Còmics i videojocs: Zenki

No soc cap superexpert en manga, però podríem dir que conec unes quantes coses del sector, i tot i que hi ha molts còmics japonesos populars, mítics i llegendaris que encara no he llegit i en alguns casos potser no ho faré mai, sí que conec almenys el nom d'una quantitat considerable d'obres de les dècades dels 80 i 90.

Doncs bé, per alguna raó no tenia ni idea de l'existència del manga que avui protagonitza la nova entrada d'aquesta antiga i últimament poc prolífica secció, i això que és un shōnen dels 90 i de la revista més famosa d'aquesta demografia, la Shōnen Jump. Però per què en parlo? Doncs, evidentment, perquè va tenir videojocs. De fet, 5 i tot.

Es tracta de Zenki, un manga escrit per Kikuhide Tani i dibuixat per Yoshihirō Kuroiwa que es va publicar al Japó de 1992 a 1996 i es va recopilar en 12 volums.

A més, va tenir una sèrie animada de 51 episodis el 1995 i una OVA el 1997, que adaptaven a l'animació aquesta història sobre un dimoni que ha estat alliberat del segell que el mantenia captiu segles després per una descendent seva. 

El primer joc es va anomenar Kishin dôji Zenki: Rettō raiden, el va desenvolupar CAProduction i va sortir el 4 d'agost de 1995, si ens hem de refiar de la Wikipedia.

Com podem veure, és un plataformes d'acció que té força bona pinta, fins i tot si no coneixem el material original. Com hem dit abans, el 1995 el manga va ser adaptat a anime i va ser aquest el motiu pel qual es van començar a fer videojocs de Zenki, perquè el segon arribaria menys d'un mes després, l'1 de setembre, el Kishin dôji Zenki de la Game Gear.

És un altre plataformes d'acció que té també molt bona pinta, i aquest cop és un desenvolupament intern de Sega, concretament de la divisió CS5, que havia signat anteriorment títols com el Legend of Illusion, el Royal Stone o el Sonic Drift 2. Poca broma.

Aquell mateix any el joc tornaria a la Super Nintendo japonesa amb el Kishin dôji Zenki: Den'ei raibu, de Now Production, i per no posar només vídeos aquest cop la mostra és en forma d'imatge estàtica:

 

 

Sense deixar el gènere de les plataformes d'acció, podem veure que en aquest segon joc de la franquícia per a la 16 bits de Nintendo els dissenys dels personatges són més bufons, encara que no al nivell de la Game Gear, al seu torn segurament motivat per la resolució i les dimensions de la pantalla.

 

Aquí controlem la Chiaki, la descendent d'en Zenki, però a l'hora de combatre s'invoca el dimoniet. També s'hi fan combats amb la mecànica de prémer els botons adequats en el moment correcte, que es presenten amb un format diferent, amb les imatges dels personatges en gran i unes barres que s'omplen. Malgrat alguns diàlegs escrits, en termes generals aquest joc també sembla perfectament jugable sense saber japonès.

 

Us torno a posar vídeo perquè aquest joc de desembre de 1995 -per tant, el quart de l'any, i queda clar que l'efecte anime va ser important- va sortir el Kishin dôji Zenki FX: Vajra Fight per a la PC-FX de NEC, aquest cop desenvolupat per Hudson Soft, que havia fet de distribuïdora de tots els altres -excepte el de la Game Gear, que va distribuir la pròpia Sega-, per a la companyia a la qual estava tan estretament lligada.

 

Es tracta d'un joc que barreja elements de beat'em up amb combats 1 contra 1, i té múltiples escenes animades i doblatge, per la qual cosa he trobat que valia la pena veure'l en moviment. Sembla interessant i feia ús de la potència de la malaurada màquina.

 

L'últim videojoc que adaptava aquest manga fins ara desconegut per a mi va sortir al febrer de 1996, va significar el retorn a la Super Famicom i aquest cop no gosaria dir que és perfectament jugable sense coneixements de l'idioma original.

