de la qual vaig parlar fa poc.
També havia parlat de la saga NBA Jam, a la qual pertany un altre dels videojocs de llançament de la PSX als EUA: l'NBA Jam Tournament Edition, la versió actualitzada i millorada de la primera entrega.
Continuem amb els esports, perquè un altre va ser el Power Serve 3D Tennis, que pel que veiem al vídeo no té gaire bon aspecte i fa tot l'efecte que la jugabilitat devia ser horrible. Ho comprovo just després i fent una cerca ràpida a Google veig que a IGN li van posar un 2 sobre 10. No cal dir res més.
Canviem de gènere per veure el Total Eclipse Turbo, un shooter sobre rails que en realitat era una conversió de la 3DO de Panasonic, i que va tenir una seqüela, Solar Eclipse, tant per a la mateixa PlayStation com per a la seva rival, la Saturn.
Com a curiositat, es veu que va sortir a la venda el 30 d'agost, uns quants dies abans que la consola, de manera que té l'honor de ser realment el primer títol de la PlayStation als Estats Units.
Aquesta mena de fusió estranya entre Street Fighter i els gràfics pre-renderitzats dels Mortal Kombat clàssics és la infame adaptació a videojoc de la també infame pel·lícula d'imatge real Street Fighter: The Movie, que també va sortir en Saturn.
Per als amants dels shmups verticals hi havia també el The Raiden Project, que era la conversió a PlayStation del Raiden i el Raiden II de recreativa. Un port que, pel que sembla, va tenir força bona acollida.
Un clàssic dels més estimats de la PlayStation -tot i que va sortir per a més consoles, entre elles la Saturn, que sovint s'ha de recordar...-, el Rayman, el primer d'una saga ressuscitada en els darrers anys amb els magnífics Rayman Origins i Rayman Legends.
I ara veurem 3 títols més del llançament estatunidenc de la consola de Sony, però els separo perquè també van ser de llançament de "la Play" a Europa, el 29 de setembre de 1995.
Un d'ells és el Battle Arena Toshinden, el primer videojoc de lluita amb armes en 3D (no va ser el Soul Edge, no), que inicialment era exclusiu de la PlayStation però al cap d'uns mesos també va sortir per a la Saturn. Tant en un sistema com en l'altre, però, va perdre popularitat i va ser força oblidat, tot i tenir continuacions, per l'arribada d'altres sagues més importants.
El Kileak: The DNA Imperative, que curiosament al Vell Continent es va dir Kileak: The Blood, era un first person shooter que va tenir una acollida molt diversa segons el mitjà que l'analitzés, per tant és d'aquells casos en què el judici l'hem de fer nosaltres mateixos.
Finalment, entre els que se solapen tenim l'únic títol que va ser de llançament tant al Japó com als Estats Units i Europa, el Ridge Racer, un clàssic de la velocitat poligonal. Ara veurem, però, quins van ser els videojocs que van acompanyar la consola només en el seu llançament europeu.
Per exemple el Wipeout, el primer d'una saga molt popular del gènere de la velocitat futurista, acompanyat per una banda sonora techno que l'ambienta d'una manera excel·lent. Va tenir versió també per a PC i més endavant Saturn, a més de diverses seqüeles.
Per als mateixos sistemes, i també signat per Psygnosis, hi havia el 3D Lemmings, l'adaptació als nous temps de la mítica saga iniciada el 1991, i sembla que el canvi va agradar força.
Les platformes estaven representades amb el Jumping Flash!, on com podem veure controlem un conill en un entorn tridimensional i visió en primera persona. Desconeixia aquest títol completament, però sembla interessant. I va tenir continuacions.
El Rapid Reload ens fa pensar inevitablement en el llegendari i genial Gunstar Heroes, una joia imprescindible de la Mega Drive, però no se'n va encarregar la mateixa gent, ni va tenir la mateixa acollida, encara que tampoc no va suspendre les anàlisis que en van fer els mitjans.
Acabem amb el Novastorm, un altre joc de Psygnosis però aquest cop no gaire reeixit. Havia sortit per a PC, 3DO i Mega-CD abans, però la versió de la PlayStation era l'única que tenia els vídeos a pantalla completa, segons el que diu la Wikipedia.
