Noms: Hiroshi Kawaguchi

Torna aquesta secció que feia uns mesos que no tocava, i que està pensada per repassar la trajectòria i conèixer millor, des del punt de vista professional, persones que han deixat la seva petjada a la història dels videojocs sense ser els grans tres o quatre noms que tothom coneix.

Avui és el torn d'una llegenda musical de Sega, un home que va composar, sol o en col·laboració, algunes de les melodies més emblemàtiques dels videojocs de la companyia de l'eriçó blau i, per què no, dels videojocs en general.

Hiroshi Kawaguchi, també conegut amb el diminutiu de Hiro i el sobrenom de Master Hiro, a més de Hiroshi Miyauchi (el seu nom real abans d'adoptar el cognom de la seva dona, pràctica japonesa que se sol donar quan l'home es casa amb algú de millor posició social per garantir la preservació del cognom), va néixer a la prefectura de Chiba, al Japó, l'any 1965, concretament el 12 d'abril d'aquell any. Es diu que durant la primària no li agradava gens l'assignatura de música, i que va ser a la secundària que aquest camp de les arts li va començar a interessar i amb la paga que li donaven a casa es va comprar instruments, i ja a batxillerat va fundar una banda on va tocar cançons de diversos compositors, però també va començar a escriure'n ell.

Després d'experimentar amb els instruments, va agafar el gust als sintetitzadors. Paral·lelament a aquests interessos també li agradaven els videojocs i estalviava per comprar-se sistemes, i un dels que va poder comprar va ser el Commodore VIC-1001, als 15 anys. Allò va despertar la seva vocació programadora i es va posar a programar en BASIC i, fins i tot, composar sons per al xip VIC del VIC-20.

Aquest detall és cabdal perquè, després de considerar diverses opcions laborals de futur, entre les quals fuster com els seus pares, xef de cuina o fins i tot mangaka, es va adonar que les companyies desenvolupadores de videojocs eren una possibilitat i es va presentar a Sega, on el van contractar com a programador l'any 1984. Ell s'hi havia presentat, però, com a compositor.

El cas és que el primer encàrrec que li van fer va ser que programés, en col·laboració amb un altre programador acabat de fitxar, un tal Yûji Naka, futur pare d'en Sonic, un videojoc orientat al públic femení, la cosa va sortir bé i es va convertir en un videojoc oficialment llançat per a la consola de Sega del moment, la SG-1000.

Dins la companyia faria un gir pel que fa a tasques, i el seu somni es faria realitat, quan un altre programador i dissenyador, en Yû Suzuki, li va demanar que fes la música d'un joc arcade que seria tot un èxit:

Dos dels temes del Hang-On (1985), i un d'ells el principal sobre el qual es treballaria a la seqüela, porten la signatura de Hiro, mentre que els altres eren obra de Yôji Ishii. 

Suzuki el tornaria a reclutar per fer la música d'un altre èxit de les recreatives, el mític Space Harrier, també de 1985, on el mateix Suzuki també va participar en tasques musicals, i posarem el tema principal per il·lustrar aquesta part del seu espectacular currículum:

Quina melodia més emblemàtica, oi? Doncs l'hi devem a ell. L'any 1986 continuaria fent com a mínim part de les bandes sonores dels grans títols de Sega, i hi trobem la del no gaire popular Alex Kidd and the Lost Stars, però també la de l'Enduro Racer, la del Fantasy Zone o la d'una altra col·laboració amb el programador Yû Suzuki:

He dit que en Hiro era el responsable d'algunes de les bandes sonores més importants de la història de Sega i dels videojocs en general, i em sembla que la de l'Out Run entra en aquesta categoria sense discussió possible.

El 1987 "només" es va encarregar de la banda sonora de l'After Burner i l'After Burner II, i de 1988 destaquen les músiques del Dynamite Düx i el Power Drift. Poca broma. L'últim any de la dècada dels 80 composaria el tema principal del Super Monaco GP per a recreativa i, en col·laboració amb Yasuhiro Takagi, les bandes sonores del Turbo Out Run i, per a Mega Drive, el Sword of Vermillion.

