Exclusius de recreativa: Flashgal

Ara que fa temps que m'interessen molt els beat'em ups vaig descobrint coses que no coneixia, a més de jugar per primer cop a títols llegendaris. El joc que porto avui a la secció d'exclusius de recreativa no seria del segon grup, més aviat al contrari, perquè en no haver-se portat mai a cap consola, ni haver-se recopilat o rellançat enlloc, és molt desconegut, i per tant és del primer cas, el dels descobriments de jocs.

Però bé, precisament per això vull parlar-ne aquí, en aquesta secció pensada per fer una mica de llum a aquells videojocs que es van quedar als salons arcade, de manera merescuda o no.

Flashgal és un títol de Kyugo -que també hi va posar el moble- publicat per Sega el 1985, i pertany a un gènere que va començar l'any 1984 amb el Kung-Fu Master, amb el Renegade / Nekketsu Kôha Kunio-kun (1986) i el Double Dragon (1987) com a exponents que en van establir unes característiques que farien de fonaments per a desenes de títols posteriors, de manera que estem davant d'un dels primers beat'em ups, encara que sigui en 2D, sense cap mena de profunditat, cosa que per a algunes persones el descartaria com a tal.

Probablement la primera cosa que crida l'atenció és que sembla que la seva protagonista sigui la Wonder Woman, la llegendària superheroïna de DC Comics, i tot i que el flyer compartit més amunt provi de dissimular-ho canviant-li el color dels cabells, l'sprite en si -i la marquesina de la versió estatunidenca- la mostra com a morena, així que podria ser. No s'hi fa referència. Homenatge? Plagi sense llicència? Llicència perduda en algun punt del procés? No he trobat informació que permeti aclarir-ho.

El que sí que podem dir és que es tracta d'un dels primers personatges femenins en un beat'em up, cosa que li dona un caràcter històric. A banda d'això, i com a ingredient menys important, tenim un scroll automàtic durant gairebé tota la pantalla que no és gaire habitual en el gènere.

El joc consisteix a anar superant pantalles en què hem d'arribar al final després de vèncer tots els enemics, com correspon a aquesta mena de jocs, però potser el que el desqualificaria com a beat'em up és que algunes pantalles ens fan conduir vehicles, com una moto, un helicòpter o una moto d'aigua, i en d'altres fem servir armes, com ara una katana o una pistola amb munició infinita que només podem trobar en un punt concret del joc. De tota manera, al capdavall continua tractant-se de derrotar els enemics.

Aquests, per cert, no són tan repetitius com es podria esperar del gènere i d'un dels seus exemples més primerencs: hi ha mafiosos amb trajo, gossos, ninges, micos, uns submarinistes voladors (sí), ocells robot, samurais, pneumàtics que roden o boten, uns robots estranys, experts en arts marcials, galls dindi o uns paios ben lletjos i bronzejats en banyador.

Sí que té, però, coses força repetitives: l'enemic del final de pantalla sempre és un mafiós calb i amb ulleres de sol acompanyat de dos esbirros -a les pantalles on sí que hi ha enemic final-, i tot i la diversitat d'enemics i escenaris, al tram final es repeteixen, tot augmentant la dificultat del joc i el nombre d'enemics simultanis. 

Pel que fa al sistema de vida, la protagonista del Flashgal, que suposo que es diu així, Flashgal, té una barra de poder que es va buidant a mesura que rep cops però també amb el pas del temps. Per sort, derrotar enemics ens la va reomplint, així que haurem de vigilar perquè els encerts compensin els errors. 

El so, si heu mirat el vídeo, recorda molt el de la Master System, però malauradament, perquè tot i les seves mancances sembla que ha de ser divertit, és un joc que no es va arribar a portar, com deia més amunt i justifica l'entrada, a cap sistema domèstic. Tampoc ha estat dels escollits per reaparèixer en cap mena de col·lecció de Sega. Llàstima.

Còmics i videojocs: Justice League of America

Com probablement sabeu (però potser no), la Lliga de la Justícia, la Justice League of America o JLA per als amics, és el grup de superherois més important de DC Comics, l'actuació en equip dels personatges de més pes de l'editorial, amb una formació contínuament canviant però on gairebé sempre hi ha en Superman, en Batman, la Wonder Woman o com a mínim un d'ells. Els Avengers de la Marvel parteixen d'un concepte molt semblant, són superherois amb les seves pròpies col·leccions que es reuneixen quan cal, però la JLA és anterior (de 1960, concretament). Això sí, la pionera, el naixement del concepte i la llavor de la JLA és la Justice Society of America (JSA), en actiu des de 1940. 