Com hem pogut veure, els títols de llançament de la primera consola de Sony als Estats Units i Europa van ser força més atractius, més diversos en gènere i més per a tota mena de públics que no pas els del Japó, per tant els primers usuaris occidentals de la màquina van tenir més sort a l'hora d'escollir complement per a la seva nova consola.
Fa uns dies vaig publicar una entrada sobre un joc revolucionari dels anys 90, l'inventor del gènere de l'estratègia en temps real, el popular Lemmings, i com que va ser i encara és, per als més veterans, un videojoc molt popular, he volgut fer una ullada a la influència que ha tingut en la gent, especialment els més malalts.
Se m'ha acudit que hi podia haver gent que en feia pastissos, i tenia raó. De fet, n'hi ha més d'un exemple a Google Imatges, però he triat el que feia més bona fila, perquè de la resta només en podem dir que la intenció és el que compta.
Els ninotets de punt, de ganxet o com s'anomenin (reconec la meva ignorància també en aquest camp) eren un altre dels objectes que esperava trobar fent recerca, i efectivament, aquí els teniu.
Segurament ja ho esperàveu, perquè n'acostumo a parlar: també hi ha gent que es tatua lemmings a la pell, i aquí en teniu un exemple. És difícil estar més malalt per la saga Lemmings que algú que decideix dur-ne al cos per sempre.
No ens hauria de sorprendre, tampoc, que a més d'un col·lectiu se li hagi acudit disfressar-se d'aquests simpàtics rosegadors humanoides, malgrat que certament eren més bufons a la pantalla i ben petitons.
I més divertit encara que disfressar-se de lemmings és gravar un vídeo, de baix pressupost però que no per això provocador de menys somriures, tot duent a terme una performance d'homenatge a aquests entranyables videojocs.
També hi ha qui els ha fet servir amb una intenció publicitària, però amb una mica més de mitjans. Al cap i a la fi els lemmings són una icona de la història dels videojocs, reconeixible per moltíssimes persones encara que duguin una bona temporada sense protagonitzar cap videojoc digne per a cap consola.
Parlar del Lemmings és parlar d'un dels clàssics dels videojocs dels anys 90 i també d'un títol completament original que va suposar el naixement de l'estratègia en temps real i una petita revolució (tampoc no ens passem) en aquest món, creant fins i tot escola (és a dir, imitadors) i enduent-se una càlida acollida per part de la crítica i el públic, que el va convertir en un èxit comercial.
Tot plegat va arrencar el 1991 per a l'Amiga i el que oferia era una mena de joc d'estratègia que obligava al jugador a prendre decisions ràpides, algunes de difícils, per tal d'anar superant les pantalles gràcies a aquests éssers barreja de rosegadors i humans vestits de blau i amb els cabells verds que coneixem, des de llavors, com a lemmings.
La premissa que presenten els de DMA Design és la següent: tenim un grup de lemmings i se'ns demana que un nombre determinat d'ells surtin vius de la pantalla. Tots es mouen alhora i els haurem d'assignar tasques especials per anar superant els obstacles, 8 habilitats especials que són trepar, flotar, bomba (autodestrucció), bloquejar els altres tot fent-los tornar per on venien, construcció d'escales, excavació horitzontal, excavació vertical i excavació diagonal.
Haurem d'assignar-los aquestes tasques de manera sàvia (no podrem fer sempre el que ens doni la gana) i evitar que els altres caiguin per barrancs i perdin la vida, i ho haurem de fer a través de 120 pantalles. A més, una modalitat per a dos jugadors permet compatir per veure qui salva més lemmings del seu equip.
Incialment llançat per a Amiga i Atari ST, el Lemmings es considera un dels videojocs amb més conversions de la història, i durant els anys següents va passar per múltiples plataformes, com el Commodore 64 (al vídeo), la Panasonic 3DO, l'Acorn Archimedes, l'Amstard CPC, l'Atari 800 XE/XL, l'Amiga CD32, MS-DOS i Windows i els ordinadors d'Apple o fins i tot la portàtil Lynx, entre altres, no sempre amb el mateix nombre de nivells ni amb l'opció de dos jugadors.