El 1990 sortia un joc que va tenir un moble de recreativa força llegendari, el G-Loc: Air Battle, on el mestre Kawaguchi jugaria un paper molt important musicalment, tot i que novament en tàndem amb en Yasuhiro Takagi. Amb ell i el mític (i des de fa anys amb entrada pròpia en aquesta secció) Takenobu Mitsuyoshi va treballar a la banda sonora d'un altre arcade, el GP Rider, tot i que en ell només està acreditat en una cançó, força èpica per cert:

El 1991 tornaria a fer una banda sonora en solitari, concretament la del Rent-a-Hero de la Mega Drive, joc exclusiu japonès, com a feina més destacada. L'any següent tornaria a la franquícia Out Run amb la seva participació, juntament amb l'esmentat Mitsuyoshi i en Takayuki Nakamura, a l'OutRunners. 

El 1993 i el 1994 participaria en les bandes sonores de dos jocs notables per les sagues a les quals pertanyen, però que per les seves característiques es van quedar als salons arcade: són el SegaSonic the Hedgehog i el Dragon Ball Z: V.R.V.S.

Aquest vídeo pertany al Cool Riders, un arcade força obscur de 1995, l'únic títol de la placa Sega H1 Board, i la banda sonora és obra d'aquest senyor juntament amb en Makito Nomiya.

Després va participar en les bandes sonores de dos jocs llegendaris de Sega com són el Sega Touring Car i el Fighters Megamix, respectivament per a recreatives i Saturn, però tots dos de 1996. 

He posat el vídeo d'una de les úniques dues cançons que va signar del joc de cotxes, més marxosa que altres que hem vist. 

Per tornar-lo a veure fent una banda sonora haurem de saltar al 2000, però pel mig va estar fent arranjaments, programació de so i donant suport en la seva àrea d'especialitat en diversos jocs de la companyia. Perquè la cosa no s'allargui massa, però, no m'aturo a repassar aquesta mena de tasques.

Aquell any va col·laborar en la banda sonora del Rent-a-Hero No. 1, la seqüela per a Dreamcast del joc de la Mega Drive abans esmentat i el Cracking DJ, la continuació del qual, de 2001, també comptaria amb la seva música.

A partir d'aquí tenim uns anys de menys activitat, però el 2006 tornaria amb força amb la banda sonora del Sega Rally 2006, exclusiu de les PlayStation 2 japoneses, amb temes com el del vídeo que tenim aquí damunt. Però també va ser l'any de l'Out Run 2006: Coast 2 Coast, per a Xbox, PS2, PSP i ordinadors, on va fer alguna cançó i arranjaments. 

El 2009 va col·laborar a la banda sonora del Tetris Giant, un títol de recreativa caracteritzat per la seva pantalla de 70 polzades, i les seves següents bandes sonores com a tals les trobem als jocs maimai (2012), Gotta Protectors (2014) i Sangokushi Taisen 4 (2016). L'última que consta, però no en solitari, és la del Sega World Drivers Championship, un arcade de velocitat de 2018.

Insisteixo en què tot i la llarga extensió d'aquesta entrada el mestre Hiro ha fet moltes més coses, però no són ben bé bandes sonores i per tant són més avorrides d'explicar. Com a curiositat, l'any 2021 va compondre la música del menú de l'Astro City Mini. 

I si en voleu una altra, com a apassionat de la música que va esdevenir, a més de treballar per a molts i emblemàtics títols de Sega també va formar part de la seva banda interna, la S. S. T. Band (Sega Sound Team Band), entre la seva fundació el 1988 i el 1990, cosa que el va dur a participar en discs d'estudi i, com no podia ser d'una altra manera, concerts en directe:

Ell és el teclista d'aquesta actuació en què se celebra Last Wave, la mítica música de la introducció de nom de l'Out Run.

Hem vist, doncs, força per sobre però tan detalladament com m'ha semblat raonable la trajectòria d'una llegenda viva de Sega, un dels pocs membres de la companyia que encara en formen part des que hi van entrar a la dècada dels 80.

