Ara que fa temps que m'interessen molt els beat'em ups vaig descobrint coses que no coneixia, a més de jugar per primer cop a títols llegendaris. El joc que porto avui a la secció d'exclusius de recreativa no seria del segon grup, més aviat al contrari, perquè en no haver-se portat mai a cap consola, ni haver-se recopilat o rellançat enlloc, és molt desconegut, i per tant és del primer cas, el dels descobriments de jocs.
Però bé, precisament per això vull parlar-ne aquí, en aquesta secció pensada per fer una mica de llum a aquells videojocs que es van quedar als salons arcade, de manera merescuda o no.
Flashgal és un títol de Kyugo -que també hi va posar el moble- publicat per Sega el 1985, i pertany a un gènere que va començar l'any 1984 amb el Kung-Fu Master, amb el Renegade / Nekketsu Kôha Kunio-kun (1986) i el Double Dragon (1987) com a exponents que en van establir unes característiques que farien de fonaments per a desenes de títols posteriors, de manera que estem davant d'un dels primers beat'em ups, encara que sigui en 2D, sense cap mena de profunditat, cosa que per a algunes persones el descartaria com a tal.
Probablement la primera cosa que crida l'atenció és que sembla que la seva protagonista sigui la Wonder Woman, la llegendària superheroïna de DC Comics, i tot i que el flyer compartit més amunt provi de dissimular-ho canviant-li el color dels cabells, l'sprite en si -i la marquesina de la versió estatunidenca- la mostra com a morena, així que podria ser. No s'hi fa referència. Homenatge? Plagi sense llicència? Llicència perduda en algun punt del procés? No he trobat informació que permeti aclarir-ho.
El que sí que podem dir és que es tracta d'un dels primers personatges femenins en un beat'em up, cosa que li dona un caràcter històric. A banda d'això, i com a ingredient menys important, tenim un scroll automàtic durant gairebé tota la pantalla que no és gaire habitual en el gènere.
El joc consisteix a anar superant pantalles en què hem d'arribar al final després de vèncer tots els enemics, com correspon a aquesta mena de jocs, però potser el que el desqualificaria com a beat'em up és que algunes pantalles ens fan conduir vehicles, com una moto, un helicòpter o una moto d'aigua, i en d'altres fem servir armes, com ara una katana o una pistola amb munició infinita que només podem trobar en un punt concret del joc. De tota manera, al capdavall continua tractant-se de derrotar els enemics.
Aquests, per cert, no són tan repetitius com es podria esperar del gènere i d'un dels seus exemples més primerencs: hi ha mafiosos amb trajo, gossos, ninges, micos, uns submarinistes voladors (sí), ocells robot, samurais, pneumàtics que roden o boten, uns robots estranys, experts en arts marcials, galls dindi o uns paios ben lletjos i bronzejats en banyador.
Sí que té, però, coses força repetitives: l'enemic del final de pantalla sempre és un mafiós calb i amb ulleres de sol acompanyat de dos esbirros -a les pantalles on sí que hi ha enemic final-, i tot i la diversitat d'enemics i escenaris, al tram final es repeteixen, tot augmentant la dificultat del joc i el nombre d'enemics simultanis.
Pel que fa al sistema de vida, la protagonista del Flashgal, que suposo que es diu així, Flashgal, té una barra de poder que es va buidant a mesura que rep cops però també amb el pas del temps. Per sort, derrotar enemics ens la va reomplint, així que haurem de vigilar perquè els encerts compensin els errors.
El so, si heu mirat el vídeo, recorda molt el de la Master System, però malauradament, perquè tot i les seves mancances sembla que ha de ser divertit, és un joc que no es va arribar a portar, com deia més amunt i justifica l'entrada, a cap sistema domèstic. Tampoc ha estat dels escollits per reaparèixer en cap mena de col·lecció de Sega. Llàstima.
Torna la secció de més recent creació del blog, la dedicada a comentar portades de videojocs que han estat força diferents segons el mercat corresponent. Aquest cop us portoun títol de lluita 1 contra 1 que és conegut, sovint, precisament per una de les versions de la seva portada.
Es tracta del Tuff E Nuff, un joc de Jaleco per a la Super Nintendo que al Japó s'havia dit Dead Dance, però que als Estats Units i Europa van preferir rebatejar amb aquest nom que sona, fonèticament, igual que Tough Enough ("prou dur"), i que cal admetre que encaixa més amb un videojoc d'aquest gènere.