A causa de la interfície del Lemmings és clar que la manera ideal de jugar-hi és amb un ratolí, que proporciona una precisió i una rapidesa difícils d'aconseguir als comandaments de les consoles, però sorprenentment va passar, i amb molt d'èxit, per un fotimer de sistemes que no es podien considerar ordinadors, un dels quals la NES, com hem vist al vídeo.
La Gameboy clàssica no podia ser un excepció, com tampoc no ho va ser la Game Gear de Sega, ni la Gameboy Color anys després.
Es considera també un dels millors jocs del catàleg de la Mega Drive, però també el tenim per a Master System, Super Nintendo o Turbografx. I el 2006 se'n va fer un remake per a PSP:
Aquest rentat de cara va agradar, com també el seu editor de nivells que a més es podia compartir, un afegit que es va perdre al remake molt semblant que el 2007 va sortir per a la Playstation 3 a través de Playstation Network.
No és sorprenent que amb l'èxit que va tenir aquell joc se'n fessin seqüeles, la primera de les quals la sèrie Christmas Lemmings, que va començar en forma de demo gratuïta amb nous nivells per a Amiga, PC i Mac, l'Xmas Lemmings que acabem de veure, i va continuar amb una versió de venda a les botigues els anys 1993 i 1994.
El mateix 1991 havia sortit, però, una ampliació amb més nivells anomenada Oh no! More Lemmings, primer per a Amiga i després per a MS-DOS (al vídeo), l'Atari ST, SAM Coupé, Mac i Acorn Archimedes, i s'incloïa a les versions de Windows, Gameboy Color i Playstation del Lemmings.
Així, el que hem vist fins ara no eren realment seqüeles, sinó més aviat ampliacions, perquè les autèntiques novetats van arribar amb el següent títol:
Era el Lemmings 2: The Tribes, de 1993, va passar per molts menys sistemes, però no era gens dolent i de fet aportava interessants novetats a la franquícia, bàsicament un munt de noves habilitats i la creació de 12 tribus de lemmings.
El joc va sortir per a Amiga, MS-DOS, Atari ST, FM Towns, Acorn Archimedes, Gameboy, Mega Drive i Super Nintendo.
A aquelles 12 tribus se'ls van afegir 3 més a l'All New World of Lemmings, de 1994, la tercera part pròpiament dita de la saga, aquest cop només per a MS-DOS primer i Amiga després.
I el 1995 arribarien les 3D amb el 3D Lemmings, llançat per a MS-DOS, Saturn i Playstation. Ja no hi havia història i l'aspecte canviava totalment, però no l'essència de la sèrie. No va tenir mala acollida, però va quedar una mica lluny de les anteriors entregues.
Potser allò de les 3D havia estat excessiu i el 2000 es va fer un lleuger gir als clàssics amb el Lemmings Revolution, només per a PC i desenvolupat per primer cop per una altra companyia, en aquest cas Take-Two, que ja va agradar més i amb què s'acabaria la sèrie principal dels lemmings. Però no patiu, que encara hem de parlar de més coses, com ara els spin-offs:
Tenim per exemple el Lemmings Paintball, de 1996, que va sortir per a PC i que, com diu el seu títol, posa els nostres amics en una partida de paintball, res a veure amb el que havien estat fent fins llavors.
El gènere de les plataformes s'estrenava a la franquícia amb el The Adventures of Lomax, també de 1996 però aquest cop per a PC i Playstation (al vídeo), que ens permetia controlar un lemming anomenat Lomax per tal de rescatar els seus amics.
I amb una saga d'èxit com aquesta també havien de sortir els clons, el més conegut dels quals el The Humans, publicat per a l'Amiga el 1992 i convertit a PC, 3DO, Amiga CD32, Jaguar, Lynx, Mega Drive, Super Nintendo i Gameboy, aquesta última protagonista d'una entrada al bloc fa molt de temps. Al seu torn va tenir dues seqüeles, The Humans II: The Jurassic Levels i The Humans III: Evolution - Lost in Time, ambdues per a Amiga i PC, i un remake per a Nintendo DS de 2009 que no va agradar gens.
Aquest que vèiem és el Turtle Trench, de 2012, per a sistemes amb iOS, que és evident que és un clon del Lemmings o s'adscriu al subgènere que va crear la saga. Abans, però, tenim el CLONES per a Windows de 2010 o el Pingus per a Linux de 2003, per exemple.