Fonts: Sega Retro, Wikipedia, Video Game Music Preservation Foundation

Noms: Osamu Muto

Aquesta secció del blog és una de les més joves que té, tot i que ja fa temps que va fer els dos anys. I per les seves característiques té el futur a curt i mitjà termini més o menys assegurat, perquè vaig descobrint noms de persones que han fet importants aportacions a la història dels videojocs des de diverses especialitzacions.

El nom d'avui torna una mica als orígens de la secció, perquè abandonem la música -protagonista habitual d'aquestes entrades- i tornem a la il·lustració, i per acabar-ho d'adobar, de la vida de la persona homenatjada tampoc n'he trobat res més, com em va passar amb l'entrada inaugural sobre l'Akira Watanabe, il·lustrador de portades de Sega i creador de la imatge icònica d'en Sonic a la portada del seu primer videojoc.

Si amb el senyor Watanabe vaig tenir el problema que només en vaig trobar una foto, amb l'Osamu Muto he de donar gràcies a que l'home sigui força actiu a Twitter, d'on he tret aquesta imatge que és evident que és recent. Ens falta la meitat inferior de la cara, o alguna foto de la seva joventut, però.

És un d'aquells casos que més m'agraden, perquè no és un nom gens conegut, així que aprofito l'avinentesa per dedicar-li aquesta entrada, on vull recopilar l'escassa informació que n'he trobat, però és evident que hi haurà exemples de la seva obra.

Tot va començar precisament a Twitter, on vaig comentar que aquest, el Psycho Fox, era (i de moment és) el meu joc preferit de la Master System (he jugat a molt pocs, però aquest m'encanta i me l'he acabat, com vaig explicar aquí), i en jalabop va comentar que la seva portada li recordava l'estil d'una altra del catàleg de la consola.

I aquí vaig dir "ah! alerta!", em vaig preguntar qui devia ser la persona responsable d'aquests dissenys i em vaig adonar que el seu estil, en realitat, el tenia vist d'altres portades mítiques de Sega, però que fins llavors no m'havia aturat a pensar en això, i evidentment vaig voler saber-ne més, així que des d'aquí agraeixo aquella resposta a en jalabop i li dedico aquesta humil entrada.

Aquesta és la portada del Basketball Nightmare, un joc de 1989 que només va sortir a Europa i el Brasil i que està protagonitzat per un noi que, abans de participar en un campionat de bàsquet, somia que juga partits contra criatures del folklore japonès en pistes d'allò més estranyes. 

No el coneixia pas, raó per la qual també estic agraït a aquella conversa casual a la xarxa social de l'ocellet blau, i és que em van venir ganes de jugar-hi. 

El 1990 les Mega Drive japoneses (les estrangeres més endavant) rebrien el port del Wonder Boy: Monster Lair de recreativa, que en aquest cas coneixia i desitjava (ja no la versió arcade, que tinc gràcies a l'Astro City Mini) i que tinc, emulada, això sí, al Sega Mega Drive Classics de la Xbox One. 

Sigui com sigui, s'hauria de tenir un greu problema per negar que les tres il·lustracions que hem vist fins ara les signa la mateixa persona. S'hi detecta un estil comú caracteritzat per personatges baixets, amb una anatomia gairebé infantil, uns ulls grans i sortints, dissenys en general bufons i l'evident ús de l'aerografia com a tècnica. 

Un altre títol arcade de 1989 portat a la Mega Drive en aquest cas el 1990 (1992 a les europees), és el DJ Boy, beat'em up amb personatges que es desplacen patinant i que també he conegut gràcies a aquesta recerca. Doncs bé, és innegable que l'encàrrec li va ser assignat al senyor Osamu Muto.

El 1991, força tard respecte a la seva aparició en recreatives l'any 1989, el Laser Ghost va arribar a les Master System novament només europees, i a banda de destacar perquè feia ús de la pistola Light Phaser, es veu que és un joc força diferent de l'original i només cal fer una ullada a la seva portada per veure que és obra del senyor que protagonitza aquesta entrada.

Els personatges bufons no són l'únic registre del mestre Muto, però: aquí tenim per exemple, la portada de la versió per a Master System del Forgotten Worlds, de 1989.

Ho veiem també a la del port del mític Space Harrier per a la 32X (1994) en la seva versió japonesa, en aquest cas més perquè ho explica ell mateix que no pas perquè el seu estil hi sigui clarament recognoscible. 