 

Amb un mapa que és bàsicament el tauler d'un joc de taula on avancem després de tirar el dau, força text i uns combats que es duen a terme amb cartes, el Kishin dôji Zenki: Tenchi meidô s'allunya de l'estil que havíem vist als jocs anteriors. Tanmateix, trobo que per ser un manga més aviat desconegut, que tingués cinc videojocs i, a sobre, en menys d'un any, és quelcom remarcable.

 

I vosaltres? Coneixíeu aquest còmic? O almenys els seu videojocs? 

Nascuts el 1994: Sagues que fan 30 anys

Ja és aquí la nova entrega d'aquesta secció anual que, en realitat, porta el títol a la part final. Aquest 2024 es commemoren els 30 anys de qualsevol cosa important que passés el 1994, i en matèria de videojocs tenim teca per tastar.

Va ser l'any de llançaments de consoles com la Playdia de Bandai o la PC-FX de NEC, o l'accessori-consola 32X de Sega per a la Mega Drive. Però són sistemes que no van tenir el ressò i la influència de la Saturn o la PlayStation, màquines que enguany també fan els 30. Ara bé, en aquestes entrades jo sempre parlo de sagues que han arribat a la trentena, i que van tenir la primera entrega fa exactament 30 anys.

1994 va ser, per exemple, l'any de sortida de la primera entrega de l'Earthworm Jim, de Shiny Entertainment, un plataformes d'acció amb molta personalitat que va debutar a la Mega Drive i tot seguit va sortir també en Super Nintendo, amb versions per a d'altres màquines l'any següent, i seqüeles més endavant.

Amb una entrega numerada com a 4 que ha quedat com a fiasco per a la consola fantasma Intellivision Amico, almenys les dues primeres parts tenen un nucli de seguidors que en poden continuar gaudint tant a les màquines originals com rellançades a l'Evercade.

Però si pensem en un videojoc que duu l'any 94 al títol, a banda dels esportius, tenim el llegendari The King of Fighters 94, el primer joc de la saga de lluita més emblemàtica d'SNK, companyia precisament especialitzada i prolífica en el gènere. 

Encara belluga, aquesta saga, però tot va començar aquí, amb l'esbojarrada idea de reunir lluitadors de diversos jocs de la companyia, amb tant d'èxit que, més enllà de la curiositat del crossover, es va convertir en la saga principal de tot el sistema Neo Geo.

Continuem amb la lluita, perquè també va ser l'any de la proposta de Rare per al gènere, amb aquest Killer Instinct que ha tingut seqüeles i entregues tant per a recreativa com per a consoles, l'última el 2013 per a la Xbox One, llavors acabada d'estrenar.

No ha tingut el ressò de KOF, per descomptat, ni el de Mortal Kombat, saga amb la qual es podria comparar per estètica i maneres d'acabar definitivament amb els enemics, però també va deixar la seva petita petjada a la història dels videojocs.

Aquí es podria debatre sobre si aquest joc, també de Rare, inicia una saga o no, perquè el personatge ve de molt lluny i és molt mític, però el canvi de jugabilitat i l'impacte que va tenir el Donkey Kong Country, llançat inicialment per a la Super Nintendo, va ser tan gran que es podria parlar d'exitós reinici, i a més ha tingut seqüeles que han seguit el seu estil.

Doncs sí, aquest estimadíssim joc ja té 30 anys, i ara ja en fa 10 que no tenim un DKC nou, així que esperem que almenys a la successora de la Switch torni amb un producte digne.

Sabíeu que el primer The Need for Speed es va estrenar a la 3DO? Jo no, de fet no sé res d'aquesta saga perquè no hi he jugat mai, però reconec la importància de la marca, que també ha tingut adaptació al cinema i l'any 2022 encara va veure aparèixer una entrega.

Una altra saga que encara belluga, i que té renom dins d'un gènere amb moltíssima competència, és Tekken, que va començar a les recreatives al desembre de 1994 -de manera que entra pels pèls en aquest article- i que va fer fortuna sobretot a les consoles PlayStation.