Començaré precisament per la portada més coneguda, considerada una de les pitjors de la història dels videojocs, i que és aquesta, l'estatunidenca, on costa fins i tot saber quin és exactament el títol del videojoc. Ja ho podeu veure: "Hey Punk! Are you tuff e nuff?", i a sota "Master the moves to master me".
Bé, el pitjor del disseny no seria això, que atabala prou, sinó aquest personatge que sembla extret d'un còmic de superherois, i no precisament del bàndol dels bons i, a més, no té res a veure amb el de les altres versions. Com que segurament no es llegeix bé, perquè no poso les imatges amb gaire resolució per no acabar amb el meu espai gratuït disponible -i el blog ja té uns quants anys, com sabeu-, us transcric aquí el que diu a la part superior dreta, que aquesta portada potser no tenia prou lletra: "4 colorful characters to fight as: Syoh, Zazi, Kotono, and Vortz" (espectacular plantilla, sobretot per a l'any 1993, que es noti la ironia), després "Each character has at least 20 different moves, including "exotic technique", moves which are upgradeable to four different levels".
Ara tocaria, però, veure quina és la portada original d'aquest videojoc que, d'altra banda, no va rebre gaire bona acollida, fins i tot per als estàndards de la poc valorada Jaleco:
Amb un títol que no necessàriament evoca un joc de lluita, però que tampoc és del tot estrambòtic, el Dead Dance sortia al Japó amb aquesta portada vertical, el format de la Super Nintendo d'allà, la Super Famicom, i un quartet de personatges encapçalat pel que veiem dibuixat més gran. Comparant-los amb els que apareixen dins del joc, en realitat el de dalt tindria el color de la bandana intercanviat amb el d'un altre personatge. Però vaja, és un detall sense gaire importància.
La composició és més atractiva, si bé no del tot original, i en japonès se'ns diu que és un joc de lluita de 16 megues. Res a dir. Em sembla una portada correcta, encara que no memorable. Aquest disseny, d'altra banda, té un origen ben curiós: es diu que va ser obra de la revista britànica Computer and Videogames, o CVG, per tal d'acompanyar-ne els articles d'avançament, i que a Jaleco li va agradar tant que la va fer oficial, tot i que als Estats Units van decidir fer aquella cosa tan estranya.
A Europa, on va arribar en últim lloc, com era -i és- habitual, el joc va adoptar el títol estatunidenc, Tuff E Nuff, i encara que el disseny de la portada es va basar en el japonès tot adaptant-se a l'horitzontalitat de les caixes de les SNES occidentals, amb la recol·locació del personatge destacat, que aquí ja no ensenya pectorals, el cert és que de la portada americana en va agafar la xerrameca.
A la part esquerra hi veiem el mateix text que al disseny dels Estats Units era en lletres verdes i ens explicava els personatges jugables i el tema de la immensa quantitat de moviments que tenia cadascun d'ells, però més cap al mig, destacat en groc -amb un disseny poc imaginatiu, tot s'ha de dir-, tenim un spoiler: "Secret commands to use any of 11 characters (see manual for details)". Ah, alerta! Sembla que la plantilla jugable no era tan curta -podrien haver avisat els usuaris nord-americans, també-, i que la resta de personatges es podien controlar mitjançant un truc. Em sembla curiós que d'això se'n parli a la portada, però.
En tot cas, què us semblen aquestes portades? Quina us agrada més? Heu provat el joc?
Amb jocs de lluita com els Smash Bros., sens dubte una de les sagues més populars i rendibles de Nintendo, ens hem acostumat a veure lluitar personatges que pertanyen a gèneres allunyats de la lluita, i ens hem acostumat a veure'ls fer-ho d'una manera convincent, divertida i sense problemes d'encaix.
Ja no considerem estrany veure lluitar en Pac-man contra en Kirby, o en Sonic contra la princesa Peach. El que vull fer amb l'entrada d'avui és veure alguns personatges estranys en si mateixos -no perquè siguin persones desagradables, sinó perquè de vegades no són ni persones-, siguin convidats especials o personatges fets expressament, que han aparegut en diversos videojocs de lluita i que, més enllà de la gràcia inicial, no són els que trobem més pràctics a l'hora de controlar-los i obrir-nos camí en els desafiaments del joc.
Aquesta mena d'entrada, més ben dit sobre aquest tema concret, s'ha fet altres vegades, i ja avanço que molts dels casos que veurem no els he viscut en persona, però resulta que el que és probablement el més estrany de tots apareix en un videojoc, el Fighters Megamix, que reunia personatges dels Virtua Fighter i els Fighting Vipers a més de diversos convidats també de Sega, i al qual vaig dedicar moltes hores amb la meva estimada Saturn.