Hem fet un salt d'alguns anys, però és que sembla que el 1994 Osamu Muto va tenir força feina d'aquesta mena, o això és el que ha ensenyat.  

Se'ns podria perdonar per no saber que aquesta portada de l'Ecco: The Tides of Time, al Japó Ecco The Dolphin II, és seva a la versió japonesa. Sembla que en aquest cas va treballar amb ordinador, digitalitzant una il·lustració que havia fet manualment i acolorint-la amb Photoshop.

La portada i la contraportada del Dynamite Headdy de la Mega Drive al Japó també són obra seva, i allà començava a fer servir l'ordinador per a les il·lustracions 3D a les quals es dedica encara ara, com podem veure tant al seu Twitter com a la seva pàgina web oficial, tot i que ja no tenen res a veure amb els videojocs.

Això no vol dir, però, que no trobem al seu currículum més il·lustracions fetes amb aerògraf, com aquesta també de 1994:

Pertany a la versió Mega Drive del títol de minijocs de recreativa Tant-R, i és evident que no està feta amb ordinador, però curiosament també recorda les obres modernes que podem trobar a la seva web. 

Deixarem el 1994, i ja anem acabant en general, amb la portada japonesa del Soleil, que allà es va dir Shin Sôseiki Ragnacenty, una aventura clàssica de la 16 bits de Sega.

Aquí tenim la il·lustració, lliure de logos, del Tatakae! Pro yakyû Twin League, un joc de beisbol de 1995 per a la Game Gear que és més evident que mostra l'estil clàssic de Muto, després d'uns quants exemples en què ens havíem de creure que eren obres seves però no hi sortien cares humanes que ho demostressin sense discussió possible. 

El Pepenga Pengo, seqüela exclusiva per a les Mega Drive japoneses del clàssic de recreativa de 1982, va sortir al desembre de 1995 i va ser l'últim joc que Sega va llançar per a la consola al mercat japonès. No és tan fàcil reconèixer-hi l'estil d'Osamu Muto, però se l'acredita com a autor i s'explica també que hi va voler incloure un Sonic, com si fos en Wally, camuflat entre els pingüins blaus.

Ho va voler fer perquè també estava familiaritzat amb el personatge, i és que ja n'havia fet il·lustracions en uns calendaris, com a mínim el de SegaSonic the Hedgehog de 1994, en col·laboració amb Naoto Ôshima, el dissenyador original de la mascota de Sega. I dic "com a mínim" perquè ell mateix se sorprèn quan la gent li pregunta si és l'autor d'algunes il·lustracions de les quals ni se'n recordava, però que admet que va fer.

És possible que aquest estil d'il·lustració d'en Sonic us resulti familiar, i és que si bé aquí no en vam tenir calendaris pròpiament dits, sí que va aparèixer en alguns materials promocionals, com ara enganxines que s'incloïen a les revistes de l'època. Jo mateix tinc, deteriorada però enganxada en una carpeta de la meva adolescència, aquesta:

Ho anirem deixant aquí. Com he dit abans, no hi ha gaire informació sobre Osamu Muto a banda de portades que se li atribueixen o s'atribueix ell mateix. Tampoc no se li han dedicat articles en cap portal com per poder-nos fer gaire idea de la seva vida, com va arribar a treballar a Sega o què va fer entre mitjan dècada de 1990 i l'actualitat, en què com ja he dit continua fent il·lustracions, tot i que fora dels videojocs.

Com a màxim, repassant les seves intervencions a Twitter, d'incalculable valor per poder redactar aquesta entrada, amb l'ajuda del fil que li va dedicar VGDensetsu, podem deduir que li agraden els videojocs, els gats i el bon menjar, però poca cosa més. I ja em perdonareu si no m'he dedicat a traduir tots els seus tuits, que són en japonès, per extreure'n més informació. En tot cas, si mai em trobo amb alguna portada seva que no hagi esmentat aquí, espero poder-hi reconèixer el seu estil.