Ara ja no s'associa necessàriament a Sony, però aquest any ha tornat a l'actualitat amb la vuitena entrega numerada. Un bon cop de puny (d'acer) de Namco sobre la taula, com a resposta al Virtua Fighter de Sega, de l'any anterior.

Acabo amb aquest, però tot i que no solc parlar d'ordinadors en aquest blog, perquè és una escena de la qual he estat sempre allunyat, voldria esmentar breument que l'any 1994 van començar també les sagues Warcraft i The Elder Scrolls. Poca broma.
 

Jocs que no van veure la llum: FX Fighter

Segons dades que podem trobar a la Wikipedia, la PC Engine de NEC, Turbografx a Occident, va ser discontinuada al Japó el 16 de desembre de 1994. Dic això perquè exactament una setmana després es llançava allà la seva successora, la PC-FX, una consola amb forma de torre d'ordinador que volia competir amb la Saturn i la PlayStation, que feia molt poc que havien sortir al mercat.

No ho va aconseguir, i la PC-FX es va quedar al País del Sol Naixent, i una de les raons del fracàs va ser que li mancava quelcom que estava molt de moda en aquell moment, i que qualsevol sistema havia de tenir si volia tenir una mínima oportunitat: la capacitat de mostrar gràfics poligonals, el que abans en dèiem, per simplificar i entendre'ns, 3D.

En una època en què ja al·lucinàvem amb el Virtua Fighter (de 1993, i amb versió Saturn de llançament amb la consola el 1994) i el primer Tekken acabat d'estrenar a les recreatives, els jocs de lluita en 2D passaven a un segon pla.

Tot i que després van continuar tenint protagonisme, i fins i tot es pot dir que els títols de lluita amb aspecte tradicional es juguen millor, a l'actualitat, que els seus cosins poligonals de l'època, el cert és que per tal de competir llavors calia presentar productes amb un aspecte gràfic espectacular. 

La solució que se li va acudir a la gent que feia -no he pogut trobar qui se n'encarregava- l'FX Fighter -res a veure amb el videojoc de PC del mateix títol- per tal de fer un joc de lluita 3D va ser que les escenes fossin pre-renderitzades, és a dir que no fos el motor del joc el que les mogués, sinó que estiguessin gravades. 

I el sistema de joc consistia en esperar que s'omplís una barra i prémer els botons en qüestió, de manera que en el fons era del gènere FMV (Full motion video), com el dels jocs que farcien part del catàleg del Mega-CD i altres sistemes en els primers anys de l'ús de discs per a l'emmagatzematge de videojocs, però que havien nascut a les recreatives a principis dels anys 80 en suport LaserDisc.

Amb una mica de trampa, doncs, la PC-FX tenia un videojoc de lluita 3D en desenvolupament, però cap a la meitat del seu recorregut (segons Unseen64) es va cancel·lar perquè... aquests vídeos ocupaven massa i ho van veure quan ja havien fet 3 o 4 personatges.

Aquesta és, doncs, la història d'un videojoc de la successora de la PC Engine que malgrat que es va poder provar en forma de demo al Tokyo Toy Show de 1994 no va arribar a sortir al mercat, ni tan sols el japonès. Una llàstima? Potser no.

 

Consoles desconegudes: PC-FX

Feia molt temps que no parlava de cap videoconsola desconeguda, i recuperar una secció tant temps abandonada sempre em provoca goig, per tant avui estic encantat de poder parlar de la PC-FX, una consola fallida de NEC, creadora de la Turbografx (PC-Engine), companyia de la qual ja havia parlat en aquesta secció en repassar la història de la TurboExpress. 

La PC-FX va sortir al Japó el 23 de desembre de 1994 i era una consola de 32 bits que pretenia succeir la Turbografx-16 (o PC-Engine), d'una generació anterior i que havia obtingut un èxit moderat tirant a gran. Una de les últimes versions de l'anterior consola ja incorporava el CD com a suport, però en el cas de la PC-FX venia de sèrie.