Un dels personatges desbloquejables era el cotxe Hornet, el protagonista dels Daytona USA, que ja no es tracta d'un lluitador de forma estranya, de disseny cridaner en comparació amb els altres, sinó que és un coi de cotxe, ostres, i a més lluita amb les rodes com si fossin peus i mans, no pas atropellant els altres com podríem esperar (encara que també ho pot fer).
Si teniu més experiència i coneixement de la història dels videojocs que jo, cosa que no és pas difícil, també deveu haver pensat en el cangur genèticament modificat Roger, que va debutar al Tekken 2 (recreatives i Playstation) i va donar el toc humorístic a la història, on encaixava d'una manera relativament acceptable.
Curiosament, a partir del Tekken 5 apareix el seu fill, en Roger Jr., que en realitat és una cria de cangur que lluita des del marsupi de la seva mare, els cops de puny i els cops de peu de la qual són, en realitat, els que controlem.
Una altra curiositat: al Tekken 2 (i només allà) també hi havia l'Alex, un dinosaure boxador, però en realitat era un aspecte alternatiu d'en Roger. Al Tekken Tag Tournament 2, i només a les versions de consola, apareixia com a personatge independent, però aquest ha estat l'únic cop que això ha passat.
Al principi he dit que amb aquesta entrada no parlaria de personatges de videojocs de lluita que en realitat no són lluitadors, que als Smash Bros. n'estava ple, i de fet un d'ells és en Pac-man. Abans de lluitar pels seus propis mitjans a les consoles de Nintendo, però, ho havia fet a l'Street Fighter x Tekken (només en les versions de Playstation 3 i Playstation Vita) muntat en una mena de mecha de fusta.
No acabem de deixar del tot la saga Tekken, perquè al Tekken 3 (versió Playstation, no pas a la recreativa) hi havia entre els personatges desbloquejables un convidat especial: el mític Gon del manga del mateix nom.
Aquest paio gras i verd amb barret mexicà que executa un combo infinit i mesquí -no n'he trobat vídeos en què jugués netament- és l'Amingo, un cactus antropomorf que va debutar al Marvel vs. Capcom 2 com a personatge desbloquejable, però que és a la plantilla des del principi al remake per a Xbox 360 i Playstation 3 de 2013.
Aquí tenim en Makaitaitei Fernández, de l'estrany Waku Waku 7, que va sortir per a la Neo-Geo (tant recreativa o MVS com domèstica o AES), la Saturn i després la Consola Virtual de la Wii, sempre només al Japó.
És l'enemic final del joc, però després es pot controlar, i ocupa bona part de la pantalla amb un aspecte més imponent per la mida que pel disseny. De fet, és tan gran que quan un personatge s'hi enfronta sempre creix força a través d'alguna mena de màgia.
En Jan em feia notar que en aquest repàs hi faltava un personatge important entre els estranys, i és en Shuma-Gorath, un monstre de la factoria Marvel que, per l'aspecte i les característiques, no sembla que encaixi gaire en un joc de lluita, però resulta que apareix en diversos.
Primer, al Marvel Super Heroes (recreatives, Saturn i Playstation, anys després portat a Xbox Live Arcade i Playstation Network), i després al Marvel Super Heroes vs. Street Fighter (recreatives, Playstation i Saturn japonesa), al Marvel vs. Capcom 2 (recreatives, Dreamcast, Xbox, Playstation 2 i posteriorment Xbox Live Arcade i Playstation Network) i finalment al Marvel vs. Capcom 3 (Xbox 360 i Playstation 3) , on era un personatge descarregable de pagament i, ves per on, també calia pagar per ell en cas que ens compréssim l'edició Ultimate del joc, tot i que aquestes edicions acostumen a incloure-ho tot.
Ara bé, el més estrany de tots, o com a mínim un bon rival per a en Hornet, és el dinosaure Barney, el protagonista d'un programa infantil estatunidenc, que apareixia com a convidat especial desbloquejable al ja estrany Xenophage: Alien Bloodsport per a DOS.
Com podem veure, els seus atacs consisteixen en llançar cors i prou, i només que li fumin un cop es queda clavat a terra, sense poder-se defensar, per tant la seva derrota virtual es produeix al primer intent. Tanmateix, és l'únic personatge del joc que no pot ser víctima d'un dels fatalities que caracteritzen el títol.
Aquesta cerca de personatges estranys, que en principi no encaixen a la plantilla, o que sorprenen per algun motiu, m'ha fet descobrir, de retop, una sèrie de videojocs de lluita estranys en general, i segurament dedicaré una entrada a aquest tema en el futur. Ja veurem quan.