Exclusius de recreativa: Planet Harriers

Últimament, en aquesta secció de recent creació, he parlat d'exclusius de recreativa que han acabat veient la llum, però no en forma de port per a consola, sinó que han estat oficialment emulats. És el cas del 64th Street - A Detective Story i el Trio the Punch - Never Forget Me..., però és que ja en vaig parlar sabent això, de manera que no és un problema d'obsolescència de les entrades. 

La realitat és que són títols de recreativa als quals no es va poder jugar a casa de manera oficial en el seu dia, cosa que a l'època implicava una conversió a un sistema domèstic, i aquest no va tenir lloc. Per tant, faig aquest aclariment perquè crec que la inclusió d'aquesta mena de títols que, ara sí, s'emulen en consoles modernes a canvi d'uns diners per part de l'usuari, no invalida l'esperit de la secció. Dit això, parlem d'un nou videojoc, que quan escric això no em consta que hagi d'aparèixer gràcies als Arcade Archives ni a Sega Ages ni cap d'aquests projectes per reviure el retro. I si la situació canvia, millor per a tothom.

El més interessant del cas, però, és que es tracta d'una entrega d'una sèrie prou coneguda i que sí que més o menys ha anat passant per les consoles, i diverses vegades. Parlo del Planet Harriers, un arcade desenvolupat per Amusement Vision i publicat per Sega l'any 2000 al Japó i que va arribar també als Estats Units i Europa el 2001.

Com ja us podeu imaginar, pertany a la saga Space Harrier, iniciada amb el títol de 1985 per a recreatives que va ser portat a múltiples sistemes domèstics, a més de tenir les seqüeles Space Harrier 3-D (Master System) i Space Harrier II (Mega Drive) el 1988 i rellançaments durant dècades. Però una entrega nova de la franquícia es va quedar a les sales recreatives, i és la protagonista de l'entrada d'avui.

És evident que la mecànica del joc és la mateixa que a les entregues que tots coneixem: duem un personatge que vola o corre "cap al fons" de la pantalla i dispara als objectius, aquesta vegada en un entorn totalment tridimensional en comptes del clàssic sprite scaling dels 16 bits. Corria a la placa Hikaru de Sega, que es va fer servir només per a aquest joc, el Brave Fire Fighters (1999), l'Star Wars: Racer Arcade (2000) i el NASCAR Arcade (2000).

El Planet Harriers ens permet triar entre quatre personatges: Glenn, X, Cory (al vídeo) i Nick, però hi ha un truc per fer-hi aparèixer el mític Opa-Opa dels Fantasy Zone, que sense el truc surt igualment però per oferir-nos continuar quan el nostre personatge cau en combat.

El moble arcade consistia en una màquina doble, pensada per jugar-hi assegut, amb una palanca per controlar el personatge i anar disparant. Evidentment, això permetia fer partides amb un altre jugador, però també hi havia l'opció de fer partides diferents simultàniament.

Amb uns gràfics nítids, que mostraven partícules, força llunyania de dibuixat, punts de llum i una alta càrrega poligonal, se'n va dir, en aquell moment, que tenia els millors gràfics que s'havien vist mai, i va ser l'estrella de l'Amusement Machine Show de 2000, a més de tot un èxit a les recreatives japoneses.

És normal, doncs, que també arribés a Occident, però per alguna raó no se'n va fer cap conversió domèstica, si bé es va arribar a parlar de dur-lo a la GameCube. Una autèntica llàstima, perquè sembla que era tot el que l'Space Harrier original hauria desitjat si tècnicament hagués estat possible a la seva època.

Jocs que no van veure la llum: Space Fantasy Zone

M'he adonat que aquesta secció, per a mi força interessant -modèstia a part-, no la tocava des de 2014, i em semblava un crim que a les acaballes d'aquest 2015 encara no li hagués dedicat cap entrada. Val més tard que mai, i mentre buscava material per a solucionar el problema he trobat un títol que tenia molt bona pinta però que, com correspon a aquesta secció, no va veure la llum.

Dic que tenia molt bona pinta perquè si havíeu pensat, pel títol, que aquest joc no publicat tenia alguna relació amb els clàssics de Sega anomenats Fantasy Zone... teniu tota la raó. L'Space Fantasy Zone havia de sortir per a PC Engine, l'estaven desenvolupant el 1991 els de NEC Avenue, res a veure amb Sega, i no només semblava una barreja de les franquícies Fantasy Zone i Space Harrier, sinó que ho era.