El que destacava d'aquesta consola era el seu aspecte, similar al d'una torre d'ordinador i a la posició vertical (i habitual) de la Xbox 360, per exemple. També es considera la primera consola que incorporava la possibilitat d'emprar un ratolí per a determinats jocs. Vegem-ne un anunci:

 

El millor que tenia la PC-FX era la superioritat sobre les altres consoles de la generació (incloses la Saturn i la Playstation) pel que fa a vídeos FMV, però va ser un fracàs. El problema del nou sistema, segons la Wikipedia, va ser el següent: NEC ja hi estava treballant el 1992, però les third parties no s'hi van interessar gaire perquè la PC-Engine encara era ben viva al mercat japonès. NEC, llavors, va aparcar el projecte i va esperar, però llavors van aparèixer les primeres consoles de 32 bits de la competència. Primer la 3DO de Panasonic el 1993, i després les esmentades Saturn i Playstation, de Sega i Sony respectivament, el 1994. 

NEC es va trobar, de sobte, amb la necessitat de llançar una nova consola, però desenvolupar-ne una de nova, millorant la competència, hauria requerit massa temps, de manera que va optar per treure la que ja havia preparat el 1992, i com a conseqüència va fracassar, perquè a banda de la qüestió del vídeo, en la resta d'aspectes era tecnològicament inferior a les altres, sobretot per l'absència de gràfics en 3D, que la companyia volia implementar amb una expansió que al final no va veure la llum. El 1998, després de no arribar a vendre ni 100.000 unitats i no sortir del Japó, va ser descontinuada i NEC va deixar de fabricar consoles. 

Entre els 62 videojocs que van arribar a sortir al mercat japonès, el que veiem al vídeo és el First Kiss Story, que és el darrer que va aparèixer, el 24 d'abril de 1998. Encara que sembli mentida, representa que és del gènere de les novel·les visuals, típicament japonès, però el que surt al vídeo és un minijoc de lluita, molt més interessant per als occidentals. També va sortir per a Playstation i Playstation 2, en aquest últim cas juntament amb una seqüela. 

Aquest era el Tengai Makyo Karakuri Kakutoden, de 1995, com podem veure un joc de lluita una mica estrany. La lluita era un gènere habitual en el catàleg de la consola, així com els títols basats en manga i anime, i els simuladors de cites, que al Japó agraden molt i que de vegades inclouen escenes una mica pujades de to, amb les quals les companyies fabricants de consoles no acostumen a simpatitzar, llevat de NEC, que hi va veure una oportunitat de remuntar vendes i va permetre l'aparició de diversos jocs amb continguts una mica picants, com ara entregues de les sagues Pia Carrot, Can Can Bunny o Dragon Knight.

El Kishin Dôji Zenki: Vajura Fight, de 1995, sembla que és un dels jocs més populars de la PC-FX, i s'ha de dir que té bon aspecte. El seu origen el veiem en un manga de 12 volums publicats entre 1992 i 1996 i una sèrie d'anime de 51 episodis de 1995. A més, tindria un OVA el 1997, i diversos videojocs: 3 per a la Super Nintendo, 1 per a la Game Gear, 1 per a la PC-Engine i, naturalment, aquest.

També tenim aquest Super God Trooper Zeroigar, un shoot'em up vertical de 1997 que realment fa venir salivera. O el Chip Chan Kick!, d'un gènere completament diferent, aparegut el 1996 i amb aspecte de ser força addictiu:

Tornem a la lluita, amb un títol ben curiós que demostra que el tema del vídeo efectivament estava ben resolt en aquesta consola: Zen-Nihon Joshi Pro Wrestling: Queen of Queens, de 1995, un joc sobre la lluita lliure femenina professional japonesa. 

Com podem veure amb aquestes mostres, tenia títols interessants, i malgrat la seva trista existència i la seva inevitable desaparició prematura, encara se'n pot gaudir mitjançant els emuladors. Personalment, m'ha semblat interessant i alhora trist saber per què NEC va abandonar el mercat dels videojocs, però la història s'ha de conèixer i jo continuaré investigant. 

 

Entrada publicada originalment ahir, dia 12 de maig de 2011, però desapareguda per problemes tècnics de Blogger. Afortunadament l'he pogut recuperar i republicar.