Tot aquest rotllo per tal d'introduir el tema d'avui, els videojocs basats en el grup de superherois més emblemàtic de la història del còmic. I la primera aparició d'aquesta colla als videojocs es va produir a la generació dels 16 bits, el 1995 tant per a la Super Nintendo com per a la Mega Drive, tot i que no va arribar a Europa. Era el Justice League Task Force i era un joc de lluita 1 contra 1, del que ja havia parlat quan vaig repassar el pas d'en Batman pels videojocs, però que tot seguit tornarem a veure:

La idea era bona, però massa pocs personatges (tot i que s'ha de reconèixer que la formació era de gala) i uns combats massa lents i insípids, a més de no tenir una història diferenciada segons el personatge controlat, van fer que aquest cartutx no arribés ni al cinc pelat de mitjana (per part de la crítica, perquè molts jugadors els aproven i amb notes no gaire dolentes, però també s'ha de tenir en compte l'efecte fanàtic). Una llàstima i una ocasió perduda. Tampoc no va ser la millor època per als còmics de la col·lecció. Fins el 2002, set anys després, no en veuríem un altre joc:

El Justice League: Injustice for All va sortir per a la Gameboy Advance i es basava en la sèrie animada de 52 episodis emesa als Estats Units entre 2001 i 2004, una sèrie aclamada que en la seva versió en videojoc no va passar de l'aprovat just, per desgràcia. El problema? Se'l va considerar com un joc de tants, però amb personatges coneguts. Li va anar pitjor al següent, de la mateixa consola: el Justice League Chronicles (2003).

Aquest va fracassar estrepitosament, i és el que té la nota mitjana més baixa de tots. Molt pocs personatges, molt curt, gràfics mediocres i un control lamentable en serien les causes. Però els nostres superherois no es van donar per vençuts i el 2006 van tornar amb el Justice League Heroes, per a diversos sistemes però que dividirem en tres parts. 

El punt de vista és el mateix que al Chronicles, però aquest és el millor títol de la Justice League que s'ha fet mai. Per cert, va ser escrit pel guionista de còmics i sèries de dibuixos Dwayne McDuffie, mort aquesta setmana als 49 anys a causa d'una complicació en una operació que s'havia fet. Tal com el veiem al vídeo sortia per a Xbox, Playstation 2 i PSP, i tot i que no era cap meravella almenys era de notable. Molts personatges, d'altres de desbloquejables, multijugador cooperatiu i les veus dels dobladors de les sèries animades eren els seus punts forts. Abans he dit que el dividiria en tres parts, i aquesta és la segona:

La versió de la Gameboy Advance, que es deia Justice League Heroes: The Flash. Ja en vaig parlar a l'entrada sobre un videojoc cancel·lat que havia de protagonitzar el superheroi més ràpid del món, i bé, la diferència amb les altres versions és, a banda de l'aspecte visual, que controlem en Flash i els altres personatges són secundaris i no controlables. La tercera i última part és el Justice League Heroes de la Nintendo DS, llançat al mateix temps que els altres:

I per què el tracto apart? Perquè argumentalment se suposa que és una preqüela de la resta de versions, però sobretot perquè és l'ovella negra de la família, un títol mediocre amb uns gràfics pobres, un sistema de control molt millorable, l'opció multijugador absent i l'stylus desaprofitat. Una versió descafeïnada d'un títol que, com he dit abans, és bo però cap meravella. I ja per acabar, sense que es tracti d'un joc pròpiament dit de la Lliga de la Justícia, tenim el meu estimat Mortal Kombat vs. DC Universe:

De 2008 i per a la Xbox 360 i la Playstation 3, com he dit no és pas un videojoc de la JLA, sinó que barreja de la saga Mortal Kombat amb l'Univers DC, però hi apareixen els membres més emblemàtics del grup i algun enemic convidat, de manera que trobo que parlar-ne aquí altra vegada no és pas fora de lloc. 

Acabo d'aquesta manera el repàs dels videojocs protagonitzats pels herois més poderosos del món dels còmics, molts dels quals ja havia esmentat en parlar dels jocs d'en Batman o en Flash, per tant aquesta entrada fa les funcions, també, de recopilació de títols que havia tocat per separat. Podria parlar del DC Universe Online (Playstation 3 i PC, 2011), però en aquest cas sí que estem parlant de l'Univers DC en la seva màxima expressió i extensió.