Adequadament acreditada a la pantalla de títol hi ha Sega, però aquest videojoc havia de sortir només per a la PC Engine de NEC, concretament els models compatibles amb el format Super CD-ROM². Com es pot veure és talment això: l'Opa-Opa dels Fantasy Zone en una aventura que es desenvolupa com el també clàssic de Sega Space Harrier. Per si encara hi ha algun advocat del diable, els enemics venien de tots dos jocs i la música també.

Si en podem veure el vídeo és perquè al final, com sol passar, es va filtrar una versió jugable -no polida del tot, però- d'aquest títol i, per tant, es pot fer anar en emuladors. Per les fotos que he vist a Google Imatges sembla que també hi ha gent que s'ha dedicat a gravar-los en CD aptes per a les PC Engine i distribuir-los, suposo que a canvi de calés, per tal de fer l'experiència com més realista millor.

Per què no va sortir a la venda? En pàgines com aquesta s'especula amb què en aquell moment Sega ja estava pensant en el Mega-CD i va decidir que no volia llicenciar aquell títol a la competència, però també es diu que la qualitat aconseguida, sobretot per als efectes de l'Space Harrier, potser no era prou satisfactòria, concretament pel que fa a l'scaling o escalat. Els que l'han provat parlen, també, de problemes amb la jugabilitat d'aquesta genial i nostàlgica idea que no va arribar a veure la llum. 

Els primers jocs del 32X

El 32X va ser un dels dos perifèrics-consola de la Mega Drive, com ja sabeu, i va ser un dels fracassos més sonats d'una companyia que m'estimo molt però que, pobreta, no va tenir gens de sort després de la Mega Drive. Només 40 títols formen el catàleg del 32X, i per repassar-ne els primers hem de retrocedir al 1994, any en què es va posar a la venda l'aparell, primer a Europa (el 14 de novembre), després als Estats Units (21 de novembre) i finalment al Japó (el 3 de desembre), com si fos el món a l'inrevés. 

No especifiquen dates, a la Wikipedia, però amb el que quedava d'any podem assumir que els 7 títols que van sortir el 1994 devien ser títols de llançament, o poc els va faltar, però sigui com sigui no deixen de ser els primers del reduït catàleg del 32X, i aquest que vèiem era el Cosmic Carnage, un joc de lluita. 

També hi havia la conversió al 32X de l'Space Harrier, un clàssic de les recreatives de Sega que va visitar diverses consoles. I ara en vindrà un que és dels pocs que van agradar força del pobre "bolet" de la Mega Drive:

Era l'Star Wars Arcade, un joc d'aviació amb vista subjectiva com es pot veure al vídeo i que, de fet, havia sortir per a recreatives l'any anterior i només va ser convertit al 32X. Un dels preferits, però, és el que veurem ara:

El Virtua Racing Deluxe, que uns mesos abans havia tingut una molt meritòria versió per a la Mega Drive i que al seu torn venia d'una recreativa de 1992, era un dels jocs que duia la consola, amb 32X (que era més propera a l'arcade original) o no, als seus límits tècnics amb unes rudimentàries però treballades 3D.

Aquest no necessita presentació, perquè el Doom és un dels pares del gènere first person shooter, i també va tenir una ben rebuda versió per al 32X. Finalment tenim dos dels 6 únics títols (5, si no comptem amb el Surgical Strike, exclusiu del Brasil) que van fer ús de la combinació Mega-CD + 32X:

El Night Trap, del que ja vaig parlar, i en aquest vídeo podem veure la comparativa entre la versió del Mega-CD a seques i la del 32X combinat amb el Mega-CD. I ens en queda un altre, també:

És el Corpse Killer, que també va sortir per al Mega-CD (sense combinar amb el 32X), la 3DO, la Saturn i ordinadors). I aquests són, doncs, els jocs que van sortir amb el 32X en el seu llançament, 7 d'un total de 40. Una breu i trista història però que, com totes, té un començament, i del final ja en vam parlar.